Avui no parlaré de Catalunya ni dels catalans ni, encara menys, d’Espanya o dels espanyols. Si m'ho permeteu, abordaré un tema que, encara que té a veure amb una terra llunyana, si més no a Catalunya, desperta passions enconades i és detonant de discussions enceses.
El conflicte entre israelians i palestins ve de lluny. En primer lloc, no oblidem que les fronteres dels actuals estats del Pròxim Orient van ser traçades de manera arbitrària per les potències colonials de fa prop de cent anys: França i, sobretot per aquella regió del món, la Gran Bretanya, que es van repartir les restes de l’Imperi Otomà, vençut juntament amb Alemanya a la Primera Guerra Mundial. Finalment, el que avui coneixem com l'Estat d'Israel no és altra cosa que la darrera de les intervencions arbitràries del colonialisme britànic a la zona. És a dir, que, per enèsima vegada, quan els occidentals hem volgut fer de policies del món, l’hem espifiada fins a la gargamella.
L'Israel modern va néixer l'any 1946 per voluntat de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial que, com una manera de fer callar la seva consciència, van actuar empeses pel sentiment de culpa que pesava sobre elles en veure les atrocitats que haurien pogut evitar o mitigar si, en lloc de romandre impassibles o, fins i tot, posar traves a la seva fugida, haguessin ajudat els jueus que intentaven escapar del nazisme durant els anys que van precedir la contesa acabada l’any anterior. En conseqüència, a mode de compensació moral per tot el dany que havien rebut els jueus durant aquells anys negres que van des de 1933 fins a 1945, van cedir a les exigències del moviment sionista de David Ben-Gurion i van retallar un tros de Palestina per tal que els jueus que ho desitgessin s'hi podessin instal·lar.
Però això es va fer amb un procediment que a casa meva anomenem "despullar un sant per vestir-ne un altre". La població autòctona d'ètnia beduïna, els palestins, es va veure forçada a emigrar o, si es quedava a casa seva, quedar reduïda a la categoria de ciutadans de segon ordre. A ningú li agrada que vingui un foraster i li digui que, a partir d'aquell moment, haurà de deixar que un perfecte desconegut faci i desfaci a casa seva sense que hi pugui fer gaire res per oposar-s'hi.
Doncs bé, això és el que els va passar als palestins. Uns forasters, els britànics i la resta d’aliats, els van imposar la convivència sisplau per força amb els jueus, sotmetent-se, com no podia ser d’altra manera, al que decidissin els nouvinguts.
D'altra banda, els palestins van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho: amb violència. Més que res, perquè en les cultures d'arrel semítica, quan algú pateix una agressió està obligat a respondre-hi de manera similar si no vol que se'l menystingui o, directament, se’l consideri un covard; la llei del Talió, vaja.
No oblidem que els jueus, tot i haver viscut durant molts segles a Europa i enmig de les societats occidentals, mai no van renunciar a les seves arrels semítiques i que la seva mentalitat en aquest aspecte era, i encara és, similar a la dels jueus dels temps de l’Imperi Romà. Per tant, van respondre a l'estil semita: amb més violència.
I ja la vam tenir armada… Els uns esgrimint l'argument que ells hi vivien des de feia dos mil anys i els altres replicant que aquella terra els pertany per dret diví, perquè Jahvè l'havia donat als seus ancestres, ja fa seixanta-cinc anys que van a esgarrapa-estira-cabells per un trist pam de terra.
A hores d'ara, no se sap ben bé qui és més cafre que qui. Els uns llancen pedres i coets de fabricació casolana i, convertits en bombes humanes, s'immolen en espais públics. Els altres responen amb atacs militars i raids aeris, i amb la construcció d'un mur vergonyant per aïllar-se dels uns, a la vegada que repeteixen amb els uns aquelles mateixes agressions i ofenses que els seus pares i avis van patir durant els anys del nazisme.
Tanmateix, aquest cap de setmana, a Nova York s'han dit grans paraules. Tothom s'ha omplert la boca amb desitjos de pau, diàleg, bona voluntat… No sé si creure-me'ls. D'entrada, els israelians ja exigeixen que els palestins no hi posin condicions prèvies. És a dir, ells poden voler tot l'or del món i els altres els han de riure la gràcia. Per la seva part, els palestins diuen que si no s'aturen els assentaments jueus en territori ocupat de Jerusalem est, ells no es mouen ni un mil·límetre.
Anem bé, cirerer! Això ja sembla el conte de l'Enfadós. Potser ara diré una bestiesa, però, voleu dir que no seria mala idea agafar-los tots plegats, tancar-los dins d'una gàbia i deixar-los fins que es treguin mútuament el fetge? Tant sentir: «Vosaltres sou dolents!» «No, vosaltres!» «Vosaltres, més!» «Doncs vosaltres encara més!» I que si puja, que si baixa. I patim, patam… Senzillament, m'esgota.
Ben mirat, ara mateix es fa difícil dir qui té la raó en tot aquest galimaties. Per això he decidit que no vull que m’hi emboliquin, que no prendré partit per ningú; almenys mentre, per voluntat pròpia, cap de les dues parts no decideixi posar punt i final a l'espiral de violència en què s'han embrancat. A més, diu el refrany que dos no es barallen si un no vol… Ja s'ho faran!
