Com els crancs?

Després de trenta-dos anys de la mort del dictador, i encara estem així? Sembla mentida! Se sabia que encara hi ha elements nostàlgics del règim franquista. De fet, no m'estranya si els que ara senten nostàlgia d'aquells temps són els que aleshores gaudien de tots els privilegis. El que ja em costa més de creure i que, per més que ho vulgui, no puc evitar sentir estupor quan hi penso és que un agent del cos de la Guàrdia Civil i el seu capità hagin tingut la barra de dir i fer el que van fer i dir el dia 16 d'agost. És inadmissible.

En la seva columna titulada «El bitllet» i publicada a El Periódico de Catalunya del 6 de setembre, Carles Duarte esmenta de manera molt succinta uns incidents que van tenir lloc a la caserna Manuel Azaña de Palma de Mallorca, pertanyent a la Guàrdia Civil. A mesura que avançava en la lectura, la meva indignació creixia exponencialment. Com és possible que a les forces de l'ordre encara hi hagi els brètols que hi ha? Perquè vull ser benèvol i no vull pensar que allò sigui obra de la malvolença. Si fos així, els dos membres del cos que han estat protagonistes de l'incident haurien de ser suspesos de manera fulminant.

Si voleu informació acurada, a la Vikipèdia hi teniu una entrada sota l'epígraf Saïda Saddouki, on hi trobareu el text íntegre de la denúncia presentada per Obra Cultural Balear. Resumint-los, els fets van anar de la següent manera: A les 9:30 h. del dia 16 d'agost, Saïda Saddouki, una traductora del berber i l'àrab al castellà, es presenta a la porta de l'esmentada caserna de la Guàrdia Civil per dur a terme unes traduccions emparaulades amb el capità Sr. Bartolomé. El seu gravíssim error, a parer de l'agent Sarro, encarregat de deixar-la entrar a les instal·lacions, va ser adreçar-se-li en català. La resposta del número va ser: «A mí no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que… tú decides». El resultat fou que Saddouki va quedar retinguda a la porta, sense poder entrar, durant vint minuts. Finalment, atesa l'obstinació del guàrdia, va girar cua i se'n va anar.

L'endemà, l'escena es va repetir. Aquesta vegada, la traductora es presenta dient mig en català, mig en castellà: «Buenos días. Vengo al departamento de policía judicial con el capitán, Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?». L'agent Sarro es manté en els seus tretze i no la deixa passar. Després d'un quart d'estira-i-arronses, salpebrats d'arguments pretesament filològics, en què l'agent Sarro volia negar el dret de Saïda Saddouki a expressar-se en la llengua natural de les Illes Balears i posant en dubte l'oficialitat del català en aquella Comunitat Autònoma, gràcies a la intervenció d'un altre agent, la traductora va poder entrar a la caserna. Cal tenir present que en tot aquest temps, l'agent Sarro, valent-se de l'estratagema de fer passar per l'escàner la bossa de Saddouki, en el que és un clar abús d'autoritat, li va retenir la documentació.

Però les sorpreses no s'acaben aquí. Un cop en la seva presència, el Sr. Bartolomé li espeta: «A mí me parece vergonzoseo que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y encima, vienes tú a defenderlo! […] Si quieres el catalán, pues quédate con él. […] ¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!». Evidentment, Saïda Saddouki va haver de marxar sense haver fet la feina que el Sr. Bartolomé havia emparaulat amb ella.

M'esborrono de pensar que els garants de la legalitat puguin comprotar-se com ho han fet aquet parell d'energúmens. No puc afegir-hi gaire gran cosa més; per poca sensibilitat que es tingui, els fets es comenten sols. No m'estranya que davant de situacions així, el sentiment independentista s'encengui. Però què podem esperar d'una ideologia que menysprea tot allò que li fa nosa? És la constant en la història de l'Estat espanyol. Vegeu, si no, el meu escrit Nacionalismes en conflicte. Davant de situacions com aquesta, costa molt reprimir el desig de partir peres amb l'Espanya cavernària i excloent; no m'hi sento còmode.

Mites i altres galindaines

Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.

L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.

I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.

Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.

En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.

Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.

Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.

Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?

Solidaritat

De tots és conegut el terratrèmol que aquesta setmana ha sacsejat el Perú. A tots se'ns encongeix el cor quan veiem les imatges de destrucció i desolació que han quedat després de dos minuts de violentes sotragades. Es va començar dient que era un terratrèmol de grau 7,5 en l'escala oberta de Richter; al final ha resultat ser de grau 8, una intensitat prou elevada com per començar a pensar en poblacions esborrades del mapa.

Les imatges que ens han arribat són esgarrifoses. Barris sencers convertits en runa, edificis històrics reduïts a un munt de pedres, seran el pa de cada dia de milers de peruans que ho han perdut tot. Un amic que és allà per feina em va poder comentar que els carrers de Lima, la capital, semblaven de xiclet. Si ell, que es mou per la zona benestant de la ciutat, ha tingut aquesta impressió, què no haurà passat als barris més humils, on les construccions no són allò que se'n diu sòlides? La majoria d'edificis que han quedat derruïts eren de tova i no tenien fonaments. Hem de tenir en compte que al Perú les desigualtats socials són brutals. La classe mitja, si existeix, és testimonial. Hi ha una classe alta molt reduïda que acumula les riqueses i una gran massa de gent que es veu obligada a subsistir amb ingressos que freguen la pobresa. I són aquests, la classe baixa, els més humils, els que han patit el revés més fort, els que han perdut les poques possessions que els permetia el seu nivell de vida.

L'ajuda internacional no ha trigat a mobilitzar-se. Encara no havien passat vint-i-quatre hores, que els països més desenvolupats ja havien pres mesures al respecte i havien destinat partides pressupostàries per mirar de pal·liar la catàstrofe. Les diverses oenagés especialitzades en assistència en casos de desastre es van posar en acció per tal d'arribar al més aviat possible al seu objectiu. Fins les companyies aèries, seguint una tendència generalitzada en elles, facilitaven les coses per tal que personal i material podessin volar al Perú.

He dit que la tendència generalitzada entre les companyies aèries és la col·laboració? N'hi ha una que no, que ha volgut, i ho ha aconseguit, treure profit de la desgràcia aliena. Iberia, en un gest que deshonora la companyia, ha obligat a pagar les despeses de facturació de sis gossos especialitzats en la recerca de persones i cadàvers sota la runa; de tal manera que fer arribar aquells animals, imprescindibles si es vol accelerar les tasques de rescat, ha costat una veritable fortuna. Ha costat més diners, molts més diners, facturar uns gossos que participaran en una tasca humanitària que el bitllet de qualsevol persona que hagués volgut fer un viatge de plaer a la mateixa destinació. De vegades, la vida té ironies molt cruels, i aquesta n'és una.

Molt probablement, seguint la tendència que últimament està tan de moda, en algun moment Iberia endegarà una campanya publicitària que farà servir la solidaritat com a motiu fonamental perquè escollim volar amb ella. Potser seria bo que aleshores tinguem una mica de memòria i recordem com s'ha comportat en una ocasió en què, en lloc de deixar ben palès el seu compromís social (encara que només hagués estat de cara a la galeria), ha preferit girar el cap i fer com qui no veu la necessitat del desvalgut. I si no es dóna el cas, i la campanya no es produeix mai, també caldrà fer memòria a l'hora de triar amb qui es vola.