Escandalós!

Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer, porque la tragedia se la traga ella».

Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.

No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.

Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.

No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.

No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…

Modernitats

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!

Com més amunt pugis […]

[…] més forta serà la patacada. Sàvia observació. No sé per quins set sous, totes les ascensions fulgurants acaben en caigudes estrepitoses. Sembla com si estiguéssim condemnats a no saber on és el límit de les nostres possibilitats.

Un bon exemple és el que ha passat amb la SGAE; més concretament, amb els seus directius. Ja fa temps que tothom sense excepció és víctima de la seva voracitat recaptadora i, per altra banda, dels seus més de 90.000 socis, entre els quals m'hi compto, els que tenen el privilegi d'intervenir en les decisions preses en assemblea són un grup molt migrat. A més, els mecanismes de distribució dels drets recaptats són d'allò més obscurs, per no dir que són laberíntics i clarament discriminatoris.

Pel que fa al tracte dispensat als usuaris dels drets que gestiona, val a dir que, conceptualment, els considera, tots, poca cosa més que delinqüents. Perquè com s'explica, si no, el fet que, per adquirir qualsevol aparell o objecte capaç d'emmagatzemar dades, siguin del tipus que siguin, haguem de satisfer una quantitat de diners (el famós i odiat cànon digital) equiparada a una multa per haver transgredit ves a saber tu quina norma? Que potser no és considerar-nos culpables per endavant de, possiblement, enregistrar i emmagatzemar arxius protegits per drets d'autor? I això, fins i tot, fent-ne còpies destinades a l'ús privat! On para la presumpció d'innocència que caracteritza qualsevol democràcia?


Diuen els experts que tendim a projectar en els altres allò que som nosaltres. A la llum del que ha passat —i està passant— a la SGAE sembla que, un cop més, aquest axioma es confirma. Fa un parell d'anys, per aquestes mateixes dates, esclatava l'anomenat Cas Palau. Les xifres que es manejaven van acabar provocant-nos vertigen. És que 30.000.000 d'euros són molts diners! Segur que la majoria de nosaltres no els veurem junts mai de la vida. Doncs bé, comparat amb l'escàndol objecte d'aquest comentari, allò s'ha quedat en la xocolata del lloro. Si 30.000.000 d'euros ja feien que ens rodés el cap, què no faran els més de 300.000.000 que, aparentment, han volat ves a saber on? Arribats en aquest punt, tant me fa que en siguin 30.000.000 com 300.000.000. El meu cervell és del tot incapaç de copsar-ne la magnitud exacta; em perdo dins la tirallonga de zeros. Només sé que una i altra quantitat són una gran morterada de diners.


Però anem al que ens interessa: els excel·lents resultats econòmics de la SGAE durant els darrers anys i les acusacions de malversació de fons i apropiació indeguda que recauen sobre la seva directiva. Poques entitats —suposadament— sense ànim de lucre com la SGAE han pogut presentar mai un balanç econòmic tan engrescador:

• Increment quasi exponencial dels ingressos.
• Adquisició arreu de l'Estat de diversos teatres i altres béns immobles per teixir una xarxa d'escenaris pròpia i, d'aquesta manera, cobrar per dues bandes: el lloguer de l'escenari i —perquè és evident que les actuacions en tals locals no poden escapar al control dels drets sobre la propietat intel·lectual— els drets d'autor. Tot això si, directament, no es fa especulació amb les adquisicions; que tot podria passar…
• Exploració de noves bosses de productivitat, com per exemple establiments on hi ha instal·lat algun aparell susceptible de reproduir continguts subjectes a drets d'autor i collar-los recorrent a amenaces de portar-los davant dels tribunals.
• Subjecció a gravamen de tot allò que sigui susceptible d'emmagatzemar qualsevol tipus de dades. Així, en comprar un CD verge, la meitat del preu que paguem per cada unitat correspon al cànon digital.

Evidentment, la SGAE pot presumir d'haver multiplicat per vint els ingressos per recaptació en vint anys. D'això se'n diu eficàcia recaptadora. Però té un costat fosc: com s'han aconseguit aquest "magnífics" resultats. Mentre que a tot Europa els drets d'autor equivalen al 3 o el 3,5% del taquillatge, a l'Estat espanyol, la taxa arriba al 10% —si no és una estrena— i fins i tot el 20% —quan es parla d'una estrena absoluta— i sempre segons unes tarifes que determina la pròpia entitat gestora que, amb un desvergonyiment ben palès, arriba a cobrar drets d'autor fins i tot en actes benèfics.

Per acabar-ho d'adobar, la ministra del ram, Ángeles González-Sinde, hi està vinculada perquè, essent com és guionista i directora de cine, n'és sòcia. No cal estar gaire al dia de les polèmiques per recordar que ella és la promotora d'una controvertida llei que ha posat en peu de guerra tot Internet a causa de la seva pretensió de controlar fins a l'indicible el tràfic d'intercanvi d'arxius entre els seus usuaris.

No voldria semblar rocambolesc o víctima d'una paranoia conspiradora. Tanmateix, no deixa de ser un pèl sospitós que el govern de l'Estat legisli al respecte quan la ministra del ram és qui és i té les vinculacions que té. Déu me'n guard d'aixecar cap dit acusador, però que la ministra defensés amb ungles i dents l'aplicació d'un cànon tan abusiu i, a més, posés tota la carn a la graella per tal de tirar endavant una llei com la que projecta sembla, si més no, massa coincidència. Una cosa sí que s'ha de dir: la pròpia ministra González-Sinde ha demanat comparèixer voluntàriament davant del Congrés de Diputats per donar explicacions al respecte. Ja veurem com s'explica.


Com massa coincidència és també que, ara que els ha esclatat el globus a la cara, des del Govern es digui que ja no s'aplicarà el cànon digital i que és una decisió presa des de ja fa temps. Ves per on mira què tal, ho fan públic l'endemà mateix que la cúpula de la SGAE sortís emmanillada de la seu de l'entitat. Ai caram! Guaita tu!