Mama, tinc por!

Si entre tots no hi posen remei ara que encara no s'ha fet prou fort, la catàstrofe està servida. No sé què m'hi tinc que els Estats Units s'encaminen a marxes forçades cap a una dictadura.

Diuen que la cara és el mirall de l'ànima. Per més que m'esforço per recordar alguna fotografia en què es vegi Donald Trump amb una expressió amable, no ho aconsegueixo. Fins i tot quan somriu el rictus és agressiu. La boca està tensa, comprimida. Sempre té les comissures caigudes i quan parla mostra les dents com un animal de presa que és a punt de clavar mossegada a la seva víctima.

Pel que fa a la mirada, és escrutadora. Els ulls sempre estan mig clucs, com els d'un caçador que fita la presa i n'estudia els moviments amb la intenció d'aprofitar el primer senyal de feblesa per saltar-li al damunt.

Així mateix, el seu llenguatge corporal també és amenaçador. Quan s'asseu mentre li fan una entrevista no es recolza al respatller de la cadira, sinó que manté una postura tensa i avançada cap a l'entrevistador, amb les cames separades i les mans a punt de recolzar-s'hi per si cal aixecar-se d'una revolada.

Per la seva banda, els braços i les mans es mouen sempre amb actituds acusadores i intimidatòries. Tot i que és curiós que rara vegada separi els braços del tronc, com si es volgués protegir els flancs (actitud defensiva). És molt característic d'ell el gest d'aixecar la mà mentre oposa els dits central i polze mantenint l'índex aixecat indicant a qui l'escolta que haurà de fer exactament allò que li està dient, perquè ell sap què cal fer i l'altre és un ignorant.

D'altra banda, les posades en escena són molt reveladores. Ell sempre és al centre, a primera fila, i els altres, els seus suposats col·laboradors, s'han de quedar a un pas darrere d'ell. Quan s'asseu, tot plegat agafa un aire de saló del tron, on ell és el monarca i la resta els seus súbdits. Una mica d'observació revelarà que tot l'entorn està disposat de forma que mirar-lo a ell sigui inevitable.

Ras i curt, més que les seves bretolades, el que realment fa por d'aquest individu és el seu comportament i la manera que té de relacionar-se amb els qui l'envolten: tots sense excepció li han de retre pleitesia. No sóc psicòleg, però intueixo una inseguretat i una ira contra el món descomunals amanides amb un ego desmesurat, una personalitat histriònica, agressiva i, després de veure la reacció de la seva esposa instants abans de jurar el càrrec, amb rampells de maltractador. Que Déu s'apiadi de tots nosaltres, perquè hi veig reproduït un dictador terrible, com tants altres que va donar el segle XX.

Escruixit i avergonyit

Així em sento després de conèixer la massacre de la discoteca Pulse d’Orlando, Florida, i la reacció d’alguns que es fan anomenar cristians i que de cristià no en tenen res.

En el seu moment, la notícia de la massacre em va deixar sense paraules. No em cabia al cap que algú arribés a odiar tant unes persones que no estimen com la majoria fins a l’extrem de trobar just el seu assassinat a sang freda.

S’ha dit que l’individu que va assassinar 49 joves i en va ferir més de 50 mentre estaven complint el seu desig de passar una bona estona ballant té vincles amb l’islamisme més extrem. Tanmateix, les seves creences religioses no són rellevants. Sembla ser que el seu pare ha publicat un vídeo a internet mirant d’excusar-lo adduint que tot aquest carnatge fou desencadenat pel fet de veure dos homes fent-se un petó en mig de la via pública.

Ara bé, si tenim en compte les informacions que estan apareixent darrerament, tampoc seria aquesta la causa que va desencadenar la tragèdia. Sembla ser que era un client habitual de la discoteca i que, segons la seva ex muller i alguns amics o coneguts, tenia tendències homosexuals i havia sigut víctima de la intolerància del seu pare. En definitiva, podria ser que darrere de tot plegat hi hagués una homosexualitat no assumida amb l’agreujant de la manca d’acceptació per part de la família i combinada amb una homofòbia religiosa potent.

Davant d’aquest panorama, el mínim que puc fer és sentir una profunda llàstima tant per les 50 víctimes mortals i els 53 ferits com per l’assassí mateix. La pressió de l’entorn hauria sigut tal que, finalment, no la va poder resistir i es va trastocar; amb les conseqüències que tots coneixem.

D’altra banda, si tenim en compte les reaccions de certs sectors del cristianisme, que l’agressor i assassí fos musulmà no té cap mena de rellevància. Més d’un cristià, o més ben dit pretesament cristià, hauria ocupat content i feliç el seu lloc. El fet que fos musulmà només ha servit per dissimular, tot i que de manera molt maldestre, fins a quin punt és esgarrifosa la situació.

Per definició, el discurs oficial estableix que els musulmans són primitius i els cristians som civilitzats. Però, realment ho som, de civilitzats, els cristians? Més aviat diria que no. El sol fet de desitjar la mort d’algú perquè té una orientació sexual, un color de pell, etcètera diferent no és característica de la civilització, almenys en el sentit en que avui dia s’entén.

Però és que, a més, hi ha l’agravant que aquestes persones que es fan dir cristianes es manifesten seguidors d’una doctrina basada precisament en l’amor; una doctrina que jo mateix he acceptat i he assumit com a pròpia. Segons aquesta doctrina hem d’estimar, voler el bé de, fins i tot, els qui ens volen mal. Si aquest és el principi bàsic, com no haurem de voler el bé a unes persones que, només, demanen que se les respecti i se les accepti tal com són?

Així mateix, tots aquests falsos cristians, capitanejats per falsos ministres de levangeli, estan usurpant una funció que tot cristià sap que només correspon a Déu: jutjar la vida de les persones i declarar-ne la salvació o la damnació eterna. Això és una blasfèmia declarada  alhora que demostra una manca d’empatia total envers les víctimes d’una marginació cruel que ja fa masses segles que dura.

Ras i curt, no m’agrada que se’m relacioni amb individus el comportament dels quals és tan execrable. Em sento avergonyit per fins a quin punt s’ha arribat a corrompre el missatge evangèlic de reconciliació. Al cap de dos mil anys continuem on érem, no hem entès res i seguim escorxant vius els qui no s'ajusten a la nostra manera d’entendre la relació de l’home amb la Divinitat. No és d’estranyar que, cada cop més, els bancs de les nostres esglésies estiguin buits. Com podria ser d’altra manera?

Per què ser LGBTI és “el millor que Déu vol” per a les persones LGBTI?

Ja feia mitja hora que m’havia embrancat en una conversa cada vegada més intensa amb el que aleshores era el meu pastor tutor relacionada amb els molts alumnes LGBTI del nostre ministeri estudiantil que, clarament, s’estaven convertint en una font de lleugera incomoditat per algunes persones de més edat preocupades de la comunitat. Després de trenta minuts de llenguatge teològic evasiu, una bona dosi de semàntica subtil i piles i piles de no respostes vagues, ho vaig deixar caure: «Així doncs, què vol que els digui a aquests nois?»

Sense cap ombra d’emoció en el to, va respondre: «Digui’ls que no és el millor que Déu vol per a ells».

Havia sentit aquesta frase centenars de vegades; l’havien dit pastors i predicadors cristians, amics de l’església i pares de la comunitat. L’havia sentit tantes vegades que, de fet, havia esdevingut una mena de soroll de fons religiós que amb prou feines sí percebia. I, tanmateix, en aquell mateix moment em vaig adonar que ja no em sonava bé. Ja no era una resposta prou bona. De fet, s’assemblava més a una mentida, i jo sabia que mai més no tornaria a ser capaç de dir-la a uns nois que patien.

Aquell dia em vaig convertir en un pastor plenament afirmatiu per a les persones LGBTI, tot i que em costaria anys i panys reunir les forces per admetre-ho per a mi mateix, i encara més davant de qualsevol altra persona.

Molt de temps enrere ja m’havia enfrontat als “textos martell” de la Bíblia respecte de l’homosexualitat i havia arribat a la conclusió que eren irrellevants per a la comprensió moderna de la identitat de gènere o l’orientació sexual. No hi havia res d’important a dir sobre el valor moral d’algú que hagi nascut LGBTI. Aleshores, no obstant, vaig començar a adonar-me de les exigències que l’església feia als joves de la comunitat gai, fins i tot fent servir un llenguatge que, a primera vista, semblava compassiu i tolerant. Com el gran poeta James Brown solia dir, «com un ganivet esmussat, no tallaràs. Aixo sí, aconseguiràs fer molt de soroll, però no diràs res».

Dir-li a algú que la seva identitat i orientació “no són el millor que Déu vol” per a ell, en el fons, és una fugida d’estudi astuta, un intent de semblar, alhora, benevolent i ferm, amable però fidel, que s’estima el pecador però es detesta el pecat. En realitat, la frase és un bon espetec de peresa que permet, al qui la diu:

• evitar recórrer a les Escriptures amb cura i reflexió pel que fa als assumptes complexos de la sexualitat;
• passar per alt què ens ha dit la Ciència amb claredat al respecte;
• esquivar el que el desenvolupament pràctic de la declaració significa realment quan es relaciona amb assumptes com la implicació ministerial i les relacions obertes i compromeses per als cristians LGBTI de l’església.

Dit d’altra manera, els qui la diuen a i de la comunitat LGBTI no solen voler dir que aquestes persones visquin una vida que sigui menys valuosa que la que Déu els té destinada (perquè això és impossible de determinar), volen  dir que no estan disposats a rebre plenament a aquelles persones en la seva església sense que abans hagin canviat. En última instància és una devaluació de les persones disfressada d’afirmació: «Estic convençut que Déu vol una vida millor per a tu i, sense cap mena de dubte, si tu vols quedar-te aquí sense cap restricció, t’exigiré que estiguis d’acord amb mi».

Dir-li a un ésser humà que un aspecte fonamental i involuntari de la seva vida no és el millor que Déu vol per a ell el deixa en la tràgica posició de creure que, de forma inherent, és de rang inferior. Obre el camí per a una vida d’autoaversió i de culpabilitat que ofega l’ànima més que no pas li dóna vida. Fa que les persones se sentin excloses de la resta de la seva comunitat de fe, la qual, curiosament, ja té el millor que Déu vol per a ella.

La conseqüència lògica de tal posició es demanar a les persones LGBTI que canviïn, en benentès que se suposi que això funciona, o que romanguin cèlibes. Se’ls obliga a viure una vida mancada d’intimitat, de companyia i de les relacions recíproques més íntimes. No crec que això sigui res que ningú pugui imposar a ningú altre.

En les Escriptures, Jesús diu que ha vingut per tal que puguem tenir una experiència de «vida abundant», però no fa una descripció succinta del que això representa. Per tant, determinar què vol dir per a algú altre seria una irresponsabilitat per part nostra. Déu obra en, al voltant i per mitjà de les persones segons el que ell desitja. En això hi estem tots d’acord.

Vet aquí què sé del que és “el millor que Déu vol” per a les persones:

• El millor que Déu vol per a les persones és que no estiguin aïllades, que no se’ls negui la companyia, que no se les exclogui ni se les accepti amb condicions.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin autèntiques, que siguin fidels al que són.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin lliures per estimar i ser estimades, que coneguin i les coneguin, que tinguin cura d’algú i que algú tingui cura d’elles.
• El millor que Déu vol per a les persones és que reconeguin que són la seva viva imatge.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin passar la vida al costat d’algú que estimen.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin participar plenament de la vida d’una església i de la comunitat local que escullin.
• El millor que Déu vol per a les persones és que s’adonin que no carreguen l'estigma del pecat, perquè no és la seva condició per defecte.
• El millor que Déu vol per a les persones és que no s’hagin de barallar constantment amb altres cristians i vèncer-los per tal de poder arribar a Jesús.

Donar per descomptat que la manera com algú estima és matèria de debat per a algú altre és el súmmum de l’arrogància. Mai diré a una persona LGBTI que la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual no és el millor que Déu vol per a ella, perquè, ras i curt, no crec que sigui veritat de cap manera. Confio que el Déu que l’ha creat ja sap què és el millor per a ella i li parla amb més claredat d’aquests assumptes que a qualsevol altre.

Pel que a mi respecta, ja en tinc prou en la vida de dedicar les meves energies a determinar què és el millor que Déu vol per a mi i, si haig de creure Jesús, tot comença i acaba amb estimar tothom tal i com jo vull que m’estimin. Ara, vosaltres, aneu i feu el mateix.

Traducció de l'article «Why Being LGBTQ Is “God’s Best” for LGBTQ People» de John Pavlovitz, publicat al blog de l'autor el dia 4 d'abril de 2016.