Chatanooga choo choo

D'escàndol! D'escàndol és la notícia que ha saltat a la primera plana de l'edició en paper del diari Ara d'avui, 3 de juliol del 2011: «L'AVE és una ruïna». Així, lacònic, contundent i directe. Més endavant, a les pàgines 8-10, publica un article d'Ignasi Pujol, titulat «El tren dels 97.000 milions», en què analitza les dades econòmiques que Germà Bel i Daniel Albalate faciliten en el seu article «Cuando la economía no importa: auge y esplendor de la alta velocidad en España», aparegut recentment a la Revista de Economía Aplicada. Tot i que la lectura és un pèl abstrusa, perquè maneja moltes xifres i fa servir terminologia específica de l'economia, el que un lector llec en la matèria en pot extreure no és gaire difícil de copsar, i il·lustra a la perfecció la mena de polítics que governen això que en diuen Espanya i quines són les seves prioritats a l'hora d'administrar uns recursos que, per definició, són sempre limitats. Tanca la informació una entrevista amb el Professor Bel.

Tot ha vingut per l'anunci la setmana passada de supressió dels enllaços d'alta velocitat entre Toledo, Conca i Albacete perquè amb prou feines els utilitzen de set a nou passatgers al dia. Però és que les dades de les altres línies tampoc presenten uns resultats gaire més engrescadors… Anem a pams. Deixeu-me que us posi alguns exemples extrets del treball de Bel i Albalate:

De tothom és sabut que José María Aznar, mentre va presidir el Govern de l'Estat, es va dedicar a impulsar una xarxa d'alta velocitat ferroviària que tenia com a propòsit declarat unir totes les capitals de província amb la capital de l'Estat. En conseqüència, es va llançar a una carrera desenfrenada per obrir noves línies amb ample de via europeu, per les quals circularien uns combois completament incompatibles amb la resta de la xarxa (l'ample de via europeu és de 1.495 mm, mentre que l'ibèric és de 1.625 mm). Això suposa que els traçats s'han de fer de cap i de nou per una fotesa tan insignificant com 130 mm de diferència entre els respectius amples de via.

Tanmateix, el PSOE tampoc es queda al marge de la responsabilitat del nyap. Poc després que s'anunciés que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, el govern de Felipe González anunciava a bombo i plateret que Sevilla acolliria l'Expo aquell mateix any i que, per tal de potenciar l'assistència a tan magnífic esdeveniment i seguint a ulls clucs el que dicta el raonament més lògic, s'iniciaven els treballs per construir una línia fèrria d'alta velocitat entre Madrid i la capital andalusa. Finalment, la primera atracció de fira de l'Expo que es trobarien els visitants procedents de la resta del món costaria la xifra no gens menyspreable de més de 2.700 milions d'euros; res, una fotesa, xavalla… Això sí, vint anys després, la connexió directa amb la xarxa francesa i, de retruc, europea, encara és un objectiu inabastable, poca cosa més que una quimera.

D'altra banda, el mapa de les línies previstes per al 2050 que Bel i Albalate inclouen en el seu treball és prou il·lustratiu. Per enèsima vegada, ens trobem davant d'una estructura radial que prima els enllaços de Madrid amb les diverses capitals de província i que, per tant, deixa molt malparats tots els trajectes transversals o que no passen pel centre de la península. Un exemple és el corredor del Mediterrani. Entre Castelló i Tarragona no hi ha cap connexió d'alta velocitat directa. Per anar des de la capital de la Plana fins a l'antiga capital imperial d'Hispània caldria recular fins a València, des d'allí pujar a Saragossa per Terol i, finalment, tornar a baixar a la costa. Resultat, per cobrir un trajecte de 150 km cal fer una marrada de més de 300 km i les dues capitals més importants de la costa llevantina, Barcelona i València, es queden sense possibilitat de connexió directa. Sobren els comentaris.

En l'àmbit econòmic, les xifres tampoc son gens afalagadores. Resumint, perquè no us vull aclaparar amb dades, entre els costos d'execució i els de manteniment, el negoci és més ruïnós que el del Robert de les Cabres: només cal saber que l'import del bitllet amb prou feines cobreix el 50% dels costos reals d'explotació i amortització, si és que hi arriba. D'altra banda, sembla que les obligades retallades de la despesa pública provocades per la crisi en què ens trobem immersos no afecten les inversions en alta velocitat, que s'emporta gairebé el 96% de la inversió en infraestructures ferroviàries de tot l'Estat. És a dir, mentre el 90% dels usuaris del ferrocarril convencional han d'anar com arengades al barril, patir unes vies en un estat més que llastimós i suportar un servei de fiabilitat més que dubtosa, l'Administrador d'Infraestructures Ferroviàries (ADIF) i RENFE, en un clar deliri de nou ric, llencen la casa per la finestra i es dediquen a construir unes vies i uns trens que no serveixen més que a uns quants. Per cert, la Unió Europea no considera l'alta velocitat ferroviària com un servei, sinó com un luxe.

I pel que fa a l'impacte ambiental, el balanç és més aviat decebedor. En el trajecte de Barcelona a Madrid, a plena càrrega, l'AVE emet 9,2 kg de diòxid de carboni per passatger; l'avió, 50,3; l'automòbil, 18,9; i un autobús, encara no 9 kg.  Si comparem l'AVE amb el transport de passatgers per carretera, a casa meva dirien que per a aquest viatge no calien alforges. No es faciliten dades del ferrocarril convencional, però intueixo que seran sensiblement inferiors a les de l'autobús i, aleshores, el balanç encara seria més demolidor.

Finalment, des del punt de vista d'equilibri territorial, s'està demostrant que Madrid està fagocitant els centres de menor pes específic. Tampoc és el que ens havien dit, perquè ens havien promès que l'AVE contribuiria a l'equilibri i la cohesió del territori. Si per equilibri i cohesió s'entén haver de suportar uns elevats costos que només beneficien una minoria i que el teixit socioeconòmic de les ciutats menors es descompongui i s'empobreixi, prefereixo que el país continuï tan desequilibrat i descohesionat com ara.

En definitiva, una vegada més, Espanya ha fet el fatxenda. És el segon país del món amb més quilòmetres de via d'alta velocitat, el que més en té per habitant i superfície i el que menys passatgers per quilòmetre transporta de tota Europa. Com algú ha dit, ens hem comprat un Ferrari per anar a llaurar el camp. Potser que ens aprenguem la cançoneta del títol, a veure si ens vénen ganes de pujar-hi.

Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.

Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.

La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.

Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.

Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.

Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.

Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.

I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!

Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.

El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.

Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.

Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.

Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.

Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.

I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…