No n'aprenen…

El país està en crisi. Les retallades campen pels seus dominis i la classe mitjana veu com, un dia sí i l'altre també, es es perd un llençol d'aquells drets que tants esforços li va costar d'aconseguir que se li reconeguessin. Les prestacions socials del pomposament anomenat estat del benestar les passen magres. La partida pressupostària destinada a investigació cau sota mínims. Les infraestructures, tan necessàries per al bon funcionament de l'economia, es queden sense un euro i s'han de posposar.

Per si això no fos poc, els seus gendres ens han regalat amb tota una sèrie de sainets i vodevils que ni els dramaturgs més imaginatius podrien superar. Un, després d'engalipar-li la filla gran, va acabar embolicat en un estira i arronsa de faldilles que no eren les de la seva dona, precisament. Resultat: divorci. Tot un tràngol per a una família tan catòlica com la seva. L'altre gendre ens ha sortit espavilat i tot un murri. Fent servir la posició de la filla petita, s'ha dedicat a escalar graons en l'escalafó social i, gràcies al prestigi que li havia atorgat el seu matrimoni, va aconseguir fer-se amb una bona picossada de diners de procedència pública i de guanys ben dubtosos. De fet, aquí, els engalipats, directament o indirecta, hem sigut tots plegats; perquè la cosa pública és això, pública, de tots.

Però és que la dona de l'engalipador no en sabia res, dels tripijocs del seu marit… ¿De veritat que s'ho creuen, que ens empassem aquesta bola? Si ella és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama, és creïble que no estigués al corrent de les anades i vingudes de diners?

Però és que, a sobre, quan a casa el pare es van assabentar dels negocis del gendre, en lloc de fer-lo passar per l'adreçador, que és el que hauria tocat, van i me l'envien lluny… I ell ho aprofita per engrossir encara més els seus "assumptes"! Clar, amb tanta aigua pel mig, qui ho havia de sospitar que encara hi havia racons tèrbols en l'economia familiar?

Si amb això no n'hi ha prou, els escàndols d'aquesta família ja han començat a esquitxar els més menuts. Ara resulta que el primer nét, aquell que té un nom tan sonor i que va néixer ara fa tretze anys, s'ha ferit el peu amb una escopeta de caça mentre feia pràctiques de punteria a casa del seu pare (aquell gendre que es va divorciar per un embolic de faldilles, us en recordeu?) Això no passaria de ser una anècdota si no fos perquè a casa nostra, l'edat mínima per poder manejar armes de foc, de qualsevol mena, és als catorze anys. És a dir, s'han passat les normes per allò que no sona.

I clar, el patriarca, veient que tothom de casa seva tenia el seu raconet a la galeria de la fama, no ha volgut ser menys. Li ha agafat la dèria d'anar a caçar elefants (ja voldria veure si de veritat els caça o li fan com a aquell que li enganxaven els catxalots a l'ham) a un safari que organitza la seva  "amiga personal". Com qui diu, ningú tret dels més pròxims se n'hauria assabentat. Però el destí, que és tossut com les mules i s'ha entestat a tenir-los sempre al punt de mira dels periodistes, ha volgut que un graó es posés allà on no s'hauria d'haver posat i el presumpte caçador acabés de corcoll i amb una cama trencada. Conseqüència: els ciutadans que pateixen les retallades s'han assabentat que el seu sobirà s'està clavant la gran vida quan, qui més qui menys, tothom va amb els budells a les mans. El caçador ha estat caçat. Justícia poètica, en diuen.

Si és que ja ho diu la dita: On no n'hi ha, no en raja. I a can Borbó, de senderi, poquet, poquet…

A can Borbó se'ls compliquen les coses

Primer va ser descobrir que el gendre, en aparença, ens ha sortit un pelet tefla-manefla i ara resulta que li agrada fer-se un sobre-sou perquè va escuradet de butxaca, el pobrissó. Després, l'exigència que es fessin públics els números de la Casa del Rei. I per reblar el clau, aquest diumenge s'ha fet públic un informe datat pocs dies després del cop d'estat del 23 de febrer de l'any 1981, i signat per l'ambaixador d'Alemanya a Espanya en aquell temps, en què es posa en dubte el compromís sincer del monarca amb la democràcia. Com hi ha món que les coses els van bé, a can Borbó!

El panorama no pot ser més preocupant. Encara no s'han refet d'un ensurt que ja els en claven un altre. I tot perquè l'anacronisme de la monarquia fa que un ciutadà del qual se'n desconeix cap acte que pugui fer-ne mereixedor, gaudeixi d'uns privilegis que el fan immune davant de la Justícia. Sembla com si, després de trenta anys, la gent comencés a estar-ne tipa i farta, de mantenir una colla que no se sap ben bé què fan i que, entre unes coses i les altres, ens costen un ull de la cara i part de l'altre.

Personalment, mai no m'havia pronunciat entre República o Monarquia. Més aviat pensava que, amb un rei tan campechano, ja feia per la mentalitat del país, això de la testa coronada. Però ara tic seriosos dubtes al respecte. No ho tinc gens clar. Els esdeveniments que s'han anat produint des de poc abans de Nadal han fet que el castell em trontolli.

De cop i volta, com qui no vol la cosa, va esclatar la bomba: el gendre del rei, el que havia sigut esportista admirat i tingut per model, es veu involucrat de lluny en un escàndol de corrupció a Mallorca que ja fa temps que cueja. Tothom comença a murmurar. On anirem a parar! Aquests mallorquins han arribat a engalipar un membre de la família reial! El jutge continua estirant el fil i passem de la sorpresa a l'astorament. Al final resulta que el gendre no seria tan babau i superaria en astúcia els encausats; d'engalipat passa a engalipador. La causa: sembla ser que el minyó s'ha valgut de la posició de la dona per anar esgarrapant un milionet d'euros per aquí i uns centenars de milers per allà. Ningú no ho hauria dit…

A causa d'això, vam descobrir que hi havia una institució de l'Estat de la qual ningú sabia ben bé en què es gastava els diners que li assignava el Govern ni quants ne rebia. Des de l'inici de la restauració monàrquica, la Casa del Rei mai no havia fet públics els seus números. De sobte, vam descobrir que allò podia ser un pou sense fons per on es podrien escapar ingents quantitats de diners que, en temps de crisi com la que estem patint, poden ser molt útils en segons quins sectors.

La pressió de l'opinió pública va ser tan forta que, al final, es van difondre uns números que, per vagues i obscurs, a més de la data en què van veure la llum (el 28 de desembre), semblen una broma de mal gust. Que potser hi ha algú que s'acabi de creure aquella enganyifa mal disfressada? Jo, no.

Però, què hi farem! De vegades els secrets d'Estat obliguen; i es veu que això cau dins l'àmbit del secret d'Estat. Si no hi ha més remei, farem com que donem per bones les dades que ens han facilitat. I qui dia passa any empeny.

Tot just ens havíem oblidat de l'enrabiada dels comptes del rei que comencem a saber més detalls de les maquinacions del gendre. Sembla ser que ell i un soci (aquestes coses sempre necessiten un soci, perquè sinó no fan patxoca), des de feia aproximadament uns deu anys, havien teixit un entramat d'empreses i fundacions amb la finalitat de desviar diners a paradisos fiscals i deixar-los ingressats en comptes oberts al seu nom.

Fins aquí, la cosa no passaria de l'anècdota. Però aleshores vam saber que l'emigració cap a les Amèriques d'ara fa uns anys no era altra cosa que un intent per dissimular i tirar terra al damunt d'un afer força enutjós. Sembla ser que la Casa del Rei es va assabentar dels tripijocs de l'individu i en va forçar la partida amb la dona i els fills.

El que indigna no és que el gendre del rei tingui la mà massa llarga. Tots som humans i, en un moment o altre, podem flaquejar. El que de veres indigna és que, sabedors dels fets, la Casa del Rei, en lloc de denunciar-los, els volgués amagar darrere d'una cortina de fum: El renyem, li plantem la canya i fem que se'n vagi ben lluny perquè no tingui ocasió de tornar-hi…

Però el manso, tossut com és, no només hi va tornar, sinó que, aprofitant la distància, ho va fer amb més desimboltura. Fins al punt que no fa gaire vam saber que una de les empreses de què es va valer per tirar endavant les seves martingales està registrada a nom seu i de la seva dona, la infanta, la filla del rei! Si no volíem caldo, dues tasses!

El degoteig de dades continuava. Es va saber que la parella és propietària de no sé quants béns immobles, entre els quals s'hi compta un palauet a Pedralbes que es veu que tomba d'esquena, valorat en set milions d'euros, a més d'algun pis a Terrassa. Així qualsevol!

A aquestes alçades de la pel·lícula, la nostra estupefacció ja s'havia transformat en incredulitat. No podia ser que tot això passés durant tant de temps i ningú no en sospités res.

Però diuen que la realitat sempre supera la ficció. La Justícia ha imputat el gendre del rei, sí, però amb prou feines fa esment de la seva dona; i això que és copropietària d'una de les empreses involucrades en la trama. Que potser pretenen que ens creguem que ella no en sabia res? Si és així, ses senyories no són tan intel·ligents com sembla. En quin cap cap que, ella, en qualitat de copropietària d'una de les empreses, no estava al corrent de les maniobres del marit? Com ha dit un jutge del Tribunal Suprem aquest cap de setmana, també se l'hauria de cridar a declarar. Que no és cap pelacanyes, que sap què es porta entre mans! Però, clar, és filla de qui és filla i amb això ja s'ha dit tot. Nova causa d'indignació i nou ensurt a can Borbó.

I per si amb tot això no en teníem prou, aquests dies els alemanys desclassifiquen un document datat de l'època de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 que deixa el monarca espanyol en una posició ben galdosa. Segons informava l'aleshores ambaixador de la República Federal d'Alemanya a Madrid, a ran d'una conversa privada que havia mantingut amb ell, semblaria que, en lloc de mostrar menyspreu i repulsa pels colpistes, el rei es mostrava comprensiu, si no partidari d'aquella trepa. I, no content amb això, amb tota franquesa li expressava la seva intenció d'influir per tal que les condemnes fossin tan benevolents com fos possible perquè, al cap i a la fi, «només volien el que tots desitjàvem: pau i ordre», tot encolomant-li el mort a l'aleshores president del Govern per haver menystingut els militars i les seves pretensions. Clar, tant va anar el càntir a la font, que es va trencar i els militars, pobres, no van tenir més remei que aixecar els sabres.

Des de la Zarzuela han respost que «el paper i l'actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món». Com si els llibres d'Història no es podessin revisar ni es revisessin mai…

Personalment, sempre havia trobat sospitós que el rei no fes cap al·locució pública fins tan entrada la matinada. On s'havia ficat entre les sis de la tarda, hora en què el tinent coronel Antonio Tejero Molina va entrar al Congrés dels Diputats brandant la seva pistola i escampant uns quants grams de plom, i les dues de la matinada, moment en què es va emetre la seva arenga? Què va passar al palau de la Zarzuela? Com és que els militars colpistes estaven convençuts que el rei els donava suport? Per què? Massa interrogants sense respondre. Aquest document augmenta les meves sospites, i les de molta altra gent, al respecte del paper que va jugar el rei en aquella tangana. Sembla que no està tan clar…

Com veieu, entre unes i altres coses, a can Borbó no estan per ballar; més aviat la ballen. L'opinió pública se'ls està girant d'esquena i cada vegada hi ha més veus que exigeixen que es revisi la institució de la Corona. Si no és que reclamen obertament la Tercera República.

Ai, Letizia, que potser seràs l'última reina d'Espanya… Si és que en Felip arriba a ser rei!

De Nadal va la cosa.

Avui, dia de Nadal, ha saltat una notícia als diaris que posa en evidència el fet que la nostra comprensió d’aquesta festa està influïda per tota una sèrie de mites i tradicions sense cap base bíblica. Que el naixement de Jesús no va poder ser a l’hivern com la majoria de cristians celebrem, cau pel seu propi pes. El mateix Lluc, un metge grec que, pel fet de ser-ho, es caracteritza per la meticulositat, la cura i la precisió en el tractament de la informació que rep, en el seu evangeli ja ens en dóna una pista: els pastors guardaven els ramats a la cleda.

Per qui no coneix aquelles terres, només us diré que a l’hivern a Palestina hi fa un fred que pela i les nevades acostumen a ser-hi considerables. En aquestes condicions no és gens aconsellable que el bestiar passi la nit al ras. És més, els pastors assenyats, d’allà i d’aquí, a l’inici de l’hivern apleguen els ramats i els tanquen dins de l’estable fins a la primavera següent.

Aleshores, com és que celebrem el Nadal el 25 de desembre? Això s’explica amb el sincretisme que es va produir en el moment en què Constantí el Gran va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Al voltant d'aquesta data se celebraven unes festes paganes, les saturnals, que coincidien amb el solstici d’hivern, en les quals, a l’igual que amb el nostre Nadal, atès que se celebrava que a partir d’aquell dia s’allarga el temps en què el Sol transita de l’alba al crepuscle, la llum tenia un paper força rellevant. A partir d’aquí, el traspàs per òsmosi de la festa i tota la seva iconografia cap al cristianisme només era qüestió de temps.

Però tornem al tema que ens ocupa: la notícia als diaris. Ja hi ha qui ha aprofitat per ironitzar i ridiculitzar els qui som creients i tenim la Bíblia com a màxima font de coneixement del missatge de Déu per als homes. Reconec que qui així actua, en el fons, no està mancat de raó; però li cal un matís que sol quedar en l’oblit. Sovint, els causants de les comprensions errònies de la Bíblia som nosaltres mateixos perquè ens deixem arrossegar pels nostres prejudicis i, quan un text bíblic ens resulta obscur, en lloc d’esforçar-nos encara més i intentar aprofundir en la seva comprensió, triem l’opció més fàcil i declarem sense embuts que allò s’ha d’entendre de manera simbòlica, que és una metàfora. I ens quedem tan amples.

Tanmateix, ni tot són metàfores ni tampoc és correcta una lectura literal de tota la Bíblia. Hi ha una posició a mig camí dels dos extrems que dóna ple sentit als escrits bíblics: la contextualització, tenint en compte que, per als qui ens declarem cristians, és la Paraula de Déu inspirada, que no dictada, als homes. Alguns creients, no tots, pensem que Déu inspirà la Bíblia i deixà llibertat als seus autors perquè s’expressessin amb les seves pròpies paraules i de la manera que creguessin més convenient per transmetre el missatge rebut. Vista d’aquesta manera, s’entén que hi hagi passatges que requereixin una lectura en sentit literal, d’altres en sentit metafòric i d’altres a través del filtre de la cultura i els coneixements dels seus autors.

Hi ha qui vol fer ciència a partir de la Bíblia; i, indefectiblement, s’estavella de manera ben sonada. Hi ha qui amb la ciència vol desacreditar la Bíblia, i també està condemnat estavellar-se escandalosament. Tot i que parla de ciència, la Bíblia no és un llibre científic; com tampoc és un tractat d’història, malgrat que parla d’història, ni un simple recull de textos literaris, encara que alguns dels seus passatges siguin veritables joies de la literatura universal.

La qüestió és ubicar-la en el context històric, cultural i social en què fou escrita. No podem llegir-la aplicant-li els patrons de la nostra època perquè aleshores arribarem a una comprensió errònia del seu missatge. Ni tampoc podem llegir-la de cap altra manera que no sigui l’adequada a la intencionalitat original del text. Si quan volem fer ciència no acudim als textos literaris sinó als científics, per què hem de prendre com a base de ciència uns textos escrits amb una clara intenció poètica com els Salms, per posar un exemple? De la mateixa manera que tampoc podem exigir que un text la finalitat manifesta i evident del qual és ser un registre històric, com els dos llibres de les Cròniques o els dos dels Reis, presenti una qualitat literària fora de sèrie o un enfilall d’informacions de caire científic i tècnic caracteritzades per la seva precisió i unicitat d’interpretació.

D’altra banda, els autors de la Bíblia són de procedències molt variades. Entre ells s’hi compten des de persones corrents que se senten empeses a posar per escrit el missatge que Déu els ha inspirat fins a estadistes amb una formació refinadíssima que els permet l’ús de tots els recursos expressius que la llengua en què escriuen posa a la seva disposició.

Això fa que els estils i els gèneres vagin des dels més senzills als més complexos, passant per tot un ventall de formes molt diverses entre sí. A la Bíblia hi podrem trobar des de relats lineals, gairebé despullats de qualsevol ornamentació i marcats per la ingenuïtat, fins a obres de gran complexitat formal i lèxica que encara avui són referent de la literatura de la llengua en què varen ser escrites. Uns i altres s’hauran de llegir, doncs, de manera molt diferent.

Resumint, en el fons, la Bíblia parla als homes d’allò que interessa als homes i com els homes ho poden entendre. Altra cosa és que les limitacions del llenguatge humà facin de les seves i enfosqueixin la comprensió que unes ments finites com les nostres puguin tenir d’unes veritats vinculades a una realitat infinita com la Divinitat. Si tenim en compte això, les Escriptures ja no ens semblaran ingènues ni mancades d’interès per a l’home del nostre temps, sinó que esdevindran la font principal on anar a cercar la resposta a les preguntes existencials que tots ens fem i que molts, la immensa majoria, tenim pendents de resoldre: Qui sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? On vaig? Per què? Com?

P.D.: Bon Nadal a tothom, encara que sigui en l’estació equivocada…