Sí que és això, senyors! Sí que és això!

Ahir, diumenge, 18 de desembre, un amic em va enviar un correu en què se’m demanava que m’adherís al manifest signat per la Fundación en Defensa de la Nación Española rebutjant la presència de diputats i senadors d’Amaiur als òrgans legislatius espanyols. El document, datat el 12 de desembre, està escrit amb un abrandament forassenyat; sobretot si tenim en compte que, el dia abans, l’esquerra abertzale havia fet públic un comunicat en què lamentava el dol causat a les víctimes del terrorisme. Així mateix, la seva fraseologia em porta ecos d’uns temps i un règim polític que ningú, tret dels nostàlgics, vol que tornin: ‘indisoluble unidad de la nación española’, ‘asesinos fratricidas’, ‘valores superiores’… Em costa ben poc imaginar-me tota aquesta xerrameca en boca dels qui fa trenta-cinc anys eren al poder fent la salutació característica de les legions romanes. Aleshores, una esgarrifança de desassossec em recorre l’espinada.

Com bé podreu intuir els qui em coneixeu, no puc subscriure un manifest en aquests termes. Sempre he sigut partidari de l’entesa basada en el diàleg. A hores d’ara, l’entorn pròxim a ETA ha donat manta prova del seu desig de reconciliació. Qui som nosaltres, doncs, per no fer el mateix? Fa un parell de mesos es va iniciar un procés que, si res no el malmet, obre la porta a la pau per al País Basc.

No caiguem en el parany de voler esclafar l’adversari fins a la seva aniquilació. Això només portarà ressentiments i rancúnies, que són el germen de nous conflictes en el futur. A hores d’ara, molts historiadors coincideixen a assenyalar que la Segona Guerra Mundial no va ser altra cosa que el corolari de la Primera. L’any 1918, acabada la Gran Guerra, el revengisme francès va forçar un Tractat de Versalles ple d’humiliacions per als vençuts i, després de desposseir-los dels mitjans necessaris per fer-hi front, els va imposar unes condicions de reparació tals que els van abocar a la ruïna i el caos. No és d’estranyar que Hitler trobés el terreny adobat per tirar endavant les seves idees populistes. Aquell era un caldo de cultiu ideal per als messianismes il·luminats. Els alemanys estaven desorientats i ressentits, i ell els prometia un futur de prosperitat i pau amb una Alemanya gran i forta que dominaria el món. El resultat és conegut de tothom.

Doncs bé, no crec que sigui gaire prudent que, ara que ETA ha declarat el final de les activitats armades, ens hi vulguem acarnissar fins a la seva humiliació. Seria més assenyat, penso, que, aprofitant que se’ns brinda una ocasió extraordinària per a la reconciliació, dediquéssim els nostres esforços a obrir totes les vies de diàleg possibles, entre elles, per descomptat, la parlamentària. A hores d’ara, amb independència de quina sigui la seva ideologia, els bascos,, tots sense excepció, encara són ciutadans del Regne d’Espanya i, com a tals, tenen tot el dret de fer sentir la seva veu a les institucions de l’Estat. Negar-los-el és atemptar contra els principis de la democràcia que diem defensar.

No obstant, el manifest esmentat és mereixedor d’una anàlisi més detallada. Dedicaré la resta d’aquesta entrada a rebatre un per un tots els punts de la seva argumentació demostrant que es basen en contradiccions i fal·làcies.

1º/ Porque SI creemos en la Libertad y en el pluralismo político, NO aceptamos que ninguno de los representantes de la Nación Española puedan ser portavoces de ideologías totalitarias que atentan contra la libertad individual y los derechos fundamentales de los españoles.

Precisament, perquè creuen en la llibertat i el pluralisme, han d’acceptar que hi puguin tenir representació. Altra cosa és que, valent-se dels recursos que la democràcia posa al seu abast, combatin les idees totalitàries que diuen que rebutgen, que també és legítim. Excloure els seus partidaris del joc democràtic és, per definició, una conculcació dels drets fonamentals dels espanyols i, fins que no es demostri el contrari, els abertzales encara són ciutadans d’Espanya. Caurem en l’error de fer-los el mateix que els acusem de fer?

2º/ Porque SI creemos en la Justicia, NO aceptamos que los recadistas de los asesinos de casi un millar de españoles nos representen, provocando que la Justicia quede desterrada de la vida política española al situar al mismo nivel a los defensores del terror secesionista con el resto de diputados españoles.

D’això se’n diu matar el missatger. Que les idees polítiques d’algú siguin més o menys afins a les d’un homicida no el converteixen en criminal de manera automàtica. D’altra banda, els penedits mereixen una segona oportunitat. Els la negarem? És just? En un Estat on la Justícia va encaminada a la reinserció i no només a la retribució, quin sentit té que, les compartim o no, no deixem que els acusats exposin les seves raons? La meva besàvia deia que cap jutge pot fer justícia sense abans haver escoltat totes les parts. Per a aquesta gent, els abertzales estan acusats, jutjats i condemnats tot d’una. Això no és ser just, sinó justicier. Quan no va acompanyada de la magnanimitat, la justícia és injusta.

3º/ Porque SI creemos en la Igualdad, NO aceptamos que los portadores de delirantes ideologías excluyentes y esencialistas puedan representar al conjunto de la Nación española.

Aquí ens enfrontem a un oxímoron clar. Sempre segons la Constitució espanyola que amb tanta passió defensen els signants del manifest i per la qual professen tanta devoció, tots els ciutadans espanyols són iguals amb independència de la ideologia, la religió, la classe social, el sexe, etcètera. El sol fet de no acceptar ja és excloure. Per tant, convindreu amb mi que, en paraules seves, els signants del manifest defensen una «ideologia delirant, excloent i essencialista»… Per aquesta regla de tres, els haurem de deixar fora del joc parlamentari? A més, segons la Constitució espanyola, l’única institució que representa la integritat de l’Estat espanyol és la Corona, personificada en la figura del Rei. Un càrrec electe no representa el conjunt de la nació, sinó els votants de la seva circumscripció electoral, als quals es deu. Per tant, un diputat o un senador electe per Guipúscoa, Biscaia o Àlava no em representa a mi, que visc a Barcelona, sinó als electors de les províncies basques i es deu a ells, no a mi. No entendre això és no entendre el parlamentarisme i desconèixer la Carta Magna.

4º/ Porque SI creemos en la indisoluble unidad social, política, histórica y territorial de la Nación española —que es fundamento de nuestra Constitución—, NO aceptamos que puedan ocupar un escaño en el parlamento nacional aquellos que destilan tanto odio contra la Nación, y que actúan sin descanso, e ilegítimamente, con el proyecto de destruirla.

Ja em perdonaran… Tinc la impressió que estan confonent el pa amb les sopes. La unitat territorial dels estats no és una realitat indissoluble. De fet, els estats neixen, creixen i es dissolen amb una facilitat més que espaordidora. Només cal fer un cop d’ull a la història recent d’Europa per adonar-nos que les fronteres estatals no són més que una convenció que ens permet governar-nos. En els darrers vint anys el nostre vell continent ha vist com els atles quedaven obsolets diverses vegades d’un dia per l’altre.

Pel que fa a la unitat històrica i política, tampoc és que Espanya sigui una realitat gaire antiga. Com a tal va néixer ara fa tres-cents anys. Abans no era més que un conglomerat de territoris independents entre si aixoplugats sota un mateix monarca. Per a més aclariments a respecte, podeu acudir al meu article Nacionalismes en conflicte, publicat en aquest mateix bloc el 2 de juliol de 2007.

Quant a la unitat social, és una qüestió que entra de ple en la percepció personal. No els discutiré que ells ho vegin així, però m’haureu d’admetre que jo ho pugui entendre d’una altra manera. Les persones s’adscriuen als grups que perceben com a més pròxims a la seva manera d’entendre la realitat i que, per tant, els permeten viure d’una manera més propera al que entenen que són els seus desitjos i les seves necessitats. En el meu cas, Espanya no em resulta tan propera com Catalunya i, per això, no em sento espanyol, sinó català, sense que això m’impedeixi sentir-me europeu a la vegada; però no espanyol, repeteixo, perquè l’espanyolitat segons l’entenen els qui es diuen espanyols em resulta incompatible amb la meva catalanitat. Altra cosa és si la meva ciutadania legal coincideix o no amb el meu sentiment nacional.

Pel que fa a l’odi immens i exacerbat cap a la nació espanyola que segons els signants d’aquest manifest se’m suposa, molt a desgrat de decebre’ls, confesso que, intrínsecament, no en sento gens. El que sí que sento és una necessitat imperiosa de fer coincidir la meva ciutadania legal amb el meu sentiment de catalanitat. Suposo que en el cas dels bascos la cosa deu anar pels mateixos viaranys, encara que crec que l’ús de la violència és un error. Sí que percebo, en canvi, un odi desaforat del nacionalisme espanyol envers tot allò que no s’emmotlla a les seves premisses. Per tant, no puc pensar altra cosa que, en realitat, l’animadversió manifesta va des del nacionalisme espanyol cap als anomenats nacionalismes perifèrics, i no a l’inrevés.

Quant a la pretesa il·legimitat del desig d’independència, s’obliden que és un dret recolzat i promogut per totes les institucions i organismes internacionals en què participa l’Estat espanyol; fins al punt que en àmbits diplomàtics s’arriba a admetre la validesa d’una declaració unilateral d’independència. No reconèixer-lo és contravenir totes les convencions del Dret Internacional.

5º/ Y porque SI creemos en la democracia española, NO aceptamos que los delegados de los asesinos fraticidas se infiltren en nuestras instituciones, poniendo en gravísimo peligro a la propia democracia española.

Aquí em cal que m’aclareixin què volen dir. Que potser és diferent, la democràcia espanyola, de la resta de democràcies? Són diferents, els seus principis? Per mi, i que em corregeixin els entesos si m’equivoco, el concepte de democràcia es basa en uns principis universals que es manifesten de molt diverses maneres i que, bàsicament, es poden resumir en el respecte mutu més estricte.

Qui abans no respecta tampoc pot esperar ni exigir que se’l respecti. Si el nacionalisme espanyol no és capaç d’entendre que hi ha altres maneres de veure la realitat i respectar-les, com pot pretendre que els altres nacionalismes, siguin del signe que siguin, el respectin? Si algú ha rebut maltractaments per ser diferent de com el nacionalisme espanyol vol que sigui (i al País Basc i a Catalunya n’hi ha hagut uns quants), com podem esperar que el respecti? No serà lògic pensar que la seva sola idea li provoqui basques?

Quant a tractar de «delegats dels assassins fratricides» aquells qui han renunciat explícitament a la violència com a mitjà per aconseguir uns fins perfectament legítims, com acabo de demostrar, i s’avenen a participar en les institucions democràtiques, tot treballant en pau i dins de l’àmbit de les idees per arribar al seu objectiu, és una infàmia digna de ser portada al jutjat de guàrdia; és parlar des del ressentiment i la rancúnia; implica no voler la reconciliació, sinó l’esclafament de l’adversari. Per tant, no contribueix a fer que prevalgui la democràcia ni afavoreix la cohesió i la unitat socials amb què els signants del manifest tant s’omplen la boca. Qui exclou qui? Qui estableix divisions? Qui afavoreix la destrucció de la unitat nacional? Qui posa en perill gravíssim la democràcia? Qui, després d’haver sigut partidari durant dècades de la violència, fa un gest de contrició, reconeix el seu error i s’avé a entrar en el joc democràtic o qui té com a únic objectiu la destrucció dels possibles opositors? En democràcia, les batalles es guanyen a la tribuna d’oradors, no a les presons ni a les comissaries i encara menys als cementiris.

En definitiva, sí que és això, senyors! Sí que és això! Sí que han de ser al Congrés dels Diputats i al Senat, representant la sensibilitat de tots aquells que els van votar perquè anhelen un futur en què poder ser tal com els agradaria poder ser. I si això va en detriment de les fronteres de l’Estat, potser és que l’Estat no ha sabut donar-los allò que necessiten… Si se senten exclosos, ¿que potser se’ls ha de condemnar a viure d’una manera que els resulta incòmoda i desagradable, imposant-los unes condicions que els són feixugues? Quanta sang vessada no ens hauríem estalviat tots plegats si, quan prenia cos la reivindicació d’independència, se’ls hagués permès iniciar el seu camí en solitari!

Quina és l’essència del concepte polític d’estat? És, com el nacionalisme espanyol interpreta, una realitat sagrada i intocable que dimana de les altures celestials o és una convenció que ens hem atorgat els humans a fi d’organitzar-nos de manera més eficient? Els estats estan al servei de les persones o les persones al servei dels estats? Reflexionem-hi i potser començarem a entendre fins a quin punt estem obcecats per unes idees preconcebudes inculcades durant la infantesa. La gran tragèdia del fanàtic és que el seu fanatisme l’incapacita per adonar-se que ell també és fanàtic.

Molt recomanable

Sempre és interessant saber com veu un conflicte algú que se'l mira des de fora. Els catalans i els espanyols estem immersos en una picabaralla que ja fa prop de tres-cents anys que dura. Per això, ni uns ni altres no tenim una visió clara del que passa. Heus ací què en pensa un ciutadà britànic establert a Catalunya des de fa més de vint anys i què n'opinen altres compatriotes seus que coneixen bé la nostra idiosincràsia. Mireu el vídeo; tot i que dura uns quaranta minuts, val la pena. És recomanable que el reproduïu a pantalla completa; la qualitat és prou bona com per fer-ho i no us cansareu tant la vista.

SPAIN'S SECRET CONFLICT (subtitolat en català)
d'Endboard a Vimeo.

Si a algú l'interessa, o desconfia de la possibilitat de manipulació, aquí teniu la versió original sense subtítols en català:

SPAIN'S SECRET CONFLICT (versió original en anglès)
d'Endboard a Vimeo.

Apa, que vagi de gust!

Recordar, oblidar, perdonar

A la mort del dictador, Espanya va encetar un dels períodes més apassionants de tota la seva història: la transició democràtica. Allò fou possible gràcies a la voluntat reconciliadora, que va propiciar un pacte constitucional que ens ha permès gaudir del període d'estabilitat política i progrés econòmic més llarg dels últims tres-cents anys. És mèrit de tots, sense excepció: dels dirigents del franquisme, que, capitanejats pel Rei, van veure la necessitat del canvi i van fer possible una reforma en profunditat del règim, i de l'oposició democràtica que, en lloc de voler treure partit del buit de poder per entrar a sang i fetge, va saber ser prudent i amotllar-se a les circumstàncies per tal d'estalviar al país un bany de sang més que probable.

Durant trenta anys hem viscut en un règim constitucional que, de bell antuvi, es volia reconciliador. La reconciliació ha estat la divisa no explicitada de les successives legislatures. Però perquè hi hagi reconciliació cal que tothom reconegui la seva responsabilitat i els familiars de les víctimes d'aquell conflicte sagnant que fou la Guerra Civil han de poder plorar els seus morts. Tots, sense excepció.

Les víctimes del bàndol vencedor ja ho van fer durant els quaranta anys de dictadura. Ara ha arribat l'hora a les del bàndol republicà, que han vist com la seva memòria quedava tacada per unes acusacions que, en molts casos, eren tan peregrines com ser un membre destacat de la cooperativa agrària del poble o haver proferit algun comentari que no era del gust dels acusadors. Fins es van donar molts casos de delacions per enveges i esperit de revenja.

Aquestes víctimes, o els seus familiars més propers, han de poder veure com, si més no, se'ls restitueix l'honor que els fou arrabassat ara fa prop de setanta anys. Però certs sectors de l'arc polític argumenten que cal passar pàgina, que no és bo furgar en les ferides del passat, perquè correm el risc de trencar la convivència i desfermar una altra confrontació com aquella.

Fins a cert punt, puc entendre que els hereus dels vencedors vulguin mantenir l'actual estat de coses per por de veure tacada la reputació dels seus familiars, que corren el risc que el dit acusador de la Història els assenyali per sempre més. Però el que m'indigna fins a l'extrem és el fet que algú que es diu seguidor de Crist, algú que, ell més que ningú, hauria de practicar l'esperit de reconciliació i perdó, vulgui fer taula rasa amb les víctimes d'un bàndol i no amb les de l'altre.

Em refereixo a sa eminència el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Monsenyor Antonio María Rouco Varela, que ha tingut la gosadia de dir que, en benefici de la convivència, cal que oblidem els quaranta anys de franquisme. Em resulta vomitiu que algú que diu predicar l'amor i el perdó pretengui deixar de banda tots aquells que no van tenir “l'encert” d'arrenglerar-se a les files del bàndol guanyador de la Guerra Civil, el dels generals insurrectes.

Si alguna cosa ha fet l'Església Catòlica ha estat, precisament, honrar els seus màrtirs d'aquella contesa. No cal furgar gaire en les hemeroteques per torbar la notícia de la beatificació de més de quatre-cents capellans i monges assassinats per les hordes descontrolades del bàndol republicà. No discuteixo la decisió; de descontrolats el món n'està ple, i totes les víctimes mereixen ser dignificades. Però, no és veritat que una cosa és que, tot i haver estat víctima d'uns descontrolats, se sàpiga on descansen les restes dels difunts i hagin rebut digna sepultura i una altra de ben diferent és que algú que tingui un familiar mort a mans dels vencedors no pugui saber on trobar-ne les restes ni donar-los digna sepultura per tal de poder tancar el dol? En defintiva, quan es vol impedir que surti a la llum tot aquell procés de “purga i depuració” —neteja i extermini, en diria jo— no s'està fent altra cosa que sostreure el dret de tancar el procés de dol que tenen els familiars de les víctimes republicanes.

Mentre hi hagi algú que no ha pogut plorar els seus morts, la necessària —i tan reclamada— reconciliació serà impossible; perquè, per tal que es pugui donar, cal que totes les parts hagin tancat el seu dol. No es pot oblidar si abans no es coneix; no hi pot haver reconciliació si abans no s'ha assumit la pròpia responsabilitat. No podrem passar pàgina si abans no l'hem llegida.

D'altra banda, la Història està plena d'exemples que demostren que l'oblit mena a la repetició dels errors. Els pobles que no recorden el seu passat, i no n'extreuen les lliçons oportunes, estan condemnats a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Per tant, si no volem que recomenci aquell capítol fosc i trist de la història recent del nostre país, caldrà que el recordem i tinguem ben presents les causes que el van desfermar. Només així podrem detectar-les i corregir-les abans no sigui massa tard.

Com els crancs?

Després de trenta-dos anys de la mort del dictador, i encara estem així? Sembla mentida! Se sabia que encara hi ha elements nostàlgics del règim franquista. De fet, no m'estranya si els que ara senten nostàlgia d'aquells temps són els que aleshores gaudien de tots els privilegis. El que ja em costa més de creure i que, per més que ho vulgui, no puc evitar sentir estupor quan hi penso és que un agent del cos de la Guàrdia Civil i el seu capità hagin tingut la barra de dir i fer el que van fer i dir el dia 16 d'agost. És inadmissible.

En la seva columna titulada «El bitllet» i publicada a El Periódico de Catalunya del 6 de setembre, Carles Duarte esmenta de manera molt succinta uns incidents que van tenir lloc a la caserna Manuel Azaña de Palma de Mallorca, pertanyent a la Guàrdia Civil. A mesura que avançava en la lectura, la meva indignació creixia exponencialment. Com és possible que a les forces de l'ordre encara hi hagi els brètols que hi ha? Perquè vull ser benèvol i no vull pensar que allò sigui obra de la malvolença. Si fos així, els dos membres del cos que han estat protagonistes de l'incident haurien de ser suspesos de manera fulminant.

Si voleu informació acurada, a la Vikipèdia hi teniu una entrada sota l'epígraf Saïda Saddouki, on hi trobareu el text íntegre de la denúncia presentada per Obra Cultural Balear. Resumint-los, els fets van anar de la següent manera: A les 9:30 h. del dia 16 d'agost, Saïda Saddouki, una traductora del berber i l'àrab al castellà, es presenta a la porta de l'esmentada caserna de la Guàrdia Civil per dur a terme unes traduccions emparaulades amb el capità Sr. Bartolomé. El seu gravíssim error, a parer de l'agent Sarro, encarregat de deixar-la entrar a les instal·lacions, va ser adreçar-se-li en català. La resposta del número va ser: «A mí no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que… tú decides». El resultat fou que Saddouki va quedar retinguda a la porta, sense poder entrar, durant vint minuts. Finalment, atesa l'obstinació del guàrdia, va girar cua i se'n va anar.

L'endemà, l'escena es va repetir. Aquesta vegada, la traductora es presenta dient mig en català, mig en castellà: «Buenos días. Vengo al departamento de policía judicial con el capitán, Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?». L'agent Sarro es manté en els seus tretze i no la deixa passar. Després d'un quart d'estira-i-arronses, salpebrats d'arguments pretesament filològics, en què l'agent Sarro volia negar el dret de Saïda Saddouki a expressar-se en la llengua natural de les Illes Balears i posant en dubte l'oficialitat del català en aquella Comunitat Autònoma, gràcies a la intervenció d'un altre agent, la traductora va poder entrar a la caserna. Cal tenir present que en tot aquest temps, l'agent Sarro, valent-se de l'estratagema de fer passar per l'escàner la bossa de Saddouki, en el que és un clar abús d'autoritat, li va retenir la documentació.

Però les sorpreses no s'acaben aquí. Un cop en la seva presència, el Sr. Bartolomé li espeta: «A mí me parece vergonzoseo que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y encima, vienes tú a defenderlo! […] Si quieres el catalán, pues quédate con él. […] ¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!». Evidentment, Saïda Saddouki va haver de marxar sense haver fet la feina que el Sr. Bartolomé havia emparaulat amb ella.

M'esborrono de pensar que els garants de la legalitat puguin comprotar-se com ho han fet aquet parell d'energúmens. No puc afegir-hi gaire gran cosa més; per poca sensibilitat que es tingui, els fets es comenten sols. No m'estranya que davant de situacions així, el sentiment independentista s'encengui. Però què podem esperar d'una ideologia que menysprea tot allò que li fa nosa? És la constant en la història de l'Estat espanyol. Vegeu, si no, el meu escrit Nacionalismes en conflicte. Davant de situacions com aquesta, costa molt reprimir el desig de partir peres amb l'Espanya cavernària i excloent; no m'hi sento còmode.

Nacionalismes en conflicte

Enguany que recordem els 300 anys de la batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707, en plena Guerra de Successió), en què les tropes filipistes van derrotar les forces austriacistes i van començar la invasió de l’antic Regne de València, s’imposa una mica de reflexió sobre un tema que alguns anomenen problema i d’altres qüestió: la concepció de l’Estat espanyol. Ja fa temps que hi rumio i, com més hi penso, més convençut n’estic. El que avui dia anomenem Espanya no és altra cosa que la perllongació en el temps del que fou la corona castellana amb l’afegit per conquesta militar de les terres de la Corona d’Aragó. Tot rau en respondre una única pregunta, senzilla i complexa alhora: Què són els Decrets de Nova Planta? I són decrets perquè no n’hi va haver un de sol, sinó quatre. Anem a pams.

D’entrada, i cenyint-nos estrictament a la lletra, cada un d’ells deroga els privilegis i deures dels súbdits residents al territori al qual es refereix i, prenent França com a model, imposa «por justo derecho de conquista» (sic) —almenys en el cas del que deroga els privilegis i les institucions del Principat de Catalunya— l’absolutisme i les lleis de Castella. Llegint entre línies i anant a l'esperit de la llei, no costa gaire veure que es reconeix el fet que no es parla d’Espanya, sinó de Castella, el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne d’Aragó i el Regne de Mallorca. Un cop aprovats els Decrets de Nova Planta i dissoltes les corts dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, les corts de Castella esdevenen les corts del regne, ara sí, d’Espanya.

Però anem una mica més enllà en el temps i reculem a l’edat mitjana, als temps en què es forgen els diversos regnes cristians de la península Ibèrica. Mentre la política exterior de la Corona d’Aragó, inicialment, anava encaminada a esdevenir una potència europea, ja des del seu mateix inici i de manera ininterrompuda, la corona de Castella desitjava restaurar la unitat que havia imperat a la península durant l’Imperi Romà, del qual es considerava hereva, amb tot el que això comporta.

La derrota a la Batalla de Muret (1213) va truncar les aspiracions europees de la Corona d’Aragó i va obligar el rei Jaume I a mirar en una altra direcció: els debilitats regnes musulmans del sud que, fins aleshores, havien gaudit d’una relativa tranquil·litat pel que fa a les seves relacions amb Aragó. El rei Jaume va ser prou intel·ligent i, un cop conquerits els regnes de Mallorca i València, els atorgà l’estatus de regnes independents, amb les seves lleis, els seus privilegis i les seves institucions, i amb l’emprempta característica del Principat de Catalunya, el pactisme.

Segons aquesta doctrina política, els poders del rei estaven limitats a favor de les corts i de la Generalitat, cosa que l’obligava a pactar tota una sèrie de contrapartides de privilegis cada vegada que volia obtenir fons per finançar les seves campanyes o despeses; en defintiva, el poder del rei no era omnímode. En el cas de la corona de Castella, el rei estava per damunt de la llei, ell era qui la dictava i qui l’aplicava. Exemple clar d’això és la controvèrsia que Ferran I d’Aragó, dit el d’Antequera —que fou el primer monarca de la casa castellana de Trastàmara que regnaria a la Corona d’Aragó—, va mantenir amb la Generalitat de Catalunya per la seva negativa a pagar els impostos que, per llei, li corresponia pagar; no entenia que un rei s’hagués de sotmetre a l’imperi de la llei perquè a Castella, el seu país d’origen, el rei estava exempt d’obligacions fiscals ja que ell era qui recaptava els impostos i no les Corts, a l'inrevés dels regnes d’Aragó, Mallorca i València i el Principat de Catalunya.

Pel que fa a l’estructura política, ja hem parlat de com el rei Jaume I d’Aragó va atorgar l’estatus de regnes sobirans als territoris conquerits. Vegem què feien els successius reis de Castella; senzillament, annexionaven els territoris a un únic regne, el de Castella. Recordem que la màxima aspiració castellana era restituir la unitat perduda amb la caiguda de l’Imperi Romà i que, encara que no ho explicités, la Corona d’Aragó era un destorb per aconseguir-ho. Exemple d’això són la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) i, més anteriorment, el prometatge (1137), i posterior matrimoni (1150), de Peronella d’Aragó amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, mitjançant el qual Ramir II protegia el seu regne de les ànsies expansionistes de Castella.

Avancem uns quants segles i situem-nos en temps de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics, la filla dels quals, Joana I d’Aragó i Castella, n’heretaria les respectives corones. No perdem de vista que tot i ser alhora reina d’Aragó i de Castella, Joana mai no va ser reina d’Espanya perquè els seus pares mai no van unificar els respectius regnes. Per tant, es mantenia l’estructura confederal de la Corona d’Aragó.

Els Habsburg van mantenir l’statu quo i mai van parlar d’ells mateixos com a reis d’Espanya. A tot estirar, parlaven de les espanyes. No oblidem però que, a causa de la colonització d’Amèrica, de la qual n’havien quedat exclosos els territoris de la Corona d’Aragó, i del despoblament que aquesta havia sofert a causa de la guerra civil i la pesta, Castella passà a prendre la supremacia en la política peninsular; per la qual cosa, el rei es traslladà al centre de la península i ben poques vegades es desplaçava als territoris de la perifèria i, quan ho feia, era per jurar-ne els respectius furs. És significatiu l’oblit sistemàtic dels blasons de la Corona d’Aragó en tots els edificis relacionats amb la corona, així com alguns intents fallits d’unificació engegats per polítics castellans com, per exemple, Gaspar de Guzmán, Comte-duc d’Olivares. Tot i això, finalment es respectaren els furs respectius atesa la tradició germànica dels Habsurg.

Amb la Guerra de Successió (1700-1714), a més de les causes austriacista i borbònica, s’enfrenten dues concepcions oposades de l’Estat. Una d’elles, avalada per l'arxiduc Carles d'Habsburg, que concebia el territori com una confederació de regnes i principats, amb els seus respectius furs, agrupats sota una mateixa corona, entroncava amb la tradició feudal, continuada per l'Imperi Austriac i cirstal·litzada en els nostres dies en les federacions i confederacions. L’altra, centralitzadora i unitària, apareguda com a conseqüència de l’absolutisme de Lluís XIV, l'avi de Felip d'Anjou, que suposava un trencament amb aquella tradició, ha donat lloc a Estat unitari actual.

No entrarem a considerar aquí si un model és millor que l'altre. No és aquesta la intenció d’aquest escrit. Tampoc la Història s’ha decantat decididament per un o altre. En el món actual, l’estructura federal, confederal o centralista d’un Estat no és determinant perquè prosperi o caigui en la decadència. Això té més a veure amb l’habilitat dels seus polítics i els condicionants de l’economia mundial.

Però tornem al tema que ens ocupa. Per seguir avançant cal que recapitulem les característiques de les corones aragonesa i castellana.

Pel que es refereix a la Corona d’Aragó, inicialment els seu interessos en política exterior s’estenien per Occitània i els avatars de la Història van obligar a canviar el punt de mira, cosa que seria causa de més d’un conflicte amb Castella. D’altra banda, l’ordenació jurídica dels diversos territoris és la d’una confederació d’Estats, cadascun d'ells amb els seus propis furs, sota una mateixa corona que, al seu torn, s'hi sotmetia jurant-los. Quant a Castella, sempre havia desitjat retornar a la unitat hispànica de l’Imperi Romà, del qual se sentia hereva. Referent a l’ordenació política, es tractava d’un regne unitari i centralitzat, sotmès a la sobirania del rei.

Si comparem l’estructura política, jurídica i administrativa de Castella amb la de l’Espanya moderna hi descobrirem forts paral·lelismes. Castella es considerava hereva de l’Imperi Romà i desitjava restarurar la unitat hispànica; l’Espanya moderna pren el seu nom de la província romana i el nacionalisme espanyol més ultramuntà es justifica en la perpetuació de la unitat de la Hispània romana, presentant-la com una realitat gairebé sagrada i eterna (no fa gaire alguns polítics espanyols encara parlaven obertament de «la sagrada unidad de la Patria»). Castella s’annexionava territoris i els sotmetia a la llei castellana; l’origen de l’Espanya moderna és l’abolició dels furs de diversos territoris conquerits en la Guerra de Successió en favor dels de Castella. Un detall que per a alguns pot semblar anecdòtic però que diu molt és la numeració que han seguit els diversos reis borbons, que segueix la castellana i no comença de nou després de l’aprovació dels Decrets de Nova Planta.

Pel que fa als diversos nacionalismes anomenats perifèrics, presenten una forta similitud amb la concepció territorial de la Corona d’Aragó, continuada amb la monarquia dels Habsburg. Bàsicament, l’estructura és la mateixa: una federació o confederació —el matís podria ser irrellevant— de territoris que comparteixen el mateix sobirà.

Atès que el model centralista fou imposat per la força de les armes i que el nacionalisme espanyol ha tractat amb menyspreu qualsevol altre model que discrepi dels seus postulats —en alguns moments fins ha arribat a intentar-ne l’aniquilació—, no és d’estranyar que la qüestió encara estigui pendent de resoldre 300 anys després del cessament d’hostilitats de la Guerra de Successió. Les ànsies de revenja dels vencedors d’aquella guerra, la seva prepotència, i l’immobilisme d’alguns sectors de la societat espanyola que temen perdre algun privilegi són la causa d’una discussió que ja fa massa que dura, la solució de la qual s'albira llunyana i complicada.