Déu n’hi do de com ha acabat la darrera setmana! Havia començat tan avorrida com sempre, però el final ha
vingut carregadet… Amb la jornada de dijous la cosa es va animar,
i de quina manera! En un mateix dia van saltar dues notícies que cada una per ella sola ja hauria fet
córrer veritables rius de tinta.
En primer lloc, la fi del dictador libi
obre més interrogants que no pas en tanca. Les circumstàncies que
rodegen la seva mort no són gens clares. Encara no se sap del cert
si va ser a conseqüència d’una bala perduda d’un tiroteig o si,
com sembla cada vegada més evident, es tracta d’un linxament en tota regla. Si
es confirma aquesta segona possibilitat, els actuals governants de
Líbia no queden en un lloc gaire honrós. Més aviat, la seva
situació seria, per ser suaus, ben galdosa.
Entenc que les animadversions que Muammar
al-Gaddafi concitava eren més que justificades. Tanmateix, la
crueltat d’un tirà no en justifica el linxament. És un final que
no diu gaire res en favor dels qui han comès o han propiciat aquest
acte de revenja descontrolada. Si el que es desitja per a Líbia és
la seva transició cap a la democràcia en llibertat, aquest no és
un bon punt de partida. Lluny de resoldre res, la mort de Gaddafi en
circumstàncies tan poc clares no fa altra cosa que afegir llenya al
foc. El gran risc per a Líbia (i, per extensió, per a tot el nord
del continent africà) és que la primavera iniciada a Tunis, en lloc
de dur aires renovats a la regió, esdevingui el començament d’un
període d’inestabilitat política o, el que seria pitjor, la
substitució d’unes tiranies per unes altres; amb tot el que això
representaria de malbaratament de potencials humans.
Quant a la declaració d’ETA, si bé és
cert que no podrem llançar les campanes al vol fins que
l’organització emeti un comunicat anunciant la seva dissolució
i el cessament de totes les seves activitats, el gest d’aquests
dies no es mereix que no se’l tingui en compte. Mai abans aquesta
organització havia parlat de manera tan clara, directa i despullada de retòrica ideològica com ara; i ho ha fet unes quantes vegades. Qui més qui menys ha sabut estar a l’alçada de les
circumstàncies.
No és el
cas, però, de Carlos Iturgaiz, diputat del PP al parlament Europeu i
expresident del PP del País Basc, i José Vargas, president de
l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El primer, en
unes declaracions fetes al programa 8
al dia, dirigit i
presentat per Josep Cuní a la cadena 8TV, lluny de mostrar-se
satisfet amb el document emès per ETA, addueix que és paper mullat,
que no té cap valor i que, en conseqüència, no se li ha de donar
cap mena de crèdit. I tot això, amanit amb un to irat i de retret
que, més que pensar que se sentia alleujat, induïa a creure que el
contrariava la desaparició de l’etern cap de turc sobre el que fer
recaure tots els mals que a ell li puguin esdevenir; semblaria que ja
li estava bé que l’amenaça terrorista d’ETA pesés sobre tota
la societat, perquè a ell li deixava un marc d’actuació sense
clarobscurs i sense la necessitat de qüestionar-se constantment a si
mateix i els seus plantejaments ideològics. És tan còmode, tenir
algú a qui culpar de tot… I el més greu de tot això és que el secunden un bon nombre de persones molt notòries del PP, alineades amb l’ala més dura del partit, i una llarga llista de mitjans de comunicació amb força capacitat d’influència sobre l’opinió pública.
Paradoxalment, Mariano Rajoy va fer gala
d’un discurs moderat, intel·ligent des del punt de vista polític i prou generós. Voldria creure
que aquesta serà l’actitud que mantindrà en el futur. No en
debades sembla clar que ell està destinat a ser el nou inquilí de la Moncloa amb
totes les responsabilitats que això comporta; entre elles, la
gestió del nou marc social i polític que es presenta al País Basc. Tal com
algú va dir a la tertúlia de Josep Cuní, ara és el moment de la
intel·ligència política i la generositat. I aquestes dues virtuts
hauran de guarnir totes les parts en litigi.
En una situació de reconciliació com la
que ara es presenta, si es vol atènyer un bon resultat final, i
l’únic que a tots interessa, és del tot imprescindible que totes
les parts renunciïn a alguna cosa. Així va ser a la República
Sudafricana i el mateix va passar a Irlanda del Nord. En un i altre
cas, per tal d’assegurar la pau social, les parts en conflicte van
haver de fer un exercici de generositat i oblidar-se de
reivindicacions personals. En aquests casos, el bé general sembla
que hauria de passar per damunt del dolor personal de les víctimes
d’un i altre bàndol.
Pel que fa a les víctimes del terrorisme etarra, caldrà que despolititzin el seu dolor, que el
converteixin en el que hauria de ser en un estat de coses
normalitzat: un afer privat. Si mai no hauria d’haver sigut fet servir d’estendard per part dels diversos partits d’àmbit estatal, ara encara ho hauria de ser menys. Un exemple a seguir és el de Rosa
Lluch, l’assassinat del pare de la qual, Ernest Lluch, va tenir
lloc ara farà deu anys. En declaracions al diari ARA va afirmar que en
el procés que ara s’inicia les víctimes no han de tenir cap
paper, perquè per prendre les decisions que s’hauran de prendre cal
tenir el cap fred.
És més que probable, gairebé segur, que
les víctimes d’ETA i els seus familiars s’hauran d’enfrontar a
situacions que no els resultaran gens agradables. Però, si els
membres d’ETA acaben reconeixent que els seus van ser actes
contraris a la democràcia i la llibertat (condició indispensable
perquè arribem a bon port), caldrà que entenguin que el lament i el
retret constant no fan cap bé a la convivència. Cadascú té una
consciència que li diu quan obra bé i quan no. De vegades, el
sentiment de culpa per una fotesa pot arribar a aclaparar qui el
pateix. N’hi ha prou i és imprescindible que algú senti al seu damunt el pes de la pròpia culpa perquè ja pugui iniciar el procés de redempció. A més, en
qualsevol conflicte, les mostres de magnanimitat contribueixen en
gran mesura a desactivar les ànsies de revenja; per tant,
afavoreixen la reconciliació. D’altra banda, no hem d’oblidar que a Espanya el sistema penal es basa en la reinserció social dels reclusos, no en la punició, manera suau d’anomenar la revenja.
Finalment, divendres, Barak Obama ha
declarat que les seves tropes hauran sortit de l’Iraq abans de cap
d’any. Una altra bona notícia. Ara és quan els iraquians
s’enfronten a l’hora de la veritat. Ara és quan hauran de
demostrar al món i a ells mateixos que són capaços d’enterrar la destral de guerra
i posar-se a cooperar per tirar el país endavant. Com en el cas del
terrorisme etarra, no dic que hagin d’oblidar els anys passats,
perquè tant de sofriment no s’oblida d’un dia per l’altre, sinó que han d’aparcar les diferències que puguin entorpir el
progrés del seu país. Finalment ens podem felicitar del final d’una
intervenció armada que mai no hauria d’haver-se produït; i menys
quan la seva excusa era una mentida, unes armes de destrucció
massiva que es van revelar inexistents.
Després d’aquesta setmana, ens hem de
felicitar perquè el món és una mica menys violent. Tanmateix, res
no està acabat i tot està per fer. Cal que ens mantinguem alerta i
que ens esforcem per evitar que en el futur es repeteixin situacions
semblants a les que han conduït als conflictes que aquests dies
sembla que comencen a resoldre’s. Tant de bo aquests i altres
acabin per ser només un record com qualsevol altre entre els molts que tots acumulem.
