Però què s'han pensat!

Senzillament, no sé què pretenen els anomenats "indignats". Per una banda demanen més democràcia; però quan es posa en marxa la màxima expressió de la democràcia, el Parlament, barren el pas als diputats adduint que no els representen.

Potser no, que no els representen. Però és que a mi tampoc em representen tots els parlamentaris perquè jo no els he triat tots. Però jo tinc tot el dret d'exigir als polítics, perquè jo he participat en unes eleccions que, si no es demostra el contrari, són del tot legítimes. Molts dels "indignats" no van acudir a les urnes; per tant, es van desentendre d'una democràcia que, per exigua que sigui, continua sent democràcia.

I jo em pregunto: Com pretenen defensar la democràcia si ara com ara estan duent a terme pràctiques antidemocràtiques? Perquè, no ho oblidem, ¿hi pot haver res de més antidemocràtic que impedir als legítims representats dels electors que exerceixin la missió per a la qual han estat elegits, és a dir: debatre i dictar lleis al lloc que és el màxim exponent del poder del poble, que no és altre que el seu Parlament?

Cada dia que passa, aquest moviment va deixant pel camí un parrac més de la seva ja escassa credibilitat. Vaig començar veient-los com l'expressió d'una indignació que compartia amb ells i que, tot i que no ho sembli, continuo sentint. Ara com ara, penso en ells i només veig que elements distorsionadors de la vida pública del país incapaços de fer propostes coherents i madures. Cada cop més, això s'assembla al pati de la meva escola i els primers cursos de la Universitat, on tot s'arreglava en assemblees que s'eternitzaven i mai no duien enlloc.

I és normal, que passi això. Si és que l'adolescència, l'edat en què, tot i ser com criatures, els joves es pensen els més savis del món i que amb quatre bons propòsits ho arreglaran tot, s'ha allargat fins ben entrada la trentena!

Ja està, ja han protestat, ja han fet la seva rabieta i tots ja sabem que estan emprenyats. Ara, que es deixin de galindaines i, si no són capaços de fer res de bo, que deixin fer als que en saben de veritat!

Nacionalitzacions i rumors de nacionalitzacions

No sé ben bé com prendre'm tot l'enrenou que s'està muntant al voltant de les caixes d'estalvis. L'únic que sé és que algú hi deu haver que està molt interessat a desmantellar-les. És que, si no, no m'explico aquests constants ensurts al voltant seu: l'últim, la notícia apareguda al Periódico d'avui en què s'assegura que quatre caixes d'estalvis —Catalunya Caixa i Unnim a Catalunya, la CAM al País Valencià i Nova Caixa Galicia— seran objecte d'intervenció durant aquest estiu.

Des de sempre, les caixes han tingut una funció social, mai no han estat un negoci (o això crèiem, perquè, vistes les polítiques d'alguna d'elles, ningú no ho diria…) i, almenys a Catalunya, la seva implantació i arrelament a la societat han estat molt intensos; fins al punt d'esdevenir un tret diferencial del, per anomenar-lo d'alguna manera, sistema financer català. Sempre han sigut entitats de mida mitjana o reduïda, amb una fidelitat dels impositors a prova de bomba i una obra social que revertia al territori els guanys obtinguts a partir del "negoci" dels diners; de forma que, encara que de manera un tant exigua, redistribuïen la riquesa cap a les classes socials més desafavorides.

Tanmateix, des d'un temps ençà, en relació a les caixes d'estalvis, no se senten més que rumors que, per cert, no són gens tranquil·litzadors: Que si tal caixa ha estat intervinguda, que si tal altra potser no té prou líquid per fer front a les possibles exigències puntuals, que si ara cal augmentar el core capital per garantir-ne la solvència de totes elles (manera molt sibil·lina de dir que no són solvents)… En canvi, dels seus competidors més directes, els bancs —entitats l'única finalitat dels quals és guanyar diners i acumular-los en unes poques butxaques a costa dels dipòsits i els préstecs "graciosament" concedits a una classe mitja cada cop més escanyada pels deutes— ningú en diu pestes; i això que ells també han rebut de l'Estat quantitats ingents de diners amb la finalitat de sanejar-los i incentivar la circulació de capitals.

Ah, però és que els bancs són cosa apart. Són intocables, immunes a les exigències de prudència que haurien de caracteritzar qualsevol entitat que es dediqui a gestionar fons d'altri. Tant li fa que estiguin en situació de virtual fallida tècnica; els seus directius perceben unes primes i uns incentius exorbitants tot i haver-los dut al caire de l'abisme. I no només això, sinó que, en lloc d'esdevenir corretja de transmissió i transferir els diners lliurats per l'Estat al corrent inversor general per tal d'estimular-ne la circulació i reactivar l'economia, s'han dedicat de manera ben descarada a incorporar-los directament als seus comptes de resultats.

D'altra banda, les caixes d'estalvis detenen una important quota de capital que als grans bancs els aniria de perles si els podessin captar (més dipòsits, més guanys; tants caps, tants barrets); i, de tots és sabut, en els mercats financers, n'hi ha prou amb un rumor per enfonsar la reputació de solvència del més pintat. Per tant, costa ben poc endevinar qui surt més beneficiat de l'ensulsiada de les caixes d'estalvis. Al lector deixo que tregui les conclusions oportunes.

No! Jo dic no!

Quin tuf més desagradable que em ve al nas quan veig aquesta acampada a plaça Catalunya! Tinc l'estranya sensació que ja he viscut abans aquesta situació.

Em vénen al cap les imatges dels "estudiants" anti-Bolonya al vestíbul i l'escalinata noble del rectorat de la Universitat de Barcelona l'any passat. Primer, potser sí que hi havia gent que s'ho creia, allò de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya… Però, després, a mesura que anaven passant els dies, allò cada vegada prenia més el caire d'un campament d'aprofitats i dropos, que és el que, finalment, eren els que van acabar marxant de tan insigne edifici.

Si una cosa s'ha de dir en favor d'aquells, és que no van fer malbé cap dels valuosíssims quadres que hi ha penjats al capdamunt de l'escalinata noble, la que du al Rectorat. Però els trinxeraires de plaça Catalunya no han mostrat cap mena de respecte pels monuments que hi ha. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure la pobra Deessa de Clarà amb el símbol de l'anarquisme tatuat a l'esquena. Probablement, el brètol que hi va estampar la seva ignominiosa signatura desconeixia el valor simbòlic que per a la ciutat té aquesta escultura. Si això ja és trist i deplorable, encara ho seria més si, coneixent-lo —cosa que, d'altra banda dubto profundament—, l'hi hagués estampat igualment.

I aquests es diuen ciutadans? I això pretenen que s'anomeni democràcia? On són tots els signes de civilitat (civilització) que caracteritzen una democràcia com cal? Que em perdonin, però no són dels meus!