Recordar, oblidar, perdonar

A la mort del dictador, Espanya va encetar un dels períodes més apassionants de tota la seva història: la transició democràtica. Allò fou possible gràcies a la voluntat reconciliadora, que va propiciar un pacte constitucional que ens ha permès gaudir del període d'estabilitat política i progrés econòmic més llarg dels últims tres-cents anys. És mèrit de tots, sense excepció: dels dirigents del franquisme, que, capitanejats pel Rei, van veure la necessitat del canvi i van fer possible una reforma en profunditat del règim, i de l'oposició democràtica que, en lloc de voler treure partit del buit de poder per entrar a sang i fetge, va saber ser prudent i amotllar-se a les circumstàncies per tal d'estalviar al país un bany de sang més que probable.

Durant trenta anys hem viscut en un règim constitucional que, de bell antuvi, es volia reconciliador. La reconciliació ha estat la divisa no explicitada de les successives legislatures. Però perquè hi hagi reconciliació cal que tothom reconegui la seva responsabilitat i els familiars de les víctimes d'aquell conflicte sagnant que fou la Guerra Civil han de poder plorar els seus morts. Tots, sense excepció.

Les víctimes del bàndol vencedor ja ho van fer durant els quaranta anys de dictadura. Ara ha arribat l'hora a les del bàndol republicà, que han vist com la seva memòria quedava tacada per unes acusacions que, en molts casos, eren tan peregrines com ser un membre destacat de la cooperativa agrària del poble o haver proferit algun comentari que no era del gust dels acusadors. Fins es van donar molts casos de delacions per enveges i esperit de revenja.

Aquestes víctimes, o els seus familiars més propers, han de poder veure com, si més no, se'ls restitueix l'honor que els fou arrabassat ara fa prop de setanta anys. Però certs sectors de l'arc polític argumenten que cal passar pàgina, que no és bo furgar en les ferides del passat, perquè correm el risc de trencar la convivència i desfermar una altra confrontació com aquella.

Fins a cert punt, puc entendre que els hereus dels vencedors vulguin mantenir l'actual estat de coses per por de veure tacada la reputació dels seus familiars, que corren el risc que el dit acusador de la Història els assenyali per sempre més. Però el que m'indigna fins a l'extrem és el fet que algú que es diu seguidor de Crist, algú que, ell més que ningú, hauria de practicar l'esperit de reconciliació i perdó, vulgui fer taula rasa amb les víctimes d'un bàndol i no amb les de l'altre.

Em refereixo a sa eminència el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Monsenyor Antonio María Rouco Varela, que ha tingut la gosadia de dir que, en benefici de la convivència, cal que oblidem els quaranta anys de franquisme. Em resulta vomitiu que algú que diu predicar l'amor i el perdó pretengui deixar de banda tots aquells que no van tenir “l'encert” d'arrenglerar-se a les files del bàndol guanyador de la Guerra Civil, el dels generals insurrectes.

Si alguna cosa ha fet l'Església Catòlica ha estat, precisament, honrar els seus màrtirs d'aquella contesa. No cal furgar gaire en les hemeroteques per torbar la notícia de la beatificació de més de quatre-cents capellans i monges assassinats per les hordes descontrolades del bàndol republicà. No discuteixo la decisió; de descontrolats el món n'està ple, i totes les víctimes mereixen ser dignificades. Però, no és veritat que una cosa és que, tot i haver estat víctima d'uns descontrolats, se sàpiga on descansen les restes dels difunts i hagin rebut digna sepultura i una altra de ben diferent és que algú que tingui un familiar mort a mans dels vencedors no pugui saber on trobar-ne les restes ni donar-los digna sepultura per tal de poder tancar el dol? En defintiva, quan es vol impedir que surti a la llum tot aquell procés de “purga i depuració” —neteja i extermini, en diria jo— no s'està fent altra cosa que sostreure el dret de tancar el procés de dol que tenen els familiars de les víctimes republicanes.

Mentre hi hagi algú que no ha pogut plorar els seus morts, la necessària —i tan reclamada— reconciliació serà impossible; perquè, per tal que es pugui donar, cal que totes les parts hagin tancat el seu dol. No es pot oblidar si abans no es coneix; no hi pot haver reconciliació si abans no s'ha assumit la pròpia responsabilitat. No podrem passar pàgina si abans no l'hem llegida.

D'altra banda, la Història està plena d'exemples que demostren que l'oblit mena a la repetició dels errors. Els pobles que no recorden el seu passat, i no n'extreuen les lliçons oportunes, estan condemnats a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Per tant, si no volem que recomenci aquell capítol fosc i trist de la història recent del nostre país, caldrà que el recordem i tinguem ben presents les causes que el van desfermar. Només així podrem detectar-les i corregir-les abans no sigui massa tard.

Problema o solució?

Ara que torna a treure el nas el fantasma de l'atur, molts es miren de reüll els immigrants i els acusen de ser la causa dels nostres mals. És una característica força habitual en les economies decadents que es faci recaure la culpa sobre els més febles, en aquest cas la immigració.

No és que jo ara vulgui fer una defensa aferrissada i indiscriminada dels immigrants, però sí que és el meu propòsit analitzar amb una mica de deteniment què és causa de la immigració i què conseqüència. Per saber com se sent un immigrant no està de més intentar posar-se en la seva pell. De fet, al nostre país no ens hauria de costar gaire; encara no fa trenta anys que els que ara es queixen de la immigració van decidir fer el mateix pas que aquells que ells tant critiquen. O és que potser no ens recordem que als anys seixanta i setanta del segle passat, el segle XX, molts espanyols van emprendre el camí de les europes per provar fortuna en terres estranyes? Tan poca memòria tenim?

Clar, me n'oblidava, en aquell temps els emigrants anaven a passar unes vacances pagades a Alemanya, França, Suïssa… I que bé que s'ho passaven! Es veu que fer les feines que ningú vol agafar és d'allò més divertit. Netejar clavegueres, enfilar-se a les bastides amb un fred que pela i jugar-s'hi la vida de sol a sol, treballar a les fàbriques per un sou de misèria i en condicions infrahumanes, viure amuntegats com xinxes en naus industrials i altres delicadeses per l'estil devia ser cosa de senyorets. I tant li feia si eren honrats com cràpules i busca-raons, tots havien de passar pel mateix recer.

Ara resulta que el nostre s'ha convertit en un país receptor d'immigració. Els esforços de tots han fet que el nostre es vegi com un lloc on poder viure amb comoditat. Sembla que pels que viuen fora de les nostres fronteres, al tercer món, aquí lliguem els gossos amb llonganisses. I, sincerament, de portes enfora sembla que sí.

Però és real aquesta nostra opulència? És fàcil mantenir el nostre tren de vida? I el que és més important: La felicitat consisteix, precisament, a posseir i acumular sense fre? Tornem al tema que ens ocupa. Això requeriria tota una altra línia de reflexió i correm el risc de perdre el fil.

Parlàvem del fet immigratori amb les seves causes i les seves conseqüències. Durant segles, la vella Europa s'ha dedicat a espoliar alegrament la resta del món amb l'única finalitat d'aconseguir el seu propi benestar i la seva opulència, malgrat que això comportés la destrucció d'altres societats. No deixa de sorprendre com un continent que no és especialment ric en recursos naturals ha pogut dominar el món durant tant de temps.

I ara ens estranyem que aquells a qui abans sotmetíem es vulguin equiparar a nosaltres i vinguin al que per ells és una terra de promissió. I és cert, és veritat que el primer món és una terra d'oportunitats. Però també és cert que tothom vol progressar socialment i atènyer cotes de benestar superiors sense haver de treballar com un escarràs. És més, aquest és un desig lícit i honorable.

El que ja no és tan honorable és ser excessivament selectiu amb les feines perquè, ai!, són desagradables i estan considerades de baixa estofa i, després, amb tota la hipocresia del món, acusar de prendre-nos-les algú altre que sí que està disposat a acceptar-les. En què quedem? Les volem o no les volem? Estem disposats a fer aquelles feines mal considerades o que són objecte de les mil i una cabronades de la gent o som tan primmirats i tenim la pell tan fina que la mínima sospita de durícia ja es les fa rebutjar? Estem disposats a suportar, per exemple, la grolleria i la mala educació d'aquell client del restaurant que la té presa amb el cambrer de torn o no?

D'altra banda, sí, és cert que els sous no són el que havien sigut i ara costa més esforços dur una vida regalada com la que havíem portat últimament. Però no puc pensar que hi hagi crisi real mentre vegi que els caps de setmana els restaurants estan plens de gom a gom, mentre cada estiu es produeixin aglomeracions als aeroports per culpa de l'allau de gent que s'abraona als avions amb la intenció de travessar mig món per fer allò que també es pot fer a casa nostra. Sembla que haguéssim oblidat que els luxes tenen un preu i s'han de pagar.

Avui dia, si no es tria una destinació ben exòtica per a les vacances no s'és ningú. Crec que si ens oferien la possibilitat d'anar a la Lluna, la triaríem només pel sol fet de poder-ne presumir. No fa tants anys que la gent es podia donar per satisfeta si tenia vacances. Efectivament, el gaudi de les vacances pagades ha estat un gran avenç social. Però una cosa és fer vacances i una altra de ben diferent, esgotar-se fins a l'extenuació, tant física, com mental i econòmica. Més d'un, i més de dos, arriba a endeutar-se fins a l'indicible per anar-se'n a l'altra punta del món. No entro a valorar si això és o no fer vacances; cadascú tria com vol passar el temps de lleure. Sí que valoro —i molt negativament, per cert— el fet de no ser previsor i malbaratar els propis recursos quan es passa una època de bonança econòmica, oblidant que en aquest món, tot segueix uns cicles més o menys regulars.

Ara estem de vaques magres i en culpem els estrangers que han vingut a casa nostra a la recerca d'una mica d'esperança. Però, són ells la causa real dels nostres mals? Són els veritables culpables del fet que l'especulació hagi campat pels seus dominis i ara esclati l'enèssima bombolla, en aquest cas immobiliària i financera? Si ells haguéssin estat els especuladors, sí que ho serien. Però no ho podien ser, els mancava l'essencial: els diners que han vingut a cercar aquí per poder tirar endavant les seves famílies d'allà; una cosa que, no ens n'oblidem, vam fer nosaltres ara fa trenta o quaranta anys.

És molt fàcil fer que la responsabilitat recaigui en l'altre, és un defecte tan vell com la mateixa humanitat. Però no oblidem que els qui hem especulat, els qui hem deixat d'estalviar, els qui no hem reinvertit beneficis en les empreses, en suma, els qui hem provocat tot aquest daltabaix som nosaltres mateixos. I si no arriba a ser per aquests immigrants tan criticats que estan disposats a ocupar els graons més baixos de l'escala social —que nosaltres rebutgem perquè els considerem massa degradants—, què seria de tot el sistema econòmic? Per tal que uns consumeixin, altres han de produir; per tal que uns puguin gastar, altres han de generar riquesa; per tal que uns puguin viure a cos de rei, altres s'han d'escarrassar.

Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que es trenca. I nosaltres l'hi hem dut tantes vegades que se'ns ha trencat. Quan podíem fer-ho, no vam ser previsors i no vam fer provisions per al futur; ens vam embrancar en una cursa consumista desenfrenada i ara volem mantenir aquell tren de vida a canvi de cap esforç, i això és impossible. Hem estirat més el braç que la màniga i ens hem picat els dits. De qui és culpa? Sort en tindrem dels immigrants que estiguin disposats a treballar de valent per sustentar el sistema. Ho voldrem fer nosaltres? Què són els immigrants, el problema o la solució?

Vergonya

De bell antuvi haig de reconèixer que no m'agrada el futbol. De fet, no m'agrada l'esport; però potser he acabat detestant el futbol. Les raons són diverses i després de veure l'enrenou que alguns partits ocasionen n'he pogut esbrinar les causes.

M'explico. És cert que he dit que no m'agrada l'esport. Però també és cert que reconec que alguns esports proporcionen imatges de gran plasticitat o, per la rapidesa amb què es desenvolupen, emocions prou intenses. En aquests casos, fins puc asseure'm una estona davant del televisor i gaudir de l'espectacle que se'm brinda de manera gratuïta; perquè, ara com ara, no penso pagar per veure una cosa que no m'atrau especialment. Però el futbol no presenta cap d'aquestes dues característiques. D'entrada, un extraterrestre que en veiés un partit sense que ningú li expliqués de què va la cosa només veuria un grapat d'homes fets i drets corrent en calça curta darrere d'un objecte que rep puntades de peu de tothom. Sí, és veritat, per fer certes coses amb els peus es necessita una habilitat que no tothom té. Però aquí s'acaba tot. D'altra banda, les dimensions del camp fan que les jugades es puguin eternitzar i més d'un aficionat ha reconegut que hi pot haver partits francament tediosos.

Si tot s'acabés aquí, encara rai! Però en el futbol s'hi han barrejat altres coses que, mirat fredament, n'han desvirtuat l'esperit que tot esport ha de tenir. Segons els anglesos, que d'això es veu que en saben un niu, l'esport ha de tenir una component de superació de reptes i de cooperació per atènyer uns objectius establerts (en el cas del futbol, introduir tantes vegades com es pugui una pilota al fons d'una xarxa que l'equip contrari mira de protegir).

Tanmateix, alguns (molts, ho reconec) desenvolupen un sentiment que, si més no, és estrany: sense moure's del seu seient, fins i tot a milers de quilòmetres del lloc on es juga el partit i encara que només sigui per uns instants, els sembla que són al terreny de joc i formen part d'un dels dos equips que s'hi enfronten. I aleshores és quan tot comença a grinyolar.

Aquell sentiment de superació personal i cooperació se substitueix per unes ànsies desmesurades d'anihilar l'adversari i el partit ja no es veu com un entreteniment innocent i distès, sinó com una veritable batalla en què l'equip contrari és l'enemic a batre. El fair play, tan característic de la filosofia esportiva anglesa, deixa pas a l'agressivitat.

Això és així quan el partit es juga entre dos equips rivals. Però quan els equips contendents són dues seleccions nacionals s'hi afegeix una altra característica. Aleshores ja no són els nois de l'equip de casa que s'enfronten a l'equip contrari. Els nacionalismes mal entesos fan que l'enfrontament esdevingui una qüestió d'Estat.

Els mitjans de comunicació comencen a bombardejar l'audiència amb missatges com: «Som els millors», «Vencerem», «Podrem»… Som? Vencerem? Podrem? Qui juga, l'equip o tot el país? I pobres de nosaltres si la selecció acaba guanyant la competició! Aleshores el paroxisme general pot arribar a cotes inimaginables.

Fins i tot això, fent un esforç, podria entendre-ho i acceptar-ho. Però el que no accepto de cap manera, ni estic disposat a acceptar, és l'espectacle llastimós que es produeix entre els “aficionats”: insults, comentaris vexatoris envers l'afició rival (o, si el partit ha acabat en derrota, per als jugadors del propi equip)… Ras i curt, en aquestes circumstàncies aflora la cara més animal de la personalitat. Qui així es deixa endur per les passions s'embruteix i perd la dignitat.