Perdoneu, però algú ho havia de dir!

M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.

El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.

Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.

Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.

Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.

Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.

I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…

Però què s'han pensat!

Senzillament, no sé què pretenen els anomenats "indignats". Per una banda demanen més democràcia; però quan es posa en marxa la màxima expressió de la democràcia, el Parlament, barren el pas als diputats adduint que no els representen.

Potser no, que no els representen. Però és que a mi tampoc em representen tots els parlamentaris perquè jo no els he triat tots. Però jo tinc tot el dret d'exigir als polítics, perquè jo he participat en unes eleccions que, si no es demostra el contrari, són del tot legítimes. Molts dels "indignats" no van acudir a les urnes; per tant, es van desentendre d'una democràcia que, per exigua que sigui, continua sent democràcia.

I jo em pregunto: Com pretenen defensar la democràcia si ara com ara estan duent a terme pràctiques antidemocràtiques? Perquè, no ho oblidem, ¿hi pot haver res de més antidemocràtic que impedir als legítims representats dels electors que exerceixin la missió per a la qual han estat elegits, és a dir: debatre i dictar lleis al lloc que és el màxim exponent del poder del poble, que no és altre que el seu Parlament?

Cada dia que passa, aquest moviment va deixant pel camí un parrac més de la seva ja escassa credibilitat. Vaig començar veient-los com l'expressió d'una indignació que compartia amb ells i que, tot i que no ho sembli, continuo sentint. Ara com ara, penso en ells i només veig que elements distorsionadors de la vida pública del país incapaços de fer propostes coherents i madures. Cada cop més, això s'assembla al pati de la meva escola i els primers cursos de la Universitat, on tot s'arreglava en assemblees que s'eternitzaven i mai no duien enlloc.

I és normal, que passi això. Si és que l'adolescència, l'edat en què, tot i ser com criatures, els joves es pensen els més savis del món i que amb quatre bons propòsits ho arreglaran tot, s'ha allargat fins ben entrada la trentena!

Ja està, ja han protestat, ja han fet la seva rabieta i tots ja sabem que estan emprenyats. Ara, que es deixin de galindaines i, si no són capaços de fer res de bo, que deixin fer als que en saben de veritat!

Nacionalitzacions i rumors de nacionalitzacions

No sé ben bé com prendre'm tot l'enrenou que s'està muntant al voltant de les caixes d'estalvis. L'únic que sé és que algú hi deu haver que està molt interessat a desmantellar-les. És que, si no, no m'explico aquests constants ensurts al voltant seu: l'últim, la notícia apareguda al Periódico d'avui en què s'assegura que quatre caixes d'estalvis —Catalunya Caixa i Unnim a Catalunya, la CAM al País Valencià i Nova Caixa Galicia— seran objecte d'intervenció durant aquest estiu.

Des de sempre, les caixes han tingut una funció social, mai no han estat un negoci (o això crèiem, perquè, vistes les polítiques d'alguna d'elles, ningú no ho diria…) i, almenys a Catalunya, la seva implantació i arrelament a la societat han estat molt intensos; fins al punt d'esdevenir un tret diferencial del, per anomenar-lo d'alguna manera, sistema financer català. Sempre han sigut entitats de mida mitjana o reduïda, amb una fidelitat dels impositors a prova de bomba i una obra social que revertia al territori els guanys obtinguts a partir del "negoci" dels diners; de forma que, encara que de manera un tant exigua, redistribuïen la riquesa cap a les classes socials més desafavorides.

Tanmateix, des d'un temps ençà, en relació a les caixes d'estalvis, no se senten més que rumors que, per cert, no són gens tranquil·litzadors: Que si tal caixa ha estat intervinguda, que si tal altra potser no té prou líquid per fer front a les possibles exigències puntuals, que si ara cal augmentar el core capital per garantir-ne la solvència de totes elles (manera molt sibil·lina de dir que no són solvents)… En canvi, dels seus competidors més directes, els bancs —entitats l'única finalitat dels quals és guanyar diners i acumular-los en unes poques butxaques a costa dels dipòsits i els préstecs "graciosament" concedits a una classe mitja cada cop més escanyada pels deutes— ningú en diu pestes; i això que ells també han rebut de l'Estat quantitats ingents de diners amb la finalitat de sanejar-los i incentivar la circulació de capitals.

Ah, però és que els bancs són cosa apart. Són intocables, immunes a les exigències de prudència que haurien de caracteritzar qualsevol entitat que es dediqui a gestionar fons d'altri. Tant li fa que estiguin en situació de virtual fallida tècnica; els seus directius perceben unes primes i uns incentius exorbitants tot i haver-los dut al caire de l'abisme. I no només això, sinó que, en lloc d'esdevenir corretja de transmissió i transferir els diners lliurats per l'Estat al corrent inversor general per tal d'estimular-ne la circulació i reactivar l'economia, s'han dedicat de manera ben descarada a incorporar-los directament als seus comptes de resultats.

D'altra banda, les caixes d'estalvis detenen una important quota de capital que als grans bancs els aniria de perles si els podessin captar (més dipòsits, més guanys; tants caps, tants barrets); i, de tots és sabut, en els mercats financers, n'hi ha prou amb un rumor per enfonsar la reputació de solvència del més pintat. Per tant, costa ben poc endevinar qui surt més beneficiat de l'ensulsiada de les caixes d'estalvis. Al lector deixo que tregui les conclusions oportunes.