Problema o solució?

Ara que torna a treure el nas el fantasma de l'atur, molts es miren de reüll els immigrants i els acusen de ser la causa dels nostres mals. És una característica força habitual en les economies decadents que es faci recaure la culpa sobre els més febles, en aquest cas la immigració.

No és que jo ara vulgui fer una defensa aferrissada i indiscriminada dels immigrants, però sí que és el meu propòsit analitzar amb una mica de deteniment què és causa de la immigració i què conseqüència. Per saber com se sent un immigrant no està de més intentar posar-se en la seva pell. De fet, al nostre país no ens hauria de costar gaire; encara no fa trenta anys que els que ara es queixen de la immigració van decidir fer el mateix pas que aquells que ells tant critiquen. O és que potser no ens recordem que als anys seixanta i setanta del segle passat, el segle XX, molts espanyols van emprendre el camí de les europes per provar fortuna en terres estranyes? Tan poca memòria tenim?

Clar, me n'oblidava, en aquell temps els emigrants anaven a passar unes vacances pagades a Alemanya, França, Suïssa… I que bé que s'ho passaven! Es veu que fer les feines que ningú vol agafar és d'allò més divertit. Netejar clavegueres, enfilar-se a les bastides amb un fred que pela i jugar-s'hi la vida de sol a sol, treballar a les fàbriques per un sou de misèria i en condicions infrahumanes, viure amuntegats com xinxes en naus industrials i altres delicadeses per l'estil devia ser cosa de senyorets. I tant li feia si eren honrats com cràpules i busca-raons, tots havien de passar pel mateix recer.

Ara resulta que el nostre s'ha convertit en un país receptor d'immigració. Els esforços de tots han fet que el nostre es vegi com un lloc on poder viure amb comoditat. Sembla que pels que viuen fora de les nostres fronteres, al tercer món, aquí lliguem els gossos amb llonganisses. I, sincerament, de portes enfora sembla que sí.

Però és real aquesta nostra opulència? És fàcil mantenir el nostre tren de vida? I el que és més important: La felicitat consisteix, precisament, a posseir i acumular sense fre? Tornem al tema que ens ocupa. Això requeriria tota una altra línia de reflexió i correm el risc de perdre el fil.

Parlàvem del fet immigratori amb les seves causes i les seves conseqüències. Durant segles, la vella Europa s'ha dedicat a espoliar alegrament la resta del món amb l'única finalitat d'aconseguir el seu propi benestar i la seva opulència, malgrat que això comportés la destrucció d'altres societats. No deixa de sorprendre com un continent que no és especialment ric en recursos naturals ha pogut dominar el món durant tant de temps.

I ara ens estranyem que aquells a qui abans sotmetíem es vulguin equiparar a nosaltres i vinguin al que per ells és una terra de promissió. I és cert, és veritat que el primer món és una terra d'oportunitats. Però també és cert que tothom vol progressar socialment i atènyer cotes de benestar superiors sense haver de treballar com un escarràs. És més, aquest és un desig lícit i honorable.

El que ja no és tan honorable és ser excessivament selectiu amb les feines perquè, ai!, són desagradables i estan considerades de baixa estofa i, després, amb tota la hipocresia del món, acusar de prendre-nos-les algú altre que sí que està disposat a acceptar-les. En què quedem? Les volem o no les volem? Estem disposats a fer aquelles feines mal considerades o que són objecte de les mil i una cabronades de la gent o som tan primmirats i tenim la pell tan fina que la mínima sospita de durícia ja es les fa rebutjar? Estem disposats a suportar, per exemple, la grolleria i la mala educació d'aquell client del restaurant que la té presa amb el cambrer de torn o no?

D'altra banda, sí, és cert que els sous no són el que havien sigut i ara costa més esforços dur una vida regalada com la que havíem portat últimament. Però no puc pensar que hi hagi crisi real mentre vegi que els caps de setmana els restaurants estan plens de gom a gom, mentre cada estiu es produeixin aglomeracions als aeroports per culpa de l'allau de gent que s'abraona als avions amb la intenció de travessar mig món per fer allò que també es pot fer a casa nostra. Sembla que haguéssim oblidat que els luxes tenen un preu i s'han de pagar.

Avui dia, si no es tria una destinació ben exòtica per a les vacances no s'és ningú. Crec que si ens oferien la possibilitat d'anar a la Lluna, la triaríem només pel sol fet de poder-ne presumir. No fa tants anys que la gent es podia donar per satisfeta si tenia vacances. Efectivament, el gaudi de les vacances pagades ha estat un gran avenç social. Però una cosa és fer vacances i una altra de ben diferent, esgotar-se fins a l'extenuació, tant física, com mental i econòmica. Més d'un, i més de dos, arriba a endeutar-se fins a l'indicible per anar-se'n a l'altra punta del món. No entro a valorar si això és o no fer vacances; cadascú tria com vol passar el temps de lleure. Sí que valoro —i molt negativament, per cert— el fet de no ser previsor i malbaratar els propis recursos quan es passa una època de bonança econòmica, oblidant que en aquest món, tot segueix uns cicles més o menys regulars.

Ara estem de vaques magres i en culpem els estrangers que han vingut a casa nostra a la recerca d'una mica d'esperança. Però, són ells la causa real dels nostres mals? Són els veritables culpables del fet que l'especulació hagi campat pels seus dominis i ara esclati l'enèssima bombolla, en aquest cas immobiliària i financera? Si ells haguéssin estat els especuladors, sí que ho serien. Però no ho podien ser, els mancava l'essencial: els diners que han vingut a cercar aquí per poder tirar endavant les seves famílies d'allà; una cosa que, no ens n'oblidem, vam fer nosaltres ara fa trenta o quaranta anys.

És molt fàcil fer que la responsabilitat recaigui en l'altre, és un defecte tan vell com la mateixa humanitat. Però no oblidem que els qui hem especulat, els qui hem deixat d'estalviar, els qui no hem reinvertit beneficis en les empreses, en suma, els qui hem provocat tot aquest daltabaix som nosaltres mateixos. I si no arriba a ser per aquests immigrants tan criticats que estan disposats a ocupar els graons més baixos de l'escala social —que nosaltres rebutgem perquè els considerem massa degradants—, què seria de tot el sistema econòmic? Per tal que uns consumeixin, altres han de produir; per tal que uns puguin gastar, altres han de generar riquesa; per tal que uns puguin viure a cos de rei, altres s'han d'escarrassar.

Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que es trenca. I nosaltres l'hi hem dut tantes vegades que se'ns ha trencat. Quan podíem fer-ho, no vam ser previsors i no vam fer provisions per al futur; ens vam embrancar en una cursa consumista desenfrenada i ara volem mantenir aquell tren de vida a canvi de cap esforç, i això és impossible. Hem estirat més el braç que la màniga i ens hem picat els dits. De qui és culpa? Sort en tindrem dels immigrants que estiguin disposats a treballar de valent per sustentar el sistema. Ho voldrem fer nosaltres? Què són els immigrants, el problema o la solució?

Vergonya

De bell antuvi haig de reconèixer que no m'agrada el futbol. De fet, no m'agrada l'esport; però potser he acabat detestant el futbol. Les raons són diverses i després de veure l'enrenou que alguns partits ocasionen n'he pogut esbrinar les causes.

M'explico. És cert que he dit que no m'agrada l'esport. Però també és cert que reconec que alguns esports proporcionen imatges de gran plasticitat o, per la rapidesa amb què es desenvolupen, emocions prou intenses. En aquests casos, fins puc asseure'm una estona davant del televisor i gaudir de l'espectacle que se'm brinda de manera gratuïta; perquè, ara com ara, no penso pagar per veure una cosa que no m'atrau especialment. Però el futbol no presenta cap d'aquestes dues característiques. D'entrada, un extraterrestre que en veiés un partit sense que ningú li expliqués de què va la cosa només veuria un grapat d'homes fets i drets corrent en calça curta darrere d'un objecte que rep puntades de peu de tothom. Sí, és veritat, per fer certes coses amb els peus es necessita una habilitat que no tothom té. Però aquí s'acaba tot. D'altra banda, les dimensions del camp fan que les jugades es puguin eternitzar i més d'un aficionat ha reconegut que hi pot haver partits francament tediosos.

Si tot s'acabés aquí, encara rai! Però en el futbol s'hi han barrejat altres coses que, mirat fredament, n'han desvirtuat l'esperit que tot esport ha de tenir. Segons els anglesos, que d'això es veu que en saben un niu, l'esport ha de tenir una component de superació de reptes i de cooperació per atènyer uns objectius establerts (en el cas del futbol, introduir tantes vegades com es pugui una pilota al fons d'una xarxa que l'equip contrari mira de protegir).

Tanmateix, alguns (molts, ho reconec) desenvolupen un sentiment que, si més no, és estrany: sense moure's del seu seient, fins i tot a milers de quilòmetres del lloc on es juga el partit i encara que només sigui per uns instants, els sembla que són al terreny de joc i formen part d'un dels dos equips que s'hi enfronten. I aleshores és quan tot comença a grinyolar.

Aquell sentiment de superació personal i cooperació se substitueix per unes ànsies desmesurades d'anihilar l'adversari i el partit ja no es veu com un entreteniment innocent i distès, sinó com una veritable batalla en què l'equip contrari és l'enemic a batre. El fair play, tan característic de la filosofia esportiva anglesa, deixa pas a l'agressivitat.

Això és així quan el partit es juga entre dos equips rivals. Però quan els equips contendents són dues seleccions nacionals s'hi afegeix una altra característica. Aleshores ja no són els nois de l'equip de casa que s'enfronten a l'equip contrari. Els nacionalismes mal entesos fan que l'enfrontament esdevingui una qüestió d'Estat.

Els mitjans de comunicació comencen a bombardejar l'audiència amb missatges com: «Som els millors», «Vencerem», «Podrem»… Som? Vencerem? Podrem? Qui juga, l'equip o tot el país? I pobres de nosaltres si la selecció acaba guanyant la competició! Aleshores el paroxisme general pot arribar a cotes inimaginables.

Fins i tot això, fent un esforç, podria entendre-ho i acceptar-ho. Però el que no accepto de cap manera, ni estic disposat a acceptar, és l'espectacle llastimós que es produeix entre els “aficionats”: insults, comentaris vexatoris envers l'afició rival (o, si el partit ha acabat en derrota, per als jugadors del propi equip)… Ras i curt, en aquestes circumstàncies aflora la cara més animal de la personalitat. Qui així es deixa endur per les passions s'embruteix i perd la dignitat.

Pinotxo

Si en fem una lectura profunda, el conte de Collodi és una al·legoria perfecta del que és ser un ésser humà complet. La titella de fusta desitja ser un nen de debò, independent i amb voluntat pròpia, i per això s'embranca en múltiples aventures a la recerca del seu desig. Però quan pren consciència de la seva pròpia identitat, quan no es deixa entabanar per cants de sirena i no permet que el criteri d'altri li dicti què pot i què no pot fer, quan assumeix amb ple coneixement de causa les conseqüències dels seus actes, aleshores —i només aleshores—, esdevé un nen de carn i ossos; és a dir, es transforma en un ésser humà complet.

Una cosa semblant passa amb Mariano Rajoy. Personalment, no combrego amb les seves idees, però això no treu que m’interessi la seva figura; i més, després del que ha passat a Espanya en els darrers vuit anys. La seva trajectòria política ha estat, si més no, interessant.

Va començar a destacar en la palestra política estatal durant la crisi del Prestige (2002) i es va fer famós per aquelles declaracions sobre el petroli vessat que el van fer mereixedor del qualificatiu de “Señor de los Hilillos”, clara paròdia del títol de la pel·licula que en aquell temps estava al capdamunt de les cartelleres dels cinemes. Aquells comentaris sobre els «hilillos de plastilina» van provocar més d'un somriure sorneguer i condescendent. No eren la mena de metàfores que s'espera que faci servir un ministre del Govern espanyol.

Va passar el temps i José María Aznar havia de designar un successor. Havia promès que no es presentaria a una segona reelecció com a President del Govern de l'Estat i, d'acord amb els estatuts del PP, havia d'abandonar-ne la presidència i cedir-ne la direcció al futur candidat a la Presidència del Govern. Dos noms sonaven per al càrrec: Rodrigo Rato, Ministre de Finances i Vice-president econòmic del Govern, i Mariano Rajoy, Ministre de la Presidència i Portaveu del Govern.

Rato era un polític de perfil brillant, amb criteri, i partidari de la moderació. Per la seva banda, en política estatal, Rajoy sempre havia estat a l'ombra d'Aznar i, tot i que se'l sabia partidari de la moderació (com Rato), no destacava especialment en cap aspecte, la seva peronalitat era gris. Poc abans del congrés del partit que havia de tenir lloc el 2003, Aznar va desvelar incògnites i es va decantar per Rajoy; però, a l'ensems, amb la finalitat d'assegurar una continuïtat en l'actuació, el va deixar tutelat per Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, clars partidaris de la línia dura, liderada pel mateix Aznar.

Aznar estava convençut —així ho indicaven tots els sondejos— que, si no absoluta, el PP repetiria majoria a les eleccions del 2004. Però els fatídics atemptats de l'onze de març, a tres dies de les eleccions, i el barroer intent de segrest de la informació per part del Govern van desbaratar els seus plans. Aznar i Acebes, que aleshores era Ministre de l'Interior, obsedits per guanyar les eleccions, atribuint-lo a ETA, van voler instrumentalitzar l'atemptat més sagnant de la història d'Europa. La reacció de la ciutadania fou una participació en les eleccions tan elevada que va afavorir l'alternança en el poder. Més d'un ha dit que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP i, més concretament, el mateix Aznar.

En conseqüència, el PP va haver de passar a l'oposició i Aznar, que s'havia dissenyat un retir "a mida" presidint la FAES, la fàbrica d'idees del PP, i controlant Rajoy a través dels seus acòlits Acebes i Zaplana, va perdre influència sobre la política espanyola, però no sobre el partit. Tota la darrera legislatura, des de l'oposició, el PP es va dedicar a torpedinar la tasca de govern del PSOE practicant una política d'enfrontament constant, amb l'esperança que el desgast acabaria per girar les truites a favor del PP.

En tot aquest temps, el paper de Rajoy no fou precisament el del líder d'un partit que es vol de govern, ni el seu perfil atenyia l'alçada necessària per ocupar el càrrec de President del Govern. Curiosament, no era ell qui marcava la línia a seguir (si més no, no ho semblava), sinó Acebes i Zaplana, que seguien fil per randa les directrius que Aznar anava dictant des de la seva torre de vori de la FAES. A més, cada vegada que dins del PP s'aixecava una veu partidària de la moderació, algú de l'ala dura feia una maniobra per tal de neutralitzar-la. Una mostra d'això són els estira i arronsa entre Alberto Ruiz Gallardón, partidari de la línia moderada, i Esperanza Aguirre, personatge característic de la dreta més cavernària i ultramuntana.

En les societats democràticament madures, la política de desgast sistemàtic de l'adversari no du enlloc. Només aconsegueix abocar més llot al damunt del qui la practica. I això és el que ha passat les darreres eleccions legislatives. Tampoc les ha guanyat el PSOE, la política del qual no destaca, precisament, per la fermesa ni la coherència; les ha tornat a perdre el PP. Els seus esgarips han tingut l'efecte contrari al que desitjava: han tornat a mobilitzar el votant d'esquerres i, per tant, el PSOE, tot i que més ajustada que el 2004, ha renovat majoria parlamentària. El PP s'enfronta doncs, a quatre anys més de travessa del desert.

Ara el PP ha d'abordar un nou congrés en què es definiran la nova direcció i la línia política a seguir. Sembla que Rajoy ha après la lliçó i, valent-se del poder que li confereix la seva posició dins del partit, està apartant del seu entorn els elements partidaris de la línia dura; fins ha arribat a fer declaracions de clar to conciliador en un tema tan candent com el de la política antiterrorista. Sembla que això no ha agradat gaire a l'ala més radical del partit que, cada cop més, està sotmetent a pressió el mateix Rajoy perquè no es presenti a la reelecció com a president del partit. Clar, la criatura ha après a caminar sola, la titella ha estat capaç de tallar els fils invisibles que la lligaven a la voluntat del titellaire i ha aixecat el vol fins al punt de ser capaç de plantar cara a aquells que abans l'havien manejat.

El proper congrés del PP es presenta, si més no, interessant. Rajoy ha admès haver rebut pressions perquè no es presenti a la reelecció i ja ha advertit que no està disposat a llençar la tovallola, que, si hi ha algú que no està d'acord amb els seus postulats, que faci un pas endavant i que parli. Finalment, la titella Rajoy haurà pres consciència de sí mateixa? Serà capaç de marcar la línia o, com el personatge de Collodi, sucumbirà als cants de sirena d'algun aprofitat? Quin serà el resultat de les picabaralles entre moderats i radicals? De moment, és incert. El futur dins de les files del PP és tèrbol, no se sap com es resoldrà la crisi. Caldrà seguir els esdeveniments de ben a prop.