D'interlocutòries i altres agressions

Sembla que els astres s'hagin conjuntat per amargar-nos encara més, si es pot, la vida als que estimem la nostra llengua i el nostre país. Bé, els astres no ho sé, però el nacionalisme espanyol més recalcitrant i cavernari, sí.

Aquesta darrera setmana s'han produït dos fets que són dues cares de la mateixa moneda:

• l'acord entre PSOE i PP per modificar la tan sacralitzada Constitució del Regne d'Espanya deixant de banda la resta de grups parlamentaris que, en el seu moment, van contribuir a redactar-la i aprovar-la i
  
  
• la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint al Govern de la Generalitat que, en un termini no superior als dos mesos, modifiqui tot el sistema educatiu català per tal de posar fi al model lingüístic d'immersió que tans elogis ha rebut per part de la comunitat docent internacional i que els mateixos juristes de l'Estat espanyol han avalat.

Després d'aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional en què l'Estatut quedava tocat de mort, no es pot dir que tot això ens vingui de nou. Probablement —no, amb tota certesa— sabíem que, tard o d'hora (més d'hora que tard), el desvergonyiment espanyolista trauria el nas a l'escena política i social del nostre país.

Així ha sigut i ara, al cap d'una mica més d'un any, en veiem els primers episodis; perquè això no ha fet altra cosa que començar. Primer és una modificació aparentment banal de la Constitució. Després, per raons clarament polítiques, i contravenint tots els principis del Dret, els tribunals dicten sentències i interlocutòries que van en contra de l'ordenament jurídic vigent.

El conflicte ve de lluny. Ja ho deia en una entrada d'aquest bloc d'ara fa uns dos anys titulada «Nacionalismes en conflicte». No ho oblidem, som un país ocupat per la força de les armes. Per si a algú li'n queda cap dubte, en el preàmbul del Decreto de Nueva Planta de los Reinos de Valencia y Aragón, signat l'any 1707 per un rebesavi de l'actual Rei d'Espanya amb motiu de la invasió del Regne de València, adscrit a la Corona d'Aragó, s'addueix el «justo derecho de conquista»; és a dir, fins a nova ordre, estem ocupats per la força de les armes.

Així mateix, no contents amb la derrota de les tropes austriacistes,  els invasors, en una clara mostra tant del seu ànim de revenja com de la seva manca d'intel·ligència,  imposen (o malden per imposar, perquè a hores d'ara encara no ho han aconseguit mai del tot) el castellà a tot el territori. Vegeu què es diu al respecte de la superioritat de les llengües dominants, entre les que s'hi compta, oidà!, el castellà: «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma [el que a casa nostra es coneix com "botiflerisme"], o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza [altrament dit, "xarop de bastó"]» (de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).

És a dir, que la pervivència del català al cap de quatre-cents anys és un cigró a la sabata d'aquells que voldrien una Espanya castellana i monolingüe perquè entenen que, pel fet que els seus exercits vencessin una guerra, la seva llengua és superior a les altres. Una bajanada com aquesta, que una llengua és superior a una altra —i que, a sobre, el criteri per definir aquesta suposada superioritat sigui la força de les armes—, només se li pot acudir a algú que no té dos dits de coneixement. No hi ha cap llegua que sigui superior a cap altra, en tant que totes i cada una d'elles són una manera d'explicar el món segons el veuen els seus parlants. Malament anem si el dret a l'existència de les paraules es fonamenta en la violència…

D'altra banda, seguint amb la política encetada, vegeu què es diu en aquest altre paràgraf del mateix document: « […] Como a cada Nación [amb majúscula a l'original] parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País [ens retrata amb precisió mil·limètrica], y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Davant d'una floreta així, sobren els comentaris.

Ras i curt, es donen ordres clares i precises per tal que es dugui a terme un genocidi cultural en tota regla. Els catalans, els valencians, els mallorquins (els súbdits del Regne de Mallorca) i els aragonesos han estat vençuts per les armes i han perdut qualsevol dret a ser; s'han de dissoldre en una realitat que els és estranya i forana.

Que se sàpiga, els decrets de nova planta no han estat abolits ni derogats. Per tant, fins que no es demostri el contrari, seguim ocupats per les armes, som un dels últims vestigis de l'imperi de sa graciosa majestat castellana en el que nunca se pone el Sol.

El que ha passat aquests dies, juntament amb el que ha passat en els darrers quatre segles, no fa altra cosa que reafirmar-me en la necessitat de reivindicar el meu dret a ser com sóc: algú que estima el seu País, la seva cultura i la seva llengua; algú que no tolera que li imposin, encara que sigui de manera sibil·lina i mal disfressada de benvolença, com ha de ser, com s'ha de comportar, quin país ha d'estimar ni quina llengua ha de parlar. Per això subscric tots i cada un dels mots que en Lluís Sintes, un amic menorquí cantant i poeta, publicà en un poema inclòs en el seu llibre Pecat venial:

            Llengua

            Són les paraules dels avis,
            són les frases de mo mare,
            bons exhorts i consells savis
            que dins el cor porto encara.

            Bella llengua incompresa,
            malaltissa obsessió!
            Contra noltros guerra encesa,
            parla, senyera, nació…

            Trista lluita, lluita eterna
            d'un poble noble i maltret.
            Vull parlar en llengua materna,
            de fer-ho en tinc tot el dret!

            Són paraules colpidores
            de vesins, pares i avis.
            Callin ja les veus traïdores
            que segellen els meus llavis!

            Vull tornar als carrers de sempre, 
            d'entranyable olor de pa,
            i que ningú vengui a dir-me
            com m'hauria d'expressar!

                                                  Lluís Sintes i Mercadal

Crec que ja està tot dit, oi?

El món està capgirat

Ja fa dies que ha saltat a la premsa. Quan me'n vaig assabentar la meva primera reacció va ser de perplexitat. Em semblava inconcebible que algú fos capaç de fer el que aquell individu pretenia. Potser m'havia malfixat; això pot passar. Però no, la notícia era certa i segura perquè tots els mitjans de comunicació en parlaven.
Una nit d'estiu qualsevol de l'any 2004, un noi de 17 anys tornava en bicicleta al càmping de La Rioja on passava les vacances amb els seus pares. Però no hi va arribar mai. Un potent i espectacular Audi A-8, se'l va emportar per davant i li va arrabassar la vida. En el seu moment, els pares del noi no van voler obrir una causa d'enjudiciament criminal. Ja els era prou dolorós haver perdut un fill com perquè algú els anés remenant la ferida fent-los reviure l'accident. Ara, els pares d'aquell jove s'enfronten a una demanda de 20.000,- € que el propietari i conductor d'aquell cotxe mortal ha interposat pels danys que el vehicle va patir en l'accident. N'he vist la fotografia i entenc per què la vida del noi va quedar segada a l'instant: el capó, el parabrises i la capota estan totalment destrossats. El vehicle encara no ha estat reparat.
Segons l'atestat de la Guàrdia Civil de Trànsit, el noi, que no duia l'enllumenat preceptiu ni cap element reflectant, es va incorporar a la carretera des d'una via sense asfaltar sense fer la parada reglamentària. Però l'atestat també diu que, en el moment de l'impacte, el vehicle que el va atropellar circulava a 113,7 km/h, velocitat clarament superior a la permesa a la via, 90 km/h, i que segons les proves d'alcoholèmia que se li van efectuar al conductor, la seva taxa d'alcohol superava d'escreix la permesa pel Codi de Circulació. L'informe pericial que van presentar els pares indica que el conductor circulava a 173,9 km/h i que l'atropellament va tenir lloc quan el noi ja circulava per la via.
No entrarem a discutir si té raó l'atestat de la Guàrdia Civil o l'informe pericial dels pares. Això no és l'essencial. L'essencial és que una vida va quedar segada per un conductor que, tant si era a 113 com a 173 km/h, circulava a una velocitat excessiva i amb una taxa d'alcoholèmia molt superior a la permesa i que, així ho va reconèixer ell, quan se li van fer les proves d'alcoholèmia va donar positiu perquè, addueix, a causa de l'ensurt i el nerviosisme lògic, per asserenar-se, es va prendre dos whiskys i una cervesa. Curiosa manera de fer servir l'alcohol…
Ara, aquest individu es vol presentar com a víctima de les circumstàncies, igualant la seva condició a la del noi a qui va segar la vida. Vaig veure'l fen declaracions a la televisió. La seva actitud no deixava indiferent: prepotent, agressiu, pagat d'ell mateix, fred, impàvid. No era l'actitud d'algú comprensiu i misericordiós. Perquè, suposant que tingui raó en demanar danys i perjudicis, uns pares que han perdut un fill són mereixedors de tota la consideració. I a això s'hi afegeix que en tots aquests anys el conductor no ha intentat posar-se en contacte amb els familiars de la víctima, ni tan sols per donar-los el condol. Sobren els comentaris, oi?
I jo em formulo una pregunta: Per què encara no s'ha reparat aquell cotxe? Què hi diu l'asseguradora? Qui es compra un Audi A-8 no n'assegura només la responsabilitat civil. El més comú és que aquesta mena de vehicles estiguin coberts per una assegurança a tot risc que se sol fer càrrec de la reparació dels danys propis, sempre i quan, però, no hi hagi causa de conducció temerària…
Tot plegat és massa tèrbol com per pensar que la responsabilitat de l'accident recau en la víctima mortal. Potser per això, després que la demanda ha sortit a la llum pública el fiscal ha obert investigacions per tal d'aclarir més els fets i, si ho considera oportú, demanar al jutge que reobri el cas i el procés segueixi la via penal. Ben mirat, per un excés de confiança i de supèrbia, el demandant s'ha posat tot sol a l'ull de l'huracà i podria acabar assegut al banc dels acusats i enfrontar-se a una pena de quatre anys de presó. Ha anat per llana i en podria sortir ben esquilat.
Però passi el que passi amb aquesta demanda, em queda un sentiment de desassossec. On hem arribat que som capaços de passar per alt la pèrdua irreparable d'un fill en unes circumstàncies tan tràgiques i valorar més un vehicle que no la vida d'una persona? Alguna cosa hi ha que no va a l'hora. Qui actua així no demostra tenir en gaire estima la vida humana. Veient aquests fets, s'imposa una reflexió: On són els valors humans? Què se n'ha fet de la consideració i el respecte? On és el caliu humà? Tant s'ha despersonalitzat la societat que és més important un cotxe que la vida d'un noi de 17 anys segada en un accident de carretera?

Dignitat

Els jutges han parlat. Res indueix a pensar que ETA estigui vinculada de cap manera amb els atemptats de l'11-M. Ha estat una sentència cotundent. Si a algú li quedava algun dubte, ara és hora que refaci totes les seves presuposicions.

Tanmateix, els jutges no han dit res que el comú dels mortals encara no sabéssim. I, malgrat tot, encara hi ha qui s'entesta a mantenir una hipótesi del tot delirant. Durant el temps que ha transcorregut des d'aquell sagnant dia, la caverna mediàtica, vegeu COPE, El Mundo i altres mitjans afins a la dreta més rància, arnada i polsegosa, aquella que en el seu moment va voler manipular la informació per tal de mantenir tot un país en la ignorància amb la intenció de guanyar unes eleccions valent-se de la desinformació malintencionada, ha anat intoxicant l'opinió pública amb mentides i especulacions plenes de verí. Fins i tot, en una clara mostra de fellonia, van intentar-ho amb el judici oral ja obert.

Però ara els jutges ja han parlat i res del que els sectors més recalcitrants de la societat espanyola van aventurar ha resistit la lògica implacable dels fets. La sentència no deixa marge al dubte. Res, absolutament res, vincula ETA amb els atemptats de l'11-M, ni tan sols remotament. Va ser una senzilla frase que va caure com una martellada en el silenci de la sala.

N'hi va haver prou amb una sola frase per restituir la dignitat de tots els policies que van intervenir en la investigació dels fets. Ells havien estat víctimes d'una campanya destinada a poser en dubte la seva professionalitat i el seu ofici. En el temps previ a les conclusions, el jutge va anar desmuntant una per una totes les hipòtesis aventurades per tal de vincular ETA amb els atemptats o, fins i tot, desacreditar el rigor de les forces de seguretat de l'Estat. Ja és ben paradoxal, perquè si hi ha cap lema que caracteritzi la dreta, i en particular l'espanyola, aquest és: «Llei i ordre». Però, quan diuen això, de quina llei i de quin ordre parlen? Són la llei i l'ordre que han d'imperar sobre el conjunt de la societat, o es refereixen exclusivament a la llei i l'ordre que afavoreixen els seus interesos particulars? En tindrem prou de fer una ullada a la convulsa història de la Pell de Brau per saber quina és la resposta.

També recuperen la dignitat les 191 víctimes mortals i els ferits d'aquells atemptats, així com els seus familiars. Durant massa temps la política els ha arrossegat en una voràgine d'acusacions i desqualificacions a la qual tenien tot el dret de romandre aliens. Uns i altres s'han valgut del patiment d'unes famílies que van tenir la mala sort que un dels seus mebres es trobés al moment i al lloc en què va explotar una de les motxilles. Tots ells van ser víctimes innocents d'una guerra il·legal a la qual ens havíen arrossegat uns polítics prepotents i avariciosos. Recordo el que algú afí a la ideologia del partit que governava en aquell moment em va dir al respecte de la guerra de l'Iraq: «T'imagines les possibilitats de negoci que s'obriran amb la reconstrucció?». Evidentment, la meva resposta va ser que prefereixo ser pobre i tenir la consciència tranquil·la abans de ser ric i responsable de milers de morts. Sobre aquells governants pesen ara les vides de 191 innocents i els drames de les seves famílies. Seran capaços de dormir sense remordiments? Probablement sí, probablement hagin acabat per desenvolupar una durícia damunt la consciència per tal que no els incomodi.

També en surt reforçada la dignitat del Poder Judicial. Els intents de contaminació del procés han estat salvatges i constants. No obstant, en la seva sentència, el president del Tribunal i els dos ponents desmunten una per una les tesis de la defensa i arriben a la conclusió que el terrorisme que va inspirar aquella massacre no té res a veure amb el terrorisme basc. Ara, tots aquells mitjans de comunicació que tant han defensat la tesi conspiratòria queden en una situació ben compromesa. Quins són els obscurs motius que els han empès durant tant de temps a negar el que a ulls de tothom era evident? On queda la seva credibilitat? Assumiran les respectives responsabilitats? La Conferència Episcopal Espanyola farà passar per l'adreçador els seus díscols periodistes de la COPE? Es retractaran i faran acte de pública contrició tots i cada un dels pseudo-informadors que durant tant de temps s'han valgut de la mentida per minar la credibilitat del Govern de l'Estat? Algú demanarà disculpes per haver donat pati a una falsedat tan inversemblant com la pretesa connexió d'ETA amb el terrorisme d'Al-Qaida amb la intenció de derrocar un Govern sorgit legítimament de les urnes el 14 de març de 2004?

Arribats en aquest punt, cal pensar que la societat espanyola també veu restaurada la seva dignitat. Durant massa mesos només s'han sentit els brams de la caterva mediàtica que defensava l'espúria tesi de la conspiració etarra. La resta esperàvem pacientment la veu de la Justícia, convençuts que acabaria posant tothom al lloc que li correspon. I així ha estat. Finalment, els cridaners han quedat com el que són, una colla de descontents amb el resultat d'unes eleccions que el PP va perdre contra tot pronòstic.

Contra tot pronòstic? No, contra el pronòstic de les enquestes anteriors al desori que es va desfermar el matí de l'11 de març de 2004 i va durar fins a la mateixa jornada electoral del 14. A ningú se li escapava que el PP tindria moltes dificultats per renovar la majoria absoluta. Els dos últims anys d'aquella legislatura van ser gairebé delirants. Des de la catàstrofe del Prestige a la costa gallega fins a l'entrada al grup de les Açores, capitanejat per George Bush, tot va ser un cúmul de despropòsits. L'opinió pública pot ser molt desmemoriada, però quan els disbarats són tan evidents i de tanta envergadura queden gravats en la memòria col·lectiva. Els ciutadans toleraran que se'ls tingui per rucs una o dues vegades, però a la tercera acabaran per passar factura. I això és el que va passar aquell 14 de març. La ciutadania ja n'estava tipa i farta de tanta prepotència i desconsideració i es va mobilitzar en massa.

Sembla fet provat que l'elector de tendència esquerranosa no està gaire motivat a participar en processos electorals. Però si, com va ser el cas, sorgeix una circumstància capaç de mobiitzar-lo, la seva reacció és llençar-se en massa al carrer. Això em fa pensar que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP amb el seu intent de segrestar la informació per tal de guanyar unes hores precioses. A ningú se li escapa que si l'atemptat de Madrid hagués estat obra d'ETA el resultat de les eleccions hauria tingut tot un altre signe. No només ara tindríem una nova majoria absoluta del PP, sinó que la mateixa seria aclaparadora. Però als responsables del PP se'ls va escapar un detall: en l'era d'Internet sempre hi ha una esquerda per on la informació pot arribar sense filtres al ciutadà. I la xarxa anava plena de comentaris al respecte de l'autoria d'Al-Qaida, no pas d'ETA.

Fins jo mateix, llec com sóc en la matèria, analitzant fredament el modus operandi dels atemptats vaig arribar sense dificultats a establir un clar paral·lelisme entre els atemptats de Madrid i els de les Torres Bessones de Nova York. I com jo n'hi va haver molts altres. A tots nosaltres se'ns ha restituït la dignitat perquè fins ara hem romàs en un silenci forçat pels bramuls partidaris de la conspiració. A partir d'ara podrem dir ben alt i clar que tenim raó, que qualsevol altra hipòtesi que no es basi en el terrorisme fonamentalista islàmic per explicar aquells atemptats és una falòrnia.

Finalment, sí que hi ha hagut qui ha perdut la poca dignitat que potser encara li quedava. Són aquells que aleshores van voler obstaculutzar l'esdevenir natural de les coses i que després, en fracassar les seves temptatives, han difós fins a la sacietat unes mentides del tot indigeribles amb l'esperança que la seva repetició constant acabaria per donar-los l'aparença de veracitat. Encapçalen la llista José María Aznar, l'aleshores president del Govern, i Ángel Acebes, el seu ministre de l'Interior, per haver volgut manipular la informació de manera partidista quan ocupaven un càrrec públic de màxima responsabilitat que els exigia totalo imparcialitat. Els va al darrere Mariano Rajoy, president del PP i aleshores candidat a la Presidència del Govern, per haver persistit tot aquest temps en la tesi de la conspiració etarra, acusant el Govern de no voler arribar fins al fons de la qüestió, perquè va veure com, en només unes hores, se li escapava una victòria que ja tenia coll avall. Tanquen la llista tots els mitjans d'informació (si és que, vist com ha anat tot plegat, se'n pot dir així) que s'han servit d'un fet tan luctuós per intentar derrocar amb males arts un Govern sorgit d'un procés democràtic. Tots ells faran un paper ben galdós davant la Història.

De vegades costa més, de vegades no tant, però la veritat acaba per sortir a la llum per més que se la vulgui ocultar. El temps sempre posa tothom al lloc que li correspon i, tard o d'hora, els falsejadors sempre han de retre comptes. La tragèdia per a molts d'ells és que quan això passa ja no poden refer el seu honor. Gràcies, Senyories, per haver-nos restituït una dignitat que ens havia estat arrabassada amb males arts.

En quin segle som?

Ara mateix sóc presa de l'estupefacció. Recordo que quan era nen i a Espanya no hi havia democràcia era molt probable que se segrestés un diari o una publicació periòdica perquè els seus continguts no eren grats a algun capitost del règim. Això és habitual en totes les dictadures i autocràcies. Però és normal en un país que ja fa 30 anys que viu en democràcia?

En el nostre entorn més immediat hi ha altres països, la tradició democràtica dels quals és més dilatada i sòlida, que ens haurien de ser un model on emmirallar-nos. A la Gran Bretanya, per exemple, un Estat que, tret del petit parèntesi del protectorat, sempre ha estat una monarquia parlamentària, fa més de 150 anys que els membres de la reialesa són objecte de les caricatures i els acudits més càustics i demolidors, i no per això se segresten diaris. A la veïna França el setmanari Le Canard enchainé ja fa temps que deixa anar tota la seva mala bava contra el president de la República.

Per què a l'Estat espanyol no pot ser així? Per què encara hi ha qui s'obstina a fer cert aquell eslògan inventat durant la dictadura, segons el qual «Spain is different» (però només en defectes)? Per què un jutge, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, ordena el segrest d'una publicació satírica al·legant que la seva portada és una injúria per a la Corona? A parer de qui escriu no hi ha res que ho justifiqui. La imatge pot ser de mal gust (de fet, ho és) però, una injúria?

Algú ha dit que la línia que separa la sàtira de la difamació és molt fina, gairebé imperceptible. Però s'ha de tenir en compte que el context en què es diuen les coses també ajuda a situar-les correctament. I en el cas que ens ocupa ens trobem que l'acudit s'ha publicat en una revista satírica que té per funció arrencar, si més no, un somriure dels seus lectors alhora que fa una valoració crítica de l'actualitat.

El jutge Del Olmo i el Fiscal General de l'Estat s'han extralimitat en l'exercici de les seves funcions per excés de zel. Tota persona pública és susceptible de burla i befa. Després, si se sospita que el seu honor ha estat víctima d'injúries, ja hi ha mecanismes que permeten interposar una querella per difamació. Així ha passat abans amb Arnaldo Otegui, a qui se li va imposar la pena de presó per haver insultat el Rei dient que és el “cap de tots els torturadors”.

Si hi ha sospita que, segons l'article 490.3 del Codi Penal, el setmanari ha incorregut en el delicte d'injúries contra la Corona, és correcte interposar una querella. Però, calia ordenar el segrest del setmanari? Era convenient?

En primer lloc, la imatge de la policia furgant en tots els quioscs a la recerca dels exemplars de la revista és un anacronisme caduc que ens retreu a un temps que tots, o la immensa majoria, voldríem que romangués ben lluny en el passat. En segon lloc, ningú n'ha parlat, però el cost econòmic de l'operació ordenada per sa Senyoria perjudica l'acció de la policia en altres camps on la seva actuació és més necessària. I finalment, el resultat aconseguit ha estat invers al cercat. No només no s'ha silenciat el fet, sinó que encara se li ha donat més publicitat, amb perjudici per a la Casa del Rei, sobre la qual pesa la sospita d'haver estat la instigadora del segrest; i això, en un país dividit gairebé a parts iguals entre republicans i monàrquics, no és cap bicoca.

Hi ha, però, un altre aspecte que no s'ha tingut en compte. Si les persones caricaturitzades no fossin les persones caricaturitzades, també hauríem assistit al segrest? Em sembla molt que no. Aleshores, què passa amb la clara obscenitat de l'acudit? El fiscal qualifica la portada de «grollera, pornogràfica i escatològica». En major o menor grau, té raó. Però per aquest mateix motiu s'hauria d'ordenar el segrest de moltes altres publicacions, i jo no veig la policia que ho faci.

No sóc partidari que la pornografia estigui exposada a la vista de tothom, però tampoc ho sóc que les autoritats suplantin el lliure albir dels ciutadans i decideixin per ells què és correcte i què no. Al cap i a la fi, les persones no som tan ignorants com ens volen fer creure.