On és el coratge?

Molt em temo que tenim mal entesa la integració dels immigrants. Sé que molta gent em qualificarà de racista, retrògrad, reaccionari i tots els adjectius imaginables amb connotacions negatives. Tanmateix, no puc romandre en silenci davant del fenòmen que estic presenciant en la nostra societat.

Per història i, sobretot, per geografia, el territori que actualment anomenem Catalunya ha estat un lloc de pas i gresol de cultures. Pel que avui és casa nostra han passat tots els pobles del nord que anaven cap al sud, tots els pobles del sud que anaven cap al nord i alguns que venien de més enllà del mar. D'aquests pobles, alguns es quedaven i feien la seva aportació a la cultura del país que els acollia. El resultat era, indefectiblement, superior a la suma de les aportacions perquè cap de les parts se sentia amenaçada. La prova la tenim en el fet que, per exemple, la cultura catalana actual té una forta influència de la jueva —la institució de l'hereu, tan arrelada a les zones rurals, n'és un exemple—; va aportar les seves virtuts (i també els seus defectes, no ho neguem) a la societat catalana medieval, la qual ens ha transmès tot un bagatge idiosincràtic que fa que avui siguem com som. Fins els moriscos, els descendents d'aquells que durant el període històric andalusí van abraçar l'islam i que al segle XVI van ser expulsats per ordre reial, van deixar la seva empremta; una empremta que encara avui perdura en força topònims de la Catalunya Nova i alguns de la Catalunya Vella.

Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, a Catalunya, la principal característica de la immigració era la addició. Els nouvinguts, sense renunciar al seu bagatge cultural, les seves tradicions i la seva manera de ser, adoptaven i adaptaven els costums majoritaris del país. Per aquesta raó, avui dia no costa gaire veure que el fill d'uns immigrants de la resta de l'Estat espanyol canta Els segadors amb la mateixa passió que ho faria un català de soca-rel. El grau d'integració de la immigració prèvia a 1990 es tan gran que, quan darrerament ha esclatat algun conflicte amb immigrans vinguts en els darrers anys, aquells que van arribar abans s'obliden per complet que ells també van ser immigrants i parlen de Catalunya o el municipi on viuen com si hi haguéssin nascut.

Però d'un temps ençà s'han canviat les tornes. La dèria de la correcció política ha portat el sector majoritari de la societat a l'absurd de demanar perdó per ser justament això, majoritari. Avui dia ningú gosa parlar malament de segons quins grups de població per por d'ofendre'ls. Això sí, que aquests mateixos grups parlin i actuïn de manera contrària als costums acceptats per la majoria, pretenent imposar uns usos minoritaris a la resta de la societat, no mereix cap mena de desqualificació. Em refereixo, principalment, a la immigració nordafricana i de països on l'islam és la religió majoritàritària

M'explico. En aquest punt, però, cal que prèviament aclarim que, a diferència del que passa a la societat occidental, allà on l'islam és majoritari i dominant, la religió impregna tots i cada un dels aspectes de la vida diària. Per un general, els immigrants de procedència islàmica estan fortament radicalitzats i, per aquesta raó, acostumen a viure molt intensament el que ells entenen com una pràctica religiosa i que, per a la mentalitat occidental, no són més que costums i tradicions que aquí ja fa anys que es van abandonar.

Un d'ells és l'ús del vel en les dones. Segons els experts, l'Alcorà, que la comunitat musulmana considera Paraula de Déu, no diu res al respecte que les dones s'hagin de cobrir de manera tan exagerada; del que parla és del necessari decòrum en el tracte entre les persones. Per tradició, els pobles semítics són molt androcèntrics. Les dones no passen de ser una possessió més del marit o el familiar de sexe masculí més pròxim i, tot i que, un cop més, l'Alcorà reconeix una independència indiscutible per a la dona, la tradició ha acabat per diluir aquest principi fins a difuminar-lo del tot. Per tal que les dones mantinguin per sempre més aquesta submissió imposada, ja de ben petites són objecte de condicionants més o menys destructors de la seva identitat com a persones plenament independents. El vel s'emmarca en aquest context, és una eina per desdibuixar la identitat de la dona i no quelcom que el Profeta, parlant en nom d'Al·là, hagués ordenat.

I això em porta a abordar els fets que recentment han passat a Girona, en què una nena en edat escolar, filla de pares musulmans, que va ser matriculada en una escola el reglament intern de la qual prohibeix l'ús del vel islàmic hagi estat sense escolaritzar per "entossudiment" de l'escola a no deixar-l'hi portar. Els mitjans de comunicació han explicat el fet de manera que l'escola apareixia com a culpable d'haver dificultat una pràctica religiosa quan, tal com ja s'ha vist, el fet que una dona musulmana es cobreixi el cap no té cap base religiosa. Amb la manera de construir els fets, els mitjans de comunicació han comès un greu error; s'han oblidat que aquí hi ha uns altres responsables, de qui m'atreviria a dir que són els veritables culpables de tot aquest enrenou, dels quals ni se n'ha parlat: els pares de la nena, que s'excusen dient que la seva filla —de només nou anys d'edat— ha pres lliurement la decisió de cobrir-se amb el vel. Permteu-me que ho dubti. Encara no conec cap nen que a nou anys decideixi lliurement respecte de la seva pràctica religiosa; i menys quan aquesta li representa una clara incomoditat.

Però és que també hi ha hagut altres errors; en aquest cas per part dels polítics. Fa molt de temps que a la resta d'Europa es parla de la integració de la immigració procedent de països islàmics i es discuteix quines solucions es poden donar als problemes que sorgeixen quan l'islam mal entès entra en conflicte amb la cultura occidental. Aquí s'ha triat la solució de l'estruç: amagar el cap sota l'ala i deixar passar el temps. En fer-ho, no s'ha abordat la qüestió i el que, si s'haguéssin pres mesures adequades en el moment oportú, hauria sigut una simple tempesta en un got d'aigua ara s'ha convertit en un problema podrit que, es triï la solució que es triï, sempre acabarà deixant els ànims encesos i tothom descontent. Això per una banda, per l'altra trobem que la Generalitat no ha recolzat el centre docent per una decisió que va haver de prendre tot sol per manca de normativa general. El Departament d'Educació, una vegada més, víctima d'una mala comprensió del fet i per covardia a l'hora d'enfrontar-se a possibles dificultats amb l'opinió pública en un període preelectoral en què li cal tenir-la favorable, ha obligat el centre a readmetre la nena —amb vel inclòs, per descomptat— i ha establert un pèssim precedent que més endavant, si mai es tramita una llei que contempli la prohibició de l'ús del vel islàmic en els centres d'ensenyament públics, pot ser causa de més d'un maldecap.

El cas anterior és un exemple de la manca de coratge que tenen els nostres governants a l'hora d'afrontar les qüestions espinoses com aquesta. Però és que la moneda, a més de tenir aquesta cara, també té una creu: la intransigència i la falta de respecte que alguns immigrants tenen per la població que els ha acollit. Un exemple d'això el trobem en el mul·là de la mesquita oberta a Badalona, el qual va exigir que es tanqués una cansaladeria que, en el moment de la innauguració de la mesquita, ja feia molts anys que era al barri. En una societat plural com la nostra, aquests excessos son inadmissibles. De portes endins, els líders religiosos poden exigir el que els sembli als seus seguidors; sempre i quant, però, que l'exigència no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Tot el que passi de portes enfora del recinte religiós i que no tingui a veure directament i exclussiva amb l'espiritualitat dels seus seguidors no és de la seva incumbència i no tenen autoritat per demanar, i encara menys exigir, res que vagi en contra de la pluralitat de la societat i els drets dels ciutadans.

Recapitulant, m'adono que la nostra societat està perdent el tremp i està permetent que una sèrie d'elements dominants i distorsionadors aconsegueixin posar-la contra les cordes, qüestionant-ne els principis bàsics d'igualtat i respecte extrem per la diversitat. I no em val l'excusa que la grandesa de la democràcia és que, fins i tot, respecta els que la volen destruir; aquí no estem parlant de democràcia, sinó de coratge en la defensa del dret de les persones a dur una vida digna i sense traves. Els immigrants han de saber que, per més que a ells els semblin correctes, pel fet d'haver triat de viure en aquesta societat, hi ha certes pràctiques que hauran d'abandonar. I aquesta tasca és de la incumbència de tothom; la societat civil i l'Administració, cada una en el seu àmbit d'actuació. Cal que tots plegats tinguem el coratge necessari per fer que, si no ho volen entendre, almenys no els quedi més remei que amotllar-se a la societat que els acull si volen ser benvinguts.

Potineria

Abans d'entrar en matèria, permeteu-me aclarir que no m'oposo al progrés científic. Tanmateix, hi ha coses que m'esborronen. Una d'elles és la manipulació genètica. I en dic manipulació per dir-ho d'alguna manera; perquè ara com ara, encara que els hagin volgut revestir d'una pàtina de serietat i precisió, els intents dels científics a l'hora de modificar els codis genètics de la vida no han passat de ser una potineria.

Permeteu-me que us ho expliqui i entendreu per què. Des de fa temps, principalment des de la revolució industrial, en la història dels avenços científics hi ha hagut una tendència malaltissa a les extrapolacions més optimistes; en poques paraules, als cientifics, o els que hi tenen dipositada tota la seva fe, els agrada fer volar coloms. Durant el segle XIX el progrés tecnológic havia de dur la pau i la igualtat al món. Cada descobriment obria les portes a una nova era de pau i prosperitat equitativa que el temps i la maldat humana s'encarregaven de tancar. Tal va ser el cas de la màquina de vapor, que havia d'alliberar els homes de l'esforç feixuc de la feina i tots sabem com es tractaven els obrers a les fàbriques: jornades laborals de més de 16 hores, explotació infantil, salaris misèrrims, riquesa acumulada en immenses fortunes… I actualment el panorama no ha canviat gaire; de fet, si tenim en compte que només un 1% de la població mundial controla el 90% de la riquesa que es genera al món, costa ben poc entendre que el 75% dels habitants del planeta visquin en el llindar de la pobresa i un 10% hagin de sobreviure amb una renda que no supera 1 dòlar al dia.

Però no és d'estadístiques econòmiques que vull parlar; sinó de l'excessiu optimisme davant la capacitat redemptora de la ciència. En ella mateixa, la ciència no és ni bona ni dolenta, només és. La bondat, o la maldat, li ve donada per les persones que l'exerceixen. Si bé és cert que els potencials que ens obre el progrés científic són immensos, tenim una ingènua tendència a pensar que sempre seran per millorar la nostra condició. Però ens oblidem sistemàticament del que acabo de dir: la ciència, i de retruc el progrés científic, no és ni bona ni dolenta per ella mateixa; som nosaltres, els éssers humans, qui li donem un caire o un altre.

Un exemple d'això el tenim en la dinamita. El seu descobridor, Alfred Nobel —el mateix que dóna nom als prestigiosos premis que cada any atorga l'Acadèmia Sueca—, buscava un producte que fes més fàcil la feina dels miners, que fins aleshores havien de barallar-se amb la roca a cops de pic i pala, perquè la pólvora no tenia prou potència per esmicolar segons quins materials. Al cap de ben poc, a algú se li va acudir que aquella substància tan potent podria servir per fer bombes més destructives, de manera que l'exèrcit que les fes servir s'asseguraria més fàcilment la victòria. Heus ací un progrés per a la humanitat transformat en una maledicció. Un altre exemple: la teoria de la relativitat d'Einstein —un pacifista declarat— va servir de base per desenvolupar les armes més mortíferes mai imaginades; fins al punt que l'armament nuclear disponible seria capaç de destruir el nostre planeta no una ni dues vegades, sinó set. Que potser és un progrés, això? A mi personalment no em fa gens de gràcia viure amb una espasa de Dàmocles com aquesta penjant damunt del meu cap. He après a viure-hi arraconant la informació al fons de la meva memòria, però quan, com ara, hi haig de pensar em neguiteja. I també em neguiteja el fet que les presses i la barroeria puguin convertir en catàstrofe l'ús civil de l'energia nuclear. Sense anar gaire lluny, no sabem què fer dels residus generats per les centrals elèctriques nuclears. I no parlem de la possibilitat que una central pateixi un accident com el trencament del reactor; la fuita radiactiva pot acabar contaminant tot un continent. Us recordeu de Txernobil, a Ucraïna, l'any 1986? Encara ara en patim les conseqüències amb els casos de càncer disparats arreu d'Europa.

Un altre camp que atia la meva inquietud és la manipulació genètica. Fins ara, les intromissions humanes en el genoma no han fet altra cosa que espatllar una maquinària extremadament complexa i sensible a les alteracions. El material genètic, l'ADN, del qual en sabem alguna cosa arriba només a un 10%. La resta, un percentatge tan gran com el 90%, la funció del qual, a hores d'ara, ens resulta desconeguda, l'anomenem ADN brossa i ens quedem tan amples.

Malauradament, la presumptuositat humana ens porta a fer afirmacions gratuïtes. Amb quina seguretat afirmem que podem considerar com inútil el 90% del nostre genoma? Ens hem aturat a pensar en les implicacions ètiques que comporta la manipulació del que conté la nostra essència?

Ara com ara només coneixem com sona la llengua dels gens, però no el seu significat. Els estudis científics han demostrat que som capaços de processar de manera coherent i lògica la informació que se'ns facilita quan n'entenem un mínim del 60%. De la llengua dels gèns només n'entenem un míser 10%, l'altre 90% ens sona estrany i sense sentit. ¿Qui ens autoritza a dir que podem potinejar una cosa tan delicada, nosaltres mateixos, que ara mateix no passem de la categoria d'aprenents maldestres?

D'altra banda, reprenent el fil argumental que havia encetat, no dubto de les bones intencions dels genetistes per trobar maneres noves i menys invasives per guarir o pal·liar les malalties de base genètica. Però tampoc oblido que sempre hi ha hagut ments perverses que s'han empescat la manera de transformar els avenços científics en armes cada cop més mortíferes i terribles; i la genètica no en queda al marge. ¿Qui no ens assegura que a ningú se li passarà pel cap desenvolupar una arma biològica dissenyada específicament per aniquilar un grup de població determinat? ¿Que potser no correm el risc que, posant per cas, aparegui algun líder demagog a qui li resultin antipàtiques les persones que tenen un avantpassat jueu i ordeni el disseny d'un virus que s'encarregui d'eliminar-les?

Amb el cor a la mà, les afirmacions de Craig Mello que publica avui El Periódico de Catalunya em semblen d'una irresponsabilitat excessiva. Que ell i Andrew Fire descobrissin l'existència d'una molècula que desactiva els gèns no els hauria de dur a parlar de "tocar-los" com si fossin les tecles d'un piano. Anem amb molt de compte, per poder fer música amb un piano, abans cal cometre molts errors. En música, els errors són notes dissonants, sons al cap i a la fi; i un piano té un número reduït de tecles. En genètica, on les "tecles" es compten per centenars de milers, els errors poden ser aberracions en els éssers humans. Seran capaços els seus responsables de carregar amb aquest pes a la consciència?

Democràcia, on vas?

Ja feia temps que s'endevinava la psicosi d'inseguretat que domina les democràcies occidentals; però els atemptats d'aquell fatídic 11 de setembre van posar damunt la taula un fet indiscutible: viure en llibertat és perillós i pot costar la vida a milers de persones. Per tant, s'imposa la reflexió sobre si volem viure sense sobresalts i sense llibertat o viure amb llibertat i amb una espasa de Dàmocles penjant damunt del nostre cap.

Aquests últims anys hem estat testimonis d'un canvi en profunditat de les societats occidentals. D'una banda, els joves, cada vegada més, són individualistes i abjuren de qualsevol ideal. Ha desaparegut aquell ímpetu revolucionari que caracteritzava la joventut de tots els temps. Ara, les aules universitàries, el viver tradicional de l'ànima revolucionària, on l'esperit contestatari impregnava tots i cada un dels que hi entraven —docents i estudiants— i on es fomentava la ment crítica, s'han convertit en fàbriques de ciutadans submisos i silenciosos que acaten sense discussió les decisions que, en nom seu, prenen "els de dalt".

D'altra banda, som tan víctimes del terror, que ens té completament paralitzats. Tanmateix, allò ens ha portat això. Les masses d'avui dia són incapaces de pensar per elles mateixes. S'ha perdut l'esperit crític, que tot ho qüestiona, i la dissidència ha esdevingut un defecte; qui pensa de manera independent està mal vist. En definitiva, s'imposa el pensament únic; ningú, tret d'aquells que "en saben", està autoritzat a pensar per sí mateix. O potser no heu sentit mai aquella expressió: «Ui! No en sé res, jo, d'això; ja se n'ocupen els que en saben»?. El resultat és que les persones, davant l'espúria promesa d'una pau i una seguretat que sempre seran fràgils i efímeres, han renunciat a cotes cada cop més grans de llibertat, fins al punt que, ara com ara, la llibertat se cenyeix estrictament al regne dels somnis.

El mal anomenat "terrorisme islàmic" —perquè l'islam genuí, el de l'Alcorà, condemna sense pal·liatius l'assassinat indiscriminat de dones, vells i criatures— ha aconseguit que un dels drets fonamentals de les persones, el de la lliure mobilitat, hagi esdevingut una cursa d'obstacles, una odissea. I si no, dieu-me què és l'enfilall de restriccions que s'imposen als aeroports de tot el món.

Però no és només el terrorisme, també les reaccions violentes d'alguns sectors que la societat margina són font d'inseguretat. I és que, sense ànim de justificar l'ús de la violència i salvant totes les distàncies amb l'expressió, s'entén que, en enfrontar-se a un futur més negre que el sutge, hi hagi qui vulgui "morir matant".

La combinació de tot plegat fa que països que s'havien caracteritzat pel seu suprem respecte per la llibertat hagin emprès un viatge amb la dictadura com a destinació final; temps al temps. Si en dubteu, penseu només en l'avís cada cop més freqüent al metro que ens alerta que, “per la nostra seguretat”, som objecte de vigilància mitjançant un circuït tancat de televisió. A Anglaterra, país on la tolerància i el respecte han sigut la marca de fàbrica, els carrers de les ciutats estan sent envaïts per una legió de càmeres de videovigilància assistides per un sistema de megafonia que permet que el vigilant de torn pugui amonestar el suposat transgressor des de la impunitat que li atorga l'ocultació en una sala de control. No fa pas gaire que en aquell país, la implantació d'un document identificatiu obligatori va desfermar una veritable tempesta en l'opinió pública. Per als anglesos, i els saxons en general, la seva intimitat és el bé més valuós i, tot i això, han acabat renunciant-hi.

Però el que més m'ha alarmat és la notícia que ha saltat avui als diaris: Franz Josef Jung, ministre de defensa d'Alemanya, donarà ordre d'abatre qualsevol avió que caigui en mans de terroristes. I aquest energúmen es diu demòcrata i cristià? Tindrà prou sang freda per fer tal acte de vandalisme i segar sense miraments les vides de tots els innocents presoners a l'avió? On és el suprem respecte per la vida que ha de tenir qui es proclama un demòcrata convençut i un cristià sincer? L'escàndol a Alemanya és majúscul. No n'hi ha per menys, encara tenen molt fresc a la memòria el record de les veleïtats populistes del nacional socialisme que, després de prometre mil anys de pau i prosperitat per a la raça ària, va acabar sent la causa de la desfeta de la nació més pròspera de l'Europa d'entreguerres. Volem caure en el mateix error? Renunciarem a la nostra llibertat per unes engrunes d'una seguretat mal entesa?