Combregar amb rodes de molí

Quan ara fa tres anys va començar aquesta legislatura, semblava que el PSOE havia canviat. José Luis Rodríguez Zapatero s'omplia la boca de frases referents a l'Espanya plural i diversa, va prometre que acceptaria el nou Estatut de Catalunya sense retallar-ne ni una coma de com sortís del Parlament català i semblava que estava disposat a pal·liar el dèficit crònic d'infraestructures i d'inversions públiques de l'Estat que pateix Catalunya. Doncs bé, ara que s'acosta un nou període de precampanya electoral, no estaria malament que fem un repàs, encara que molt succint, de com ha anat tot plegat.

Vejam les infraestructures. Per molt que ara digui que en els darrers anys a Catalunya hi ha hagut el nivell d'inversions més elevat dels últims temps, no puc evitar preguntar-me on an anat a parar i què s'ha fet per millorar la qualitat del dia a dia dels ciutadans. Ens diu la ministra del ram que Barcelona tindrà una terminal aeroportuària i un tren d'alta velocitat que seran l'enveja del món. De què em serveix a mi ser l'enveja del món si no em resolen els problemes dels trens de rodalies? Que potser viuré millor si tenim un tren que ens uneix amb Madrid a 300 km/h si després resulta que la xarxa ferroviària que m'ha d'acostar a casa pateix un col·lapse un dia sí i l'altre també? Senyora ministra, som de bona pasta, però no rucs. El que vostè ens diu és que no hem de plorar perquè tindrem unes joguines molt bufones i molt cares. Per si no se n'ha adonat, molts de nosaltres ja fa anys que vam superar la infantesa. Sense anar més lluny, com s'explica el desgavell que va passar la tarda d'ahir, 3 d'agost, a la sortida de l'estació de Sants? Prop de mig miler de passatgers van haver de passar dues hores i mitja tancats en un tren que havia quedat bloquejat, sense poder obrir les portes i sense ventilació possible perquè les finestres dels vagons no són practicables i l'aire condicionat no funcionava. Incomprensiblement, tant Renfe com Adif van impedir que els bombers acudissin a rescatar uns passatgers que els havien demanat socors perquè ja no confien en els operadors ferroviaris estatals. I, a sobre, Renfe té la barra de dir que la maquinària que va “resoldre” la crisi va funcionar amb precisió suïssa. N'hi ha que són ben hipòcrites! Senyora ministra, imagini's un tren ple com un ou i aturat al mig de la solana una tarda radiant del mes d'agost. Vostè s'hi ha trobat mai? Em sembla que no, em sembla que el servei de rodalies de la Villa y Corte fa temps que no pateix el desori que hi ha a l'àrea de Barcelona. Si fos així, si vostè, o algú pròxim a vostè, patís el calvari que han de patir els usuaris catalans, no parlaria amb tant de triomfalisme com ho fa. I no parlem del daltabaix elèctric que tot just fa una setmana encara patia Barcelona. A fe que sí, que les infraestructures s'han posat al dia.

Hem repassat el capítol infraestructures. Anem a l'Estatut. Estirabots del PP a banda, o Rodríguez Zapatero té les mans lligades o és més fals que un duro sevillà. Cap de les dues opcions el deixa en gaire bon lloc. El Parlament català va aprovar un estatut que satisfeia tots els representats parlamentaris tret dels del PP, com era d'esperar. I quan es diu tots, s'hi inclou el PSC, la marca del PSOE a Catalunya. Què va passar al tràmit a les Corts de Madrid perquè hi clavés el cop de tisora que hi va clavar? On és la promesa de respectar fil per randa el que votés el Parlament? Repeteixo: o se'ns va voler rifar per tal d'obtenir vots o té les mans lligades i no mana tant com ens vol fer creure. Sigui quina sigui la causa, ha fet un trist paperot; al final se li ha vist el llautó.

I abordem la qüestió de la diversitat. En teoria, el PSOE té una estructura federal, segons la qual cada delegació territorial té autonomia de decisió en temes que només l'afecten a ella. Em sobta, doncs, que a Navarra el PSN no tingui prou autonomia per decidir si arriba a un acord amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida, i hagi de facilitar que UPN (la marca del PP en aquella comunitat foral) pugui governar amb la seva abstenció. La raó que es dóna des de l'executiva federal sembla del tot peremptòria. S'afirma que és per donar estabilitat al govern navarrès. Ja m'explicaran quina estabilitat té un govern que es veu obligat a governar en minoria. O és que potser hi ha alguna altra estratègia oculta? D'altra banda, que un govern tingui el suport de tres formacions polítiques no és cap símptoma d'inestabilitat, més aviat és signe de maduresa política. Prenent aquesta decisió, la direcció del PSOE ha demostrat que li falta tremp polític; ha cedit a les insidioses pressions del PP, que últimament s'ha dedicat a intentar a qualsevol preu que el PSOE es vegi empantanegat. Sembla prou clar que el PSOE ha pensat més en clau d'eleccions a Corts que no pas a llarg termini; i amb això la seva direcció ha demostrat ser molt curta de vista, no ha pensat més enllà d'uns quants mesos quan, en política, els projectes d'èxit sempre són a molt llarg termini.

Què passarà ara a Navarra? El panorama queda obert. Per una banda, el que sí que sembla segur és que UPN continuarà amb el govern foral. Després el ventall de possibilitats s'obre, perquè UPN només ha aconseguit 22 dels 50 escons del Parlament foral. Una possibilitat és que el govern es vegi forçat a negociar totes i cada una de les seves iniciatives. L'altra és que, un cop assegurat que no caldrà reiniciar el procés electoral per esgotament de possibilitats d'elecció de president del govern, algú de l'oposició plantegi una moció de censura; possibilitat aquesta que es pot donar en qualsevol moment de la pròxima legislatura. Quant a la crisi que s'ha obert a l'interior del PSN, ja són diverses les veus que s'han aixecat demanant, fins i tot exigint, dimissions o un congrés extraordinari per dirimir les diferències entre les seves files. A més d'un no li ha fet gaire gràcia que una decisió que els incumbeix molt de prop hagi estat presa des de Madrid. Vejam què passa…

No voldria acabar sense parlar, ni que sigui de passada i encara que ja faci uns quants dies que va passar, de la dimissió de Josep Piqué. Tot i que no combrego amb les seves idees, considero que la seva marxa ha estat una pèrdua. Dels polítics significatius del PP, Josep Piqué era un dels poquíssims que conservaven una certa capacitat de diàleg. Si ell, juntament amb altres, representava la dreta democràtica i moderna, la caterva d'Acebes, Zaplana, Rajoy, Aznar i els seus seguidors no són altra cosa que la dreta cavernària i retrògrada que tant de mal ha fet a Espanya. Al successor de Piqué, Daniel Sirera, li ha faltat temps per demostrar com és de fidel als dictats d'Acebes i s'ha afanyat a començar a mossegar així que ha arribat al capdamunt. O potser ja ho feia abans i Josep Piqué ha estat víctima de les seves dentellades? Chi lo sa…

«No encenguis l'espelma si es fonen els ploms…

…Tenim lluna plena i uns bons finestrons. Que dolça és la lluna quan parles d'amor, i és tan oportuna la mitja foscor!» Així començava una cançó de Núria Feliu. El 23 de juliol a Barcelona se li van fondre els ploms. I de quina manera! La ciutat va ser víctima d'una apagada que va afectar més de 350.000 abonats durant més de 12 hores. Diuen els responsables de les companyies encarregades de fer-nos arribar l'electricitat —Red Eléctrica Española (REE), que s'ocupa del transport de l'alta tensió, i Fecsa-Endesa, encarregada de la distribució de l'electricitat al consumidor final— que tot va ser causat per la caiguda a Collblanc d'un cable que duia 110 kV i que això va fer que comencessin a saltar estacions transformadores de manera semblant a com cauen les fitxes de dòmino; una reacció en cadena, vaja.

Com també va ser en cadena la reacció de la ciutadania que ja n'està farta i tipa de tant tall de corrent. Aquesta ha estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got. Fins ara, els usuaris del “servei” havíem anat aguantant estoicament totes i cada una de les deficiències. Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que al final es trenca; i amb aquest incident la corretja de la paciència no ha resistit la tensió.

Aquesta ha estat la primera vegada que sóc testimoni, i hi participo, d'una cassolada en protesta per un mal servei prestat per una companyia privada. Però l'ocasió s'ho mereix. Les companyies elèctriques, com les de subministrament de gas, d'aigua o de telecomunicacions, estan en una situació peculiar: són serveis públics gestionats per interessos privats. I quan això passa l'Administració hi té un paper a jugar. Quin? Vetllar que els interessos de la col·lectivitat no es vegin perjudicats per la gestió d'uns pocs.

Quan poc després de tres quarts d'onze del matí, en posar el peu al vestíbul de casa, vaig veure que s'apagaven els llums, el meu sentiment de desesperació i impotència va arribar a cotes mai abans igualades. Després de molts patiments i setmanes d'entrebancs, tenia el temps just (i potser me'n sobrava una mica) d'enviar per correu electrònic una feina de la qual en depenia una altra de molta envergadura. El tall en el subministrament em va deixar del tot fora de joc. Semblarà que un retard de 24 hores no és gaire. Però en el ram en què treballo, si hi ha res que valgui diners és, precisament, el temps; és el gran enemic a batre.

En el meu cas el perjudici va ser un retard de tot un dia. En altres, els danys van ser materials: fruites malmeses, congelats que perden la cadena del fred, peix fresc que es podreix… Un tercer grup de perjudicats van ser els comerciants, que no van poder atendre els clients perquè l'electricitat és indispensable per mantenir en funcionament les caixes registradores, els datàfons de pagament amb targeta, els ordinadors, els fax, etcètera.

Els centres sanitaris mereixen un capítol a part. Els dos grans hospitals de referència de la ciutat, l'Hospital Clínic i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van quedar a les fosques. El resultat van ser centenars de procediments mèdics no urgents ajornats, a més de les incomoditats que van haver de patir els malalts interns. D'altra banda, atès que no funcionava cap aparell, els serveis d'urgències mèdiques van haver de derivar totes les assitències que harien correspost a aquests hospitals als altres que sí que funcionaven. Això es va traduir en el col·lapse dels serveis d'urgències dels hospitals receptors.

Sobta que al segle XXI encara es puguin donar situacions d'aquesta mena en un país que es vol del primer món. La cosa ve de lluny. Ja és ben conegut el dèficit entre les aportacions que Catalunya fa a l'Estat espanyol i les inversions que en rep. Es veu que aquesta mentalitat expremedora també impregna la societat civil. La Cambra de Comerç de Barcelona, el mateix dia de l'apagada, va fer públic un informe en què es demostra que els catalans paguem el 25% de la factura elèctrica de tot l'Estat i les elèctriques només inverteixen un 15% en manteniment de la xarxa de distribució a Catalunya. Amb aquestes xifres, no és d'estranyar que la nostra xarxa elèctrica s'hagi degradat fins al punt que es troba en un estat més que llastimós i que les apagades de diversa magnitud es produeixin un any sí i l'altre també.

Ja fa uns anys, el Nadal del 2001, durant una estada de José María Aznar a l'estació d'esquí de Baqueira, tota la Vall d'Aran es va quedar a les fosques per una fallada de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Aquell incident va arrencar de Fecsa-Endesa la promesa d'inversions a Catalunya per tal de posar al dia el servei de distribució. Fa temps que es va esgotar el termini que els seus responsables es van imposar i encara falten diverses obres. A què esperen per acabar-les? Caldrà que un milió de persones es tornin a quedar sense fluïd elèctric? Quants increments de tarifes ens caldrà suportar fins que el servei atenyi els nivells exigibles en un país desenvolupat?

En un altre ordre de coses, si una cosa ens ha unit és el sentiment d'indefensió i abandonament. Les trucades al número d'informació d'avaries de la companyia deixaven un regust amarg de decepció barrejada amb indignació. No només costava Déu i ajuda que atenguessin la trucada (jo necessitava una mitjana de 10 minuts) sinó que, a més, quan ho feien era per dir que no sabien res, per etzibar que se'ls parlés en castellà perquè no entenien el que se'ls deia o, quan la indignació empenyia l'usuari a fer-los partíceps de la seva frustració, per indicar-li que les reclamacions s'havien de presentar en un altre número, acompanyant-ho tot d'un to paternalista gens escaient amb la situació. Servei modèlic com n'hi ha pocs, sí; sobretot tenint en compte que el número en qüestió no és gratuït.

Les autoritats, amb l'alcalde Hereu al capdavant, han donat el gran cop de puny a la taula. Uns i altres diuen que obriran expedients informatius. De cara a la galeria, el gest és encomiable; però què en treurem tots els perjudicats de saber que l'avaria va ser causada per tal o qual peça que es va fer malbé? El que l'usuari vol és que el servei es presti en condicions, que es faci el manteniment necessari per tal que les conseqüències de les avaries, que de per sí són imprevisibles, siguin les mínimes. I perquè això passi, les administrcions amb competències al ram han de vetllar perquè les companyies inverteixin en el manteniment i la modernització de les seves xarxes. La Generalitat de Catalunya té competències en el sector energètic. Doncs bé, què ha fet al respecte? Quin ha estat el seguiment de les inversions promeses ara fa sis anys? Quines sancions s'aplicaran ara? Seran prou contundents perquè les companyies elèctriques s'ho pensin dues vegades abans de deixar la xarxa abandonada a la seva sort? I els perjudicats podran rescabalar-se de les pèrdues sofertes o s'hauran d'aconformar amb el que les asseguradores de les companyies tinguin a bé pagar-los?

Tornant a la canço de Núria Feliu, no cal que caiguem en la deseperació. Si d'aquest majúscul terrabastall en traiem res de bo és un possible repunt de la taxa de natalitat. D'aquí a nou mesos caldrà vigilar de molt a prop les unitats de maternitat i neonatologia dels diferents centres sanitaris. Potser encara haurem d'erigir un monument a les elèctriques en agraïment per la seva contribució a assegurar les pensions dels que ara treballem.

En quin segle som?

Ara mateix sóc presa de l'estupefacció. Recordo que quan era nen i a Espanya no hi havia democràcia era molt probable que se segrestés un diari o una publicació periòdica perquè els seus continguts no eren grats a algun capitost del règim. Això és habitual en totes les dictadures i autocràcies. Però és normal en un país que ja fa 30 anys que viu en democràcia?

En el nostre entorn més immediat hi ha altres països, la tradició democràtica dels quals és més dilatada i sòlida, que ens haurien de ser un model on emmirallar-nos. A la Gran Bretanya, per exemple, un Estat que, tret del petit parèntesi del protectorat, sempre ha estat una monarquia parlamentària, fa més de 150 anys que els membres de la reialesa són objecte de les caricatures i els acudits més càustics i demolidors, i no per això se segresten diaris. A la veïna França el setmanari Le Canard enchainé ja fa temps que deixa anar tota la seva mala bava contra el president de la República.

Per què a l'Estat espanyol no pot ser així? Per què encara hi ha qui s'obstina a fer cert aquell eslògan inventat durant la dictadura, segons el qual «Spain is different» (però només en defectes)? Per què un jutge, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, ordena el segrest d'una publicació satírica al·legant que la seva portada és una injúria per a la Corona? A parer de qui escriu no hi ha res que ho justifiqui. La imatge pot ser de mal gust (de fet, ho és) però, una injúria?

Algú ha dit que la línia que separa la sàtira de la difamació és molt fina, gairebé imperceptible. Però s'ha de tenir en compte que el context en què es diuen les coses també ajuda a situar-les correctament. I en el cas que ens ocupa ens trobem que l'acudit s'ha publicat en una revista satírica que té per funció arrencar, si més no, un somriure dels seus lectors alhora que fa una valoració crítica de l'actualitat.

El jutge Del Olmo i el Fiscal General de l'Estat s'han extralimitat en l'exercici de les seves funcions per excés de zel. Tota persona pública és susceptible de burla i befa. Després, si se sospita que el seu honor ha estat víctima d'injúries, ja hi ha mecanismes que permeten interposar una querella per difamació. Així ha passat abans amb Arnaldo Otegui, a qui se li va imposar la pena de presó per haver insultat el Rei dient que és el “cap de tots els torturadors”.

Si hi ha sospita que, segons l'article 490.3 del Codi Penal, el setmanari ha incorregut en el delicte d'injúries contra la Corona, és correcte interposar una querella. Però, calia ordenar el segrest del setmanari? Era convenient?

En primer lloc, la imatge de la policia furgant en tots els quioscs a la recerca dels exemplars de la revista és un anacronisme caduc que ens retreu a un temps que tots, o la immensa majoria, voldríem que romangués ben lluny en el passat. En segon lloc, ningú n'ha parlat, però el cost econòmic de l'operació ordenada per sa Senyoria perjudica l'acció de la policia en altres camps on la seva actuació és més necessària. I finalment, el resultat aconseguit ha estat invers al cercat. No només no s'ha silenciat el fet, sinó que encara se li ha donat més publicitat, amb perjudici per a la Casa del Rei, sobre la qual pesa la sospita d'haver estat la instigadora del segrest; i això, en un país dividit gairebé a parts iguals entre republicans i monàrquics, no és cap bicoca.

Hi ha, però, un altre aspecte que no s'ha tingut en compte. Si les persones caricaturitzades no fossin les persones caricaturitzades, també hauríem assistit al segrest? Em sembla molt que no. Aleshores, què passa amb la clara obscenitat de l'acudit? El fiscal qualifica la portada de «grollera, pornogràfica i escatològica». En major o menor grau, té raó. Però per aquest mateix motiu s'hauria d'ordenar el segrest de moltes altres publicacions, i jo no veig la policia que ho faci.

No sóc partidari que la pornografia estigui exposada a la vista de tothom, però tampoc ho sóc que les autoritats suplantin el lliure albir dels ciutadans i decideixin per ells què és correcte i què no. Al cap i a la fi, les persones no som tan ignorants com ens volen fer creure.