Déu n'hi do!

Déu n’hi do de com ha acabat la darrera setmana! Havia començat tan avorrida com sempre, però el final ha vingut carregadet… Amb la jornada de dijous la cosa es va animar, i de quina manera! En un mateix dia van saltar dues notícies que cada una per ella sola ja hauria fet córrer veritables rius de tinta.

En primer lloc, la fi del dictador libi obre més interrogants que no pas en tanca. Les circumstàncies que rodegen la seva mort no són gens clares. Encara no se sap del cert si va ser a conseqüència d’una bala perduda d’un tiroteig o si, com sembla cada vegada més evident, es tracta d’un linxament en tota regla. Si es confirma aquesta segona possibilitat, els actuals governants de Líbia no queden en un lloc gaire honrós. Més aviat, la seva situació seria, per ser suaus, ben galdosa.

Entenc que les animadversions que Muammar al-Gaddafi concitava eren més que justificades. Tanmateix, la crueltat d’un tirà no en justifica el linxament. És un final que no diu gaire res en favor dels qui han comès o han propiciat aquest acte de revenja descontrolada. Si el que es desitja per a Líbia és la seva transició cap a la democràcia en llibertat, aquest no és un bon punt de partida. Lluny de resoldre res, la mort de Gaddafi en circumstàncies tan poc clares no fa altra cosa que afegir llenya al foc. El gran risc per a Líbia (i, per extensió, per a tot el nord del continent africà) és que la primavera iniciada a Tunis, en lloc de dur aires renovats a la regió, esdevingui el començament d’un període d’inestabilitat política o, el que seria pitjor, la substitució d’unes tiranies per unes altres; amb tot el que això representaria de malbaratament de potencials humans.

Quant a la declaració d’ETA, si bé és cert que no podrem llançar les campanes al vol fins que l’organització emeti un comunicat anunciant la seva dissolució i el cessament de totes les seves activitats, el gest d’aquests dies no es mereix que no se’l tingui en compte. Mai abans aquesta organització havia parlat de manera tan clara, directa i despullada de retòrica ideològica com ara; i ho ha fet unes quantes vegades. Qui més qui menys ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.

No és el cas, però, de Carlos Iturgaiz, diputat del PP al parlament Europeu i expresident del PP del País Basc, i José Vargas, president de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El primer, en unes declaracions fetes al programa 8 al dia, dirigit i presentat per Josep Cuní a la cadena 8TV, lluny de mostrar-se satisfet amb el document emès per ETA, addueix que és paper mullat, que no té cap valor i que, en conseqüència, no se li ha de donar cap mena de crèdit. I tot això, amanit amb un to irat i de retret que, més que pensar que se sentia alleujat, induïa a creure que el contrariava la desaparició de l’etern cap de turc sobre el que fer recaure tots els mals que a ell li puguin esdevenir; semblaria que ja li estava bé que l’amenaça terrorista d’ETA pesés sobre tota la societat, perquè a ell li deixava un marc d’actuació sense clarobscurs i sense la necessitat de qüestionar-se constantment a si mateix i els seus plantejaments ideològics. És tan còmode, tenir algú a qui culpar de tot… I el més greu de tot això és que el secunden un bon nombre de persones molt notòries del PP, alineades amb l’ala més dura del partit, i una llarga llista de mitjans de comunicació amb força capacitat d’influència sobre l’opinió pública.

Paradoxalment, Mariano Rajoy va fer gala d’un discurs moderat, intel·ligent des del punt de vista polític i prou generós. Voldria creure que aquesta serà l’actitud que mantindrà en el futur. No en debades sembla clar que ell està destinat a ser el nou inquilí de la Moncloa amb totes les responsabilitats que això comporta; entre elles, la gestió del nou marc social i polític que es presenta al País Basc. Tal com algú va dir a la tertúlia de Josep Cuní, ara és el moment de la intel·ligència política i la generositat. I aquestes dues virtuts hauran de guarnir totes les parts en litigi.

En una situació de reconciliació com la que ara es presenta, si es vol atènyer un bon resultat final, i l’únic que a tots interessa, és del tot imprescindible que totes les parts renunciïn a alguna cosa. Així va ser a la República Sudafricana i el mateix va passar a Irlanda del Nord. En un i altre cas, per tal d’assegurar la pau social, les parts en conflicte van haver de fer un exercici de generositat i oblidar-se de reivindicacions personals. En aquests casos, el bé general sembla que hauria de passar per damunt del dolor personal de les víctimes d’un i altre bàndol.

Pel que fa a les víctimes del terrorisme etarra, caldrà que despolititzin el seu dolor, que el converteixin en el que hauria de ser en un estat de coses normalitzat: un afer privat. Si mai no hauria d’haver sigut fet servir d’estendard per part dels diversos partits d’àmbit estatal, ara encara ho hauria de ser menys. Un exemple a seguir és el de Rosa Lluch, l’assassinat del pare de la qual, Ernest Lluch, va tenir lloc ara farà deu anys. En declaracions al diari ARA va afirmar que en el procés que ara s’inicia les víctimes no han de tenir cap paper, perquè per prendre les decisions que s’hauran de prendre cal tenir el cap fred.

És més que probable, gairebé segur, que les víctimes d’ETA i els seus familiars s’hauran d’enfrontar a situacions que no els resultaran gens agradables. Però, si els membres d’ETA acaben reconeixent que els seus van ser actes contraris a la democràcia i la llibertat (condició indispensable perquè arribem a bon port), caldrà que entenguin que el lament i el retret constant no fan cap bé a la convivència. Cadascú té una consciència que li diu quan obra bé i quan no. De vegades, el sentiment de culpa per una fotesa pot arribar a aclaparar qui el pateix. N’hi ha prou i és imprescindible que algú senti al seu damunt el pes de la pròpia culpa perquè ja pugui iniciar el procés de redempció. A més, en qualsevol conflicte, les mostres de magnanimitat contribueixen en gran mesura a desactivar les ànsies de revenja; per tant, afavoreixen la reconciliació. D’altra banda, no hem d’oblidar que a Espanya el sistema penal es basa en la reinserció social dels reclusos, no en la punició, manera suau d’anomenar la revenja.

Finalment, divendres, Barak Obama ha declarat que les seves tropes hauran sortit de l’Iraq abans de cap d’any. Una altra bona notícia. Ara és quan els iraquians s’enfronten a l’hora de la veritat. Ara és quan hauran de demostrar al món i a ells mateixos que són capaços d’enterrar la destral de guerra i posar-se a cooperar per tirar el país endavant. Com en el cas del terrorisme etarra, no dic que hagin d’oblidar els anys passats, perquè tant de sofriment no s’oblida d’un dia per l’altre, sinó que han d’aparcar les diferències que puguin entorpir el progrés del seu país. Finalment ens podem felicitar del final d’una intervenció armada que mai no hauria d’haver-se produït; i menys quan la seva excusa era una mentida, unes armes de destrucció massiva que es van revelar inexistents.

Després d’aquesta setmana, ens hem de felicitar perquè el món és una mica menys violent. Tanmateix, res no està acabat i tot està per fer. Cal que ens mantinguem alerta i que ens esforcem per evitar que en el futur es repeteixin situacions semblants a les que han conduït als conflictes que aquests dies sembla que comencen a resoldre’s. Tant de bo aquests i altres acabin per ser només un record com qualsevol altre entre els molts que tots acumulem.

Qui la fa la paga, o no…

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.

Peonades

Aquests dies ha saltat una altra polèmica sobre la manera com els diversos governs espanyols i autonòmics administren la cosa pública. És curiós, però l’assumpte està directament relacionat amb certa dama octogenària, i la latifundista més important del món, que dimecres passat va contraure matrimoni en terceres núpcies i ho va celebrar fent un numeret prou patètic a la sortida de l’església, victorejat per la colla d’aduladors i voltors a l’aguait de carnassa que mai falten en aquestes ocasions. Si s’hagués vist amb els meus ulls, Cayetana Fitz-James Stuart, XVIII duquessa d’Alba de Tormes, la dona que sobre la seva testa acumula més títols nobiliaris reconeguts per un govern legalment constituït de tot el món (més encara que la reina d’Anglaterra) i cap d’una de les cases ducals més prestigioses i riques, a hores d’ara ja s’hauria amagat de per vida dins la closca i no trauria l’antena més que per mirar si fa sol. Si se’n fan, de bestieses, quan s’està enamorat! O això diuen…

Però deixem l’anècdota i passem a la substància. Si un tema és recurrent al camp espanyol —en especial l’andalús i l’extremeny— és la sempre pendent (i mai abordada de manera efectiva) reforma agrària. Andalusia i Extremadura són dos territoris eminentment agrícoles en què la terra està concentrada en enormes latifundis propietat de molt poques famílies. Al llarg dels segles això ha provocat que la subsistència d’una part molt important de la mà d’obra agrícola es vegi lligada als interessos d’una oligarquia que no sempre està disposada a fer treballar unes terres que, per diverses conjuncions de circumstàncies, els resulta més rentable mantenir ermes.

Amb l’arribada de la democràcia es va veure que aquest exèrcit ingent de persones era víctima d’una situació que a ningú li agradava i, si es volia evitar un esclat social, calia trobar una solució ràpida al problema de la seva subsistència. De manera provisional, mentre s’esperava abordar la tantes vegades ajornada reforma agrària, l’any 1986, el govern que presidia Felipe González (PSOE) va idear el que es coneixeria com a PER (sigles de Plan de Empleo Rural) i que des de desembre de 1996 es coneix com PFEA (o el que és el mateix: Plan de Fomento del Empleo Agrario), segons la normativa vigent del qual, per cada vint jornades acreditades de treball (peonades), el jornaler té dret a cent vuitanta dies de subsidi d’atur. És a dir, que per cada dia treballat, el treballador rep nou dies de subsidi. Tot un negoci!

D’allò ja fa prop de trenta anys i la reforma agrària no passa de ser una entelèquia, un miratge al que mai no s’hi acaba d’arribar. Hauria semblat lògic que mentre el Govern de l’Estat estava presidit per un polític socialista, presumptament més procliu a vetllar pels drets de les classes més desfavorides, la tan esperada reforma agrària, si més no, hagués començat a abordar-se com una qüestió imprescindible per al progrés de les autonomies menys desenvolupades i més empobrides d’Espanya; però no s’hi va fer res. Com era d’esperar, amb la primera legislatura del PP, el tema va quedar empantanegat i el sistema de subsidis va quedar enquistat en l'ADN de les autonomies andalusa i estremenya.

I és ben natural; sobretot si tenim en compte que, tot i ser una paga molt migrada, permet tirar endavant fent alguna feineta aquí i allà o, cas que les aspiracions econòmiques del perceptor o la seva predisposició per a la feina no siguin gaire elevades, fer allò tan ibèric del qui-dia-passa-any-empeny i anar fent la viu-viu. D’aquesta manera, l’economia submergida, lluny de desaparèixer, es va veure afavorida. Perquè el fet de signar un contracte laboral, per mal pagat que estigui, implica la pèrdua del subsidi. ¿I qui s’hi arrisca pels quatre rals mal comptats que representa la diferència entre el migrat sou que pot cobrar un treballador no qualificat com els peons i el subsidi que reben per vint dies treballats? Més val que no fem volar coloms i anem sobre segur, oi?

Curiosament, malgrat l’alternança política que es va produir a les eleccions del 2004, la patata calenta que representa la reforma agrària continua amagada sota l’estora. Els pocs latifundistes, la principal dels quals és la Duquessa d’Alba, segueixen rebent diners a dojo per no posar en producció unes terres que els són més rendibles en estat erm i la massa de treballadors agrícoles, estimada en uns 220.000, continua havent de parar la mà a final de més per viure amb un mínim de dignitat.

I aquí és on jo em pregunto si viure així és viure de manera digna. D’entrada, per més que sigui un subsidi benintencionat el PFEA ha acabat sent una manera encoberta de fer caritat. Les conseqüències han estat, per començar, la desincentivació per al progrés personal de tota una classe social. D’aquí se’n deriva que el país desaprofita un capital humà inestimable; la qual cosa comporta una pèrdua de competitivitat enfront d’altres països que tenen una població més motivada. D’aquí a la decadència només hi va un pas. I si el país entra en decadència, el resultat final és el col·lapse de tot el seu sistema econòmic o, el que no sé si és pitjor, la pèrdua de la seva capacitat de decidir sobre els seus propis assumptes perquè ha caigut sota el domini de centres de poder externs a ell.

No voldria atiar cap enfrontament territorial entre Catalunya i Andalusia o Extremadura. Però fent quatre càlculs he arribat a la conclusió que els catalans hi tenim alguna cosa a dir, en tot aquest desgavell. Els comptes són clars. Prenem la paga mitjana mensual del subsidi del PFEA (420,- €); multipliquem-la per dotze pagues a l’any. Multipliquem el resultat de l’operació anterior (el que percep un camperol andalús en un any) pels 220.000 camperols acollits a aquest pla. Finalment, la quantitat que resulti, el cost anual del PFEA, multipliquem-la pels 25 anys que fa que està vigent. La xifra final mareja: 27.720.000.000,- d'euros! Curiosament, s’assembla força a l’espoli fiscal que Catalunya pateix en un any.

Vagi per endavant, però, que sóc conscient que això només és un exercici domèstic faltat de tota exactitud. Però sí que convindreu amb mi que, a grans trets, és prou orientatiu de per on van les coses. A hores d’ara, després d’això tinc la sensació que Catalunya ha contribuït amb el seu dèficit d’un any a mantenir tota aquesta gent durant els darrers cinc lustres.

I després se’ns titlla d’insolidaris! Qui és insolidari: els catalans que amb el seu esforç ajuden a fer front al subsidi de tota una classe social o els latifundistes que amb la seva gasiveria priven aquesta mateixa classe social dels mitjans per guanyar-se el pa? Qui ha de ser objecte de reprovació: els polítics que treuen el tema o els governants que, podent-lo resoldre, romanen impassibles i permeten que l’statu quo s’eternitzi?

Si fem un cop d’ull a la Història, no ens costarà de veure que els catalans ja vam passar per una situació semblant. Em refereixo a la qüestió dels pagesos de remença, resolta el 1486 amb la Sentència de Guadalupe signada per Ferran II d’Aragó. Castella en va quedar al marge perquè els Reis Catòlics no van unificar les respectives corones. En conseqüència, el camp català va desenvolupar una estructura d’explotació completament diferent de la castellana, que es basa en el latifundi i les peonades. Sembla doncs que la reforma agrària a Andalusia i Extremadura és un problema que enfonsa les seves arrels en un passat bastant remot.

Ara fa trenta anys, la situació era aquesta: Una classe privilegiada molt reduïda i mancada de visió, àvida de conservar —i fins i tot ampliar— els seus privilegis, s’oposava de totes les maneres possibles a l’evolució natural de les coses. Per la seva banda, les classes socials més baixes veien com se les privava dels mitjans necessaris per obtenir els ingressos imprescindibles per a la seva subsistència. Amb l’Estat franquista desmantellat, el conflicte semblava inevitable i, amb una probabilitat molt elevada, podia ser virulent. Calia, doncs, trobar una manera d’apaivagar els ànims. Però, ai las!, la solució ha acabat convertint-se en part del problema perquè no l’ataca des de l’arrel, sinó que el transfereix a altres territoris que no el pateixen alhora que deixa inalterat l’estat de coses. Cal fer-hi alguna cosa o algú acabarà prenent mal. I no seran els latifundistes, precisament…

I a tot això, el dia del seu casament, els treballadors encara li fan la gara-gara a la Duquessa. Hi tenen un conflicte, però, clar, no li havien d’esguerrar la festa, pobreta… Per això, el seu regal de noces va ser que, en lloc de protestar i manifestar-se el dia del seu casament (com tenien previst), ho faran en una altra data que no li sigui tan molesta. És que té pebrots, la burra!