D'interlocutòries i altres agressions

Sembla que els astres s'hagin conjuntat per amargar-nos encara més, si es pot, la vida als que estimem la nostra llengua i el nostre país. Bé, els astres no ho sé, però el nacionalisme espanyol més recalcitrant i cavernari, sí.

Aquesta darrera setmana s'han produït dos fets que són dues cares de la mateixa moneda:

• l'acord entre PSOE i PP per modificar la tan sacralitzada Constitució del Regne d'Espanya deixant de banda la resta de grups parlamentaris que, en el seu moment, van contribuir a redactar-la i aprovar-la i
  
  
• la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint al Govern de la Generalitat que, en un termini no superior als dos mesos, modifiqui tot el sistema educatiu català per tal de posar fi al model lingüístic d'immersió que tans elogis ha rebut per part de la comunitat docent internacional i que els mateixos juristes de l'Estat espanyol han avalat.

Després d'aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional en què l'Estatut quedava tocat de mort, no es pot dir que tot això ens vingui de nou. Probablement —no, amb tota certesa— sabíem que, tard o d'hora (més d'hora que tard), el desvergonyiment espanyolista trauria el nas a l'escena política i social del nostre país.

Així ha sigut i ara, al cap d'una mica més d'un any, en veiem els primers episodis; perquè això no ha fet altra cosa que començar. Primer és una modificació aparentment banal de la Constitució. Després, per raons clarament polítiques, i contravenint tots els principis del Dret, els tribunals dicten sentències i interlocutòries que van en contra de l'ordenament jurídic vigent.

El conflicte ve de lluny. Ja ho deia en una entrada d'aquest bloc d'ara fa uns dos anys titulada «Nacionalismes en conflicte». No ho oblidem, som un país ocupat per la força de les armes. Per si a algú li'n queda cap dubte, en el preàmbul del Decreto de Nueva Planta de los Reinos de Valencia y Aragón, signat l'any 1707 per un rebesavi de l'actual Rei d'Espanya amb motiu de la invasió del Regne de València, adscrit a la Corona d'Aragó, s'addueix el «justo derecho de conquista»; és a dir, fins a nova ordre, estem ocupats per la força de les armes.

Així mateix, no contents amb la derrota de les tropes austriacistes,  els invasors, en una clara mostra tant del seu ànim de revenja com de la seva manca d'intel·ligència,  imposen (o malden per imposar, perquè a hores d'ara encara no ho han aconseguit mai del tot) el castellà a tot el territori. Vegeu què es diu al respecte de la superioritat de les llengües dominants, entre les que s'hi compta, oidà!, el castellà: «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma [el que a casa nostra es coneix com "botiflerisme"], o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza [altrament dit, "xarop de bastó"]» (de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).

És a dir, que la pervivència del català al cap de quatre-cents anys és un cigró a la sabata d'aquells que voldrien una Espanya castellana i monolingüe perquè entenen que, pel fet que els seus exercits vencessin una guerra, la seva llengua és superior a les altres. Una bajanada com aquesta, que una llengua és superior a una altra —i que, a sobre, el criteri per definir aquesta suposada superioritat sigui la força de les armes—, només se li pot acudir a algú que no té dos dits de coneixement. No hi ha cap llegua que sigui superior a cap altra, en tant que totes i cada una d'elles són una manera d'explicar el món segons el veuen els seus parlants. Malament anem si el dret a l'existència de les paraules es fonamenta en la violència…

D'altra banda, seguint amb la política encetada, vegeu què es diu en aquest altre paràgraf del mateix document: « […] Como a cada Nación [amb majúscula a l'original] parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País [ens retrata amb precisió mil·limètrica], y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Davant d'una floreta així, sobren els comentaris.

Ras i curt, es donen ordres clares i precises per tal que es dugui a terme un genocidi cultural en tota regla. Els catalans, els valencians, els mallorquins (els súbdits del Regne de Mallorca) i els aragonesos han estat vençuts per les armes i han perdut qualsevol dret a ser; s'han de dissoldre en una realitat que els és estranya i forana.

Que se sàpiga, els decrets de nova planta no han estat abolits ni derogats. Per tant, fins que no es demostri el contrari, seguim ocupats per les armes, som un dels últims vestigis de l'imperi de sa graciosa majestat castellana en el que nunca se pone el Sol.

El que ha passat aquests dies, juntament amb el que ha passat en els darrers quatre segles, no fa altra cosa que reafirmar-me en la necessitat de reivindicar el meu dret a ser com sóc: algú que estima el seu País, la seva cultura i la seva llengua; algú que no tolera que li imposin, encara que sigui de manera sibil·lina i mal disfressada de benvolença, com ha de ser, com s'ha de comportar, quin país ha d'estimar ni quina llengua ha de parlar. Per això subscric tots i cada un dels mots que en Lluís Sintes, un amic menorquí cantant i poeta, publicà en un poema inclòs en el seu llibre Pecat venial:

            Llengua

            Són les paraules dels avis,
            són les frases de mo mare,
            bons exhorts i consells savis
            que dins el cor porto encara.

            Bella llengua incompresa,
            malaltissa obsessió!
            Contra noltros guerra encesa,
            parla, senyera, nació…

            Trista lluita, lluita eterna
            d'un poble noble i maltret.
            Vull parlar en llengua materna,
            de fer-ho en tinc tot el dret!

            Són paraules colpidores
            de vesins, pares i avis.
            Callin ja les veus traïdores
            que segellen els meus llavis!

            Vull tornar als carrers de sempre, 
            d'entranyable olor de pa,
            i que ningú vengui a dir-me
            com m'hauria d'expressar!

                                                  Lluís Sintes i Mercadal

Crec que ja està tot dit, oi?

Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.

Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.

La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.

Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.

Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.

Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.

Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.

I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!

Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.