D'interlocutòries i altres agressions

Sembla que els astres s'hagin conjuntat per amargar-nos encara més, si es pot, la vida als que estimem la nostra llengua i el nostre país. Bé, els astres no ho sé, però el nacionalisme espanyol més recalcitrant i cavernari, sí.

Aquesta darrera setmana s'han produït dos fets que són dues cares de la mateixa moneda:

• l'acord entre PSOE i PP per modificar la tan sacralitzada Constitució del Regne d'Espanya deixant de banda la resta de grups parlamentaris que, en el seu moment, van contribuir a redactar-la i aprovar-la i
  
  
• la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint al Govern de la Generalitat que, en un termini no superior als dos mesos, modifiqui tot el sistema educatiu català per tal de posar fi al model lingüístic d'immersió que tans elogis ha rebut per part de la comunitat docent internacional i que els mateixos juristes de l'Estat espanyol han avalat.

Després d'aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional en què l'Estatut quedava tocat de mort, no es pot dir que tot això ens vingui de nou. Probablement —no, amb tota certesa— sabíem que, tard o d'hora (més d'hora que tard), el desvergonyiment espanyolista trauria el nas a l'escena política i social del nostre país.

Així ha sigut i ara, al cap d'una mica més d'un any, en veiem els primers episodis; perquè això no ha fet altra cosa que començar. Primer és una modificació aparentment banal de la Constitució. Després, per raons clarament polítiques, i contravenint tots els principis del Dret, els tribunals dicten sentències i interlocutòries que van en contra de l'ordenament jurídic vigent.

El conflicte ve de lluny. Ja ho deia en una entrada d'aquest bloc d'ara fa uns dos anys titulada «Nacionalismes en conflicte». No ho oblidem, som un país ocupat per la força de les armes. Per si a algú li'n queda cap dubte, en el preàmbul del Decreto de Nueva Planta de los Reinos de Valencia y Aragón, signat l'any 1707 per un rebesavi de l'actual Rei d'Espanya amb motiu de la invasió del Regne de València, adscrit a la Corona d'Aragó, s'addueix el «justo derecho de conquista»; és a dir, fins a nova ordre, estem ocupats per la força de les armes.

Així mateix, no contents amb la derrota de les tropes austriacistes,  els invasors, en una clara mostra tant del seu ànim de revenja com de la seva manca d'intel·ligència,  imposen (o malden per imposar, perquè a hores d'ara encara no ho han aconseguit mai del tot) el castellà a tot el territori. Vegeu què es diu al respecte de la superioritat de les llengües dominants, entre les que s'hi compta, oidà!, el castellà: «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma [el que a casa nostra es coneix com "botiflerisme"], o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza [altrament dit, "xarop de bastó"]» (de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).

És a dir, que la pervivència del català al cap de quatre-cents anys és un cigró a la sabata d'aquells que voldrien una Espanya castellana i monolingüe perquè entenen que, pel fet que els seus exercits vencessin una guerra, la seva llengua és superior a les altres. Una bajanada com aquesta, que una llengua és superior a una altra —i que, a sobre, el criteri per definir aquesta suposada superioritat sigui la força de les armes—, només se li pot acudir a algú que no té dos dits de coneixement. No hi ha cap llegua que sigui superior a cap altra, en tant que totes i cada una d'elles són una manera d'explicar el món segons el veuen els seus parlants. Malament anem si el dret a l'existència de les paraules es fonamenta en la violència…

D'altra banda, seguint amb la política encetada, vegeu què es diu en aquest altre paràgraf del mateix document: « […] Como a cada Nación [amb majúscula a l'original] parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País [ens retrata amb precisió mil·limètrica], y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Davant d'una floreta així, sobren els comentaris.

Ras i curt, es donen ordres clares i precises per tal que es dugui a terme un genocidi cultural en tota regla. Els catalans, els valencians, els mallorquins (els súbdits del Regne de Mallorca) i els aragonesos han estat vençuts per les armes i han perdut qualsevol dret a ser; s'han de dissoldre en una realitat que els és estranya i forana.

Que se sàpiga, els decrets de nova planta no han estat abolits ni derogats. Per tant, fins que no es demostri el contrari, seguim ocupats per les armes, som un dels últims vestigis de l'imperi de sa graciosa majestat castellana en el que nunca se pone el Sol.

El que ha passat aquests dies, juntament amb el que ha passat en els darrers quatre segles, no fa altra cosa que reafirmar-me en la necessitat de reivindicar el meu dret a ser com sóc: algú que estima el seu País, la seva cultura i la seva llengua; algú que no tolera que li imposin, encara que sigui de manera sibil·lina i mal disfressada de benvolença, com ha de ser, com s'ha de comportar, quin país ha d'estimar ni quina llengua ha de parlar. Per això subscric tots i cada un dels mots que en Lluís Sintes, un amic menorquí cantant i poeta, publicà en un poema inclòs en el seu llibre Pecat venial:

            Llengua

            Són les paraules dels avis,
            són les frases de mo mare,
            bons exhorts i consells savis
            que dins el cor porto encara.

            Bella llengua incompresa,
            malaltissa obsessió!
            Contra noltros guerra encesa,
            parla, senyera, nació…

            Trista lluita, lluita eterna
            d'un poble noble i maltret.
            Vull parlar en llengua materna,
            de fer-ho en tinc tot el dret!

            Són paraules colpidores
            de vesins, pares i avis.
            Callin ja les veus traïdores
            que segellen els meus llavis!

            Vull tornar als carrers de sempre, 
            d'entranyable olor de pa,
            i que ningú vengui a dir-me
            com m'hauria d'expressar!

                                                  Lluís Sintes i Mercadal

Crec que ja està tot dit, oi?

I encara en dubteu?

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!

Escandalós!

Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer, porque la tragedia se la traga ella».

Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.

No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.

Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.

No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.

No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…