El món està capgirat

Ja fa dies que ha saltat a la premsa. Quan me'n vaig assabentar la meva primera reacció va ser de perplexitat. Em semblava inconcebible que algú fos capaç de fer el que aquell individu pretenia. Potser m'havia malfixat; això pot passar. Però no, la notícia era certa i segura perquè tots els mitjans de comunicació en parlaven.
Una nit d'estiu qualsevol de l'any 2004, un noi de 17 anys tornava en bicicleta al càmping de La Rioja on passava les vacances amb els seus pares. Però no hi va arribar mai. Un potent i espectacular Audi A-8, se'l va emportar per davant i li va arrabassar la vida. En el seu moment, els pares del noi no van voler obrir una causa d'enjudiciament criminal. Ja els era prou dolorós haver perdut un fill com perquè algú els anés remenant la ferida fent-los reviure l'accident. Ara, els pares d'aquell jove s'enfronten a una demanda de 20.000,- € que el propietari i conductor d'aquell cotxe mortal ha interposat pels danys que el vehicle va patir en l'accident. N'he vist la fotografia i entenc per què la vida del noi va quedar segada a l'instant: el capó, el parabrises i la capota estan totalment destrossats. El vehicle encara no ha estat reparat.
Segons l'atestat de la Guàrdia Civil de Trànsit, el noi, que no duia l'enllumenat preceptiu ni cap element reflectant, es va incorporar a la carretera des d'una via sense asfaltar sense fer la parada reglamentària. Però l'atestat també diu que, en el moment de l'impacte, el vehicle que el va atropellar circulava a 113,7 km/h, velocitat clarament superior a la permesa a la via, 90 km/h, i que segons les proves d'alcoholèmia que se li van efectuar al conductor, la seva taxa d'alcohol superava d'escreix la permesa pel Codi de Circulació. L'informe pericial que van presentar els pares indica que el conductor circulava a 173,9 km/h i que l'atropellament va tenir lloc quan el noi ja circulava per la via.
No entrarem a discutir si té raó l'atestat de la Guàrdia Civil o l'informe pericial dels pares. Això no és l'essencial. L'essencial és que una vida va quedar segada per un conductor que, tant si era a 113 com a 173 km/h, circulava a una velocitat excessiva i amb una taxa d'alcoholèmia molt superior a la permesa i que, així ho va reconèixer ell, quan se li van fer les proves d'alcoholèmia va donar positiu perquè, addueix, a causa de l'ensurt i el nerviosisme lògic, per asserenar-se, es va prendre dos whiskys i una cervesa. Curiosa manera de fer servir l'alcohol…
Ara, aquest individu es vol presentar com a víctima de les circumstàncies, igualant la seva condició a la del noi a qui va segar la vida. Vaig veure'l fen declaracions a la televisió. La seva actitud no deixava indiferent: prepotent, agressiu, pagat d'ell mateix, fred, impàvid. No era l'actitud d'algú comprensiu i misericordiós. Perquè, suposant que tingui raó en demanar danys i perjudicis, uns pares que han perdut un fill són mereixedors de tota la consideració. I a això s'hi afegeix que en tots aquests anys el conductor no ha intentat posar-se en contacte amb els familiars de la víctima, ni tan sols per donar-los el condol. Sobren els comentaris, oi?
I jo em formulo una pregunta: Per què encara no s'ha reparat aquell cotxe? Què hi diu l'asseguradora? Qui es compra un Audi A-8 no n'assegura només la responsabilitat civil. El més comú és que aquesta mena de vehicles estiguin coberts per una assegurança a tot risc que se sol fer càrrec de la reparació dels danys propis, sempre i quan, però, no hi hagi causa de conducció temerària…
Tot plegat és massa tèrbol com per pensar que la responsabilitat de l'accident recau en la víctima mortal. Potser per això, després que la demanda ha sortit a la llum pública el fiscal ha obert investigacions per tal d'aclarir més els fets i, si ho considera oportú, demanar al jutge que reobri el cas i el procés segueixi la via penal. Ben mirat, per un excés de confiança i de supèrbia, el demandant s'ha posat tot sol a l'ull de l'huracà i podria acabar assegut al banc dels acusats i enfrontar-se a una pena de quatre anys de presó. Ha anat per llana i en podria sortir ben esquilat.
Però passi el que passi amb aquesta demanda, em queda un sentiment de desassossec. On hem arribat que som capaços de passar per alt la pèrdua irreparable d'un fill en unes circumstàncies tan tràgiques i valorar més un vehicle que no la vida d'una persona? Alguna cosa hi ha que no va a l'hora. Qui actua així no demostra tenir en gaire estima la vida humana. Veient aquests fets, s'imposa una reflexió: On són els valors humans? Què se n'ha fet de la consideració i el respecte? On és el caliu humà? Tant s'ha despersonalitzat la societat que és més important un cotxe que la vida d'un noi de 17 anys segada en un accident de carretera?

Adéu, moderació… Benvinguda, caverna!

I ja en van dos… Al PP de Mariano Rajoy li estan caient els moderats a marxes forçades. El seu líder prou que s'esforça per demostrar que és ell qui té la iniciativa al partit; però els fets s'encarreguen d'evidenciar el contrari. De tothom és ben sabut que Alberto Ruiz Gallardón mai no ha sigut sant de la devoció dels sectors més ultramuntants de la dreta hispànica, encapçalats per José María Aznar i la seva caterva d'acòlits, entre els quals se signifiquen de manera especial Acebes i Zaplana. Un polític de dretes com Gallardón, que es mostra respectuós amb els seus adversaris, que és capaç d'acceptar que hi ha algú que té altres idees que no són les seves respecte de la família, l'avortament i altres temes d'interès social, i no les demonitza, és un cigró a la sabata de la dreta més rància i retrògrada d'aquest país que en diuen Espanya.

D'altra banda, Ruiz Gallardón també ha sigut víctima d'una ambició desmesurada, la d'una Esperanza Aguirre que seria capaç de vendre's l'ànima al diable si amb això aconseguia una quota de poder més gran encara. Només cal veure-la com es comporta; fa mans i mànigues per tal que se la vegi amb el líder popular. Sense anar gaire lluny en el temps, en el darrer acte polític que va tenir Rajoy com a protagonista, a l'IFAM, tot i que infructuosos, els esforços d'Aguirre per posar-se al costat de Rajoy van ser titànics. Resulta paradoxal, si més no, que algú que ha nascut en una de les famílies més aristocràtiques, i que se li suposa una educació refinada i un saber estar a prova de bomba, sigui capaç de perdre la compostura i fer uns paperots tan llastimosos com els que ha fet aquest cap de setmana, només per postular-se com a candidata al Congrés dels Diputats. Definitivament, la sang blava ja no és garantia d'educació ni elegància.

Però no oblidem els que havíem anomenat abans, Aznar i companyia, perquè ells són els grans responsables d'aquest daltabaix a les files populars. Va passar ara fa quatre anys amb les eleccions generals i es torna a donar ara dins del PP: Els seus líders estan totalment encimbellats a la torre de vori i han perdut el món real de vista. És molt significatiu que la gran ovació d'aquell acte de Rajoy fos per al “derrotat” Gallardón, a qui se li havia assignat un discret lloc extrem a la primera fila, ben lluny dels llocs d'honor. Rajoy va rebre aplaudiments, sí; però no van ser espontanis, van ser obra dels responsables de l'organització de l'acte, que els van haver d'arrencar a una militància entregada de tot cor a l'edil madrileny —no hauria quedat gaire bé que el líder del partit entrés a la sala i ningú l'aplaudís. I el panorama d'aquella primera fila era prou aclaridor de l'estat de coses entre les files del PP: d'una banda, un nucli dur, ranci, contrari a tot allò que no s'avingui a seguir el seus dictats i pletòric de prepotència i autocomplaença, que es mira el melic i es creu ser la “reserva espiritual d'Occident”, i de l'altra, unes bases del partit que viuen tocant de peus a terra, que han de fer el cor fort per empassar-se les bestieses que engega la directiva i que veuen com els polítics amb un perfil més ajustat a les necessitats del país cauen víctima de les ànsies de poder i l'agressivitat d'uns politicastres que fan el que calgui per tal de mantenir-se en el poder i treure'n profit personal.

Fa uns mesos va ser Josep Piqué; ara és Alberto Ruiz Gallardón. Ells són els casos més sonats dels últims mesos. Però no són els primers en la història del PP. Altres els han precedit en el camí de l'ostracisme. Entre ells destaca qui fou un dels Pares de la Constitució: Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Sembla doncs, que la dreta espanyola és incapaç d'aprofitar el seu capital humà i està condemnada a lliurar-se als incompetents i els mediocres. L'interès personal i el benefici econòmic són el seu motor i la ràbia la seva energia. Amb aquesta carta de presentació no invita gaire a donar-li el vot.

Tant va el càntir a la font…

Aquestes darreres setmanes estaven tan farcides d'esdeveniments que resultava fàcil trobar un tema per escriure. Tanmateix, l'escàndol que ha saltat a la llum pública ara fa uns dies ha eclipsat la resta d'assumptes. Davant l'assassinat d'una noia a mans del seu antic company sentimental, les altres matèries semblen una fotesa. És per això que em sento empès a reflexionar-hi.

Al final ha passat. La tele-porqueria ja s'ha cobrat una víctima. Una immigrant russa, Svetlana O., va ser trobada morta amb una ganivetada al coll cinc dies després que l'obliguessin a rebutjar en públic el seu excompany sentimental al programa Diario de Patricia.

I ara què hi direm? Que ens sap greu? Que és una vergonya que hi hagi violència de gènere però que no som responsables d'aquesta mort? Girarem full fent veure que res de tot això ha passat i buscarem una altra emoció més forta?

Sóc del parer que la responsabilitat d'aquesta mort recau una mica sobre tots plegats. En primer i destacadíssim lloc, recau damunt del presumpte assassí perquè, si es demostra l'acusació, ell haurà estat l'autor material del crim. Però al darrere, i no per això la responsabilitat és menor, hi va tothom que converteix en espectacle les passions desfermades.

No conec els altres mapes televisius d'Europa. L'únic que conec una mica és l'espanyol, i més concretament el català. El que hi veig m'esborrona. Tot i que les cadenes públiques tampoc no estan completament lliures de culpa, sí que és cert que, de moment, es mantenen una mica apartades d'aquest joc pervers que és convertir els drames personals en espectacle de masses. Això precisament és el que fan les cadenes privades d'àmbit estatal.

I si la cosa es quedés aquí, encara rai! El que és greu de veritat és que tota aquesta immundícia s'emet en horari “protegit”. Protegit de què o de qui? Qui o què es vol protegir? Quan les cadenes de televisió privades d'àmbit estatal van signar l'acord d'autoregulació, van determinar que l'horari de tarda estaria destinat a la programació adient per a un públic infantil, que és el que habitualment veu la televisió a aquelles hores, i que els programes de contingut més cru anirien a unes hores en què se suposa que els més menuts ja haurien de ser en braços de Morfeu.

Doncs bé, aquell acord ventilat a bombo i plateret s'ha quedat en un exemple més de paper mullat. Cap de les cadenes signatàries l'ha respectat i l'horari en què més es prodiguen aquests programes esperpèntics és, precisament, el de tarda, aquell que es volia “protegir”. Quan l'únic imperi és el de les audiències i els beneficis econòmics, l'ètica fa un discret mutis pel fons i abandona l'escena. Aleshores hom inicia una dinàmica del tot-s'ho-val molt perillosa i emprèn un camí de final, si més no, incert.

Moltes eren les veus que s'havien alçat per avisar de la tragèdia que, de ben segur, acabaria desfermant-se. Els responsables de les programacions, no només van fer orelles de mercader, sinó que, adduint que l'audiència ho demanava, encara van redoblar més els seus esforços per carregar les tintes sobre el sensacionalisme portant, moltes vegades, les seves víctimes al plató amb subterfugis i enganys.

Aquest va ser el cas de Svetlana. Se li va dir que tindria una sorpresa. I quina sorpresa, a fe! Se la va obligar a asseure's al costat de qui havia estat el seu maltractador, algú que havia tingut sobre seu dues ordres d'allunyament i una sentència inculpatòria per maltractaments. I la sorpresa encara va ser més gran quan aquell individu se li va posar de genolls al davant suplicant-li que li donés una altra oportunitat. Ella, desconcertada, només va arribar a quequejar dues o tres paraules indecises. La presentadora, Patricia Gaztañaga, no contenta amb el caire que havia pres l'escena, va sotmetre la noia a pressió per tal que acabés acceptant les proposicions del seu antic company sentimental. Continuava la indecisió. La presentadora seguia burxant. Finalment, Svetlana es va sobreposar a l'ensurt i va aconseguir aclarir les seves idees. La resposta va ser un ‘no’ rotund.

El desenllaç del drama ja és de domini public. Cinc dies més tard, trobaven morta la noia. Tot apunta al seu “amant” com a autor material del crim. Aquest home va arribar a admetre davant de les càmeres que era molt gelós i que, quan eren parella, més d'una vegada havia espiat la noia i li havia controlat els moviments. Mals auguris…

Ara com ara, no voldria ser a la pell dels responsables del Diario de Patricia. Quan s'obri la instrucció del cas, no seria gens estrany que els membres, tots o alguns, de l'equip del programa fossin encausats com a instigadors del crim. I si no és així, si, al capdavall, el jutge instructor no entén que s'hagi d'encausar ningú més que el presumpte autor material dels fets, la seva consciència, si és que en tenen, quedarà aclaparada per una mort que, de ben segur, s'hauria pogut evitar si el programa no s'hagués posat entremig d'aquelles dues persones.

Però no hem de buscar un cap de turc per espolsar-nos la culpa, sinó que, tots plegats, hem de fer examen de consciència i avaluar fins a quin punt no som responsables del fet que avui la televisió hagi convertit en circ allò que de més íntim i vulnerable tenen les persones: les emocions i els sentiments. Totes i cada una de les persones que han donat pati a aquesta mena de programes comparteixen amb ells la responsabilitat d'aquesta mort. Sense elles les audiències no haurien existit i, per tant, els programes no haurien sobreviscut. Ja ho diu la dita: «Tant va el càntir a la font, que al final es trenca». I aquest se'ns ha trencat.