Ja és ben estrany…

Tots, de petits, fem grans plans per al futur. Diem que serem això, que serem allò; ens imaginem fent coses importants, perquè ens diuen que les persones que fan coses importants són les que han triomfat en la vida. I si no, mireu com són d’envejats els caps de govern, els polítics brillants... O, fins i tot, els metges, perquè salven vides —quan en realitat no fan altra cosa que allunyar tant com poden el fatídic moment del traspàs—; els bombers, perquè corren a apagar els focs o rescaten persones de les runes d’una casa ensorrada —i només poden fer això, perquè el mal ja ha estat fet—; i tantes altres professions que són considerades altruistes i dignes d’admiració, però que no fan altra cosa que posar un pedaç més en la ja prou esquinçada tela de la vida.

I no parlem dels esportistes d’alt nivell o les estrelles de la música de masses. No hi ha triomf més efímer que aquest. Avui poden ser dalt de tot dels altars de l’admiració —sí, altars, perquè és gairebé religiosa— i demà mateix poden estar oblidats i viure en la més gran de les misèries, sense que ningú no es recordi de les proeses que han arribat a fer. Esportistes que en el passat havien estat veritables exemples de superació personal i progrés social, a causa de la seva addicció a les drogues, avui són veritables desferres humanes; unes drogues que qui sap si no van començar a prendre per mantenir-se allà dalt. Quant a la música... millor que no en parlem. Ens estan fent creure que el triomf ve pel fet d’aprendre durant sis mesos escassos quatre truquets més o menys enginyosos, i ja estem a punt per ser llançats a la fama. És realment un triomf, això?

I ara se m’acut una pregunta; una pregunta ben punyent: Què és triomfar? En què consisteix això tan cobejat que anomenem triomf? Uns diran: «Obtenir el reconeixement públic és una bona manera de triomfar». D’altres: «El triomf és arribar a aconseguir tot allò que et proposis». I encara d’altres: «Només triomfa qui pot ser amo i senyor de la seva vida».

Aleshores, els milions i milions de persones que mai no han fet ni aconseguit res de tot això, són tots ells uns fracassats? El gènere humà és una raça de fracassats? Què haurem de pensar d’aquelles persones que, havent dit quan eren petits que serien una cosa, després, amb el pas dels anys, acaben sent-ne una altra? Per aquest raonament tots ells serien uns fracassats. Els comptables, els oficinistes, els peons, els mossos de magatzem, els fusters, els teixidors, i tants i tants oficis que passen desapercebuts, però sense els quals la vida no seria possible, no han triomfat?

Sí. Sí que ho han fet! Cadascun d’ells, en la mesura en què hagi estat capaç de viure la vida, de ser conscient que és aquí per un motiu o altre, de fer que la vida dels qui l’envolten sigui més agradable i plena, ha estat un triomfador absolut. Néixer, créixer, tenir fills, envellir i morir sense haver-se’n adonat és la calamitat més espantosa que li pot esdevenir a una persona. Hi ha molta gent que, tot i viure una vida discreta i senzilla, ha estat capaç de deixar el seu rastre de felicitat per la vida dels qui els han conegut. Aquests són els veritables triomfadors.

Quan, des de la nostra petita parcel·la de vida, som capaços de fer que els núvols de la malaüra s’esquincin i deixin passar una mica de la llum càlida del sol de l’esperança, aleshores el nostre triomf és complet. Potser no podrem resoldre tots els problemes, potser fins i tot nosaltres mateixos ens trobem en un destret, però la nostra figura s’aixeca per damunt de la desventura i esdevé la d’un gegant, capaç de fer miques la llosa de la dissort. I quan això passa, som invencibles.

El món està capgirat

Ja fa dies que ha saltat a la premsa. Quan me'n vaig assabentar la meva primera reacció va ser de perplexitat. Em semblava inconcebible que algú fos capaç de fer el que aquell individu pretenia. Potser m'havia malfixat; això pot passar. Però no, la notícia era certa i segura perquè tots els mitjans de comunicació en parlaven.
Una nit d'estiu qualsevol de l'any 2004, un noi de 17 anys tornava en bicicleta al càmping de La Rioja on passava les vacances amb els seus pares. Però no hi va arribar mai. Un potent i espectacular Audi A-8, se'l va emportar per davant i li va arrabassar la vida. En el seu moment, els pares del noi no van voler obrir una causa d'enjudiciament criminal. Ja els era prou dolorós haver perdut un fill com perquè algú els anés remenant la ferida fent-los reviure l'accident. Ara, els pares d'aquell jove s'enfronten a una demanda de 20.000,- € que el propietari i conductor d'aquell cotxe mortal ha interposat pels danys que el vehicle va patir en l'accident. N'he vist la fotografia i entenc per què la vida del noi va quedar segada a l'instant: el capó, el parabrises i la capota estan totalment destrossats. El vehicle encara no ha estat reparat.
Segons l'atestat de la Guàrdia Civil de Trànsit, el noi, que no duia l'enllumenat preceptiu ni cap element reflectant, es va incorporar a la carretera des d'una via sense asfaltar sense fer la parada reglamentària. Però l'atestat també diu que, en el moment de l'impacte, el vehicle que el va atropellar circulava a 113,7 km/h, velocitat clarament superior a la permesa a la via, 90 km/h, i que segons les proves d'alcoholèmia que se li van efectuar al conductor, la seva taxa d'alcohol superava d'escreix la permesa pel Codi de Circulació. L'informe pericial que van presentar els pares indica que el conductor circulava a 173,9 km/h i que l'atropellament va tenir lloc quan el noi ja circulava per la via.
No entrarem a discutir si té raó l'atestat de la Guàrdia Civil o l'informe pericial dels pares. Això no és l'essencial. L'essencial és que una vida va quedar segada per un conductor que, tant si era a 113 com a 173 km/h, circulava a una velocitat excessiva i amb una taxa d'alcoholèmia molt superior a la permesa i que, així ho va reconèixer ell, quan se li van fer les proves d'alcoholèmia va donar positiu perquè, addueix, a causa de l'ensurt i el nerviosisme lògic, per asserenar-se, es va prendre dos whiskys i una cervesa. Curiosa manera de fer servir l'alcohol…
Ara, aquest individu es vol presentar com a víctima de les circumstàncies, igualant la seva condició a la del noi a qui va segar la vida. Vaig veure'l fen declaracions a la televisió. La seva actitud no deixava indiferent: prepotent, agressiu, pagat d'ell mateix, fred, impàvid. No era l'actitud d'algú comprensiu i misericordiós. Perquè, suposant que tingui raó en demanar danys i perjudicis, uns pares que han perdut un fill són mereixedors de tota la consideració. I a això s'hi afegeix que en tots aquests anys el conductor no ha intentat posar-se en contacte amb els familiars de la víctima, ni tan sols per donar-los el condol. Sobren els comentaris, oi?
I jo em formulo una pregunta: Per què encara no s'ha reparat aquell cotxe? Què hi diu l'asseguradora? Qui es compra un Audi A-8 no n'assegura només la responsabilitat civil. El més comú és que aquesta mena de vehicles estiguin coberts per una assegurança a tot risc que se sol fer càrrec de la reparació dels danys propis, sempre i quan, però, no hi hagi causa de conducció temerària…
Tot plegat és massa tèrbol com per pensar que la responsabilitat de l'accident recau en la víctima mortal. Potser per això, després que la demanda ha sortit a la llum pública el fiscal ha obert investigacions per tal d'aclarir més els fets i, si ho considera oportú, demanar al jutge que reobri el cas i el procés segueixi la via penal. Ben mirat, per un excés de confiança i de supèrbia, el demandant s'ha posat tot sol a l'ull de l'huracà i podria acabar assegut al banc dels acusats i enfrontar-se a una pena de quatre anys de presó. Ha anat per llana i en podria sortir ben esquilat.
Però passi el que passi amb aquesta demanda, em queda un sentiment de desassossec. On hem arribat que som capaços de passar per alt la pèrdua irreparable d'un fill en unes circumstàncies tan tràgiques i valorar més un vehicle que no la vida d'una persona? Alguna cosa hi ha que no va a l'hora. Qui actua així no demostra tenir en gaire estima la vida humana. Veient aquests fets, s'imposa una reflexió: On són els valors humans? Què se n'ha fet de la consideració i el respecte? On és el caliu humà? Tant s'ha despersonalitzat la societat que és més important un cotxe que la vida d'un noi de 17 anys segada en un accident de carretera?

Adéu, moderació… Benvinguda, caverna!

I ja en van dos… Al PP de Mariano Rajoy li estan caient els moderats a marxes forçades. El seu líder prou que s'esforça per demostrar que és ell qui té la iniciativa al partit; però els fets s'encarreguen d'evidenciar el contrari. De tothom és ben sabut que Alberto Ruiz Gallardón mai no ha sigut sant de la devoció dels sectors més ultramuntants de la dreta hispànica, encapçalats per José María Aznar i la seva caterva d'acòlits, entre els quals se signifiquen de manera especial Acebes i Zaplana. Un polític de dretes com Gallardón, que es mostra respectuós amb els seus adversaris, que és capaç d'acceptar que hi ha algú que té altres idees que no són les seves respecte de la família, l'avortament i altres temes d'interès social, i no les demonitza, és un cigró a la sabata de la dreta més rància i retrògrada d'aquest país que en diuen Espanya.

D'altra banda, Ruiz Gallardón també ha sigut víctima d'una ambició desmesurada, la d'una Esperanza Aguirre que seria capaç de vendre's l'ànima al diable si amb això aconseguia una quota de poder més gran encara. Només cal veure-la com es comporta; fa mans i mànigues per tal que se la vegi amb el líder popular. Sense anar gaire lluny en el temps, en el darrer acte polític que va tenir Rajoy com a protagonista, a l'IFAM, tot i que infructuosos, els esforços d'Aguirre per posar-se al costat de Rajoy van ser titànics. Resulta paradoxal, si més no, que algú que ha nascut en una de les famílies més aristocràtiques, i que se li suposa una educació refinada i un saber estar a prova de bomba, sigui capaç de perdre la compostura i fer uns paperots tan llastimosos com els que ha fet aquest cap de setmana, només per postular-se com a candidata al Congrés dels Diputats. Definitivament, la sang blava ja no és garantia d'educació ni elegància.

Però no oblidem els que havíem anomenat abans, Aznar i companyia, perquè ells són els grans responsables d'aquest daltabaix a les files populars. Va passar ara fa quatre anys amb les eleccions generals i es torna a donar ara dins del PP: Els seus líders estan totalment encimbellats a la torre de vori i han perdut el món real de vista. És molt significatiu que la gran ovació d'aquell acte de Rajoy fos per al “derrotat” Gallardón, a qui se li havia assignat un discret lloc extrem a la primera fila, ben lluny dels llocs d'honor. Rajoy va rebre aplaudiments, sí; però no van ser espontanis, van ser obra dels responsables de l'organització de l'acte, que els van haver d'arrencar a una militància entregada de tot cor a l'edil madrileny —no hauria quedat gaire bé que el líder del partit entrés a la sala i ningú l'aplaudís. I el panorama d'aquella primera fila era prou aclaridor de l'estat de coses entre les files del PP: d'una banda, un nucli dur, ranci, contrari a tot allò que no s'avingui a seguir el seus dictats i pletòric de prepotència i autocomplaença, que es mira el melic i es creu ser la “reserva espiritual d'Occident”, i de l'altra, unes bases del partit que viuen tocant de peus a terra, que han de fer el cor fort per empassar-se les bestieses que engega la directiva i que veuen com els polítics amb un perfil més ajustat a les necessitats del país cauen víctima de les ànsies de poder i l'agressivitat d'uns politicastres que fan el que calgui per tal de mantenir-se en el poder i treure'n profit personal.

Fa uns mesos va ser Josep Piqué; ara és Alberto Ruiz Gallardón. Ells són els casos més sonats dels últims mesos. Però no són els primers en la història del PP. Altres els han precedit en el camí de l'ostracisme. Entre ells destaca qui fou un dels Pares de la Constitució: Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Sembla doncs, que la dreta espanyola és incapaç d'aprofitar el seu capital humà i està condemnada a lliurar-se als incompetents i els mediocres. L'interès personal i el benefici econòmic són el seu motor i la ràbia la seva energia. Amb aquesta carta de presentació no invita gaire a donar-li el vot.