No! Jo dic no!

Quin tuf més desagradable que em ve al nas quan veig aquesta acampada a plaça Catalunya! Tinc l'estranya sensació que ja he viscut abans aquesta situació.

Em vénen al cap les imatges dels "estudiants" anti-Bolonya al vestíbul i l'escalinata noble del rectorat de la Universitat de Barcelona l'any passat. Primer, potser sí que hi havia gent que s'ho creia, allò de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya… Però, després, a mesura que anaven passant els dies, allò cada vegada prenia més el caire d'un campament d'aprofitats i dropos, que és el que, finalment, eren els que van acabar marxant de tan insigne edifici.

Si una cosa s'ha de dir en favor d'aquells, és que no van fer malbé cap dels valuosíssims quadres que hi ha penjats al capdamunt de l'escalinata noble, la que du al Rectorat. Però els trinxeraires de plaça Catalunya no han mostrat cap mena de respecte pels monuments que hi ha. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure la pobra Deessa de Clarà amb el símbol de l'anarquisme tatuat a l'esquena. Probablement, el brètol que hi va estampar la seva ignominiosa signatura desconeixia el valor simbòlic que per a la ciutat té aquesta escultura. Si això ja és trist i deplorable, encara ho seria més si, coneixent-lo —cosa que, d'altra banda dubto profundament—, l'hi hagués estampat igualment.

I aquests es diuen ciutadans? I això pretenen que s'anomeni democràcia? On són tots els signes de civilitat (civilització) que caracteritzen una democràcia com cal? Que em perdonin, però no són dels meus!

D'acampades i càrregues policials

Tot aquest sidral de les acampades de protesta va estar molt bé quan va començar. Després, de mica en mica, ha anat degenerant en una cosa que ningú sap ben bé què és. La corda s'ha tensat fins que ha arribat un punt que s'ha trencat.

D'entrada, no aprovo la violència gratuïta. Si és veritat que els mossos han carregat de manera indiscriminada i desproporcionada, és reprovable. D'altra banda, els nostres policies (del cos que siguin) reben una formació prou bona com per poder pensar que no responen amb violència si abans no se'ls ha provocat o no se senten acorralats i en perill. I això és el que sembla que ha passat a la Plaça de Catalunya. Sembla ser que, com sempre sol passar, aprofitant una concentració prou gran de persones descontentes amb la situació, els avalotadors de sempre s'han despatxat a gust i han començat a fer de les seves. Ja va passar altres vegades i tornarà a passar.

D'altra banda, tota aquesta moguda em recorda molt el que va passar a la Universitat de Barcelona ara fa cosa d'un any. Coincidint amb un canvi de Rector, quatre eixelebrats, amb l'excusa de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya, van prendre possessió del vestíbul i l'escalinata de l'edifici històric i en van fer el seu feu particular. Tant els feia que allà hi haguessin quadres de gran valor cedits en dipòsit pel Museo del Prado: els marcs els servien per lligar-hi els tendals que feien servir per dormir. Finalment, quan van marxar, allò semblava més una cort de porcs que el temple del saber. I, total, per no aconseguir res de res; perquè, a més que el Pla es va aplicar amb tota la seva extensió, no hi havia un discurs coherent; com tampoc hi ha discurs coherent entre els indignats, que si alguna cosa tenen en comú és que no tenen res en comú; perquè, per més assemblees que facin i presumeixin de transversalitat (gran paraula, aquesta), al capdavall són un grup heterogeni i desarticulat.

No seré jo qui demani cap dimissió. Aquesta situació ja feia dies que es veia venir. L'apropiació d'un espai públic només pot acabar de mala manera. Una cosa és protestar durant dos o tres dies —cosa totalment legítima— i una altra de molt diferent és instal·lar-se en la protesta entorpint els quefers d'altri i apropiar-se d'un espai que, per definició, és d'ús comú a tots els ciutadans, protestin o no.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, seure a la voravia i plorar no duu enlloc. Si realment volem un canvi ens l'haurem de fabricar nosaltres mateixos. I la millor manera de fer-ho és posant fil a l'agulla i controlant de prop els polítics perquè no facin allò que més els convé a ells, sinó el que nosaltres necessitem; és a dir, l'abstenció és el malbaratament del nostre dret a decidir. Pel sol fet de no votar ja estem prenent un partit: el del tant-se-me'n-fot, una opció ben coherent per qui diu que està tip de l'actual estat de coses.

Teatre i presa de pèl

Per raons que no vénen al cas, aquest cap de setmana he pogut gaudir i patir el teatre que es representa actualment a Barcelona. En primer lloc he assistit a una funció de Truca un inspector, el thriller signat per J. B. Priestley l’any 1945. L’endemà em convidaven a veure Conte d’hivern, de William Shakespeare.

Amb la primera producció, les expectatives es van veure més que depassades pel producte ofert. La direcció de Josep Maria Pou, capaç de treure dels actors el millor que tenen; el treball actoral, impecable (a destacar Carles Canut i Victòria Pagès); l’escenografia, cuidada i coherent (reproduïnt un interior victorià); el vestuari, característic de l’època en què se situa l’acció (l’any 1912); i els efectes escènics, suggerents i enigmàtics, posen de relleu la força d’un text que, tot i haver estat escrit fa prop de setanta anys, no ha perdut ni un bri de la seva força original. Muntatges així fan abrigar l'esperança que el bon teatre no morirà mai. Us la ben recomano.

Però tota moneda té una cara i una creu. Si la cara de la nostra és el muntatge dirigit per Pou, la creu la posa la producció de Conte d’hivern signada per Carme Portaceli.

No sóc contrari a les adaptacions dels textos clàssics; tanmateix, sempre he dit que hi ha límits que no s’haurien de traspassar mai. En aquest cas, però, Portaceli, potser forçada per la marca de la casa (llegiu-hi Bieito), ha dut el text shakespearià a un terreny en què perd tot el seu sentit. Encara no he pogut entendre el significat d’uns monitors de televisió omnipresents i perfectament prescindibles a l’escenari i al prosceni. A més, se m’acud una pregunta: què diantres hi tenen a veure amb l’acció dramàtica aquella mastodòntica taula de consell d’administració que, per més inri, els actors, en un nou “treball de Sísif”, es veuen forçats a empènyer, fent-la pivotar, i el desgavell de cadires que això comporta? Quant al treball actoral, destaca un enèrgic, gairebé esquizofrènic per causa de la gelosia del seu personatge, David Bagès, molt per damunt dels seus companys de repartiment. Per la seva part, la seva oponent, Gabriela Flores, faria bé de vigilar més de prop la seva dicció del català (un text clàssic no admet la mescla de fonètica oriental i occidental i, per la seva pròpia naturalesa, exigeix una dicció seguint la llengua estàndard), a més de mesurar més el gest en la interpretació de la part d’Hermione; el resultat és que no acabem de distingir-la de Paulina. En resum: No aneu a veure-la si no és que sou fans de David Bagès o uns esnobs irredempts, amants de la provocació i la transgressió gratuïtes. Una producció perfectament mediocre i fluixa, si no pèssima i abjecta. Aquesta mena de produccions fan que el públic s’ho pensi dues vegades abans d’anar al teatre.