I encara en dubteu?

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!

Escandalós!

Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer, porque la tragedia se la traga ella».

Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.

No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.

Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.

No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.

No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…

Modernitats

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!