Sí que és això, senyors! Sí que és això!

Ahir, diumenge, 18 de desembre, un amic em va enviar un correu en què se’m demanava que m’adherís al manifest signat per la Fundación en Defensa de la Nación Española rebutjant la presència de diputats i senadors d’Amaiur als òrgans legislatius espanyols. El document, datat el 12 de desembre, està escrit amb un abrandament forassenyat; sobretot si tenim en compte que, el dia abans, l’esquerra abertzale havia fet públic un comunicat en què lamentava el dol causat a les víctimes del terrorisme. Així mateix, la seva fraseologia em porta ecos d’uns temps i un règim polític que ningú, tret dels nostàlgics, vol que tornin: ‘indisoluble unidad de la nación española’, ‘asesinos fratricidas’, ‘valores superiores’… Em costa ben poc imaginar-me tota aquesta xerrameca en boca dels qui fa trenta-cinc anys eren al poder fent la salutació característica de les legions romanes. Aleshores, una esgarrifança de desassossec em recorre l’espinada.

Com bé podreu intuir els qui em coneixeu, no puc subscriure un manifest en aquests termes. Sempre he sigut partidari de l’entesa basada en el diàleg. A hores d’ara, l’entorn pròxim a ETA ha donat manta prova del seu desig de reconciliació. Qui som nosaltres, doncs, per no fer el mateix? Fa un parell de mesos es va iniciar un procés que, si res no el malmet, obre la porta a la pau per al País Basc.

No caiguem en el parany de voler esclafar l’adversari fins a la seva aniquilació. Això només portarà ressentiments i rancúnies, que són el germen de nous conflictes en el futur. A hores d’ara, molts historiadors coincideixen a assenyalar que la Segona Guerra Mundial no va ser altra cosa que el corolari de la Primera. L’any 1918, acabada la Gran Guerra, el revengisme francès va forçar un Tractat de Versalles ple d’humiliacions per als vençuts i, després de desposseir-los dels mitjans necessaris per fer-hi front, els va imposar unes condicions de reparació tals que els van abocar a la ruïna i el caos. No és d’estranyar que Hitler trobés el terreny adobat per tirar endavant les seves idees populistes. Aquell era un caldo de cultiu ideal per als messianismes il·luminats. Els alemanys estaven desorientats i ressentits, i ell els prometia un futur de prosperitat i pau amb una Alemanya gran i forta que dominaria el món. El resultat és conegut de tothom.

Doncs bé, no crec que sigui gaire prudent que, ara que ETA ha declarat el final de les activitats armades, ens hi vulguem acarnissar fins a la seva humiliació. Seria més assenyat, penso, que, aprofitant que se’ns brinda una ocasió extraordinària per a la reconciliació, dediquéssim els nostres esforços a obrir totes les vies de diàleg possibles, entre elles, per descomptat, la parlamentària. A hores d’ara, amb independència de quina sigui la seva ideologia, els bascos,, tots sense excepció, encara són ciutadans del Regne d’Espanya i, com a tals, tenen tot el dret de fer sentir la seva veu a les institucions de l’Estat. Negar-los-el és atemptar contra els principis de la democràcia que diem defensar.

No obstant, el manifest esmentat és mereixedor d’una anàlisi més detallada. Dedicaré la resta d’aquesta entrada a rebatre un per un tots els punts de la seva argumentació demostrant que es basen en contradiccions i fal·làcies.

1º/ Porque SI creemos en la Libertad y en el pluralismo político, NO aceptamos que ninguno de los representantes de la Nación Española puedan ser portavoces de ideologías totalitarias que atentan contra la libertad individual y los derechos fundamentales de los españoles.

Precisament, perquè creuen en la llibertat i el pluralisme, han d’acceptar que hi puguin tenir representació. Altra cosa és que, valent-se dels recursos que la democràcia posa al seu abast, combatin les idees totalitàries que diuen que rebutgen, que també és legítim. Excloure els seus partidaris del joc democràtic és, per definició, una conculcació dels drets fonamentals dels espanyols i, fins que no es demostri el contrari, els abertzales encara són ciutadans d’Espanya. Caurem en l’error de fer-los el mateix que els acusem de fer?

2º/ Porque SI creemos en la Justicia, NO aceptamos que los recadistas de los asesinos de casi un millar de españoles nos representen, provocando que la Justicia quede desterrada de la vida política española al situar al mismo nivel a los defensores del terror secesionista con el resto de diputados españoles.

D’això se’n diu matar el missatger. Que les idees polítiques d’algú siguin més o menys afins a les d’un homicida no el converteixen en criminal de manera automàtica. D’altra banda, els penedits mereixen una segona oportunitat. Els la negarem? És just? En un Estat on la Justícia va encaminada a la reinserció i no només a la retribució, quin sentit té que, les compartim o no, no deixem que els acusats exposin les seves raons? La meva besàvia deia que cap jutge pot fer justícia sense abans haver escoltat totes les parts. Per a aquesta gent, els abertzales estan acusats, jutjats i condemnats tot d’una. Això no és ser just, sinó justicier. Quan no va acompanyada de la magnanimitat, la justícia és injusta.

3º/ Porque SI creemos en la Igualdad, NO aceptamos que los portadores de delirantes ideologías excluyentes y esencialistas puedan representar al conjunto de la Nación española.

Aquí ens enfrontem a un oxímoron clar. Sempre segons la Constitució espanyola que amb tanta passió defensen els signants del manifest i per la qual professen tanta devoció, tots els ciutadans espanyols són iguals amb independència de la ideologia, la religió, la classe social, el sexe, etcètera. El sol fet de no acceptar ja és excloure. Per tant, convindreu amb mi que, en paraules seves, els signants del manifest defensen una «ideologia delirant, excloent i essencialista»… Per aquesta regla de tres, els haurem de deixar fora del joc parlamentari? A més, segons la Constitució espanyola, l’única institució que representa la integritat de l’Estat espanyol és la Corona, personificada en la figura del Rei. Un càrrec electe no representa el conjunt de la nació, sinó els votants de la seva circumscripció electoral, als quals es deu. Per tant, un diputat o un senador electe per Guipúscoa, Biscaia o Àlava no em representa a mi, que visc a Barcelona, sinó als electors de les províncies basques i es deu a ells, no a mi. No entendre això és no entendre el parlamentarisme i desconèixer la Carta Magna.

4º/ Porque SI creemos en la indisoluble unidad social, política, histórica y territorial de la Nación española —que es fundamento de nuestra Constitución—, NO aceptamos que puedan ocupar un escaño en el parlamento nacional aquellos que destilan tanto odio contra la Nación, y que actúan sin descanso, e ilegítimamente, con el proyecto de destruirla.

Ja em perdonaran… Tinc la impressió que estan confonent el pa amb les sopes. La unitat territorial dels estats no és una realitat indissoluble. De fet, els estats neixen, creixen i es dissolen amb una facilitat més que espaordidora. Només cal fer un cop d’ull a la història recent d’Europa per adonar-nos que les fronteres estatals no són més que una convenció que ens permet governar-nos. En els darrers vint anys el nostre vell continent ha vist com els atles quedaven obsolets diverses vegades d’un dia per l’altre.

Pel que fa a la unitat històrica i política, tampoc és que Espanya sigui una realitat gaire antiga. Com a tal va néixer ara fa tres-cents anys. Abans no era més que un conglomerat de territoris independents entre si aixoplugats sota un mateix monarca. Per a més aclariments a respecte, podeu acudir al meu article Nacionalismes en conflicte, publicat en aquest mateix bloc el 2 de juliol de 2007.

Quant a la unitat social, és una qüestió que entra de ple en la percepció personal. No els discutiré que ells ho vegin així, però m’haureu d’admetre que jo ho pugui entendre d’una altra manera. Les persones s’adscriuen als grups que perceben com a més pròxims a la seva manera d’entendre la realitat i que, per tant, els permeten viure d’una manera més propera al que entenen que són els seus desitjos i les seves necessitats. En el meu cas, Espanya no em resulta tan propera com Catalunya i, per això, no em sento espanyol, sinó català, sense que això m’impedeixi sentir-me europeu a la vegada; però no espanyol, repeteixo, perquè l’espanyolitat segons l’entenen els qui es diuen espanyols em resulta incompatible amb la meva catalanitat. Altra cosa és si la meva ciutadania legal coincideix o no amb el meu sentiment nacional.

Pel que fa a l’odi immens i exacerbat cap a la nació espanyola que segons els signants d’aquest manifest se’m suposa, molt a desgrat de decebre’ls, confesso que, intrínsecament, no en sento gens. El que sí que sento és una necessitat imperiosa de fer coincidir la meva ciutadania legal amb el meu sentiment de catalanitat. Suposo que en el cas dels bascos la cosa deu anar pels mateixos viaranys, encara que crec que l’ús de la violència és un error. Sí que percebo, en canvi, un odi desaforat del nacionalisme espanyol envers tot allò que no s’emmotlla a les seves premisses. Per tant, no puc pensar altra cosa que, en realitat, l’animadversió manifesta va des del nacionalisme espanyol cap als anomenats nacionalismes perifèrics, i no a l’inrevés.

Quant a la pretesa il·legimitat del desig d’independència, s’obliden que és un dret recolzat i promogut per totes les institucions i organismes internacionals en què participa l’Estat espanyol; fins al punt que en àmbits diplomàtics s’arriba a admetre la validesa d’una declaració unilateral d’independència. No reconèixer-lo és contravenir totes les convencions del Dret Internacional.

5º/ Y porque SI creemos en la democracia española, NO aceptamos que los delegados de los asesinos fraticidas se infiltren en nuestras instituciones, poniendo en gravísimo peligro a la propia democracia española.

Aquí em cal que m’aclareixin què volen dir. Que potser és diferent, la democràcia espanyola, de la resta de democràcies? Són diferents, els seus principis? Per mi, i que em corregeixin els entesos si m’equivoco, el concepte de democràcia es basa en uns principis universals que es manifesten de molt diverses maneres i que, bàsicament, es poden resumir en el respecte mutu més estricte.

Qui abans no respecta tampoc pot esperar ni exigir que se’l respecti. Si el nacionalisme espanyol no és capaç d’entendre que hi ha altres maneres de veure la realitat i respectar-les, com pot pretendre que els altres nacionalismes, siguin del signe que siguin, el respectin? Si algú ha rebut maltractaments per ser diferent de com el nacionalisme espanyol vol que sigui (i al País Basc i a Catalunya n’hi ha hagut uns quants), com podem esperar que el respecti? No serà lògic pensar que la seva sola idea li provoqui basques?

Quant a tractar de «delegats dels assassins fratricides» aquells qui han renunciat explícitament a la violència com a mitjà per aconseguir uns fins perfectament legítims, com acabo de demostrar, i s’avenen a participar en les institucions democràtiques, tot treballant en pau i dins de l’àmbit de les idees per arribar al seu objectiu, és una infàmia digna de ser portada al jutjat de guàrdia; és parlar des del ressentiment i la rancúnia; implica no voler la reconciliació, sinó l’esclafament de l’adversari. Per tant, no contribueix a fer que prevalgui la democràcia ni afavoreix la cohesió i la unitat socials amb què els signants del manifest tant s’omplen la boca. Qui exclou qui? Qui estableix divisions? Qui afavoreix la destrucció de la unitat nacional? Qui posa en perill gravíssim la democràcia? Qui, després d’haver sigut partidari durant dècades de la violència, fa un gest de contrició, reconeix el seu error i s’avé a entrar en el joc democràtic o qui té com a únic objectiu la destrucció dels possibles opositors? En democràcia, les batalles es guanyen a la tribuna d’oradors, no a les presons ni a les comissaries i encara menys als cementiris.

En definitiva, sí que és això, senyors! Sí que és això! Sí que han de ser al Congrés dels Diputats i al Senat, representant la sensibilitat de tots aquells que els van votar perquè anhelen un futur en què poder ser tal com els agradaria poder ser. I si això va en detriment de les fronteres de l’Estat, potser és que l’Estat no ha sabut donar-los allò que necessiten… Si se senten exclosos, ¿que potser se’ls ha de condemnar a viure d’una manera que els resulta incòmoda i desagradable, imposant-los unes condicions que els són feixugues? Quanta sang vessada no ens hauríem estalviat tots plegats si, quan prenia cos la reivindicació d’independència, se’ls hagués permès iniciar el seu camí en solitari!

Quina és l’essència del concepte polític d’estat? És, com el nacionalisme espanyol interpreta, una realitat sagrada i intocable que dimana de les altures celestials o és una convenció que ens hem atorgat els humans a fi d’organitzar-nos de manera més eficient? Els estats estan al servei de les persones o les persones al servei dels estats? Reflexionem-hi i potser començarem a entendre fins a quin punt estem obcecats per unes idees preconcebudes inculcades durant la infantesa. La gran tragèdia del fanàtic és que el seu fanatisme l’incapacita per adonar-se que ell també és fanàtic.

Déu n'hi do!

Déu n’hi do de com ha acabat la darrera setmana! Havia començat tan avorrida com sempre, però el final ha vingut carregadet… Amb la jornada de dijous la cosa es va animar, i de quina manera! En un mateix dia van saltar dues notícies que cada una per ella sola ja hauria fet córrer veritables rius de tinta.

En primer lloc, la fi del dictador libi obre més interrogants que no pas en tanca. Les circumstàncies que rodegen la seva mort no són gens clares. Encara no se sap del cert si va ser a conseqüència d’una bala perduda d’un tiroteig o si, com sembla cada vegada més evident, es tracta d’un linxament en tota regla. Si es confirma aquesta segona possibilitat, els actuals governants de Líbia no queden en un lloc gaire honrós. Més aviat, la seva situació seria, per ser suaus, ben galdosa.

Entenc que les animadversions que Muammar al-Gaddafi concitava eren més que justificades. Tanmateix, la crueltat d’un tirà no en justifica el linxament. És un final que no diu gaire res en favor dels qui han comès o han propiciat aquest acte de revenja descontrolada. Si el que es desitja per a Líbia és la seva transició cap a la democràcia en llibertat, aquest no és un bon punt de partida. Lluny de resoldre res, la mort de Gaddafi en circumstàncies tan poc clares no fa altra cosa que afegir llenya al foc. El gran risc per a Líbia (i, per extensió, per a tot el nord del continent africà) és que la primavera iniciada a Tunis, en lloc de dur aires renovats a la regió, esdevingui el començament d’un període d’inestabilitat política o, el que seria pitjor, la substitució d’unes tiranies per unes altres; amb tot el que això representaria de malbaratament de potencials humans.

Quant a la declaració d’ETA, si bé és cert que no podrem llançar les campanes al vol fins que l’organització emeti un comunicat anunciant la seva dissolució i el cessament de totes les seves activitats, el gest d’aquests dies no es mereix que no se’l tingui en compte. Mai abans aquesta organització havia parlat de manera tan clara, directa i despullada de retòrica ideològica com ara; i ho ha fet unes quantes vegades. Qui més qui menys ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.

No és el cas, però, de Carlos Iturgaiz, diputat del PP al parlament Europeu i expresident del PP del País Basc, i José Vargas, president de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El primer, en unes declaracions fetes al programa 8 al dia, dirigit i presentat per Josep Cuní a la cadena 8TV, lluny de mostrar-se satisfet amb el document emès per ETA, addueix que és paper mullat, que no té cap valor i que, en conseqüència, no se li ha de donar cap mena de crèdit. I tot això, amanit amb un to irat i de retret que, més que pensar que se sentia alleujat, induïa a creure que el contrariava la desaparició de l’etern cap de turc sobre el que fer recaure tots els mals que a ell li puguin esdevenir; semblaria que ja li estava bé que l’amenaça terrorista d’ETA pesés sobre tota la societat, perquè a ell li deixava un marc d’actuació sense clarobscurs i sense la necessitat de qüestionar-se constantment a si mateix i els seus plantejaments ideològics. És tan còmode, tenir algú a qui culpar de tot… I el més greu de tot això és que el secunden un bon nombre de persones molt notòries del PP, alineades amb l’ala més dura del partit, i una llarga llista de mitjans de comunicació amb força capacitat d’influència sobre l’opinió pública.

Paradoxalment, Mariano Rajoy va fer gala d’un discurs moderat, intel·ligent des del punt de vista polític i prou generós. Voldria creure que aquesta serà l’actitud que mantindrà en el futur. No en debades sembla clar que ell està destinat a ser el nou inquilí de la Moncloa amb totes les responsabilitats que això comporta; entre elles, la gestió del nou marc social i polític que es presenta al País Basc. Tal com algú va dir a la tertúlia de Josep Cuní, ara és el moment de la intel·ligència política i la generositat. I aquestes dues virtuts hauran de guarnir totes les parts en litigi.

En una situació de reconciliació com la que ara es presenta, si es vol atènyer un bon resultat final, i l’únic que a tots interessa, és del tot imprescindible que totes les parts renunciïn a alguna cosa. Així va ser a la República Sudafricana i el mateix va passar a Irlanda del Nord. En un i altre cas, per tal d’assegurar la pau social, les parts en conflicte van haver de fer un exercici de generositat i oblidar-se de reivindicacions personals. En aquests casos, el bé general sembla que hauria de passar per damunt del dolor personal de les víctimes d’un i altre bàndol.

Pel que fa a les víctimes del terrorisme etarra, caldrà que despolititzin el seu dolor, que el converteixin en el que hauria de ser en un estat de coses normalitzat: un afer privat. Si mai no hauria d’haver sigut fet servir d’estendard per part dels diversos partits d’àmbit estatal, ara encara ho hauria de ser menys. Un exemple a seguir és el de Rosa Lluch, l’assassinat del pare de la qual, Ernest Lluch, va tenir lloc ara farà deu anys. En declaracions al diari ARA va afirmar que en el procés que ara s’inicia les víctimes no han de tenir cap paper, perquè per prendre les decisions que s’hauran de prendre cal tenir el cap fred.

És més que probable, gairebé segur, que les víctimes d’ETA i els seus familiars s’hauran d’enfrontar a situacions que no els resultaran gens agradables. Però, si els membres d’ETA acaben reconeixent que els seus van ser actes contraris a la democràcia i la llibertat (condició indispensable perquè arribem a bon port), caldrà que entenguin que el lament i el retret constant no fan cap bé a la convivència. Cadascú té una consciència que li diu quan obra bé i quan no. De vegades, el sentiment de culpa per una fotesa pot arribar a aclaparar qui el pateix. N’hi ha prou i és imprescindible que algú senti al seu damunt el pes de la pròpia culpa perquè ja pugui iniciar el procés de redempció. A més, en qualsevol conflicte, les mostres de magnanimitat contribueixen en gran mesura a desactivar les ànsies de revenja; per tant, afavoreixen la reconciliació. D’altra banda, no hem d’oblidar que a Espanya el sistema penal es basa en la reinserció social dels reclusos, no en la punició, manera suau d’anomenar la revenja.

Finalment, divendres, Barak Obama ha declarat que les seves tropes hauran sortit de l’Iraq abans de cap d’any. Una altra bona notícia. Ara és quan els iraquians s’enfronten a l’hora de la veritat. Ara és quan hauran de demostrar al món i a ells mateixos que són capaços d’enterrar la destral de guerra i posar-se a cooperar per tirar el país endavant. Com en el cas del terrorisme etarra, no dic que hagin d’oblidar els anys passats, perquè tant de sofriment no s’oblida d’un dia per l’altre, sinó que han d’aparcar les diferències que puguin entorpir el progrés del seu país. Finalment ens podem felicitar del final d’una intervenció armada que mai no hauria d’haver-se produït; i menys quan la seva excusa era una mentida, unes armes de destrucció massiva que es van revelar inexistents.

Després d’aquesta setmana, ens hem de felicitar perquè el món és una mica menys violent. Tanmateix, res no està acabat i tot està per fer. Cal que ens mantinguem alerta i que ens esforcem per evitar que en el futur es repeteixin situacions semblants a les que han conduït als conflictes que aquests dies sembla que comencen a resoldre’s. Tant de bo aquests i altres acabin per ser només un record com qualsevol altre entre els molts que tots acumulem.

Qui la fa la paga, o no…

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.