Com més amunt pugis […]

[…] més forta serà la patacada. Sàvia observació. No sé per quins set sous, totes les ascensions fulgurants acaben en caigudes estrepitoses. Sembla com si estiguéssim condemnats a no saber on és el límit de les nostres possibilitats.

Un bon exemple és el que ha passat amb la SGAE; més concretament, amb els seus directius. Ja fa temps que tothom sense excepció és víctima de la seva voracitat recaptadora i, per altra banda, dels seus més de 90.000 socis, entre els quals m'hi compto, els que tenen el privilegi d'intervenir en les decisions preses en assemblea són un grup molt migrat. A més, els mecanismes de distribució dels drets recaptats són d'allò més obscurs, per no dir que són laberíntics i clarament discriminatoris.

Pel que fa al tracte dispensat als usuaris dels drets que gestiona, val a dir que, conceptualment, els considera, tots, poca cosa més que delinqüents. Perquè com s'explica, si no, el fet que, per adquirir qualsevol aparell o objecte capaç d'emmagatzemar dades, siguin del tipus que siguin, haguem de satisfer una quantitat de diners (el famós i odiat cànon digital) equiparada a una multa per haver transgredit ves a saber tu quina norma? Que potser no és considerar-nos culpables per endavant de, possiblement, enregistrar i emmagatzemar arxius protegits per drets d'autor? I això, fins i tot, fent-ne còpies destinades a l'ús privat! On para la presumpció d'innocència que caracteritza qualsevol democràcia?


Diuen els experts que tendim a projectar en els altres allò que som nosaltres. A la llum del que ha passat —i està passant— a la SGAE sembla que, un cop més, aquest axioma es confirma. Fa un parell d'anys, per aquestes mateixes dates, esclatava l'anomenat Cas Palau. Les xifres que es manejaven van acabar provocant-nos vertigen. És que 30.000.000 d'euros són molts diners! Segur que la majoria de nosaltres no els veurem junts mai de la vida. Doncs bé, comparat amb l'escàndol objecte d'aquest comentari, allò s'ha quedat en la xocolata del lloro. Si 30.000.000 d'euros ja feien que ens rodés el cap, què no faran els més de 300.000.000 que, aparentment, han volat ves a saber on? Arribats en aquest punt, tant me fa que en siguin 30.000.000 com 300.000.000. El meu cervell és del tot incapaç de copsar-ne la magnitud exacta; em perdo dins la tirallonga de zeros. Només sé que una i altra quantitat són una gran morterada de diners.


Però anem al que ens interessa: els excel·lents resultats econòmics de la SGAE durant els darrers anys i les acusacions de malversació de fons i apropiació indeguda que recauen sobre la seva directiva. Poques entitats —suposadament— sense ànim de lucre com la SGAE han pogut presentar mai un balanç econòmic tan engrescador:

• Increment quasi exponencial dels ingressos.
• Adquisició arreu de l'Estat de diversos teatres i altres béns immobles per teixir una xarxa d'escenaris pròpia i, d'aquesta manera, cobrar per dues bandes: el lloguer de l'escenari i —perquè és evident que les actuacions en tals locals no poden escapar al control dels drets sobre la propietat intel·lectual— els drets d'autor. Tot això si, directament, no es fa especulació amb les adquisicions; que tot podria passar…
• Exploració de noves bosses de productivitat, com per exemple establiments on hi ha instal·lat algun aparell susceptible de reproduir continguts subjectes a drets d'autor i collar-los recorrent a amenaces de portar-los davant dels tribunals.
• Subjecció a gravamen de tot allò que sigui susceptible d'emmagatzemar qualsevol tipus de dades. Així, en comprar un CD verge, la meitat del preu que paguem per cada unitat correspon al cànon digital.

Evidentment, la SGAE pot presumir d'haver multiplicat per vint els ingressos per recaptació en vint anys. D'això se'n diu eficàcia recaptadora. Però té un costat fosc: com s'han aconseguit aquest "magnífics" resultats. Mentre que a tot Europa els drets d'autor equivalen al 3 o el 3,5% del taquillatge, a l'Estat espanyol, la taxa arriba al 10% —si no és una estrena— i fins i tot el 20% —quan es parla d'una estrena absoluta— i sempre segons unes tarifes que determina la pròpia entitat gestora que, amb un desvergonyiment ben palès, arriba a cobrar drets d'autor fins i tot en actes benèfics.

Per acabar-ho d'adobar, la ministra del ram, Ángeles González-Sinde, hi està vinculada perquè, essent com és guionista i directora de cine, n'és sòcia. No cal estar gaire al dia de les polèmiques per recordar que ella és la promotora d'una controvertida llei que ha posat en peu de guerra tot Internet a causa de la seva pretensió de controlar fins a l'indicible el tràfic d'intercanvi d'arxius entre els seus usuaris.

No voldria semblar rocambolesc o víctima d'una paranoia conspiradora. Tanmateix, no deixa de ser un pèl sospitós que el govern de l'Estat legisli al respecte quan la ministra del ram és qui és i té les vinculacions que té. Déu me'n guard d'aixecar cap dit acusador, però que la ministra defensés amb ungles i dents l'aplicació d'un cànon tan abusiu i, a més, posés tota la carn a la graella per tal de tirar endavant una llei com la que projecta sembla, si més no, massa coincidència. Una cosa sí que s'ha de dir: la pròpia ministra González-Sinde ha demanat comparèixer voluntàriament davant del Congrés de Diputats per donar explicacions al respecte. Ja veurem com s'explica.


Com massa coincidència és també que, ara que els ha esclatat el globus a la cara, des del Govern es digui que ja no s'aplicarà el cànon digital i que és una decisió presa des de ja fa temps. Ves per on mira què tal, ho fan públic l'endemà mateix que la cúpula de la SGAE sortís emmanillada de la seu de l'entitat. Ai caram! Guaita tu!

Chatanooga choo choo

D'escàndol! D'escàndol és la notícia que ha saltat a la primera plana de l'edició en paper del diari Ara d'avui, 3 de juliol del 2011: «L'AVE és una ruïna». Així, lacònic, contundent i directe. Més endavant, a les pàgines 8-10, publica un article d'Ignasi Pujol, titulat «El tren dels 97.000 milions», en què analitza les dades econòmiques que Germà Bel i Daniel Albalate faciliten en el seu article «Cuando la economía no importa: auge y esplendor de la alta velocidad en España», aparegut recentment a la Revista de Economía Aplicada. Tot i que la lectura és un pèl abstrusa, perquè maneja moltes xifres i fa servir terminologia específica de l'economia, el que un lector llec en la matèria en pot extreure no és gaire difícil de copsar, i il·lustra a la perfecció la mena de polítics que governen això que en diuen Espanya i quines són les seves prioritats a l'hora d'administrar uns recursos que, per definició, són sempre limitats. Tanca la informació una entrevista amb el Professor Bel.

Tot ha vingut per l'anunci la setmana passada de supressió dels enllaços d'alta velocitat entre Toledo, Conca i Albacete perquè amb prou feines els utilitzen de set a nou passatgers al dia. Però és que les dades de les altres línies tampoc presenten uns resultats gaire més engrescadors… Anem a pams. Deixeu-me que us posi alguns exemples extrets del treball de Bel i Albalate:

De tothom és sabut que José María Aznar, mentre va presidir el Govern de l'Estat, es va dedicar a impulsar una xarxa d'alta velocitat ferroviària que tenia com a propòsit declarat unir totes les capitals de província amb la capital de l'Estat. En conseqüència, es va llançar a una carrera desenfrenada per obrir noves línies amb ample de via europeu, per les quals circularien uns combois completament incompatibles amb la resta de la xarxa (l'ample de via europeu és de 1.495 mm, mentre que l'ibèric és de 1.625 mm). Això suposa que els traçats s'han de fer de cap i de nou per una fotesa tan insignificant com 130 mm de diferència entre els respectius amples de via.

Tanmateix, el PSOE tampoc es queda al marge de la responsabilitat del nyap. Poc després que s'anunciés que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, el govern de Felipe González anunciava a bombo i plateret que Sevilla acolliria l'Expo aquell mateix any i que, per tal de potenciar l'assistència a tan magnífic esdeveniment i seguint a ulls clucs el que dicta el raonament més lògic, s'iniciaven els treballs per construir una línia fèrria d'alta velocitat entre Madrid i la capital andalusa. Finalment, la primera atracció de fira de l'Expo que es trobarien els visitants procedents de la resta del món costaria la xifra no gens menyspreable de més de 2.700 milions d'euros; res, una fotesa, xavalla… Això sí, vint anys després, la connexió directa amb la xarxa francesa i, de retruc, europea, encara és un objectiu inabastable, poca cosa més que una quimera.

D'altra banda, el mapa de les línies previstes per al 2050 que Bel i Albalate inclouen en el seu treball és prou il·lustratiu. Per enèsima vegada, ens trobem davant d'una estructura radial que prima els enllaços de Madrid amb les diverses capitals de província i que, per tant, deixa molt malparats tots els trajectes transversals o que no passen pel centre de la península. Un exemple és el corredor del Mediterrani. Entre Castelló i Tarragona no hi ha cap connexió d'alta velocitat directa. Per anar des de la capital de la Plana fins a l'antiga capital imperial d'Hispània caldria recular fins a València, des d'allí pujar a Saragossa per Terol i, finalment, tornar a baixar a la costa. Resultat, per cobrir un trajecte de 150 km cal fer una marrada de més de 300 km i les dues capitals més importants de la costa llevantina, Barcelona i València, es queden sense possibilitat de connexió directa. Sobren els comentaris.

En l'àmbit econòmic, les xifres tampoc son gens afalagadores. Resumint, perquè no us vull aclaparar amb dades, entre els costos d'execució i els de manteniment, el negoci és més ruïnós que el del Robert de les Cabres: només cal saber que l'import del bitllet amb prou feines cobreix el 50% dels costos reals d'explotació i amortització, si és que hi arriba. D'altra banda, sembla que les obligades retallades de la despesa pública provocades per la crisi en què ens trobem immersos no afecten les inversions en alta velocitat, que s'emporta gairebé el 96% de la inversió en infraestructures ferroviàries de tot l'Estat. És a dir, mentre el 90% dels usuaris del ferrocarril convencional han d'anar com arengades al barril, patir unes vies en un estat més que llastimós i suportar un servei de fiabilitat més que dubtosa, l'Administrador d'Infraestructures Ferroviàries (ADIF) i RENFE, en un clar deliri de nou ric, llencen la casa per la finestra i es dediquen a construir unes vies i uns trens que no serveixen més que a uns quants. Per cert, la Unió Europea no considera l'alta velocitat ferroviària com un servei, sinó com un luxe.

I pel que fa a l'impacte ambiental, el balanç és més aviat decebedor. En el trajecte de Barcelona a Madrid, a plena càrrega, l'AVE emet 9,2 kg de diòxid de carboni per passatger; l'avió, 50,3; l'automòbil, 18,9; i un autobús, encara no 9 kg.  Si comparem l'AVE amb el transport de passatgers per carretera, a casa meva dirien que per a aquest viatge no calien alforges. No es faciliten dades del ferrocarril convencional, però intueixo que seran sensiblement inferiors a les de l'autobús i, aleshores, el balanç encara seria més demolidor.

Finalment, des del punt de vista d'equilibri territorial, s'està demostrant que Madrid està fagocitant els centres de menor pes específic. Tampoc és el que ens havien dit, perquè ens havien promès que l'AVE contribuiria a l'equilibri i la cohesió del territori. Si per equilibri i cohesió s'entén haver de suportar uns elevats costos que només beneficien una minoria i que el teixit socioeconòmic de les ciutats menors es descompongui i s'empobreixi, prefereixo que el país continuï tan desequilibrat i descohesionat com ara.

En definitiva, una vegada més, Espanya ha fet el fatxenda. És el segon país del món amb més quilòmetres de via d'alta velocitat, el que més en té per habitant i superfície i el que menys passatgers per quilòmetre transporta de tota Europa. Com algú ha dit, ens hem comprat un Ferrari per anar a llaurar el camp. Potser que ens aprenguem la cançoneta del títol, a veure si ens vénen ganes de pujar-hi.

Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.

Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.

La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.

Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.

Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.

Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.

Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.

I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!

Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.