Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.

Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.

La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.

Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.

Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.

Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.

Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.

I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!

Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.

El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.

Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.

Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.

Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.

Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.

I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…

Però què s'han pensat!

Senzillament, no sé què pretenen els anomenats "indignats". Per una banda demanen més democràcia; però quan es posa en marxa la màxima expressió de la democràcia, el Parlament, barren el pas als diputats adduint que no els representen.

Potser no, que no els representen. Però és que a mi tampoc em representen tots els parlamentaris perquè jo no els he triat tots. Però jo tinc tot el dret d'exigir als polítics, perquè jo he participat en unes eleccions que, si no es demostra el contrari, són del tot legítimes. Molts dels "indignats" no van acudir a les urnes; per tant, es van desentendre d'una democràcia que, per exigua que sigui, continua sent democràcia.

I jo em pregunto: Com pretenen defensar la democràcia si ara com ara estan duent a terme pràctiques antidemocràtiques? Perquè, no ho oblidem, ¿hi pot haver res de més antidemocràtic que impedir als legítims representats dels electors que exerceixin la missió per a la qual han estat elegits, és a dir: debatre i dictar lleis al lloc que és el màxim exponent del poder del poble, que no és altre que el seu Parlament?

Cada dia que passa, aquest moviment va deixant pel camí un parrac més de la seva ja escassa credibilitat. Vaig començar veient-los com l'expressió d'una indignació que compartia amb ells i que, tot i que no ho sembli, continuo sentint. Ara com ara, penso en ells i només veig que elements distorsionadors de la vida pública del país incapaços de fer propostes coherents i madures. Cada cop més, això s'assembla al pati de la meva escola i els primers cursos de la Universitat, on tot s'arreglava en assemblees que s'eternitzaven i mai no duien enlloc.

I és normal, que passi això. Si és que l'adolescència, l'edat en què, tot i ser com criatures, els joves es pensen els més savis del món i que amb quatre bons propòsits ho arreglaran tot, s'ha allargat fins ben entrada la trentena!

Ja està, ja han protestat, ja han fet la seva rabieta i tots ja sabem que estan emprenyats. Ara, que es deixin de galindaines i, si no són capaços de fer res de bo, que deixin fer als que en saben de veritat!