Per què ser LGBTI és “el millor que Déu vol” per a les persones LGBTI?

Ja feia mitja hora que m’havia embrancat en una conversa cada vegada més intensa amb el que aleshores era el meu pastor tutor relacionada amb els molts alumnes LGBTI del nostre ministeri estudiantil que, clarament, s’estaven convertint en una font de lleugera incomoditat per algunes persones de més edat preocupades de la comunitat. Després de trenta minuts de llenguatge teològic evasiu, una bona dosi de semàntica subtil i piles i piles de no respostes vagues, ho vaig deixar caure: «Així doncs, què vol que els digui a aquests nois?»

Sense cap ombra d’emoció en el to, va respondre: «Digui’ls que no és el millor que Déu vol per a ells».

Havia sentit aquesta frase centenars de vegades; l’havien dit pastors i predicadors cristians, amics de l’església i pares de la comunitat. L’havia sentit tantes vegades que, de fet, havia esdevingut una mena de soroll de fons religiós que amb prou feines sí percebia. I, tanmateix, en aquell mateix moment em vaig adonar que ja no em sonava bé. Ja no era una resposta prou bona. De fet, s’assemblava més a una mentida, i jo sabia que mai més no tornaria a ser capaç de dir-la a uns nois que patien.

Aquell dia em vaig convertir en un pastor plenament afirmatiu per a les persones LGBTI, tot i que em costaria anys i panys reunir les forces per admetre-ho per a mi mateix, i encara més davant de qualsevol altra persona.

Molt de temps enrere ja m’havia enfrontat als “textos martell” de la Bíblia respecte de l’homosexualitat i havia arribat a la conclusió que eren irrellevants per a la comprensió moderna de la identitat de gènere o l’orientació sexual. No hi havia res d’important a dir sobre el valor moral d’algú que hagi nascut LGBTI. Aleshores, no obstant, vaig començar a adonar-me de les exigències que l’església feia als joves de la comunitat gai, fins i tot fent servir un llenguatge que, a primera vista, semblava compassiu i tolerant. Com el gran poeta James Brown solia dir, «com un ganivet esmussat, no tallaràs. Aixo sí, aconseguiràs fer molt de soroll, però no diràs res».

Dir-li a algú que la seva identitat i orientació “no són el millor que Déu vol” per a ell, en el fons, és una fugida d’estudi astuta, un intent de semblar, alhora, benevolent i ferm, amable però fidel, que s’estima el pecador però es detesta el pecat. En realitat, la frase és un bon espetec de peresa que permet, al qui la diu:

• evitar recórrer a les Escriptures amb cura i reflexió pel que fa als assumptes complexos de la sexualitat;
• passar per alt què ens ha dit la Ciència amb claredat al respecte;
• esquivar el que el desenvolupament pràctic de la declaració significa realment quan es relaciona amb assumptes com la implicació ministerial i les relacions obertes i compromeses per als cristians LGBTI de l’església.

Dit d’altra manera, els qui la diuen a i de la comunitat LGBTI no solen voler dir que aquestes persones visquin una vida que sigui menys valuosa que la que Déu els té destinada (perquè això és impossible de determinar), volen  dir que no estan disposats a rebre plenament a aquelles persones en la seva església sense que abans hagin canviat. En última instància és una devaluació de les persones disfressada d’afirmació: «Estic convençut que Déu vol una vida millor per a tu i, sense cap mena de dubte, si tu vols quedar-te aquí sense cap restricció, t’exigiré que estiguis d’acord amb mi».

Dir-li a un ésser humà que un aspecte fonamental i involuntari de la seva vida no és el millor que Déu vol per a ell el deixa en la tràgica posició de creure que, de forma inherent, és de rang inferior. Obre el camí per a una vida d’autoaversió i de culpabilitat que ofega l’ànima més que no pas li dóna vida. Fa que les persones se sentin excloses de la resta de la seva comunitat de fe, la qual, curiosament, ja té el millor que Déu vol per a ella.

La conseqüència lògica de tal posició es demanar a les persones LGBTI que canviïn, en benentès que se suposi que això funciona, o que romanguin cèlibes. Se’ls obliga a viure una vida mancada d’intimitat, de companyia i de les relacions recíproques més íntimes. No crec que això sigui res que ningú pugui imposar a ningú altre.

En les Escriptures, Jesús diu que ha vingut per tal que puguem tenir una experiència de «vida abundant», però no fa una descripció succinta del que això representa. Per tant, determinar què vol dir per a algú altre seria una irresponsabilitat per part nostra. Déu obra en, al voltant i per mitjà de les persones segons el que ell desitja. En això hi estem tots d’acord.

Vet aquí què sé del que és “el millor que Déu vol” per a les persones:

• El millor que Déu vol per a les persones és que no estiguin aïllades, que no se’ls negui la companyia, que no se les exclogui ni se les accepti amb condicions.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin autèntiques, que siguin fidels al que són.
• El millor que Déu vol per a les persones és que siguin lliures per estimar i ser estimades, que coneguin i les coneguin, que tinguin cura d’algú i que algú tingui cura d’elles.
• El millor que Déu vol per a les persones és que reconeguin que són la seva viva imatge.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin passar la vida al costat d’algú que estimen.
• El millor que Déu vol per a les persones és que puguin participar plenament de la vida d’una església i de la comunitat local que escullin.
• El millor que Déu vol per a les persones és que s’adonin que no carreguen l'estigma del pecat, perquè no és la seva condició per defecte.
• El millor que Déu vol per a les persones és que no s’hagin de barallar constantment amb altres cristians i vèncer-los per tal de poder arribar a Jesús.

Donar per descomptat que la manera com algú estima és matèria de debat per a algú altre és el súmmum de l’arrogància. Mai diré a una persona LGBTI que la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual no és el millor que Déu vol per a ella, perquè, ras i curt, no crec que sigui veritat de cap manera. Confio que el Déu que l’ha creat ja sap què és el millor per a ella i li parla amb més claredat d’aquests assumptes que a qualsevol altre.

Pel que a mi respecta, ja en tinc prou en la vida de dedicar les meves energies a determinar què és el millor que Déu vol per a mi i, si haig de creure Jesús, tot comença i acaba amb estimar tothom tal i com jo vull que m’estimin. Ara, vosaltres, aneu i feu el mateix.

Traducció de l'article «Why Being LGBTQ Is “God’s Best” for LGBTQ People» de John Pavlovitz, publicat al blog de l'autor el dia 4 d'abril de 2016.

Ser “adventista cultural” no és res de dolent

Dilluns passat, 25 d'abril, vaig trobar aquest article. Em va semblar de prou interès com per prendre'm la molèstia de traduir-lo.

Què vol dir ser  “adventista cultural” i per què és una expressió que val la pena de considerar? És un concepte sociològic manllevat del judaisme, “jueu cultural”, on serveix per distingir les persones nascudes i educades en l’ètnia jueva però que ja no creuen en Déu dels jueus  “practicants” que connecten amb la fe jueva. Va sorgir després del genocidi massiu de jueus, produït durant els anys trenta i quaranta del segle passat, que va instigar la pregunta teològica: «Com és possible que Déu hagués permès que un horror tal colpís els seus fidels creients?»

Qüestió bàsica és determinar si la transferència de concepte funciona de veritat. Els adventistes han sigut objecte de persecució per causa de la seva fe, però mai a l’escala (ni tan sols mesurada per càpita) del poble jueu. És clar que el concepte  “adventista cultural” ha de ser modificat i que no pot ser un calc del concepte original de  “jueu cultural”.

Potser el concepte més proper seria el dels joves adults amish que abandonen la vida dins la seva comunitat, alguns per unir-se a les congregacions cristianes conservadores independents que proliferen al voltant de les colònies amish i d’altres per engrossir les files del gran grup majoritari de nordamericans creients “sense església”. La recerca ha demostrat que solen mantenir una xarxa informal de relacions amb altres persones que també han deixat la vida amish en un intent de tenir alguna mena de vincle amb les seves famílies malgrat les normes que tenen a veure amb l’“abandonament”. Al mateix temps, s’esforcen per construir-se una vida que estigui d’acord amb el que seria un nordamericà mitjà.

El moviment adventista no ha desenvolupat una cultura tan forta com la dels amish. Els adventistes estan més oberts al que es podria anomenar l’exterior i no es comporten tant com una secta separatista com els amish; però, si algú ha crescut en una família adventista, sap que hi ha una cultura adventista. La dieta vegetariana, pautes de conducta per observar el dissabte, un llenguatge denominacional típic, escoles adventistes, el club de conqueridors en lloc dels casals escoltes, la proliferació d’organitzacions adventistes i un sentit de ser diferent molt marcat són constructes de la cultura adventista. A més, si s’ha crescut a Loma Linda o a Glendale, Califòrnia; o a Berrien Springs, Michigan; o a Collegedale, Tennessee; o a College Place, Washington; o a qualsevol altra de les comunitats adventistes que hi ha escampades pel planeta, tot això serà més que evident.

«Ellen White diu que aniré a l’infern»

Un home que havia crescut en una família adventista amb qui, fa anys, vaig dinar va somriure quan ho va dir. Sabia que no era una veritat literal, sino que era una broma per a “iniciats”, perquè Ellen White no creia en la idea cristiana convencional de l’infern. Però era el seu assentiment a la sensació ben real de profunda desaprovació i desconnexió que algú pot tenir si ha crescut en una família adventista, ha anat a escoles adventistes, s’ha casat amb algú altre que també va ser educat en l’adventisme i, després de tot això, arriba el moment que necessita deixar d’anar a l’església o fins i tot demanar-ne la baixa com a membre. Aleshores, la gent que més sovint fa servir l’expressió: «La germana White diu…» solen ser els qui aixequen la paret més gruixuda i més alta.

Tot això són elements que es consideren de cultura. Vegeu el vell llibre de text d’Antropologia 101 que aguanta alguna cosa al fons d’un armari qualsevol o s’està en un racó de la prestatgeria. Totes les religions són una dimensió de la cultura o una mena de cultura. En religió, molt del que pensem que és important es una creació humana, no pas una exigència de l’Altíssim.

Per tant, ¿qui és, precisament, adventista  “cultural”? ¿Ho és qui va ser educat com a adventista, coneix bé la cultura adventista i fins i tot se sent força còmode amb molts dels seus aspectes, però ja no es creu tot el que li van ensenyar quan era nen? ¿O potser ho és la persona que, massa sovint, argumenta: «Ellen White diu…» i fa que ens sentim com si haguéssim d’anar a una mena d’infern definit amb precisió mil·limètrica?

Una part del procés de maduració cap a l’edat adulta és arribar al punt en què s’és capaç de reconèixer les febleses i les limitacions dels pares i, malgrat tot, encara se’ls estima amb tota profunditat i plenitud. No hi ha res que, per tal de ser fidels a la seva memòria, ens exigeixi que siguem un clon dels nostres pares.

Francament, si hi ha res que em tregui de polleguera és que algú em digui que algú altre «no és un adventista de veritat». Doncs, mireu, tinc notícies per a tots ells. Aquesta actitud enjudiciadora no té res a veure amb el cristianisme. Em vénen ganes de dir-los: «No tens ni idea del que li passa al cor. Déu no et va donar el dret de fer aquesta mena de declaracions». I, tanmateix, crec que també cal ser amables amb aquesta mena de persones.

La idea que només hi ha una manera correcta de ser adventista es tan antiadventista com sembla. Fins als anys trenta del segle passat, la denominació no tenia Manual d’Església. Les seves declaracions doctrinals no van ser aprovades oficialment fins l’any 1980. Durant la major part de la història de l’Església Adventista del Setè Dia, sobretot en els seus inicis, els creients eren lliures de creure el que pensessin que era oportú. En la actualitat, en algunes qüestions ètiques molt importants, tals com per exemple l’avortament o causar la mort de les persones durant una guerra, la posició oficial de la denominació es deixar llibertat de consciència als membres.

Si algú vol provar de convèncer-vos que crear-vos la vostra pròpia opinió sobre quan observar el manament que parla de matar, però que hi ha aspectes que tenen menys conseqüències que hauríeu d’observar d’una certa manera, aquesta persona, senzillament, está faltada de credibilitat i de racionalitat. És evident que no parla de part de Déu, l’autor de la raó.

Com ha sigut el vostre viatge espiritual?

La vida és un viatge. Ningú us demana si voleu començar-lo i, abans que us desperteu i us adoneu de què us està passant, una bona part de la realitat ja està definida sense que hi pugueu fer res. Cadascú de nosaltres ha de seguir el seu viatge espiritual quan ens hem d’enfrontar a aspectes com les relacions, la moral, com ser creatius i productius, gaudir de la família i dels amics i pensar en les grans qüestions. Tots nosaltres tenim l’obligació de respectar el viatge espiritual de les altres persones amb qui entrem en contacte al llarg del nostre camí. Res ni ningú, sobretot tampoc Déu, ens ha atorgat el dret de pensar que nosaltres som més justos que ningú altre.

La veritat real de Jesús és que ens ensenya a estimar-nos els uns als altres, fins i tot als nostres enemics. Estimar una altra persona no vol dir que hi haguem d’estar d’acord. Vol dir que li donem la llibertat per creure el que vulgui i que nosaltres som fidels al que creiem. Permetre que els altres siguin ells mateixos no és cap amenaça per al que som ni per al que creiem.

Adventist Today adopta una visió inclusiva de la comunitat adventista definida com una  “gran tenda”, on tots els adventistes, de la mena que siguin, hi són benvinguts per igual. Si sou un adventista “cultural”, hi sou benvingut. Si sou un adventista “a l’ús”, hi sou benvingut. Si sou un “antic” adventista, hi sou benvingut. Si sou un adventista “molt conservador”, hi sou benvingut. Si no teniu gaire clar què sou o fins i tot si esteu segur que no se us pot definir segons cap arquetip adventista però llegir l’Antic Testament us interessa prou, també sou benvingut. Que Déu us beneeixi, passavolant amic meu.

Permeteu-me que m’adreci als líders de l’església que pensen que la manera de construir-la és mostrar menyspreu pels adventistes “culturals”. Tinc notícies per a vosaltres: És contraproduent. Ni tan sols és cristià ni just. És de maleducats.

Monte Shalin és director executiu de l’Adventist Today Foundation, l’organització sense ànim de lucre que publica Adventist Today. També és columnista habitual i autor de 26 llibres i 122 monografies.

La meva gent

Avui tradueixo un article de John McLarty, pastor adventista del setè dia que té al seu càrrec la comunitat de Green Lake Church of Seventh-day Adventists, Seattle, WA. És una altra veu que s’aixeca contra les absurdes normes i restriccions que l'Església Adventista del Setè Dia imposa als membres de la comunitat LGBT. El to és directe, gairebé desafiant. És el d’un home que ja n’està fart i tip de tant de patiment innecessari i que, a més, veu l’evangeli amb uns ulls que intenta mantenir lliures de prejudicis. Juntament amb la «Carta oberta d’un pastor adventista a la comunitat LGBT», que ja vaig traduir fa unes setmanes, i el que vaig publicar el 7 de juliol de l’any passat, «L’església i les sexualitats “diferents”: Proposta per a una bona relació», és una lectura més que aconsellable si el que es vol és reflexionar de manera honesta, sincera i tan lliure de prejudicis com sigui possible sobre la qüestió de l’orientació sexual i la identitat de gènere a l’església, entesa aquesta com a comunitat de creients. Al pie tenéis la versión en español.

No. No ho faré. No us molesteu a demanar-m’ho. No ho penso fer. Ja sé què diu el Manual de l’Església. Ja conec la tradició. Ja conec els textos bíblics. Ja sé que els qui m’exigeixen que ho faci parlen des d’una convicció venerable i de fa molts anys. Ho entenc tot. Però no ho faré. No penso tancar la porta als meus fills. No diré a cap d’ells: «No ets de la meva gent».

Durant anys i panys, a la meva parròquia hi ha hagut gent que mai va deixar els bolquers, que mai van dominar el llenguatge i mai es van batejar. I, tanmateix, són els meus fills. Si van a l’infern, jo hi aniré amb ells. Si al cel no hi tenen lloc, el cel no m’interessa. Com pot ser un lloc el paradís si els meus fills en queden exclosos perquè no són capaços de dur a terme les tasques necessàries, si no poden obtenir les credencials que s’exigeixen?

A la meva parròquia hi ha hagut gent que ha patit maltractaments sota de l’art que penja de les parets de l'edifici i a les cuines dels empleats de l’església. Els efectes que aquells maltractaments han tingut a llarg termini van crear barreres a la mena de fe que celebrem correctament. Aquelles víctimes dels maltractaments no són cap “cristià modèlic”. Però segur que no us imagineu que jo els etiquetaré dient que “no són de la meva gent”. Ni que declararé que “no són benvinguts”. Oi que no?

En l’ampli cercle que anomenem església també he conegut maltractadors. Homes i dones que, amb crueltat, han maltractat infants, tant sexualment com de qualsevol altra manera. Alguns han acabat entre reixes com es mereixien. Em van trencar el cor. Són fills i filles de Déu, deformes, que van fer mal als més joves. De vegades desitjaria no haver-los conegut, no haver vist les seves cares sabent què havien fet. Potser us imaginareu que podria justificar el fet de renegar d’ells perquè conec i estimo les seves víctimes, però m’hi nego. Tots són dels meus.

Entre els meus coneguts hi ha metges que han perdut tant la seva llicència com, potser, el cap i, amb tota certesa, la religió de la seva infantesa. I en renegaríeu? Ara que, més que mai, necessiten una llar que no poden perdre? Ara que necessiten que tinguin cura d’ells després d’anys d’haver tingut cura ells dels altres? Potser els pacients no estan segurs en les seves mans, per això se’ls ha de retirar la llicència. Ho entenc. Però, de veritat, penseu que jo seria capaç d’afegir-hi les terribles paraules: «No ets un de nosaltres»? No m’ho demaneu, perquè no ho penso fer.

En la meva congregació hi ha experts en Bíblia, teòlegs i científics a qui els seus estudis empenyen a dissentir en algun punt o altre de les creences adventistes. La seva infantesa, la seva educació, els seus avis i cosins i la seva identitat nuclear són tots adventistes. Quan era jove van ser primer els meus mestres i després els meus germans. Ara, cada vegada més, són els meus fills. Us penseu que jo, que tinc les arrels ben endins d’aquesta comunitat, pugui afegir la meva veu a les denúncies que, estridents, s’aixequen contra ells? Us podeu imaginar que jo em pugui afegir a aquest cor que els condemna a l’ostracisme? Sabeu que no. No puc.

Si heu arribat tan lluny amb mi, acompanyeu-me una mica més. Què hem de dir dels meus fills que lluiten amb les qüestions d’identitat de gènere i d’orientació sexual? Parlaré dels homes, perquè en conec millor les històries. Si un dels meus fills ha nascut gai, voldreu que digui les paraules d’excomunió o desfraternització: «No ets de la meva gent»?

Heu escoltat la seva història? Heu sentit parlar de la seva cerca incessant i desesperada per trobar una cura? Us feu càrrec del dolor del dejuni i les visites al psiquiatre i a “especialistes del canvi” cristians? Us podeu imaginar la seva esperança desesperada per ser ungits, perquè, amb tota seguretat, aquesta vegada Déu dirà sí a una vida d’oració i farà que siguin com els altres homes? Us heu assegut amb ells en aquell moment d’incertesa al capdamunt de l’arc de l’esperança, temorosos de preguntar-se si, des d’aquell moment, el camí serà ascendent o descendent, si estaran guarits o no? Aleshores ve el moment escruixidor en què es manifesta la revelació fulminant. Déu ha dit que no. Potser vosaltres, després d’haver sentit tots els detalls d’aquestes històries i d’haver plorat amb ells sigueu capaços de reclamar el zel religiós que us permetrà pronunciar el veredicte d’excomunió. Jo no puc, ni vull.

Les polítiques oficials de la nostra denominació exigeixen que donem la benvinguda als homosexuals amb la condició que facin vot de castedat o, en cas contrari, els rebem només com a visitants. L’exigència d’un celibat perpetu és una prescripció gairebé tan cruel com les exigències, ara desacreditades, de “canvi”. Hi ha qui ho pot fer. Hi ha persones, tant heterosexuals com homosexuals, per a qui això és una vocació divina. Però les polítiques denominacionals van ser aprovades per grups d’homes d’edat avançada que fa anys que són casats. Van aprovar la imposició als altres d’una càrrega que ni un sol instant havien contemplat per a ells mateixos. Per a la majoria de nosaltres la prescripció del celibat vitalici és tan realista com pretendre pujar una muntanya molt alta descalços i vestits només amb uns pantalons curts i una samarreta. No neguem que sigui possible, sinó que això queda fora del nostre abast, tant per a nosaltres com per als nostres amics i els nostres fills.

Per tant, no ho diré. No exclouré del banquet de benvinguda de Jesús els meus fills que són gais. No els imposaré una càrrega que jo mateix no consideraria mai de suportar. Estic compromès personalment en donar-los una benvinguda càlida alhora que els demano la mateixa mena de continença sexual que esperem els uns dels altres: fidelitat.

Convido els membres d’aquesta congregació que vinguin i m’acompanyin en donar la benvinguda als qui tenen una identitat sexual o de gènere poc corrent. Celebrem l’ideal humà descrit a les històries de la creació del Gènesi: un home i una dona junts per sempre més en una unió feliç de la que en neixen fills. En un món perfecte la gent viuria així. També ens unim a Déu en la compassiva adaptació a les realitats d’aquest món. Ja al Gènesi no totes les unions entre un home i una dona són felices. No totes les unions són monògames. I això mateix passa al nostre món. No totes les parelles tenen fills. No tots els adults es casen. I no per això condemnem a l’ostracisme les persones la vida de les quals s’allunya de l’ideal. Davant dels problemes humans, ens adaptem a les solucions pràctiques que es queden curtes respecte de l’ideal. Algunes relacions esdevenen tan tòxiques que el divorci és millor que el matrimoni. En l’antiguitat, aquesta mena de practicitat s’expressava en lleis relacionades amb la poligàmia i el matrimoni per levirat com una manera d’assegurar-se que cap dona quedava sense suport ni protecció.

En el nostre món arribem a destinar subvencions per a les persones solteres, una categoria d’existència humana no apareix enlloc de la història bíblica. Tothom qui surt a la Bíblia formava part d’una família. Algunes arribaven a ser fortament disfuncionals. Em ve al cap la de Jacob amb les seves quatre esposes i els seus dotze fills i una filla. Però ningú era solter, no en el sentit modern del terme. Ningú tenia un apartament per a ell tot sol. A Seattle, per contradictòria que la idea pugui semblar, el quaranta per cent de les famílies ho són d’una persona que viu sola a casa seva. I, no obstant, estem encantats de rebre totes aquestes persones en la vida de la nostra església.

Tanmateix, segons el manual de la denominació, si un home no és adequat per al matrimoni en el sentit tradicional, li hem de dir: «Fes vot perpetu de castedat o sentiràs com et diem que no ets de la nostra gent».

No ho puc fer. No ho vull fer.

Som una congregació adventista. Les congregacions no fan doctrina. Això correspon al conjunt dels membres de l’església mundial. Però sí que prenem decisions que tenen a veure amb la pertinença o no a l’església. Podem oferir-la als nostres germans i germanes, als nostres fills i filles que Déu ha cridat per tal que formin part de l’Església Adventista sense demanar-los que compleixin alguns estàndards o models d’humanitat teòrics. Podem aprendre i créixer junts.

Us demano que em feu costat i, junts, diguem a tots els fills de Déu: «Sou de la nostra gent. Sou els meus germans i germanes. Els meus fills. Tots sense excepció».

Article publicat al bloc de l’autor el 9 de març de 2016.

Aquí va la versión en español. Firma el artículo John McLarty, pastor adventista del séptimo día que tiene a su cargo la comunidad de Green Lake Church of Seventh-day Adventists, Seattle, WA. Es otra voz que se levanta contra las absurdas normas y restricciones que la Iglesia Adventista del Séptimo Día impone a los miembros de la comunidad LGBT. El tono es directo, casi desafiante. Es el de un hombre que está más que harto de tanto sufrimiento innecesario y que, además, ve el evangelio con una mirada que intenta mantener libre de prejuicios. Junto a la «Carta abierta de un pastor adventista a la comunidad LGBT», que traduje hace unas semanas, y el artículo que publiqué el 7 de julio pasado, «L’església i les sexualitats “diferents”: Proposta per a una bona relació» (“La iglesia y las sexualidades ‘diferentes’: Propuesta para una buena relación”), cuya versión en español tengo en formato PDF a disposición de quien esté interesado en ella, es una lectura más que aconsejable si lo que se quiere es reflexionar de manera honesta, sincera y tan libre de prejuicios como sea posible sobre la cuestión de la orientación sexual y la identidad de género en la iglesia, entendida esta como la comunidad de todos los creyentes.

No. No lo haré. No os molestéis en pedírmelo. No pienso hacerlo. Ya sé qué dice el manual de Iglesia. Ja conozco la tradición. Ja conozco los textos bíblicos. Ya sé que quienes me exigen que lo haga hablan desde una convicción venerable y de muchos años. Lo entiendo todo. Pero no lo haré. No pienso cerrarle la puerta a ninguno de mis hijos. A ninguno le diré: «No eres de mi gente».

Durante muchos años, en mi parroquia ha habido gente que nunca consiguió dejar los pañales, que jamás llegó a dominar el lenguaje y tampoco se bautizó. Con todo, son mis hijos. si van al infierno, yo voy a ir con ellos. Si no tienen un lugar en el cielo, el cielo no me interesa. ¿Cómo puede ser el paraíso un lugar del que mis hijos quedan excluidos porque no son capaces de desempeñar las tareas que se les piden, si no pueden obtener las credenciales exigidas?

En mi parroquia ha habido gente que sufrió malos tratos debajo del arte que cuelga de las paredes del edificio y en las cocinas de los empleados de la iglesia. Los efectos que aquellos malos tratos han tenido a largo plazo establecieron barreras a la clase de fe que celebramos correctamente. Aquellas víctimas de malos tratos no son “cristianos modélicos”. Pero seguro que no os imagináis que yo vaya a etiquetarlos diciendo que “no son de mi gente”.  Ni tampoco que vaya a declarar qu “no son bienvenidos”. ¿Verdad que no?

En el amplio círculo que llamamos iglesia también he conocido maltratadores. Hombres y mujeres que, crueles, maltrataron a niños, tanto sexualmente como de cualquier otra manera. algunos acabaron entre rejas, como merecían. Me partieron el corazón. Son hijos e hijas eformes de Dios que hicieron daño a los más jóvenes. A veces desearía no haberlos conocido, no haber visto sus caras sabiendo qué habían hecho. Quizá os imaginaréis que podría justificar el hecho de renegar de ellos porque conozco y amo a sus víctimas, pero me niego. todos son de los míos.

Entre mis conocidos hay médicos que perdieron tanto la licencia par ejercer como, quizás, la cabeza y, con toda seguridad, la religión de su infancia. ¿Renegaríais de ellos? ¿Ahora que, más que nunca, necesitan un hogar que no pueden perder? ¿Ahora que necesitan que cuiden de ellos cuando ellos cuidaron de los demás durante años? Quizá sus pacientes ya no estén seguros en sus manos, por eso se les ha retirado la licencia. Lo entiendo. Pero, ¿de verdad pensaís que yo sería capaz de añadir a eso las terribles palabras: «No eres uno de los nuestros»? No me lo pidáis, porque no pienso hacerlo.

En mi congregación hay expertos en Biblia, teólogos y científicos a quienes sus estudios mueven a disentir en algún punto u otro de las creencias adventistas. Cuando era joven primero fueron mis maestros y después mis hermanos. Ahora, cada vez más, son mis hijos. ¿Pensáis que yo, que estoy profundamente arraigado en esta comunidad, podré añadir mi voz a las denuncias  que, estridentes, se levantan contra ellos? ¿Podéis imaginar que yo vaya a unirme a ese coro que los condena al ostracismo? Sabéis que no. No puedo.

Si habéis llegado tan legos conmigo, acompañadme un  trecho más. ¿Qué diremos de mis hijos que  luchan co las cuestiones de identidad e género y de orientación sexual? Hablaré de los hombres,porque conozco mejor sus historias. Si uno de mis hijos nació gay, ¿querréis que diga las palabras de excomunión o desfraternización: «No eres de mi gente»?

¿Habéis escuchado sus historias? ¿Habéis oído de su búsqueda incesante y desesperada por encontrar una cura? ¿Os hacéis cargo del dolor del ayuno y las visitas al psiquiatra y a “especialistas  del cambio” cristianos? ¿Podéis imaginar su desesperada esperanza por ser ungidos, porque, con toda seguridad, esta vez Dios dirá sí a una vida de oración y hará que sean como los demás hombres? ¿Os habéis sentado con ellos en aquel momento de incertidumbre en la cima del arco de la esperanza, temerosos de preguntarse si, a partir de ese momento, el camino será ascendente o descendente, si estarán curados o no? Y entonces llega el momento demoledor en que se manifiesta la fulminante realidad. Dios dijo que no. Quizá vosotros, después de haber escuchado todos los detalles de estas historias y llorado con ellos seáis capaces de reclamar el celo religioso que os va a permitir pronunciar el veredicto de excomunión. Yo no puedo, ni quiero.

Las políticas oficiales de nuestra denominación exigen que demos la bienvenida a los homosexuales a condición  de que hagan voto de castidad o, en caso contrario, los recibamos solo en calidad de visitantes. La exigencia de un celibato perpetuo es una prescripción casi tan cruel como las exigencias, ahora desacreditadas, de “cambio”. Hay quien puede hacerlo. Hay personas tanto heterosexuales como homosexuales, para quienes esto es una vocación, un llamamiento divino. Pero las políticas denominacionales fueron aprobadas por grupos de hombres de edad avanzada que llevan años casados. Aprobaron la imposición a los demás de una carga que, ni `por un momento, les pasó por la cabeza asumir ellos mismos. Para la mayoría de nosotros, la prescripción del celibato vitalicio es tan realista como pretender que subamos a un monte muy alto descalzos y vestidos solo con una sudadera y unos pantaloncitos cortos. No negamos que sea posible, sino que esto queda fuera de nuestro alcance, tanto para nosotros como para nuestros amigos y nuestros hijos.

Por lo tanto, no lo voy a decir. No excluiré del banquete de bienvenida de Jesús a mis hijos que son gay. No les impondré una carga que yo mismo no estoy dispuesto a soportar. Estoy comprometido personalmente en darles una cálida bienvenida al tiempo que les pido la misma clase de continencia sexual que esperamos los unos de los otros: fidelidad.

Invito a los miembros de esta congregación a venir y acompañarme en la bienvenida a quienes tienen una identidad sexual o de género poco corriente. Celebramos el ideal humano descrito en las historias de la creación del Génesis: un hombre y una mujer juntos para siempre en una u nión feliz de la que nacen hijos.  En un mundo perfecto la gente viviría así. También nos unimos a Dios en la compasiva adaptación a las realidades de este mundo. Ja en el Génesis no todas las uniones entre un hombre y una mujer son felices. No todas las uniones son monógamas. Y eso mismo sucede en nuestro mundo. No todas las parejas tienen hijos. No todos los adultos se casan. Y no por eso condenamos al ostracismo a las personas cuya vida se aleja de ideal. Ante los problemas humanos, nos adaptamos a las soluciones prácticas que se quedan cortas respecto del ideal. Algunas relaciones pueden llegar a ser tan tóxicas que el divorcio es preferible al matrimonio. En la antigüedad, esta clase de practicidad se expresaba con leyes relacionadas con la poligamia y el matrimonio por levirato como una forma de asegurarse de que ninguna mujer quedase sin apoyo ni protección.

En  nuestro mundo no dudamos en destinar subvenciones para las personas solteras, una categoría de existencia humana que no aparece en ninguna parte de la historia bíblica. Todos los que están incluidos en la Biblia formaban parte de alguna familia. Algunas llegaban a ser altamente disfuncionales. Me viene a la cabeza la de Jacob con sus cuatro esposas, sus doce hijos y su única hija. Pero ninguno de ellos estaba soltero, no en el sentido moderno del término. Ninguno tenía un apartamento para él solo. En Seattle, por contradictoria que la idea pueda parecer, e carenta por ciento de las familias están co puestas por una persona que vive sola en su casa. Y, no obstante, estamos encantados de recibir a todas estas personas en la vida de nuestra iglesia.

Sin embargo, según el manual de la denominación, si un hombre no es adecuado para el matrimonio en el sentido tradicional, tenemos que decirle: «Haz voto perpetuo de castidad o te diremos que no eres de nuestra gente».

No puedo hacerlo. No quiero hacerlo.

Somos una congregación adventista. Las congregaciones no hacen doctrina. Eso corresponde al conjunto de los miembros de la iglesia mundial. Pero sí tomamos decisiones que tienen que ver con la membresía de la iglesia. Podemos ofrecerla a nuestros hermanos y hermanas, a nuestros hijos e hijas que Dios ha llamado para que forme parte de la Iglesia Adventista sin pedirles que cumplan algunos estándares o modelos teóricos de humanidad. Podemos aprender y crecer juntos.

Os pido que me apoyéis y digamos a todos los hijos de Dios: «Sois de nuestra gente. Sois mis hermanos y hermanas. Mis hijos. Todos, sin excepción».

Artículo publicado en el blog del autor el 9 de marzo de 2016.