Fa temps que em pregunto per què entre la comunitat de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (d’aquí en endavant “persones LGTBI”) és tan freqüent que, quan en una conversa s’aborda el fet religiós, més concretament les religions monoteistes, la reacció de rebuig sigui visceral, gairebé violenta. En canvi, quan el que es comenta són les religions orientals, en què els aspectes conductuals estan més difusos i l’espiritualitat és més mística i contemplativa, la reacció és, si més no, de tolerància o, ocasionalment, d’acceptació de bon grat.
Tot fa pensar que aquesta resposta pot tenir molt a veure amb el fet que les religions monoteistes —judaisme, cristianisme i islam— tenen, o se’ls ha atorgat, un fort component conductual que afecta tots els actes de la persona. Tots tres tenen un llibre considerat sagrat on, bàsicament, s’hi registren pautes de conducta i regulacions de la vida diària. En teoria, el cristianisme poa les seves normes de comportament de la Bíblia, dividida en Antic i Nou Testament. Per la seva banda, el judaisme es regeix pel conjunt de Torà, profetes i escrits, que coincideix amb l’Antic Testament de la Bíblia cristiana. Finalment, l’islam es fonamenta en l’Alcorà, que recull les xures escrites pel profeta Mahoma. En tots tres casos, la interpretació tradicional fa que les persones LGTBI se sentin excloses de la comunitat de creients, fins i tot maltractades i escarnides, pel sol fet de sentir i estimar de manera diferent de com està establert per a la majoria.
D’altra banda, en una conversa recent amb un altre cristià que també és fill d’adventistes com jo, relacionada amb l’actitud que pensàvem que hauria de tenir la nostra església, van sortir a la llum tota una sèrie de tòpics i llocs comuns que deixaven clar que, moltes vegades, opinem sense reflexionar sobre les idees que ens han transmès. Concretament, ell em va citar un enfilall de texts bíblics clàssics sobre els quals es basa tota l’argumentació per demostrar, “Bíblia en mà”, que l’homosexualitat és un pecat.
Aquestes dues circumstàncies m’empenyen a abordar, des de la meva posició de membre laic, un tema que hores d’ara és ben candent per al cristianisme en general i per a l’Església Adventista del Setè Dia en particular. Sé del cert que la meva contribució serà minça. La meva formació acadèmica en Teologia és nul·la i a l’església hi ha altra gent que, ben segur, estarà força més preparada que jo per abordar amb rigor una qüestió que mereix una reflexió més profunda i sistemàtica que aquesta. Tanmateix, si la meva petita contribució pot servir per alleujar el patiment d’algú, em consideraré més que satisfet. Al cap i a la fi, en ells penso quan escric aquests mots. Demano humilment a Déu que em guiï i m’il·lumini en aquesta recerca que estic a punt d’emprendre en què cristal·litzaran molts anys de reflexió.
Per raons òbvies de coneixement, de geografia i de cultura, deixarem de banda el judaisme i l’islam i ens centrarem en el cristianisme, la religió majoritària, almenys nominalment, en el nostre entorn. Així mateix, no restringirem l’àmbit a l’adventisme perquè, malauradament, la marginació és una xacra que pateixen la majoria persones LGTBI cristianes, sigui quina sigui la seva confessió. L’objecte d’estudi seran, per una banda, aquests texts que els cristians contraris a l’acceptació en el si de l’església branden a l’hora de justificar l’expulsió de la comunitat de fe dels qui, segons ells, estan en situació de pecat i, per l’altra, el pensament de Jesús quant a la moralitat sexual, així com les implicacions que pot tenir el fet de condemnar l’homosexualitat o qualsevol orientació sexual diferent de l’heterosexualitat. Tot això, procurant deixar de banda qualsevol prejudici, a fi que la Paraula ens parli lliurement i ens interpel·li de manera personal.
Finalment, cal que fem un aclariment. Posar els mots ‘Bíblia’ i ‘homosexualitat’ o el concepte de persones LGTBI dins d’una mateixa frase és un anacronisme flagrant que frega l’absurd. Per una banda, l’últim llibre de la Bíblia en ser escrit, l’Evangeli de Joan, data de voltants de l’any 90 d. C. i els primers, els que componen el Pentateuc, foren redactats al voltant del segle XV a. C. Per tant, el lapse de temps que va caldre per completar el que després seria el cànon és de gairebé 1.600 anys i, pel cap baix, ens separen 2.000 anys de la seva redacció original.
A més, i aquesta és la tercera consideració que cal fer, en aquelles èpoques ningú sabia què vol dir ser homosexual o de què es parla quan es fa servir el terme ‘persona LGTBI’. El terme ‘homosexualitat’, entès com a orientació sexual que fa que una persona se senti atreta sexualment i afectiva per una altra del seu mateix sexe, va ser encunyat durant el segle XIX, quan la ciència va començar a interessar-se per l’estudi de la sexualitat humana, i no s’ha incorporat al lèxic habitual fins fa relativament poc temps. I no cal que parlem de la idea de ‘persones LGTBI’, que ha sorgit en els darrers anys. En temps bíblics no es feia cap distinció entre orientació sexual i conducta sexual, conceptes que han sorgit amb el desenvolupament de l’estudi de la psicologia de la sexualitat; només es veien persones que feien actes homosexuals. No obstant, tot i ser conscients d’aquest anacronisme, en benefici de la comoditat i la fluïdesa de la lectura, acceptarem la convenció de parlar d’homosexualitat, persones LGTBI i conductes homosexuals en els texts bíblics.
- Gènesi 1: 27-29; 2: 21-24: Tot i estar ubicats en capítols diferents, pertanyen a la sèrie del relat de la creació.
- Gènesi 19: 1-29: És el relat de la destrucció de Sodoma i Gomorra. Potser sigui el text més recorrent a l’hora de combatre i marginar l’homosexualitat dins de l’església.
- Levític 18: 22; 20: 13: Estan inclosos en el que s’anomena el codi de santedat, que comprèn els capítols 17 al 26.
- Romans 1: 26, 27; 1 Corintis 6: 9; 1 Timoteu 1: 10: Tots ells comparteixen l’autor, Pau de Tars, i estan separats per un temps relativament curt. Per tant, són fruit d’un mateix pensament.
- Judes 7: Ens trobem amb una de les epístoles anomenades universals.
Així doncs, els estudiarem seguint aquest patró.
3.1. El relat de la creació (Gèn. 1: 27-29; 2: 21-24)
El primer que el cristià que es mostra contrari a considerar l’orientació LGTBI acceptable per a Déu diu és que, segons el relat bíblic, en el moment de crear l’home i la dona, Déu va instituir la parella humana formada per dues persones de sexe diferent. Contra això no hi ha res a dir.
No obstant, sí que cal matisar una afirmació tan categòrica. Certament, sembla que el pla original de Déu sigui una parella formada per un home i una dona, amb el manament de multiplicar-se i arribar a tots els racons de la terra. Però ens movem en un entorn ideal, on encara no hi ha irromput un element de distorsió com és el pecat.
Amb el pecat, els plans originals de Déu per al nostre planeta queden trasbalsats; fins al punt que ell mateix ha d’intervenir per redreçar una situació que s’ha desviat de la línia traçada i que, si se l’abandona a la seva sort, acabarà en desastre. Per això, Déu s’adapta a les noves circumstàncies i posa en marxa tot el pla de la redempció, que culminarà amb la Parusia i la restauració de la Terra a un estat semblant a l’original.
Mentrestant, els éssers humans hauran de viure en un món on, com a conseqüència de l’entrada del pecat, hi han aparegut tot de modificacions. Les més evidents s’enumeren en el propi text bíblic. Vegem-ho:
«El Senyor-Déu va dir a la serp: “Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló”. Després digué a la dona: “Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar”. Després va dir a l’home: “Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”».(1)
Sense entrar en la naturalesa profètica d’aquest text, queda prou clar que aquell entorn original ha desaparegut. S’hi han produït canvis que afecten tota la creació:
- La serp perd gran part del seu atractiu. Sembla ser que, segons el relat, originalment la serp era un animal molt vistós i agradable de veure. Tot i que encara ara conserva una mica de la seva bellesa original, aquí queda condemnada a arrossegar-se i a despertar fortes animadversions. Tots coneixem algú que pateix herpetofòbia.
- La dona veu com la gestació es fa feixuga i el part és entre dolors. Una experiència que, per naturalesa, li havia de ser plaent esdevé una càrrega i un inconvenient. Així mateix, la seva relació amb l’home deixa de ser d’igual a igual i es transforma en una altra de dominació en què ella és la part més perjudicada.
- Finalment, encara que relacionant-los amb l’home, es fa referència a tota una sèrie de canvis que afecten tot el medi ambient. Bàsicament, la naturalesa, que havia sigut dissenyada per ser un entorn agradable i acollidor, esdevé hostil i obliga l’ésser humà a treballar i esforçar-se per obtenir el sosteniment i assegurar-se la supervivència.
Tenint en compte tot això i observant la conducta dels animals, que força més sovint del que semblaria a primera vista presenten pautes de comportament homosexuals,(2) pensem que les orientacions sexuals diferents de l’heterosexual són una més d’aquelles modificacions, ni bones ni dolentes en elles mateixes, que la irrupció del pecat va provocar en els plans originals de Déu. Per tant, el primer escull ha quedat superat. El relat de la creació no és una base prou sòlida com per declarar que l’orientació sexual LGTBI és pecat. La seva aparició hi estaria vinculada, com hi està vinculat el fet d’haver de treballar per obtenir el sosteniment; i ningú afirma que això sigui pecaminós. Senzillament, les circumstàncies són unes altres i, tot i que no és la ideal, a causa del seu amor infinit, Déu s’adapta a la nova situació.
3.2. Sodoma i Gomorra (Gèn. 19: 1-29)
El segon text que es llança al cap de les persones LGTBI és el relat de la destrucció de Sodoma i Gomorra. És, potser, el que més mal ha fet al llarg de tota la història i el que més vides ha arribat a costar. S’ha de reconèixer, però, que la contundència de la catàstrofe que es produeix és espaordidora. Tanta és la indignació de Déu que dues ciutats senceres, amb tot el que hi ha dins, queden destruïdes. No reproduirem aquí tot el text perquè és un relat prou conegut de la majoria dels qui llegiran aquest treball i no els costarà gens de tenir-lo ben present mentre l’analitzem.
De fet, el relat no comença amb el primer verset del capítol 19, sinó a l’inici del capítol 18, en què Déu, acompanyat de dos àngels, visita Abraham que s’està a les Alzines de Mambré. En aquesta trobada, Déu aprofita per anunciar al patriarca que la seva esposa Sara li donarà un fill. Just després d’això, es fa l’advertiment de la destrucció de Sodoma i Gomorra.(3) Déu declara que el clam contra el pecat d’aquestes dues ciutats ha pujat fins a ell i ha vingut a comprovar personalment la veracitat del que se li ha dit.
L’escena ens presenta Abraham, que sap que Lot s’està a Sodoma, intercedint per tal de convèncer Déu que no la destrueixi i, així, salvar el seu nebot. La imatge és molt típica del mercadeig a l’Orient. Es produeix un regateig en què, finalment, Déu concedeix que, per pocs que siguin els justos que hi trobi, no destruirà les ciutats.(4)
Amb el capítol 19, el relat ens porta, ara sí, a Sodoma. Després d’uns preliminars de cortesia, Lot, que coneix molt bé els seus veïns, aconsegueix que els estrangers s’hostatgin a casa seva. D’aquest capítol ens interessen molt especialment els versets 4-9, que són, precisament, els que es fan servir per acusar de depravades les persones LGTBI i que, tradicionalment, es referia només als gais.(5)
De bell antuvi, pretendre determinar el caràcter de tota una ciutat pel que es narra en uns quants versets de la Bíblia sense que això s’indiqui de forma explícita sembla, si més no, agosarat. És tot just una pinzellada del que eren capaços de fer aquella gent. Però siguem benevolents i deixem aquesta qüestió per una mica més endavant.
El text relata que «els homes de Sodoma van encerclar la casa [de Lot]: joves i vells, hi eren tots sense excepció».(6) És interessant notar com l’autor s’esforça per deixar clar que no en faltava cap recorrent a una redundància. Per tant, costa de creure que aquells centenars d’homes tinguessin tots una orientació homosexual, perquè, si ho fossin, ja faria temps que Sodoma hauria deixat d’existir per falta de naixements. No hi ha cap mena de dubte que entre ells n’hi havia, però no tots tenien aquesta condició.
Al verset 5 deixen clares les seves intencions: «Volem abusar d’ells». És a dir, els volen violar, obligar-los a mantenir una relació sexual no consentida i humiliar-los; anant ells mateixos contra la seva pròpia naturalesa, perquè, com ja hem dit, no era una població 100% homosexual, sinó que una gran majoria eren heterosexuals.
Lot, obligat per les normes de l’hospitalitat, intercedeix en favor dels seus hostes i ofereix les seves dues filles verges, el seu bé més preat, perquè facin amb elles el mateix que volien fer amb ells.(7) La resposta no es fa esperar: «Un home que ha vingut com a immigrant, ara vol fer de jutge? Et tractarem a tu pitjor que a ells!»(8) Ras i curt, deixaran de tolerar-lo i el vexaran potser encara més que als seus hostes. A partir d’aquí tots sabem com acaba la història i ja no s’hi diu res que interessi per al debat que ens ocupa.
Uns quants paràgrafs més amunt ja hem dit que voler inferir el caràcter de tota la població d’una ciutat pel que diuen dos o tres versets és molt arriscat, si no una irresponsabilitat. Tradicionalment, s’ha adduït que el pecat de Sodoma era l’homosexualitat, concretament la masculina; fins al punt que aquesta ciutat va donar nom a la pràctica sexual que se li atribuïa: sodomia.
Ara bé, què diu la mateixa Bíblia respecte dels pecats de Sodoma? Uns segles més endavant es torna a parlar d’aquella ciutat i se la posa d’exemple de pecaminositat tot fent esment dels seus crims: «La culpa de Sodoma, la teva germana, era aquesta: ella i les seves ciutats vivien en l’esplendor, l’abundor d’aliments i un plàcid benestar, però no ajudaven els pobres i indigents».(9) El text es troba enmig d’un retret a Jerusalem per haver comès pecats encara més greus que els de Sodoma. Sigui com sigui, aquí no apareix per enlloc cap pecat relacionat amb la moral sexual. Ben altrament, parla de menysteniment, d’explotació del més feble, de vexacions, etcètera.
Si comparem el que passa a Gènesi 19 amb aquest text, veurem que el que volen fer els sodomites és exactament el que s’hi diu. Per tant, el pecat que empeny Déu a destruir Sodoma no és res que estigui relacionat amb l’orientació sexual, ni tan sols amb la conducta sexual, sinó l’ànsia de maltractar i vexar que, atesos els esforços de Lot al començament del capítol per aconseguir que els estrangers s’hostatgin a casa seva i no passin la nit a la plaça, devia ser força comuna.
Així mateix, que Lot ofereixi les seves filles per protegir els estrangers demostra fins a quin punt ell mateix havia caigut en la depravació de la ciutat. ¿Que potser no era tan execrable que allò mateix que volien fer amb els estrangers ho fessin amb les seves dues filles? I, en canvi, ell sí que és perdonat i no els altres. I no parlem de la seva esposa, que tot i que no era homosexual, també és destruïda.
Heus ací un altre mite que cau. El pecat de Sodoma no és tenir relacions sexuals homes amb homes, sinó fer servir la sexualitat, entre altres coses, per vexar, humiliar i desposseir algú de la seva dignitat de persona.
3.3. El codi de santedat (Lev. 18: 22; 20: 13)
A primera vista, aquests dos versets semblen prou clars. La prohibició és ben explícita. Però què s’hi prohibeix? Vegem-ho: «No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable».(10)
Una lectura ràpida sembla avalar la postura combativa contra l’homosexualitat. Però, realment és així? Anem a pams. Ja s’ha dit que aquests dos versets estan inclosos en el que s’anomena el codi de santedat, que va del capítol 17 fins al 26 del Levític. Una lectura més curosa ens revelarà un detall que, altrament, ens podria passar per alt. Hi ha un matís, una expressió que limita l’abast del crim: «com es fa amb una dona». És a dir, si un home és heterosexual, no ha de practicar sexe amb un altre home com si aquest fos una dona, no l’ha de desposseir de la seva masculinitat.
D’altra banda, a Deuteronomi 23: 18, 19, trobem: «Cap israelita, ni home ni dona, no ha de practicar la prostitució sagrada. Si has de complir un vot, no portis al temple del Senyor, el teu Déu, una paga de prostituta o la paga d’un gos, és a dir, d’un home que es prostitueix. L’una i l’altra pràctica són cosa abominable per al Senyor, el teu Déu».
El text parla de prostitució sagrada practicada tant per homes com per dones i la declara «cosa abominable per al Senyor». La raó que aquest precepte s’hagi inclòs en el text de la llei és que entre els pobles cananeus era habitual la celebració de ritus de fertilitat vinculats a la parella de divinitats Astarte (Aixtaroth a l’Antic Testament) i Baal i en aquests ritus de fertilitat hi tenia un paper molt important la prostitució sagrada que, sovint, anava acompanyada de sacrificis infantils. Per tal motiu, amb l’ànim d’impedir que el culte dels israelites es contaminés, es prohibeix aquesta pràctica que, al Levític es recull dintre del codi de santedat i al Deuteronomi es compila en les normes de puresa ritual del campament. Això fa pensar que un cas i altre es refereixen a la mateixa pràctica. Per tant, Levític 18: 22 i 20: 13, com Deuteronomi 23: 18, 19, no fan referència a una relació sexual qualsevol, sinó a un ritu pagà.
És a dir, la precipitació i la manca de reflexió a l’hora de llegir el text bíblic en perjudica la correcta interpretació. Per tant, aquests texts tampoc condemnen l’orientació homosexual i, de retruc, LGTBI.
3.4. Pau de Tars (Rom. 1: 26, 27; 1 Cor. 6: 9; 1 Tim. 1: 10)
De tots tres texts, el que desenvolupa millor el pensament paulí és Romans 1: 26, 27. Això vol dir que estudiant-lo primer gairebé tindrem tota la feina feta per als altres dos.
En primer lloc, és convenient fer una lectura acurada del text dins del seu context:
«La indignació divina es revela des del cel contra tota la impietat i la injustícia dels homes que ofeguen la veritat amb el seu obrar injust. Parlo dels qui coneixen allò que podem saber de Déu, perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer. D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Per això no tenen excusa, ja que, tot i conèixer Déu, no l’han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix. Ben al contrari, s’han refiat de raonaments inútils, i el seu cor insensat s’ha omplert de foscor.
»Presumint de savis, s’han tornat necis, i han bescanviat la glòria del Déu immortal per imatges d’homes mortals, d’ocells, de quadrúpedes i de rèptils. Per això Déu ha permès que seguissin les seves pròpies passions i els ha deixat a mercè de les impureses amb què profanen el seu propi cos.
»Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant les criatures en lloc del Creador. Que ell sigui beneït pels segles. Amén! Per això Déu els ha deixat a mercè de passions vergonyoses. Les dones han canviat l’ús natural del sexe per un ús contra natura, i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s’han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error!
»I encara, com que han refusat de reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d’uns criteris rebutjables, que els porten a fer allò que no és correcte: s’han omplert de tota mena d’injustícia, dolenteria, avarícia i maldat; se’ls veu plens d’enveja, homicidis, baralles, enganys, malícia; són murmuradors, calumniadors, enemics de Déu, insolents, orgullosos, vanitosos, llestos per a fer el mal, rebels als pares, gent sense seny ni lleialtat, sense cor ni compassió. Tots aquests coneixen bé el decret de Déu segons el qual els qui actuen així mereixen la mort; però no solament es comporten d’aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells».(11)
Una primera lectura no permet establir si està parlant de l’homosexualitat masculina en concret o d’alguna altra cosa. Tot el text se centra en la deshonestedat i la pecaminositat de la conducta dels pagans, que defineix en els versets 29 al 31, on no s’hi veu cap rastre de sexualitat.
Ara bé, hi ha qui branda els versets 26 i 27(12) com una condemna explícita de l’homosexualitat masculina. Aquí també caldria anar amb compte perquè, en aquell moment de la història de la humanitat, concretament a l’Imperi romà, la prostitució sagrada encara era una pràctica força comuna. A més, en els versets que precedeixen, Pau descriu amb tota mena de detalls com són els cultes pagans, cosa que inscriu aquestes paraules en un context cultual. És a dir, en aquesta circumstància, pren tot el sentit el que es diu en aquests dos versets. Pau, com a bon fariseu que era, sabia molt bé què implicava participar en ritus pagans.
Tampoc hem de passar per alt com descriu l’apòstol aquestes conductes sexuals que blasma: «Les dones han canviat l’ús natural del sexe per un ús contra natura» i «els homes, deixant la relació natural amb la dona, s’han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes». En un cas i altre hi ha dues idees que són centrals, la naturalesa i la conducta contrària a aquesta naturalesa.
Avui dia sabem que l’orientació sexual i la conducta sexual són dos conceptes diferents, que una no implica necessàriament l’altra. També sabem que tant és anar contra la naturalesa que una persona heterosexual es comporti com una persona LGTBI com que una persona LGTBI ho faci com a heterosexual. I precisament és això el que el text diu que no s’ha de fer, canviar l’ús natural o deixar la relació natural. Per a una persona LGTBI l’ús natural, la relació natural, és la que es manté amb una altra persona que té una orientació compatible amb la seva. Perquè, així com una persona heterosexual no aspira a una relació que no sigui heterosexual, tampoc una persona LGTBI aspira a una relació que no estigui en sintonia amb la seva orientació sexual; per a ella seria anar contra la seva pròpia naturalesa. És a dir, si ho fes, estaria incorrent en la mateixa falta que l’apòstol condemna.
D’altra banda, la sexualitat és un mitjà que Déu posa a disposició dels éssers humans per mostrar-se l’afecte mutu, de manera que un i altre arriben al màxim grau d’intimitat. En el cas de la prostitució sagrada, en canvi, la sexualitat és un mitjà d’explotació d’una part més forta, la que adquireix, perquè paga per obtenir-los, els favors sexuals de la persona que els ven, perquè presta el seu cos a canvi d’uns diners o una altra mena de guany que necessita. Queda clar que aquí es produeix una situació d’explotació i dominació i això és, precisament, el que tota la Bíblia desaprova: la imposició de conductes no consentides lliurement. Perquè, no ho oblidem, la Bíblia també condemna la violació de la pròpia esposa,(13) encara que, sis versets abans, a ella li mana submissió al marit.(14)
En definitiva, res ens fa pensar que Pau, a Romans 1: 26, 27, estigui condemnant explícitament l’homosexualitat. La lectura atenta del text ens farà adonar que l’objecte de la seva recriminació és la conducta deshonesta i mancada d’escrúpols dels pagans, tant en l’àmbit dels afers diaris com en el de la sexualitat.
Tenint això present, els altres dos texts, 1 Corintis 6: 9 i 1 Timoteu 1: 10, ja no semblen tan clars. No sembla que facin referència a l’orientació sexual de les persones, sinó a unes conductes que van contra la seva pròpia naturalesa. Altra vegada, uns texts que s’havien interpretat en un sentit diuen justament el contrari del que se’ls havia fet dir.
3.5. Judes 7
«Així també, Sodoma i Gomorra i les ciutats veïnes, que d’una manera semblant es lliuraven a comportaments libidinosos i mantenien relacions amb éssers d’una altra naturalesa, s’han convertit en un exemple, castigades amb el foc etern». No s’hi veu per enlloc cap senyal de l’homosexualitat ni res que tingui a veure amb les persones LGTBI. Es parla de «comportaments libidinosos» i de «relacions amb éssers d’una altra naturalesa». Ras i curt, en llegir-ho hom pensa més aviat en conductes sexuals fora de control i zoolfília. Tampoc aquí s’està condemnant res que tingui a veure amb una orientació sexual determinada.
3.6. Conclusions sobre l’estudi dels texts
Vists tots els texts que se solen treure per justificar la condemna de l’orientació LGTBI, res fa creure que això es faci amb una base bíblica. Tot indueix a pensar que ens trobem davant d’una idea preconcebuda que s’ha volgut revestir amb una argumentació de caire pseudobíblic. Queda per veure què diu Jesús al respecte i les implicacions de l’exclusió de l’església de les persones LGTBI.
4. Jesús i la sexualitat
4.1. Jesús i la moral en la parella
Una altra de les falques que fan servir els qui s’oposen a l’admissió de persones LGTBI a l’església és la declarada oposició de Jesús a les conductes immorals. Certament, s’hi oposava amb totes les seves forces. De fet, alguna enganxada va tenir amb els fariseus per tal motiu i no va ser poc sonada. Tant és així que va quedar registrada en els evangelis.
Tanmateix, del que ha quedat per a la posteritat, no se sap de cap vegada que es referís explícitament a conductes que no fossin heterosexuals. Suposem que, si ho hagués fet, hauria sigut prou important com per fer que algun evangelista se n’hagués fet ressò. Per tant, només ens queden els seus comentaris al respecte de la moral sexual. Potser allà hi trobem alguna cosa que ens digui o, si més no, ens permeti entrellucar, què en pensava, del fet que dues persones del mateix sexe mantinguessin una relació basada en l’amor, el respecte i el compromís mutus. Vegem-ho.
Jesús es fa ressò de qüestions relacionades amb la moral sexual en quatre passatges dels evangelis. En tots aquests casos el tema és el divorci. És a dir, ens estem movent en un marc conceptual que avui dia qualificaríem d’heterosexual. No s’hi fa cap esment a relacions entre persones del mateix sexe. Tanmateix, valdrà la pena examinar-los amb cura per si se’ns pot escapar algun detall.
4.1.1. Mateu 5: 31, 32; Lluc 16: 18
Són dos texts paral·lels. Ens quedarem amb Mateu perquè és el més extens i el que més detalls deixa veure: «També es va dir: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci”. Doncs jo us dic: “Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una relació il·legítima, l’empeny a l’adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri”».(15)
Ens trobem al Sermó de la Muntanya. És l’única vegada que Jesús es refereix a algun assumpte relacionat amb la moral sexual sense que ningú altre hagi tret la qüestió. Per tant, se sobreentén que aquí està parlant sense cap mena de condicionant i diu tot el que creu convenient que ha de dir.
Per més que hi donem voltes, només hi trobem una referència directa, clara i concisa al costum tan estès a la seva època de banalitzar el matrimoni (heterosexual, per descomptat), casant-se i divorciant-se una i altra vegada, i no hi veiem res que tingui a veure amb l’homosexualitat. Per tant, d’aquí no en podem extreure res que la condemni.
4.1.2. Mateu 19: 1-12; Marc 10: 1-12
Per la introducció que en fan, és prou evident que els dos evangelistes es refereixen al mateix episodi. Pel fet que Mateu era jueu, probablement és el que es fixa més en els detalls “legals” que surten a la llum durant la conversa. Per aquest motiu, perquè és el que més informació dóna sobre la moralitat relacionada amb la llei, seguirem aquest evangelista.
Uns fariseus s’atansen a Jesús i li fan una pregunta capciosa: «És permès a un home divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?»(16) La discussió segueix endavant i Jesús els respon: «¿No heu llegit en l’Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?».(17)
Aquest darrer verset és el que se sol esgrimir contra l’homosexualitat. Però a l’apartat 3.1 ja hem vist que aquest «principi» va quedar alterat amb la irrupció del pecat i les modificacions que això va comportar.
Quan els fariseus li pregunten per què Moisès els va permetre d’atorgar carta de repudiament, ell els respon: «Per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així».(18) Parafrasejant-lo, Déu es va adaptar a la nova situació.
Fins i tot admetent que aquí hi hagués cap esment a l’homosexualitat, que no hi és, s’està repetint l’argument que hem donat en l’apartat 3.1. En el principi les relacions de parella havien de ser heterosexuals; però, a causa de les alteracions que la irrupció del pecat va provocar, no toca altra cosa que anar trampejant com podem la situació. Cap condemna.
4.2. Jesús i el centurió
Un episodi de la vida de Jesús que sol passar desapercebut quan ens referim a la conducta sexual és la guarició del criat d’un centurió. Paga la pena llegir-ne el relat perquè ens donarà molta informació:
«Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l’anà a trobar i li suplicava: “Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement”. Jesús li diu: “Vinc a curar-lo”. El centurió li respon: “Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; però digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè també jo, que estic sota l’autoritat d’un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: ‘Vés-te’n’, i se’n va, i a un altre: ‘Vine’, i ve, i al meu servent li mano: ‘Fes això’, i ho fa”. Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: “En veritat us dic que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els fills del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents”. Després Jesús digué al centurió: “Vés-te’n, i que es faci tal com has cregut”. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo».(19)
Resulta estrany que un centurió es preocupi pel patiment del seu criat. Qui era, aquest criat i per què se l’estima?(20)
El centurió s’estima molt el criat i el trasbalsa veure’l patir. Se l’estima tant i està tan trasbalsat que es rebaixa a demanar a algú que pertany al poble ocupat que el guareixi. Per què, si només és un criat? ¿No serà que hi ha alguna cosa més, alguna cosa que no es diu de manera oberta, però que es deixa entendre?
Per què li crida prou l’atenció aquest episodi, a Mateu, com per incloure’l en el seu Evangeli? Per què ens fa saber que se l’estimava molt, el criat, el centurió? Els gentils conversos al judaisme no eren cap raresa. Recordem que l’evangelista havia sigut publicà. Havia sigut funcionari de l’Imperi i sap molt bé que els centurions romans no eren naturals de la seva destinació, que deixaven la família a casa seva i que solien tenir un noi jove, un efebus, amb qui mantenien relacions sexuals.
Un altre detall rellevant és la resposta del centurió quan Jesús li diu que va a casa seva a guarir el criat: «Jo no sóc digne que entris a casa meva». Per què? Què hi havia en aquesta situació que feia que per al centurió casa seva no fos un lloc digne per a Jesús? Que el romà no fos jueu no sembla pas un motiu. En tot cas, això ho hauria d’haver dit Jesús, no el centurió.
Tot plegat fa pensar: un centurió que s’estima molt el seu criat i el trasbalsa veure’l patir, una situació d’indignitat… No s’hi veu cap explicació plausible, tret que entre el centurió i el criat hi havia una relació d’amor sincer i compromès. És a dir, que el centurió i el criat eren el que avui dia s’anomenaria una parella homosexual estable.
Aquí Jesús tenia una oportunitat excel·lent per condemnar obertament l’homosexualitat o, com a mínim, per aturar-la. Com a Fill de Déu que era, abans que el romà li ho hagués explicat, sabia què passava de veritat. I, no obstant, guareix el criat, diu al centurió que s’entorni a casa i, a més, en lloa la fe. Ni un sol retret! És més, no costa gens imaginar el somriure de simpatia que se li dibuixa a la cara quan diu al centurió que torni amb el criat guarit.
4.3. Conclusions sobre Jesús i la sexualitat
En el primer epígraf d’aquest apartat el marc conceptual és el d’un matrimoni heterosexual que es trenca. No es fa cap esment a cap altre aspecte de la sexualitat o de la vida en parella. Tampoc en aquest punt hi ha cap condemna explícita a l’homosexualitat. És més, corrobora la idea que Déu s’adaptà a la nova situació provocada per la irrupció del pecat exposada al punt 3.1.
Pel que fa al centurió i el seu criat, ens trobem una relació de parella i no hi fa cap retret, cap acusació. Ans al contrari, en lloc de mantenir-se al marge de la situació i assegurar-se que s’acaba en aquell mateix instant, Jesús lloa la fe del centurió, guareix el criat i fa possible que la relació continuï. Amb la seva acció, sembla que beneeix aquella unió. Si mes no, ni tan sols la desaprova.
5. Implicacions
Més enllà del que es pugui extreure del text bíblic i del discurs del Natzarè sobre la moralitat sexual, hi ha altres aspectes que també cal tenir en consideració. Ens referim a les implicacions del fet que l’església, entesa com la comunitat dels creients sigui quina sigui la seva confessió, rebutgi la inclusió de les persones LGTBI en el seu si.
Si de veres volem seguir l’exemple de Jesús, aquest col·lectiu no hauria de quedar fora de l’àmbit d’actuació de l’església. Acceptar-lo seria un reflex fidedigne, un testimoni lluminós, del que ell feia. Perquè, no ho oblidem, el Fill de Déu, la persona amb més dignitat i mereixedora d’honor de la terra, no dubtava, si les circumstàncies l’hi portaven, a acompanyar publicans, un dels grups socials més marginats del seu temps.
L’exemple més evident d’acceptació d’algú que està exclòs, a més de Leví Mateu, l'evangelista que fou publicà i a qui va acceptar en el seu cercle més íntim, és l’encontre de Jesús amb Zaqueu.(21) És, potser, un dels episodis de la seva vida on trobem un Jesús més pròxim i inclusiu. Zaqueu, tot i ser immensament ric, era rebutjat i marginat per tots els seus veïns a causa de les males arts amb què havia acumulat la seva fortuna: la recaptació fraudulenta dels imposts. Segons les convencions socials de l’època, relacionar-se amb algú com ell representava quedar assenyalat i exclòs. Jesús, en canvi, no dubta ni un moment, pren la iniciativa i, davant la sorpresa de tota la multitud que els envolta, l’assenyala i, com qui parla a un amic de tota la vida, li diu que vol hostatjar-se a casa seva. En aquell temps, que un mestre de prestigi, com aleshores era considerat Jesús, es volgués hostatjar a casa d’algú era un gran honor. Amb el seu acte, Jesús restitueix la dignitat de Zaqueu i el reintegra a la societat.
Un altre exemple de Jesús acollint algú que pateix marginació i mostrant-li tot el seu amor és Maria Magdalena, de qui arribarà a dir que la seva història serà recordada.(22) Sobre Maria Magdalena pesa el fet que havia estat posseïda per set dimonis(23) i, tanmateix, Jesús li dóna accés al seu cercle més íntim, tot i ser víctima de dues marginacions: ser dona i ser posseïda.
Al punt 4.2 també hem vist un altre exemple d’acceptació d’algú que pateix una marginació. Precisament aquest cas ens interessa prou, perquè la seva marginació està relacionada amb el tema que estem tractant. El centurió manté una relació de parella amb un altre home, cosa que era malvista pels jueus. I en canvi, com hem vist, Jesús l’acull, l’escolta i, amorós, li concedeix el que demana. I, a més, en lloa la fe.
Heus ací tres exemples de persones marginades que Jesús acull. Totes tres pertanyien a algun grup que els jueus menyspreaven profundament. Si el Mestre i Model va fer això, com no ho ha de fer la que diu ser el seu cos, l’església?
D’altra banda, hi ha un altre aspecte que també ens hauria de fer pensar. Se sol dir que Déu estima el pecador i detesta el pecat. Aquesta afirmació, aplicada a les persones LGTBI, és, com a mínim, incoherent. ¿Com és possible que Déu, de qui Joan diu dues vegades que «és amor»,(24) pugui arribar a ser tan sàdic com per exigir un celibat forçós a algun fill seu? Perquè, de fet, quan se li diu això a algú que té una orientació sexual diferent de la majoritària a la societat, se li està exigint que reprimeixi qualsevol impuls sexual, sota pena de pecar i condemnar-se.
Respecte del celibat, Pau de Tars és molt clar: «Als qui no són casats i a les viudes, els dic que és bo que continuïn com estan, tal com faig jo. Però si no poden guardar continència, que es casin, perquè val més casar-se que cremar-se».(25) Els adventistes, com tots els cristians d’arrel evangèlica, rebutgem el celibat forçós que l'Església Catòlica imposa als seus sacerdots, encara que ells escullen el sacerdoci de forma voluntària. L’imposarem a algú per raó de la seva orientació sexual, que no l'ha pogut escollir? Sembla que, per coherència, no hauria de ser així.
6. Conclusió
Després d’abordar tots els aspectes que hi estan relacionats, arriba el moment de treure les nostres conclusions al respecte de la relació que l’església entesa com a comunitat de tots els creients ha de tenir amb les persones LGTBI.
Hem vist com, després d’una lectura curosa i raonada, tots els texts en què es basen els cristians contraris a l’acceptació dins de l’església de les persones LGTBI perdien la seva força argumental. Així mateix, hem vist que Jesús, no només mai no va condemnar explícitament l’homosexualitat, sinó que fins i tot va donar la seva aprovació implícita a una relació homosexual. Finalment, ha quedat al descobert la manca de caritat cristiana que representa l’exclusió de la vida eclesial de les persones LGTBI, així com la incoherència de disfressar l’exigència d’un celibat forçós amb l’excusa que Déu estima el pecador però odia el pecat.
Tenint en compte tot el que acabem de dir, l’única conclusió a què podem arribar és que no hi ha cap base bíblica per condemnar una orientació sexual diferent de l’heterosexual; que Jesús no es va referir mai a l’orientació sexual i, fins i tot, de manera implícita, va arribar a permetre una relació de parella entre dos homes; i que, si l’església vol seguir el model que li va donar el Mestre, no ha d’excloure ningú del seu si per cap raó, tampoc per la seva orientació sexual, ni exigir un celibat forçós a les persones que tenen una orientació sexual diferent de la majoritària.
En definitiva, l’església ha de ser un lloc on homes, dones, rics, pobres, poderosos, humils, heterosexuals, gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals, intersexuals, tothom, trobin l’acollida i el caliu humà que la societat nega tan sovint. Si fos així, moltes persones que pateixen perquè voldrien participar de la vida de l’església amb tota naturalitat, podent mostrar els seus sentiments més autèntics, i ara se senten excloses s’estalviarien un sofriment que és del tot innecessari. Tant de bo que l’Esperit ens toqui els cors i ens obri els ulls perquè puguem veure el que el vel del prejudici ha ocultat tant de temps a la nostra mirada.
Notes
(
2) En són cas paradigmàtic els bonobos, uns primats superiors emparentats amb els ximpanzés que es relacionen constantment mitjançant el sexe, fins i tot entre individus del mateix gènere. Un altre exemple de comportament homosexual en els animals es dóna entre els pingüins, que, recordem-ho, tenen parella estable fins a la mort d'un dels dos membres. En aquest cas, s'han observat parelles de mascles que, junts, coven un ou que ha quedat desprotegit i després peixen el poll que en neix com si en fossin els pares biològics.
Aquí podeu conèixer el cas d'una parella al Zoo de Madrid. Així mateix, tampoc cal anar gaire lluny per trobar un altre exemple de comportament homosexual: penseu en les vaques que, enjogassades, es munten les unes a les altres.
(
3) Vegeu Gèn. 18: 20, 21.
(
5) Insistim que parlar de persones LGTBI en temps bíblics és un anacronisme flagrant però que ho fem, com hem dit, en benefici de la claredat a l’hora d’explicar els fets.
(
8) Gèn. 19: 9. Li recorden que ell també és un estranger i que, per tant, se senten lliures de fer-li el mateix que faran als seus hostes perquè, en aquella època, els estrangers no tenien cap dret, estaven a mercè de la bona voluntat de la gent del país.
(
10) Lev. 18: 22. L’altre verset és la còpia literal d’aquest afegint-hi el càstig que s’ha d’aplicar, concretament, la mort de tots dos.
(
12) «Per això Déu els ha deixat a mercè de passions vergonyoses. Les dones han canviat l’ús natural del sexe per un ús contra natura, i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s’han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error!»
(
16) Mat. 19: 3. L’argúcia, subtil, està en el ‘qualsevol’. El volen posar en un compromís, volen que defineixi la seva postura a favor d’algun dels dos corrents d’interpretació de la llei que hi havia en aquell moment, encapçalats respectivament per Xammai i Gamaliel, i poder-lo atacar amb els arguments de l’opositor. Ell, com sempre, donarà una resposta inesperada que els deixa en evidència.
(
20) En aquella època, a l’Imperi Romà el servei domèstic, tots sense excepció, eren esclaus (en els manuscrits grecs referits sempre com δούλος). Però aquí, paradoxalment, està parlant del criat (παȋς), del “noi”, no d’un esclau; perquè al verset 9 sí que esmenta un servent i ho fa com a δούλος, cosa que deixa entreveure que la seva relació amb el παȋς, el noi o criat, no té a veure amb la servitud o l'esclavatge.
(
22) Mat. 26: 6-13; Marc 14: 3-9; Lluc 7: 36-50; Joan 11: 2; 12: 1-8.
(
23) Lluc 8: 2; Marc 16: 9.
