Escruixit i avergonyit

Així em sento després de conèixer la massacre de la discoteca Pulse d’Orlando, Florida, i la reacció d’alguns que es fan anomenar cristians i que de cristià no en tenen res.

En el seu moment, la notícia de la massacre em va deixar sense paraules. No em cabia al cap que algú arribés a odiar tant unes persones que no estimen com la majoria fins a l’extrem de trobar just el seu assassinat a sang freda.

S’ha dit que l’individu que va assassinar 49 joves i en va ferir més de 50 mentre estaven complint el seu desig de passar una bona estona ballant té vincles amb l’islamisme més extrem. Tanmateix, les seves creences religioses no són rellevants. Sembla ser que el seu pare ha publicat un vídeo a internet mirant d’excusar-lo adduint que tot aquest carnatge fou desencadenat pel fet de veure dos homes fent-se un petó en mig de la via pública.

Ara bé, si tenim en compte les informacions que estan apareixent darrerament, tampoc seria aquesta la causa que va desencadenar la tragèdia. Sembla ser que era un client habitual de la discoteca i que, segons la seva ex muller i alguns amics o coneguts, tenia tendències homosexuals i havia sigut víctima de la intolerància del seu pare. En definitiva, podria ser que darrere de tot plegat hi hagués una homosexualitat no assumida amb l’agreujant de la manca d’acceptació per part de la família i combinada amb una homofòbia religiosa potent.

Davant d’aquest panorama, el mínim que puc fer és sentir una profunda llàstima tant per les 50 víctimes mortals i els 53 ferits com per l’assassí mateix. La pressió de l’entorn hauria sigut tal que, finalment, no la va poder resistir i es va trastocar; amb les conseqüències que tots coneixem.

D’altra banda, si tenim en compte les reaccions de certs sectors del cristianisme, que l’agressor i assassí fos musulmà no té cap mena de rellevància. Més d’un cristià, o més ben dit pretesament cristià, hauria ocupat content i feliç el seu lloc. El fet que fos musulmà només ha servit per dissimular, tot i que de manera molt maldestre, fins a quin punt és esgarrifosa la situació.

Per definició, el discurs oficial estableix que els musulmans són primitius i els cristians som civilitzats. Però, realment ho som, de civilitzats, els cristians? Més aviat diria que no. El sol fet de desitjar la mort d’algú perquè té una orientació sexual, un color de pell, etcètera diferent no és característica de la civilització, almenys en el sentit en que avui dia s’entén.

Però és que, a més, hi ha l’agravant que aquestes persones que es fan dir cristianes es manifesten seguidors d’una doctrina basada precisament en l’amor; una doctrina que jo mateix he acceptat i he assumit com a pròpia. Segons aquesta doctrina hem d’estimar, voler el bé de, fins i tot, els qui ens volen mal. Si aquest és el principi bàsic, com no haurem de voler el bé a unes persones que, només, demanen que se les respecti i se les accepti tal com són?

Així mateix, tots aquests falsos cristians, capitanejats per falsos ministres de levangeli, estan usurpant una funció que tot cristià sap que només correspon a Déu: jutjar la vida de les persones i declarar-ne la salvació o la damnació eterna. Això és una blasfèmia declarada  alhora que demostra una manca d’empatia total envers les víctimes d’una marginació cruel que ja fa masses segles que dura.

Ras i curt, no m’agrada que se’m relacioni amb individus el comportament dels quals és tan execrable. Em sento avergonyit per fins a quin punt s’ha arribat a corrompre el missatge evangèlic de reconciliació. Al cap de dos mil anys continuem on érem, no hem entès res i seguim escorxant vius els qui no s'ajusten a la nostra manera d’entendre la relació de l’home amb la Divinitat. No és d’estranyar que, cada cop més, els bancs de les nostres esglésies estiguin buits. Com podria ser d’altra manera?

Per què ser LGBTI és “el millor que Déu vol” per a les persones LGBTI?

Ja feia mitja hora que m’havia embrancat en una conversa cada vegada més intensa amb el que aleshores era el meu pastor tutor relacionada amb els molts alumnes LGBTI del nostre ministeri estudiantil que, clarament, s’estaven convertint en una font de lleugera incomoditat per algunes persones de més edat preocupades de la comunitat. Després de trenta minuts de llenguatge teològic evasiu, una bona dosi de semàntica subtil i piles i piles de no respostes vagues, ho vaig deixar caure: «Així doncs, què vol que els digui a aquests nois?»

Sense cap ombra d’emoció en el to, va respondre: «Digui’ls que no és el millor que Déu vol per a ells».

Havia sentit aquesta frase centenars de vegades; l’havien dit pastors i predicadors cristians, amics de l’església i pares de la comunitat. L’havia sentit tantes vegades que, de fet, havia esdevingut una mena de soroll de fons religiós que amb prou feines sí percebia. I, tanmateix, en aquell mateix moment em vaig adonar que ja no em sonava bé. Ja no era una resposta prou bona. De fet, s’assemblava més a una mentida, i jo sabia que mai més no tornaria a ser capaç de dir-la a uns nois que patien.

Aquell dia em vaig convertir en un pastor plenament afirmatiu per a les persones LGBTI, tot i que em costaria anys i panys reunir les forces per admetre-ho per a mi mateix, i encara més davant de qualsevol altra persona.

Molt de temps enrere ja m’havia enfrontat als “textos martell” de la Bíblia respecte de l’homosexualitat i havia arribat a la conclusió que eren irrellevants per a la comprensió moderna de la identitat de gènere o l’orientació sexual. No hi havia res d’important a dir sobre el valor moral d’algú que hagi nascut LGBTI. Aleshores, no obstant, vaig començar a adonar-me de les exigències que l’església feia als joves de la comunitat gai, fins i tot fent servir un llenguatge que, a primera vista, semblava compassiu i tolerant. Com el gran poeta James Brown solia dir, «com un ganivet esmussat, no tallaràs. Aixo sí, aconseguiràs fer molt de soroll, però no diràs res».

Dir-li a algú que la seva identitat i orientació “no són el millor que Déu vol” per a ell, en el fons, és una fugida d’estudi astuta, un intent de semblar, alhora, benevolent i ferm, amable però fidel, que s’estima el pecador però es detesta el pecat. En realitat, la frase és un bon espetec de peresa que permet, al qui la diu:

• evitar recórrer a les Escriptures amb cura i reflexió pel que fa als assumptes complexos de la sexualitat;
• passar per alt què ens ha dit la Ciència amb claredat al respecte;
• esquivar el que el desenvolupament pràctic de la declaració significa realment quan es relaciona amb assumptes com la implicació ministerial i les relacions obertes i compromeses per als cristians LGBTI de l’església.

Dit d’altra manera, els qui la diuen a i de la comunitat LGBTI no solen voler dir que aquestes persones visquin una vida que sigui menys valuosa que la que Déu els té destinada (perquè això és impossible de determinar), volen  dir que no estan disposats a rebre plenament a aquelles persones en la seva església sense que abans hagin canviat. En última instància és una devaluació de les persones disfressada d’afirmació: «Estic convençut que Déu vol una vida millor per a tu i, sense cap mena de dubte, si tu vols quedar-te aquí sense cap restricció, t’exigiré que estiguis d’acord amb mi».

Dir-li a un ésser humà que un aspecte fonamental i involuntari de la seva vida no és el millor que Déu vol per a ell el deixa en la tràgica posició de creure que, de forma inherent, és de rang inferior. Obre el camí per a una vida d’autoaversió i de culpabilitat que ofega l’ànima més que no pas li dóna vida. Fa que les persones se sentin excloses de la resta de la seva comunitat de fe, la qual, curiosament, ja té el millor que Déu vol per a ella.

La conseqüència lògica de tal posició es demanar a les persones LGBTI que canviïn, en benentès que se suposi que això funciona, o que romanguin cèlibes. Se’ls obliga a viure una vida mancada d’intimitat, de companyia i de les relacions recíproques més íntimes. No crec que això sigui res que ningú pugui imposar a ningú altre.

En les Escriptures, Jesús diu que ha vingut per tal que puguem tenir una experiència de «vida abundant», però no fa una descripció succinta del que això representa. Per tant, determinar què vol dir per a algú altre seria una irresponsabilitat per part nostra. Déu obra en, al voltant i per mitjà de les persones segons el que ell desitja. En això hi estem tots d’acord.

Vet aquí què sé del que és “el millor que Déu vol” per a les persones:

• El millor que Déu vol per a les persones és que no estiguin aïllades, que no se’ls negui la companyia, que no se les exclogui ni se les accepti amb condicions.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin autèntiques, que siguin fidels al que són.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin lliures per estimar i ser estimades, que coneguin i les coneguin, que tinguin cura d’algú i que algú tingui cura d’elles.
• El millor que Déu vol per a les persones és que reconeguin que són la seva viva imatge.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin passar la vida al costat d’algú que estimen.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin participar plenament de la vida d’una església i de la comunitat local que escullin.
• El millor que Déu vol per a les persones és que s’adonin que no carreguen l'estigma del pecat, perquè no és la seva condició per defecte.
• El millor que Déu vol per a les persones és que no s’hagin de barallar constantment amb altres cristians i vèncer-los per tal de poder arribar a Jesús.

Donar per descomptat que la manera com algú estima és matèria de debat per a algú altre és el súmmum de l’arrogància. Mai diré a una persona LGBTI que la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual no és el millor que Déu vol per a ella, perquè, ras i curt, no crec que sigui veritat de cap manera. Confio que el Déu que l’ha creat ja sap què és el millor per a ella i li parla amb més claredat d’aquests assumptes que a qualsevol altre.

Pel que a mi respecta, ja en tinc prou en la vida de dedicar les meves energies a determinar què és el millor que Déu vol per a mi i, si haig de creure Jesús, tot comença i acaba amb estimar tothom tal i com jo vull que m’estimin. Ara, vosaltres, aneu i feu el mateix.

Traducció de l'article «Why Being LGBTQ Is “God’s Best” for LGBTQ People» de John Pavlovitz, publicat al blog de l'autor el dia 4 d'abril de 2016.

Ser “adventista cultural” no és res de dolent

Dilluns passat, 25 d'abril, vaig trobar aquest article. Em va semblar de prou interès com per prendre'm la molèstia de traduir-lo.

Què vol dir ser  “adventista cultural” i per què és una expressió que val la pena de considerar? És un concepte sociològic manllevat del judaisme, “jueu cultural”, on serveix per distingir les persones nascudes i educades en l’ètnia jueva però que ja no creuen en Déu dels jueus  “practicants” que connecten amb la fe jueva. Va sorgir després del genocidi massiu de jueus, produït durant els anys trenta i quaranta del segle passat, que va instigar la pregunta teològica: «Com és possible que Déu hagués permès que un horror tal colpís els seus fidels creients?»

Qüestió bàsica és determinar si la transferència de concepte funciona de veritat. Els adventistes han sigut objecte de persecució per causa de la seva fe, però mai a l’escala (ni tan sols mesurada per càpita) del poble jueu. És clar que el concepte  “adventista cultural” ha de ser modificat i que no pot ser un calc del concepte original de  “jueu cultural”.

Potser el concepte més proper seria el dels joves adults amish que abandonen la vida dins la seva comunitat, alguns per unir-se a les congregacions cristianes conservadores independents que proliferen al voltant de les colònies amish i d’altres per engrossir les files del gran grup majoritari de nordamericans creients “sense església”. La recerca ha demostrat que solen mantenir una xarxa informal de relacions amb altres persones que també han deixat la vida amish en un intent de tenir alguna mena de vincle amb les seves famílies malgrat les normes que tenen a veure amb l’“abandonament”. Al mateix temps, s’esforcen per construir-se una vida que estigui d’acord amb el que seria un nordamericà mitjà.

El moviment adventista no ha desenvolupat una cultura tan forta com la dels amish. Els adventistes estan més oberts al que es podria anomenar l’exterior i no es comporten tant com una secta separatista com els amish; però, si algú ha crescut en una família adventista, sap que hi ha una cultura adventista. La dieta vegetariana, pautes de conducta per observar el dissabte, un llenguatge denominacional típic, escoles adventistes, el club de conqueridors en lloc dels casals escoltes, la proliferació d’organitzacions adventistes i un sentit de ser diferent molt marcat són constructes de la cultura adventista. A més, si s’ha crescut a Loma Linda o a Glendale, Califòrnia; o a Berrien Springs, Michigan; o a Collegedale, Tennessee; o a College Place, Washington; o a qualsevol altra de les comunitats adventistes que hi ha escampades pel planeta, tot això serà més que evident.

«Ellen White diu que aniré a l’infern»

Un home que havia crescut en una família adventista amb qui, fa anys, vaig dinar va somriure quan ho va dir. Sabia que no era una veritat literal, sino que era una broma per a “iniciats”, perquè Ellen White no creia en la idea cristiana convencional de l’infern. Però era el seu assentiment a la sensació ben real de profunda desaprovació i desconnexió que algú pot tenir si ha crescut en una família adventista, ha anat a escoles adventistes, s’ha casat amb algú altre que també va ser educat en l’adventisme i, després de tot això, arriba el moment que necessita deixar d’anar a l’església o fins i tot demanar-ne la baixa com a membre. Aleshores, la gent que més sovint fa servir l’expressió: «La germana White diu…» solen ser els qui aixequen la paret més gruixuda i més alta.

Tot això són elements que es consideren de cultura. Vegeu el vell llibre de text d’Antropologia 101 que aguanta alguna cosa al fons d’un armari qualsevol o s’està en un racó de la prestatgeria. Totes les religions són una dimensió de la cultura o una mena de cultura. En religió, molt del que pensem que és important es una creació humana, no pas una exigència de l’Altíssim.

Per tant, ¿qui és, precisament, adventista  “cultural”? ¿Ho és qui va ser educat com a adventista, coneix bé la cultura adventista i fins i tot se sent força còmode amb molts dels seus aspectes, però ja no es creu tot el que li van ensenyar quan era nen? ¿O potser ho és la persona que, massa sovint, argumenta: «Ellen White diu…» i fa que ens sentim com si haguéssim d’anar a una mena d’infern definit amb precisió mil·limètrica?

Una part del procés de maduració cap a l’edat adulta és arribar al punt en què s’és capaç de reconèixer les febleses i les limitacions dels pares i, malgrat tot, encara se’ls estima amb tota profunditat i plenitud. No hi ha res que, per tal de ser fidels a la seva memòria, ens exigeixi que siguem un clon dels nostres pares.

Francament, si hi ha res que em tregui de polleguera és que algú em digui que algú altre «no és un adventista de veritat». Doncs, mireu, tinc notícies per a tots ells. Aquesta actitud enjudiciadora no té res a veure amb el cristianisme. Em vénen ganes de dir-los: «No tens ni idea del que li passa al cor. Déu no et va donar el dret de fer aquesta mena de declaracions». I, tanmateix, crec que també cal ser amables amb aquesta mena de persones.

La idea que només hi ha una manera correcta de ser adventista es tan antiadventista com sembla. Fins als anys trenta del segle passat, la denominació no tenia Manual d’Església. Les seves declaracions doctrinals no van ser aprovades oficialment fins l’any 1980. Durant la major part de la història de l’Església Adventista del Setè Dia, sobretot en els seus inicis, els creients eren lliures de creure el que pensessin que era oportú. En la actualitat, en algunes qüestions ètiques molt importants, tals com per exemple l’avortament o causar la mort de les persones durant una guerra, la posició oficial de la denominació es deixar llibertat de consciència als membres.

Si algú vol provar de convèncer-vos que crear-vos la vostra pròpia opinió sobre quan observar el manament que parla de matar, però que hi ha aspectes que tenen menys conseqüències que hauríeu d’observar d’una certa manera, aquesta persona, senzillament, está faltada de credibilitat i de racionalitat. És evident que no parla de part de Déu, l’autor de la raó.

Com ha sigut el vostre viatge espiritual?

La vida és un viatge. Ningú us demana si voleu començar-lo i, abans que us desperteu i us adoneu de què us està passant, una bona part de la realitat ja està definida sense que hi pugueu fer res. Cadascú de nosaltres ha de seguir el seu viatge espiritual quan ens hem d’enfrontar a aspectes com les relacions, la moral, com ser creatius i productius, gaudir de la família i dels amics i pensar en les grans qüestions. Tots nosaltres tenim l’obligació de respectar el viatge espiritual de les altres persones amb qui entrem en contacte al llarg del nostre camí. Res ni ningú, sobretot tampoc Déu, ens ha atorgat el dret de pensar que nosaltres som més justos que ningú altre.

La veritat real de Jesús és que ens ensenya a estimar-nos els uns als altres, fins i tot als nostres enemics. Estimar una altra persona no vol dir que hi haguem d’estar d’acord. Vol dir que li donem la llibertat per creure el que vulgui i que nosaltres som fidels al que creiem. Permetre que els altres siguin ells mateixos no és cap amenaça per al que som ni per al que creiem.

Adventist Today adopta una visió inclusiva de la comunitat adventista definida com una  “gran tenda”, on tots els adventistes, de la mena que siguin, hi són benvinguts per igual. Si sou un adventista “cultural”, hi sou benvingut. Si sou un adventista “a l’ús”, hi sou benvingut. Si sou un “antic” adventista, hi sou benvingut. Si sou un adventista “molt conservador”, hi sou benvingut. Si no teniu gaire clar què sou o fins i tot si esteu segur que no se us pot definir segons cap arquetip adventista però llegir l’Antic Testament us interessa prou, també sou benvingut. Que Déu us beneeixi, passavolant amic meu.

Permeteu-me que m’adreci als líders de l’església que pensen que la manera de construir-la és mostrar menyspreu pels adventistes “culturals”. Tinc notícies per a vosaltres: És contraproduent. Ni tan sols és cristià ni just. És de maleducats.

Monte Shalin és director executiu de l’Adventist Today Foundation, l’organització sense ànim de lucre que publica Adventist Today. També és columnista habitual i autor de 26 llibres i 122 monografies.