Qui la fa la paga, o no…

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.

Modernitats

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!

Me l'han pres…

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.

«No encenguis l'espelma si es fonen els ploms…

…Tenim lluna plena i uns bons finestrons. Que dolça és la lluna quan parles d'amor, i és tan oportuna la mitja foscor!» Així començava una cançó de Núria Feliu. El 23 de juliol a Barcelona se li van fondre els ploms. I de quina manera! La ciutat va ser víctima d'una apagada que va afectar més de 350.000 abonats durant més de 12 hores. Diuen els responsables de les companyies encarregades de fer-nos arribar l'electricitat —Red Eléctrica Española (REE), que s'ocupa del transport de l'alta tensió, i Fecsa-Endesa, encarregada de la distribució de l'electricitat al consumidor final— que tot va ser causat per la caiguda a Collblanc d'un cable que duia 110 kV i que això va fer que comencessin a saltar estacions transformadores de manera semblant a com cauen les fitxes de dòmino; una reacció en cadena, vaja.

Com també va ser en cadena la reacció de la ciutadania que ja n'està farta i tipa de tant tall de corrent. Aquesta ha estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got. Fins ara, els usuaris del “servei” havíem anat aguantant estoicament totes i cada una de les deficiències. Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que al final es trenca; i amb aquest incident la corretja de la paciència no ha resistit la tensió.

Aquesta ha estat la primera vegada que sóc testimoni, i hi participo, d'una cassolada en protesta per un mal servei prestat per una companyia privada. Però l'ocasió s'ho mereix. Les companyies elèctriques, com les de subministrament de gas, d'aigua o de telecomunicacions, estan en una situació peculiar: són serveis públics gestionats per interessos privats. I quan això passa l'Administració hi té un paper a jugar. Quin? Vetllar que els interessos de la col·lectivitat no es vegin perjudicats per la gestió d'uns pocs.

Quan poc després de tres quarts d'onze del matí, en posar el peu al vestíbul de casa, vaig veure que s'apagaven els llums, el meu sentiment de desesperació i impotència va arribar a cotes mai abans igualades. Després de molts patiments i setmanes d'entrebancs, tenia el temps just (i potser me'n sobrava una mica) d'enviar per correu electrònic una feina de la qual en depenia una altra de molta envergadura. El tall en el subministrament em va deixar del tot fora de joc. Semblarà que un retard de 24 hores no és gaire. Però en el ram en què treballo, si hi ha res que valgui diners és, precisament, el temps; és el gran enemic a batre.

En el meu cas el perjudici va ser un retard de tot un dia. En altres, els danys van ser materials: fruites malmeses, congelats que perden la cadena del fred, peix fresc que es podreix… Un tercer grup de perjudicats van ser els comerciants, que no van poder atendre els clients perquè l'electricitat és indispensable per mantenir en funcionament les caixes registradores, els datàfons de pagament amb targeta, els ordinadors, els fax, etcètera.

Els centres sanitaris mereixen un capítol a part. Els dos grans hospitals de referència de la ciutat, l'Hospital Clínic i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van quedar a les fosques. El resultat van ser centenars de procediments mèdics no urgents ajornats, a més de les incomoditats que van haver de patir els malalts interns. D'altra banda, atès que no funcionava cap aparell, els serveis d'urgències mèdiques van haver de derivar totes les assitències que harien correspost a aquests hospitals als altres que sí que funcionaven. Això es va traduir en el col·lapse dels serveis d'urgències dels hospitals receptors.

Sobta que al segle XXI encara es puguin donar situacions d'aquesta mena en un país que es vol del primer món. La cosa ve de lluny. Ja és ben conegut el dèficit entre les aportacions que Catalunya fa a l'Estat espanyol i les inversions que en rep. Es veu que aquesta mentalitat expremedora també impregna la societat civil. La Cambra de Comerç de Barcelona, el mateix dia de l'apagada, va fer públic un informe en què es demostra que els catalans paguem el 25% de la factura elèctrica de tot l'Estat i les elèctriques només inverteixen un 15% en manteniment de la xarxa de distribució a Catalunya. Amb aquestes xifres, no és d'estranyar que la nostra xarxa elèctrica s'hagi degradat fins al punt que es troba en un estat més que llastimós i que les apagades de diversa magnitud es produeixin un any sí i l'altre també.

Ja fa uns anys, el Nadal del 2001, durant una estada de José María Aznar a l'estació d'esquí de Baqueira, tota la Vall d'Aran es va quedar a les fosques per una fallada de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Aquell incident va arrencar de Fecsa-Endesa la promesa d'inversions a Catalunya per tal de posar al dia el servei de distribució. Fa temps que es va esgotar el termini que els seus responsables es van imposar i encara falten diverses obres. A què esperen per acabar-les? Caldrà que un milió de persones es tornin a quedar sense fluïd elèctric? Quants increments de tarifes ens caldrà suportar fins que el servei atenyi els nivells exigibles en un país desenvolupat?

En un altre ordre de coses, si una cosa ens ha unit és el sentiment d'indefensió i abandonament. Les trucades al número d'informació d'avaries de la companyia deixaven un regust amarg de decepció barrejada amb indignació. No només costava Déu i ajuda que atenguessin la trucada (jo necessitava una mitjana de 10 minuts) sinó que, a més, quan ho feien era per dir que no sabien res, per etzibar que se'ls parlés en castellà perquè no entenien el que se'ls deia o, quan la indignació empenyia l'usuari a fer-los partíceps de la seva frustració, per indicar-li que les reclamacions s'havien de presentar en un altre número, acompanyant-ho tot d'un to paternalista gens escaient amb la situació. Servei modèlic com n'hi ha pocs, sí; sobretot tenint en compte que el número en qüestió no és gratuït.

Les autoritats, amb l'alcalde Hereu al capdavant, han donat el gran cop de puny a la taula. Uns i altres diuen que obriran expedients informatius. De cara a la galeria, el gest és encomiable; però què en treurem tots els perjudicats de saber que l'avaria va ser causada per tal o qual peça que es va fer malbé? El que l'usuari vol és que el servei es presti en condicions, que es faci el manteniment necessari per tal que les conseqüències de les avaries, que de per sí són imprevisibles, siguin les mínimes. I perquè això passi, les administrcions amb competències al ram han de vetllar perquè les companyies inverteixin en el manteniment i la modernització de les seves xarxes. La Generalitat de Catalunya té competències en el sector energètic. Doncs bé, què ha fet al respecte? Quin ha estat el seguiment de les inversions promeses ara fa sis anys? Quines sancions s'aplicaran ara? Seran prou contundents perquè les companyies elèctriques s'ho pensin dues vegades abans de deixar la xarxa abandonada a la seva sort? I els perjudicats podran rescabalar-se de les pèrdues sofertes o s'hauran d'aconformar amb el que les asseguradores de les companyies tinguin a bé pagar-los?

Tornant a la canço de Núria Feliu, no cal que caiguem en la deseperació. Si d'aquest majúscul terrabastall en traiem res de bo és un possible repunt de la taxa de natalitat. D'aquí a nou mesos caldrà vigilar de molt a prop les unitats de maternitat i neonatologia dels diferents centres sanitaris. Potser encara haurem d'erigir un monument a les elèctriques en agraïment per la seva contribució a assegurar les pensions dels que ara treballem.