Vergonya

De bell antuvi haig de reconèixer que no m'agrada el futbol. De fet, no m'agrada l'esport; però potser he acabat detestant el futbol. Les raons són diverses i després de veure l'enrenou que alguns partits ocasionen n'he pogut esbrinar les causes.

M'explico. És cert que he dit que no m'agrada l'esport. Però també és cert que reconec que alguns esports proporcionen imatges de gran plasticitat o, per la rapidesa amb què es desenvolupen, emocions prou intenses. En aquests casos, fins puc asseure'm una estona davant del televisor i gaudir de l'espectacle que se'm brinda de manera gratuïta; perquè, ara com ara, no penso pagar per veure una cosa que no m'atrau especialment. Però el futbol no presenta cap d'aquestes dues característiques. D'entrada, un extraterrestre que en veiés un partit sense que ningú li expliqués de què va la cosa només veuria un grapat d'homes fets i drets corrent en calça curta darrere d'un objecte que rep puntades de peu de tothom. Sí, és veritat, per fer certes coses amb els peus es necessita una habilitat que no tothom té. Però aquí s'acaba tot. D'altra banda, les dimensions del camp fan que les jugades es puguin eternitzar i més d'un aficionat ha reconegut que hi pot haver partits francament tediosos.

Si tot s'acabés aquí, encara rai! Però en el futbol s'hi han barrejat altres coses que, mirat fredament, n'han desvirtuat l'esperit que tot esport ha de tenir. Segons els anglesos, que d'això es veu que en saben un niu, l'esport ha de tenir una component de superació de reptes i de cooperació per atènyer uns objectius establerts (en el cas del futbol, introduir tantes vegades com es pugui una pilota al fons d'una xarxa que l'equip contrari mira de protegir).

Tanmateix, alguns (molts, ho reconec) desenvolupen un sentiment que, si més no, és estrany: sense moure's del seu seient, fins i tot a milers de quilòmetres del lloc on es juga el partit i encara que només sigui per uns instants, els sembla que són al terreny de joc i formen part d'un dels dos equips que s'hi enfronten. I aleshores és quan tot comença a grinyolar.

Aquell sentiment de superació personal i cooperació se substitueix per unes ànsies desmesurades d'anihilar l'adversari i el partit ja no es veu com un entreteniment innocent i distès, sinó com una veritable batalla en què l'equip contrari és l'enemic a batre. El fair play, tan característic de la filosofia esportiva anglesa, deixa pas a l'agressivitat.

Això és així quan el partit es juga entre dos equips rivals. Però quan els equips contendents són dues seleccions nacionals s'hi afegeix una altra característica. Aleshores ja no són els nois de l'equip de casa que s'enfronten a l'equip contrari. Els nacionalismes mal entesos fan que l'enfrontament esdevingui una qüestió d'Estat.

Els mitjans de comunicació comencen a bombardejar l'audiència amb missatges com: «Som els millors», «Vencerem», «Podrem»… Som? Vencerem? Podrem? Qui juga, l'equip o tot el país? I pobres de nosaltres si la selecció acaba guanyant la competició! Aleshores el paroxisme general pot arribar a cotes inimaginables.

Fins i tot això, fent un esforç, podria entendre-ho i acceptar-ho. Però el que no accepto de cap manera, ni estic disposat a acceptar, és l'espectacle llastimós que es produeix entre els “aficionats”: insults, comentaris vexatoris envers l'afició rival (o, si el partit ha acabat en derrota, per als jugadors del propi equip)… Ras i curt, en aquestes circumstàncies aflora la cara més animal de la personalitat. Qui així es deixa endur per les passions s'embruteix i perd la dignitat.

Pinotxo

Si en fem una lectura profunda, el conte de Collodi és una al·legoria perfecta del que és ser un ésser humà complet. La titella de fusta desitja ser un nen de debò, independent i amb voluntat pròpia, i per això s'embranca en múltiples aventures a la recerca del seu desig. Però quan pren consciència de la seva pròpia identitat, quan no es deixa entabanar per cants de sirena i no permet que el criteri d'altri li dicti què pot i què no pot fer, quan assumeix amb ple coneixement de causa les conseqüències dels seus actes, aleshores —i només aleshores—, esdevé un nen de carn i ossos; és a dir, es transforma en un ésser humà complet.

Una cosa semblant passa amb Mariano Rajoy. Personalment, no combrego amb les seves idees, però això no treu que m’interessi la seva figura; i més, després del que ha passat a Espanya en els darrers vuit anys. La seva trajectòria política ha estat, si més no, interessant.

Va començar a destacar en la palestra política estatal durant la crisi del Prestige (2002) i es va fer famós per aquelles declaracions sobre el petroli vessat que el van fer mereixedor del qualificatiu de “Señor de los Hilillos”, clara paròdia del títol de la pel·licula que en aquell temps estava al capdamunt de les cartelleres dels cinemes. Aquells comentaris sobre els «hilillos de plastilina» van provocar més d'un somriure sorneguer i condescendent. No eren la mena de metàfores que s'espera que faci servir un ministre del Govern espanyol.

Va passar el temps i José María Aznar havia de designar un successor. Havia promès que no es presentaria a una segona reelecció com a President del Govern de l'Estat i, d'acord amb els estatuts del PP, havia d'abandonar-ne la presidència i cedir-ne la direcció al futur candidat a la Presidència del Govern. Dos noms sonaven per al càrrec: Rodrigo Rato, Ministre de Finances i Vice-president econòmic del Govern, i Mariano Rajoy, Ministre de la Presidència i Portaveu del Govern.

Rato era un polític de perfil brillant, amb criteri, i partidari de la moderació. Per la seva banda, en política estatal, Rajoy sempre havia estat a l'ombra d'Aznar i, tot i que se'l sabia partidari de la moderació (com Rato), no destacava especialment en cap aspecte, la seva peronalitat era gris. Poc abans del congrés del partit que havia de tenir lloc el 2003, Aznar va desvelar incògnites i es va decantar per Rajoy; però, a l'ensems, amb la finalitat d'assegurar una continuïtat en l'actuació, el va deixar tutelat per Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, clars partidaris de la línia dura, liderada pel mateix Aznar.

Aznar estava convençut —així ho indicaven tots els sondejos— que, si no absoluta, el PP repetiria majoria a les eleccions del 2004. Però els fatídics atemptats de l'onze de març, a tres dies de les eleccions, i el barroer intent de segrest de la informació per part del Govern van desbaratar els seus plans. Aznar i Acebes, que aleshores era Ministre de l'Interior, obsedits per guanyar les eleccions, atribuint-lo a ETA, van voler instrumentalitzar l'atemptat més sagnant de la història d'Europa. La reacció de la ciutadania fou una participació en les eleccions tan elevada que va afavorir l'alternança en el poder. Més d'un ha dit que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP i, més concretament, el mateix Aznar.

En conseqüència, el PP va haver de passar a l'oposició i Aznar, que s'havia dissenyat un retir "a mida" presidint la FAES, la fàbrica d'idees del PP, i controlant Rajoy a través dels seus acòlits Acebes i Zaplana, va perdre influència sobre la política espanyola, però no sobre el partit. Tota la darrera legislatura, des de l'oposició, el PP es va dedicar a torpedinar la tasca de govern del PSOE practicant una política d'enfrontament constant, amb l'esperança que el desgast acabaria per girar les truites a favor del PP.

En tot aquest temps, el paper de Rajoy no fou precisament el del líder d'un partit que es vol de govern, ni el seu perfil atenyia l'alçada necessària per ocupar el càrrec de President del Govern. Curiosament, no era ell qui marcava la línia a seguir (si més no, no ho semblava), sinó Acebes i Zaplana, que seguien fil per randa les directrius que Aznar anava dictant des de la seva torre de vori de la FAES. A més, cada vegada que dins del PP s'aixecava una veu partidària de la moderació, algú de l'ala dura feia una maniobra per tal de neutralitzar-la. Una mostra d'això són els estira i arronsa entre Alberto Ruiz Gallardón, partidari de la línia moderada, i Esperanza Aguirre, personatge característic de la dreta més cavernària i ultramuntana.

En les societats democràticament madures, la política de desgast sistemàtic de l'adversari no du enlloc. Només aconsegueix abocar més llot al damunt del qui la practica. I això és el que ha passat les darreres eleccions legislatives. Tampoc les ha guanyat el PSOE, la política del qual no destaca, precisament, per la fermesa ni la coherència; les ha tornat a perdre el PP. Els seus esgarips han tingut l'efecte contrari al que desitjava: han tornat a mobilitzar el votant d'esquerres i, per tant, el PSOE, tot i que més ajustada que el 2004, ha renovat majoria parlamentària. El PP s'enfronta doncs, a quatre anys més de travessa del desert.

Ara el PP ha d'abordar un nou congrés en què es definiran la nova direcció i la línia política a seguir. Sembla que Rajoy ha après la lliçó i, valent-se del poder que li confereix la seva posició dins del partit, està apartant del seu entorn els elements partidaris de la línia dura; fins ha arribat a fer declaracions de clar to conciliador en un tema tan candent com el de la política antiterrorista. Sembla que això no ha agradat gaire a l'ala més radical del partit que, cada cop més, està sotmetent a pressió el mateix Rajoy perquè no es presenti a la reelecció com a president del partit. Clar, la criatura ha après a caminar sola, la titella ha estat capaç de tallar els fils invisibles que la lligaven a la voluntat del titellaire i ha aixecat el vol fins al punt de ser capaç de plantar cara a aquells que abans l'havien manejat.

El proper congrés del PP es presenta, si més no, interessant. Rajoy ha admès haver rebut pressions perquè no es presenti a la reelecció i ja ha advertit que no està disposat a llençar la tovallola, que, si hi ha algú que no està d'acord amb els seus postulats, que faci un pas endavant i que parli. Finalment, la titella Rajoy haurà pres consciència de sí mateixa? Serà capaç de marcar la línia o, com el personatge de Collodi, sucumbirà als cants de sirena d'algun aprofitat? Quin serà el resultat de les picabaralles entre moderats i radicals? De moment, és incert. El futur dins de les files del PP és tèrbol, no se sap com es resoldrà la crisi. Caldrà seguir els esdeveniments de ben a prop.

Ja és ben estrany…

Tots, de petits, fem grans plans per al futur. Diem que serem això, que serem allò; ens imaginem fent coses importants, perquè ens diuen que les persones que fan coses importants són les que han triomfat en la vida. I si no, mireu com són d’envejats els caps de govern, els polítics brillants... O, fins i tot, els metges, perquè salven vides —quan en realitat no fan altra cosa que allunyar tant com poden el fatídic moment del traspàs—; els bombers, perquè corren a apagar els focs o rescaten persones de les runes d’una casa ensorrada —i només poden fer això, perquè el mal ja ha estat fet—; i tantes altres professions que són considerades altruistes i dignes d’admiració, però que no fan altra cosa que posar un pedaç més en la ja prou esquinçada tela de la vida.

I no parlem dels esportistes d’alt nivell o les estrelles de la música de masses. No hi ha triomf més efímer que aquest. Avui poden ser dalt de tot dels altars de l’admiració —sí, altars, perquè és gairebé religiosa— i demà mateix poden estar oblidats i viure en la més gran de les misèries, sense que ningú no es recordi de les proeses que han arribat a fer. Esportistes que en el passat havien estat veritables exemples de superació personal i progrés social, a causa de la seva addicció a les drogues, avui són veritables desferres humanes; unes drogues que qui sap si no van començar a prendre per mantenir-se allà dalt. Quant a la música... millor que no en parlem. Ens estan fent creure que el triomf ve pel fet d’aprendre durant sis mesos escassos quatre truquets més o menys enginyosos, i ja estem a punt per ser llançats a la fama. És realment un triomf, això?

I ara se m’acut una pregunta; una pregunta ben punyent: Què és triomfar? En què consisteix això tan cobejat que anomenem triomf? Uns diran: «Obtenir el reconeixement públic és una bona manera de triomfar». D’altres: «El triomf és arribar a aconseguir tot allò que et proposis». I encara d’altres: «Només triomfa qui pot ser amo i senyor de la seva vida».

Aleshores, els milions i milions de persones que mai no han fet ni aconseguit res de tot això, són tots ells uns fracassats? El gènere humà és una raça de fracassats? Què haurem de pensar d’aquelles persones que, havent dit quan eren petits que serien una cosa, després, amb el pas dels anys, acaben sent-ne una altra? Per aquest raonament tots ells serien uns fracassats. Els comptables, els oficinistes, els peons, els mossos de magatzem, els fusters, els teixidors, i tants i tants oficis que passen desapercebuts, però sense els quals la vida no seria possible, no han triomfat?

Sí. Sí que ho han fet! Cadascun d’ells, en la mesura en què hagi estat capaç de viure la vida, de ser conscient que és aquí per un motiu o altre, de fer que la vida dels qui l’envolten sigui més agradable i plena, ha estat un triomfador absolut. Néixer, créixer, tenir fills, envellir i morir sense haver-se’n adonat és la calamitat més espantosa que li pot esdevenir a una persona. Hi ha molta gent que, tot i viure una vida discreta i senzilla, ha estat capaç de deixar el seu rastre de felicitat per la vida dels qui els han conegut. Aquests són els veritables triomfadors.

Quan, des de la nostra petita parcel·la de vida, som capaços de fer que els núvols de la malaüra s’esquincin i deixin passar una mica de la llum càlida del sol de l’esperança, aleshores el nostre triomf és complet. Potser no podrem resoldre tots els problemes, potser fins i tot nosaltres mateixos ens trobem en un destret, però la nostra figura s’aixeca per damunt de la desventura i esdevé la d’un gegant, capaç de fer miques la llosa de la dissort. I quan això passa, som invencibles.