Ja fa tres anys, en una final de la Copa del Rei de futbol, van coincidir el F. C. Barcelona i l'Athletic Club de Bilbao. La xiulada a la Marxa Reial va ser tal que els micròfons d'ambient de TVE, que en feia la retransmissió en directe, no van ser capaços de captar-la i es va haver de recórrer a la supressió del so ambient i connectar el reproductor directament a les antenes televisives. Ja aleshores, allò va ser causa d'una forta polèmica i va comportar la destitució del cap d'esports de la cadena de televisió pública estatal.
En els darrers anys, les relacions entre bascos i catalans no acaben de funcionar, però si en alguna cosa coincidim és, precisament, en el nostre "amor incondicional i reverencial" per la corona espanyola. Ens l'estimem tant, el rei, que quan li toquen la musiqueta, el xinta-xinta, uns i altres li engeguem una sobirana (mai tan ben dit) xiulada.
Els atzars del futbol han volgut que enguany es repeteixi aquella final. Athletic Club de Bilbao i F. C. Barcelona tornen a coincidir en tan règia competició. Això ha fet que a can Espanyes es disparin les alarmes. Pobret Felip! S'haurà d'enfrontar a aquella caterva d'independentistes eixelebrats que no són capaços de reconèixer el bé que representa per a ells l'amor maternal que el Regne d'Espanya, la pàtria de tots els espanyols —sempre a la manera castellana, això sí; no sigui cas que la diversitat se'ns indigesti—, que els esprem les butxaques com si fossin llimones i els nega el pa i la sal perquè, ves per on, són uns egoistes que no volen mantenir els altres que sempre han viscut de la rifeta que bascos i, sobretot, catalans els van passant si us plau per força.
I amb tot això, les essències pàtries de l'espanyolisme s'estranyen que a Catalunya i al País Basc l'independentisme creixi a marxes forçades. No els cap al cap que puguem mostrar la nostra disconformitat fent un acte tan ultratjós com xiular quan sona la Marcha real.
Prova de tot això és el nerviosisme amb què Esperanza Aguirre, salvaguarda de les essències hispanes, ha respost a la perspectiva, tot just la perspectiva, que es repeteixin les xiulades de tres anys enrere. Pobre Príncep! Tan jovenet com és, se li ha d'estalviar el mal tràngol de veure com una part important del públic assistent li expressa el seu descontentament i el seu rebuig perquè el podrien traumatitzar de per vida.
Aquesta sortida de to no és altra cosa que una mostra prou evident que alguna cosa els posa nerviosos. Quan algú necessita sortir al pas d'aquesta manera per defensar allò en què creu és perquè hi detecta algun signe de debilitat. Quan ens sentim segurs, res no ens mou a defensar les nostres essències. En canvi, la inseguretat, la feblesa d'allò que fins aleshores havíem cregut ferm i inamovible provoca les reaccions més furibundes contra aquells que identifiquem com els agressors de les nostres creences.
Quan la fera es veu acorralada és quan més violenta es mostra. I aquest és el paperot que ha fet la Sra. Aguirre. D'alguna manera o altra, se sent acorralada. Potser perquè els moviments independentistes català i basc estan agafant embranzida; o potser perquè, amb Rajoy de president del Govern estatal i Ruiz Gallardón de Ministre de Justícia, tots dos els seus eterns rivals, ha acabat adonant-se que, per als seus coreligionaris polítics, ella no passa de ser una figura de segona divisió; o pel fet que se li hagi descobert que es feia trampes al solitari del dèficit pressupostari; o potser per la combinació de tot plegat; el cert és que la seva posició dins del partit i en els safareigs de estatals s'ha vist afeblida i ja no es parla tant d'ella com se n'havia parlat. Per a una personalitat com la seva, que necessita l'omnipresència mediàtica com l'aire que respira això és plat de mal pair; li cal provocar un enrenou i fer certa aquella dita: «Tant li fa que parlin bé o malament de mi, la qüestió és que en parlin».
I a fe que ho ha aconseguit. Si alguna cosa fa córrer rius de tinta als titulars dels diaris i, de retruc, estimula la verbositat dels adversaris és l'exaltació de l'espanyolisme fins a límits que freguen el ridícul, si no la paranoia. Això fa aquesta dona amb les seves declaracions al respecte de la necessitat de suspendre la final de la Copa del Rei de futbol que s'ha de jugar divendres a l'estadi Vicente Calderón i presidirà el príncep Felip perquè, segons comunicat oficial, el rei està convalescent de l'operació de maluc a què es va haver de sotmetre després de trencar-se'l quan va anar a caçar elefants a l'Àfrica acompanyat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, la seva amiga personal. Quin poc coratge per enfrontar-se al descontent i les reivindicacions i quin eufemisme per referir-se al que tothom ja sap: que aquesta tal Corinna és per al rei alguna cosa més que amiga!
Per què cal una defensa tan aferrissada de la monarquia? ¿No serà que els darrers escàndols relacionats amb embolics de diners de dubtosa honradesa, d'armes de foc manejades per menors que no tenien l'edat reglamentària, de caceres i de faldilles l'han deixat tan tocada que els seus defensors i partidaris la veuen en greu risc de desaparició, cosa que els suposaria perdre un referent molt important per a ells? Cal amenaçar els qui vulguin protestar dient-los que el que volen fer està tipificat com a delicte penal? On queda la llibertat d'expressió? I, de retruc, com ho encaixa, això, la democràcia? Que potser no va amb els càrrecs de Cap de l'Estat o d'Hereu de la Corona, el risc de rebre les esbroncades d'un poble que n'està tip i fart, de tanta martingala? Personalment, no em fan gens de pena; per això cobren un sou que no és gens desdenyable i que surt dels diners que tots plegats paguem a Hisenda.
