Peonades

Aquests dies ha saltat una altra polèmica sobre la manera com els diversos governs espanyols i autonòmics administren la cosa pública. És curiós, però l’assumpte està directament relacionat amb certa dama octogenària, i la latifundista més important del món, que dimecres passat va contraure matrimoni en terceres núpcies i ho va celebrar fent un numeret prou patètic a la sortida de l’església, victorejat per la colla d’aduladors i voltors a l’aguait de carnassa que mai falten en aquestes ocasions. Si s’hagués vist amb els meus ulls, Cayetana Fitz-James Stuart, XVIII duquessa d’Alba de Tormes, la dona que sobre la seva testa acumula més títols nobiliaris reconeguts per un govern legalment constituït de tot el món (més encara que la reina d’Anglaterra) i cap d’una de les cases ducals més prestigioses i riques, a hores d’ara ja s’hauria amagat de per vida dins la closca i no trauria l’antena més que per mirar si fa sol. Si se’n fan, de bestieses, quan s’està enamorat! O això diuen…

Però deixem l’anècdota i passem a la substància. Si un tema és recurrent al camp espanyol —en especial l’andalús i l’extremeny— és la sempre pendent (i mai abordada de manera efectiva) reforma agrària. Andalusia i Extremadura són dos territoris eminentment agrícoles en què la terra està concentrada en enormes latifundis propietat de molt poques famílies. Al llarg dels segles això ha provocat que la subsistència d’una part molt important de la mà d’obra agrícola es vegi lligada als interessos d’una oligarquia que no sempre està disposada a fer treballar unes terres que, per diverses conjuncions de circumstàncies, els resulta més rentable mantenir ermes.

Amb l’arribada de la democràcia es va veure que aquest exèrcit ingent de persones era víctima d’una situació que a ningú li agradava i, si es volia evitar un esclat social, calia trobar una solució ràpida al problema de la seva subsistència. De manera provisional, mentre s’esperava abordar la tantes vegades ajornada reforma agrària, l’any 1986, el govern que presidia Felipe González (PSOE) va idear el que es coneixeria com a PER (sigles de Plan de Empleo Rural) i que des de desembre de 1996 es coneix com PFEA (o el que és el mateix: Plan de Fomento del Empleo Agrario), segons la normativa vigent del qual, per cada vint jornades acreditades de treball (peonades), el jornaler té dret a cent vuitanta dies de subsidi d’atur. És a dir, que per cada dia treballat, el treballador rep nou dies de subsidi. Tot un negoci!

D’allò ja fa prop de trenta anys i la reforma agrària no passa de ser una entelèquia, un miratge al que mai no s’hi acaba d’arribar. Hauria semblat lògic que mentre el Govern de l’Estat estava presidit per un polític socialista, presumptament més procliu a vetllar pels drets de les classes més desfavorides, la tan esperada reforma agrària, si més no, hagués començat a abordar-se com una qüestió imprescindible per al progrés de les autonomies menys desenvolupades i més empobrides d’Espanya; però no s’hi va fer res. Com era d’esperar, amb la primera legislatura del PP, el tema va quedar empantanegat i el sistema de subsidis va quedar enquistat en l'ADN de les autonomies andalusa i estremenya.

I és ben natural; sobretot si tenim en compte que, tot i ser una paga molt migrada, permet tirar endavant fent alguna feineta aquí i allà o, cas que les aspiracions econòmiques del perceptor o la seva predisposició per a la feina no siguin gaire elevades, fer allò tan ibèric del qui-dia-passa-any-empeny i anar fent la viu-viu. D’aquesta manera, l’economia submergida, lluny de desaparèixer, es va veure afavorida. Perquè el fet de signar un contracte laboral, per mal pagat que estigui, implica la pèrdua del subsidi. ¿I qui s’hi arrisca pels quatre rals mal comptats que representa la diferència entre el migrat sou que pot cobrar un treballador no qualificat com els peons i el subsidi que reben per vint dies treballats? Més val que no fem volar coloms i anem sobre segur, oi?

Curiosament, malgrat l’alternança política que es va produir a les eleccions del 2004, la patata calenta que representa la reforma agrària continua amagada sota l’estora. Els pocs latifundistes, la principal dels quals és la Duquessa d’Alba, segueixen rebent diners a dojo per no posar en producció unes terres que els són més rendibles en estat erm i la massa de treballadors agrícoles, estimada en uns 220.000, continua havent de parar la mà a final de més per viure amb un mínim de dignitat.

I aquí és on jo em pregunto si viure així és viure de manera digna. D’entrada, per més que sigui un subsidi benintencionat el PFEA ha acabat sent una manera encoberta de fer caritat. Les conseqüències han estat, per començar, la desincentivació per al progrés personal de tota una classe social. D’aquí se’n deriva que el país desaprofita un capital humà inestimable; la qual cosa comporta una pèrdua de competitivitat enfront d’altres països que tenen una població més motivada. D’aquí a la decadència només hi va un pas. I si el país entra en decadència, el resultat final és el col·lapse de tot el seu sistema econòmic o, el que no sé si és pitjor, la pèrdua de la seva capacitat de decidir sobre els seus propis assumptes perquè ha caigut sota el domini de centres de poder externs a ell.

No voldria atiar cap enfrontament territorial entre Catalunya i Andalusia o Extremadura. Però fent quatre càlculs he arribat a la conclusió que els catalans hi tenim alguna cosa a dir, en tot aquest desgavell. Els comptes són clars. Prenem la paga mitjana mensual del subsidi del PFEA (420,- €); multipliquem-la per dotze pagues a l’any. Multipliquem el resultat de l’operació anterior (el que percep un camperol andalús en un any) pels 220.000 camperols acollits a aquest pla. Finalment, la quantitat que resulti, el cost anual del PFEA, multipliquem-la pels 25 anys que fa que està vigent. La xifra final mareja: 27.720.000.000,- d'euros! Curiosament, s’assembla força a l’espoli fiscal que Catalunya pateix en un any.

Vagi per endavant, però, que sóc conscient que això només és un exercici domèstic faltat de tota exactitud. Però sí que convindreu amb mi que, a grans trets, és prou orientatiu de per on van les coses. A hores d’ara, després d’això tinc la sensació que Catalunya ha contribuït amb el seu dèficit d’un any a mantenir tota aquesta gent durant els darrers cinc lustres.

I després se’ns titlla d’insolidaris! Qui és insolidari: els catalans que amb el seu esforç ajuden a fer front al subsidi de tota una classe social o els latifundistes que amb la seva gasiveria priven aquesta mateixa classe social dels mitjans per guanyar-se el pa? Qui ha de ser objecte de reprovació: els polítics que treuen el tema o els governants que, podent-lo resoldre, romanen impassibles i permeten que l’statu quo s’eternitzi?

Si fem un cop d’ull a la Història, no ens costarà de veure que els catalans ja vam passar per una situació semblant. Em refereixo a la qüestió dels pagesos de remença, resolta el 1486 amb la Sentència de Guadalupe signada per Ferran II d’Aragó. Castella en va quedar al marge perquè els Reis Catòlics no van unificar les respectives corones. En conseqüència, el camp català va desenvolupar una estructura d’explotació completament diferent de la castellana, que es basa en el latifundi i les peonades. Sembla doncs que la reforma agrària a Andalusia i Extremadura és un problema que enfonsa les seves arrels en un passat bastant remot.

Ara fa trenta anys, la situació era aquesta: Una classe privilegiada molt reduïda i mancada de visió, àvida de conservar —i fins i tot ampliar— els seus privilegis, s’oposava de totes les maneres possibles a l’evolució natural de les coses. Per la seva banda, les classes socials més baixes veien com se les privava dels mitjans necessaris per obtenir els ingressos imprescindibles per a la seva subsistència. Amb l’Estat franquista desmantellat, el conflicte semblava inevitable i, amb una probabilitat molt elevada, podia ser virulent. Calia, doncs, trobar una manera d’apaivagar els ànims. Però, ai las!, la solució ha acabat convertint-se en part del problema perquè no l’ataca des de l’arrel, sinó que el transfereix a altres territoris que no el pateixen alhora que deixa inalterat l’estat de coses. Cal fer-hi alguna cosa o algú acabarà prenent mal. I no seran els latifundistes, precisament…

I a tot això, el dia del seu casament, els treballadors encara li fan la gara-gara a la Duquessa. Hi tenen un conflicte, però, clar, no li havien d’esguerrar la festa, pobreta… Per això, el seu regal de noces va ser que, en lloc de protestar i manifestar-se el dia del seu casament (com tenien previst), ho faran en una altra data que no li sigui tan molesta. És que té pebrots, la burra!

El que uns perden altres ho guanyen

Les coses no passen perquè sí. Sempre hi ha alguna causa que les explica. Des del punt de vista econòmic mundial, aquest estiu ha sigut convuls. L’euro ha estat objecte de diversos atacs furibunds als diversos mercats de capitals.

Ja fa temps que m’he adonat que els Estats Units, que fins fa ben poc havien sigut la primera potència del món, han entrat en clara decadència. Potser no ens n’haguem adonat del tot perquè encara tenen una indústria i una capacitat d’influència prou fortes, però els han sortit competidors de sota de les pedres. El Brasil, l’Índia i, sobretot, la Xina, han pres una embranzida inimaginable tot just fa un parell de dècades.

La independència de les antigues colònies ha portat un procés irreversible de decadència a les seves respectives metròpolis. Ja fa temps que França, la Gran Bretanya i les altres potències colonials de tombant de segle XX ja no exerceixen un paper predominant en la política mundial. Ha passat la seva hora. A mitjans segle passat va quedar palès amb la necessitat que els Estats Units intervinguessin en les dues guerres mundials.

Després, amb la guerra freda, els països europeus havien quedat tan tocats que el paper de policia mundial va recaure sobre els Estats Units, que han exercit aquesta funció fins fa uns vint anys, moment en què l’anomenat socialisme real es va esfondrar com un castell de naips. Des d’aleshores, potser a causa de l’esgotament econòmic a què els va sotmetre el paper de defensors de les llibertats que ells mateixos es van atorgar, les finances dels Estats Units van començar a fer figa.

Després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i la caiguda del bloc comunista, avesats com estaven a intervenir gairebé sense que ningú els ho demanés, han entrat a molts països com un elefant a una botiga de plats i olles. Volen, diuen, promoure els drets humans i les llibertats a tot el món.

A casa meva responem que per a aquest viatge no calien alforges. El resultat de les seves intromissions és el caos allà on hi posen la bota i una despesa militar desaforada que llasta les polítiques socials i de benestar perquè s’endú un percentatge substanciós de les finances dels estats. Benvinguda la llibertat, doncs…

Mentrestant, al món hi havia potències adormides que van acabar deixondint-se. Són països amb un gran potencial econòmic i de població que han sabut trobar el seu lloc en l’economia mundial i que han aprofitat les oportunitats que això els proporciona. El Brasil a Amèrica del sud i l’Índia i la Xina a l’Àsia, entre altres, són economies on, tot i les mancances que presenten els seus respectius sistemes econòmics i polítics (bàsicament, immenses bosses de pobresa i, a la Xina en particular, absència absoluta de llibertats personals), han esdevingut uns actors de l’economia mundial que cal tenir en compte perquè, a mitjà termini, són capaços d’eclipsar els Estats Units. A hores d’ara, la Xina, per exemple, després de desbancar el Japó, ja s’ha instal·lat al segon lloc de la classificació mundial i es preveu que en no gaires anys superarà els mateixos Estats Units.

Quedem-nos amb la Xina. De manera silenciosa, però constant, ha anat desplaçant la resta de potències en els mercats internacionals. En l’actualitat, el principal soci econòmic dels països de l’Àfrica subsahariana ja no són les seves antigues metròpolis, sinó la Xina. No oblidem que qui vulgui controlar l’economia mundial haurà d’estar a bones amb els governants africans perquè a l’Àfrica hi ha els principals jaciments dels minerals necessaris per fabricar els aparells d’alta tecnologia actuals. Precisament, si en alguna cosa és rica l’Àfrica és en metalls preciosos i terres rares. Al mateix temps, atès el seu volum de població i la rapidesa amb què creix la seva economia, la Xina està condicionant els diversos mercats de matèries primeres alhora que ha esdevingut un dels principals creditors de les potències occidentals, encapçalades pels Estats Units.

I això ens porta al que volia abordar. Recordem que Occident està endeutat, que els Estats Units han de suportar una forta despesa militar i que en els mercats internacionals la divisa de referència, fins al moment, és el dòlar; amb la qual cosa, la Xina és el principal creditor dels Estats Units. Per la seva banda, els països europeus, esdevinguts potències de segona divisió, van crear l’euro per poder accedir als mercats internacionals amb una moneda prou forta i amb un pes específic suficient com per no haver d’estar massa a l’albir dels capricis de tercers.

D’entrada, la idea d’una moneda avalada per un mercat amb 400 milions de consumidors potencials sembla prou encertada a l’hora d’intervenir en els mercats internacionals. Comptar amb una massa de població tan considerable dóna solidesa a la divisa. De fet, tot i haver començat la seva existència amb una paritat desfavorable respecte del dòlar americà, ben poc temps després va començar a pujar fins atènyer una paritat que rondava la xifra els 1,50 $ per euro. Ara, després d’haver baixat fins a 1,20 $, la paritat ronda els 1,30 $ per euro i continua el seu ascens.

La causa d’aquesta situació no és única. Però sí que hi té molt a veure la confiança que els inversos tenen en una i altra economia i el fet que els mercats internacionals acceptin o no una divisa.

Recordeu que ara fa deu anys José María Aznar ens va embrancar en una guerra que no volíem orquestrada pels Estats Units? El motiu adduït era l’existència d’un armament de destrucció massiva que després, com era d’esperar, es va demostrar inexistent. La causa real potser no l’arribarem a saber mai, però sí que hi ha una dada que és del tot innegable: l’Iraq havia deixat de vendre el petroli en dòlars i el cobrava en euros i encarregava les principals inversions públiques a empreses alemanyes i franceses. (Curiosament, França i Alemanya van encapçalar el grup de països contraris a la invasió; per què seria?) Això implicava que l’euro havia adquirit un prestigi de moneda refugi que estava perdent el dòlar; és a dir, el dòlar ja no era la divisa preferent per a una bona part dels mercats i l’euro es parlava de tu a tu amb la que fins aleshores havia sigut l’única divisa de referència als mercats internacionals.

A simple vista, això semblaria una fotesa, un joc de criatures; però té unes implicacions força preocupants per a l’economia nordamericana. D’entrada, que la pròpia moneda perdi valor en front de les altres implica que tot el que s’importa és més car. Per a una economia en què la importació de matèries primeres és cabdal, això representa uns sobrecostos considerables i, de retruc, un empobriment perquè per per aconseguir el mateix calen més diners.

Tornant a la Segona Guerra del Golf, els Estats Units es trobaven davant d’una pèrdua d’influència econòmica evident i els calia recuperar-la. Com? Obstaculitzant el cobrament del petroli en euros. Tot i no ser l’únic, l’Iraq era el país productor de petroli més important que venia en euros a països europeus. A més, l’atemptat de les torres bessones de l’any 2001 va proporcionar una excusa perfecta. Només calia vincular el terrorisme extremista islàmic amb el règim de Saddam Hussein, cosa que no va costar gaire atesos els ànims que corrien per la societat americana, i amb la imatge ben neta, engegar una “guerra preventiva” contra els dolents de la pel·lícula.

En el terreny de les llibertats i la seguretat internacional, tots sabem quin va ser el resultat. El país va quedar sumit en un caos del qual encara no n’ha sortit ni se n’albira el final. Ara bé, en el terreny de l’economia, la jugada va ser magistral. En recuperar el control de l’economia iraquiana, els Estats Units tornen a comprar el petroli en dòlars, les inversions s’adjudiquena empreses nordamericanes i la resta de països díscols, advertits, van tornar al ramat dels bons minyons que venen en divisa americana.

Però allò no va ser prou per impedir que l’euro seguís per damunt del dòlar. Els mercats internacionals segueixen preferint-lo a la divisa americana perquè les economies europees, encapçalades per l’alemanya, la més potent de totes elles, inspiren més confiança que l’economia nordamericana. Ja que no hi ha manera d’enfortir el dòlar, cal, doncs, mirar d’afeblir l’euro.

I si no es poden treure de la màniga cap conflicte armat, això com es fa? Atacant les economies més febles que hi estiguin vinculades: en primer lloc, la grega, seguida de la irlandesa, la portuguesa i, finalment, l’espanyola i la italiana. Els errors i les irresponsabilitats comesos per aquests països no tenen excusa, però no són l’única causa de les incerteses econòmiques d’aquest estiu. Per poc que es miri des de la distància, no costarà gaire veure certs moviments estratègics encaminats a afeblir l’euro.

I a tot això, què hi diu la Xina, el principal creditor del dòlar? Doncs és el principal beneficiat que americans i europeus s’estiguin tirant els plats pel cap. Està jugant a dues —o, si convé, tres— bandes. Ja fa temps que, com hem dit, la Xina s’ha convertit en el principal creditor dels Estats Units comprant-ne deute sobirà. Ara, davant les incerteses de l’euro i la necessitat de líquid de les economies vinculades a ell, està invertint en el nostre continent. I no oblidem que ja té sota control l’economia de molts països africans dels quals s’ha convertit en el soci preferent després de desplaçar les antigues potències colonials.

En conclusió, n’estic plenament convençut: no trigarem gaire a veure com els centres de decisió deixen d’estar en mans occidentals per passar a d’altres d’asiàtiques. En un futur no gaire llunyà, la Xina, per volum de població —i ara també per capacitat econòmica (Hong-Kong i Xangai són uns motors econòmics formidables)—, està destinada a ser la principal potència del món. Temps al temps…

De persones i cafres (amb perdó dels membres d'aquesta tribu)

Avui som una mica més persones. A hores d'ara, si no és que d'aquí a cap d'any se n'organitzi alguna d'extraordinària, ja s'ha acabat la darrera cursa de braus legal a Barcelona (i a Catalunya). L'any que ve estaran prohibides per llei aprovada legalment al Parlament del meu país, Catalunya, a instàncies d'una Iniciativa Legislativa Popular. Especifico això, perquè hi ha qui diu que la prohibició del toreig és un assumpte que s'han empescat els partits d'una certa tendència quan, en realitat, és la societat, valent-se d'un procediment establert per la pròpia llei, qui els ha empès a abordar la qüestió. No són els polítics, sinó el poble en el sentit constitucional del terme.

Sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi qui apel·li a la llibertat per justificar la pervivència d'un espectacle que diu molt poc en favor de qui en gaudeix. No pot ser que persones que es diuen civilitzades trobin plaer en veure com es tortura i martiritza un animal fins a causar-li la mort i, per justificar-ho, addueixin que, al llarg de la història, aquest presumpte art ha generat imatges de gran bellesa plàstica, a més d'assegurar que és cultura.

Bé, això últim potser sí que ho havia sigut en el passat i, en certa manera, encara ho és en el present. Perquè, ben mirat, què és la cultura? Com es defineix aquest concepte? D'entrada, cal aclarir que el llenguatge humà és força ambigu a l'hora de representar idees i que un mot pot designar més d'una realitat. Vegeu, sinó, el cas de 'nació', que, a causa de les diverses idees que hi van associades, és protagonista de discussions enceses i, en molts casos, estèrils per manca d'entesa.

Amb 'cultura' ens trobem davant d'un cas similar. És un d'aquells mots que aixequen passions i ningú no sap ben bé de què està parlant. Seria bo, doncs, que abans de seguir endavant dediquem una mica de temps i esforç per definir què es vol dir quan es parla de cultura. Vegem què diuen els diccionaris.

Segons el DIEC, cultura pot ser el «conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.» o «conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble». Per la seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, en la quarta accepció del terme, diu que cultura és el «conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d'ésser».

Doncs bé, dit això,  veiem que es perfilen dos significats ben clars. Un fa referència a la producció artística i de pensament i un altre contempla els signes d'identitat d'un poble en un moment determinat de la seva història. Davant d'aquesta dicotomia, amb quin sentit parlen els partidaris de la tauromàquia i quin sentit li donen els detractors? Això ho haurà d'escatir cadascú.

Per la meva banda, quan es parla de la tauromàquia amb el primer sentit de cultura, no puc fer res més que dona la raó a qui parla. Els toros han generat una gran quantitat de cultura entesa com expressió artística. Però si prenem el terme amb el sentit del conjunt de valors i símbols del país en un determinat moment (el present), els contraris també tenen raó; la tauromàquia, tot i haver-ne format part de manera molt viva, ja no pertany al que s'anomena la cultura catalana.

Personalment, no puc renegar de la creació literària i artística que en el seu moment es va inspirar en el toreig. Sense allò no s'entén l'art actual del nostre país. És més, abocaria a l'oblit veritables genis com Picasso i altres. Els artistes observen la realitat que els envolta i, reelaborant-la, en donen la seva visió personal. Arraconar-los és cometre un suïcidi cultural.

Tanmateix, si tenim en compte l'aspecte identitari de la tauromàquia, estareu d'acord amb mi que en l'actualitat ja no forma part dels símbols i valors amb què s'identifica el gruix dels catalans. La societat ha canviat i, en conseqüència, també ho han fet els seus valors. Per tant, és perfectament comprensible —i legítim— que ara es consideri l'afició a la tauromàquia com un aspecte superat, una relíquia d'un passat que es vol deixar enrere.

En conclusió, sóc del parer que, tot i que els protaurins tenen certa part de raó, han d'entendre que el progrés de la societat i les persones passa per abandonar tot allò que ens pugui degradar com a tals i adoptar aquells valors que ens milloren i ens fan créixer. Avui dia, el gruix de la societat catalana opina que la diversió basada en el maltractament i el patiment d'un altre ésser viu ja no és un valor positiu i a fomentar, sinó que la considera un signe de primitivisme i endarreriment moral.

Aprovant la prohibició dels toros, els parlamentaris no han fet altra cosa que expressar la voluntat majoritària d'un poble que els va escollir com a representants de les diverses sensibilitats que el conformen. Forma part de l'exercici de la democràcia.

El cas s'assembla als jocs dels amfiteatres romans, en què els gladiadors combatien a mort per divertir els espectadors, o la pervivència de l'esclavatge. Són dos aspectes que la nostra societat ja fa temps que va abandonar, i no per això reneguem de les nostres arrels romanes.

En un passat no gaire llunyà, la tauromàquia havia format part dels nostres signes d'identitat. Amb tres places funcionant simultàniament i plenes fins a la bandera, Barcelona havia sigut ciutat taurina de primer ordre. A més, ciutats com Olot i Figueres, la catalanitat de les quals queda fora de qualsevol dubte, també havien tingut temporada taurina pròpia. Però ara, per les raons que sigui —perquè el públic autòcton ha perdut l'interès o, principalment, perquè hi ha qui s'ha adonat de com arriba a ser de cruel l'espectacle— la societat catalana ja no la veu amb bons ulls, la té com a quelcom de negatiu i considera que no ha de formar part dels seus símbols.

Els esgarips i gemecs que es van viure els dies 24 i 25 de setembre a Barcelona no són altra cosa que el plany del qui es nega a entendre que els temps canvien i amb ells s'emporten tot allò que pertany al passat. Aferrar-s'hi amb massa força només porta amargor i ressentiment.