Mites i altres galindaines

Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.

L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.

I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.

Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.

En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.

Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.

Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.

Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?

Solidaritat

De tots és conegut el terratrèmol que aquesta setmana ha sacsejat el Perú. A tots se'ns encongeix el cor quan veiem les imatges de destrucció i desolació que han quedat després de dos minuts de violentes sotragades. Es va començar dient que era un terratrèmol de grau 7,5 en l'escala oberta de Richter; al final ha resultat ser de grau 8, una intensitat prou elevada com per començar a pensar en poblacions esborrades del mapa.

Les imatges que ens han arribat són esgarrifoses. Barris sencers convertits en runa, edificis històrics reduïts a un munt de pedres, seran el pa de cada dia de milers de peruans que ho han perdut tot. Un amic que és allà per feina em va poder comentar que els carrers de Lima, la capital, semblaven de xiclet. Si ell, que es mou per la zona benestant de la ciutat, ha tingut aquesta impressió, què no haurà passat als barris més humils, on les construccions no són allò que se'n diu sòlides? La majoria d'edificis que han quedat derruïts eren de tova i no tenien fonaments. Hem de tenir en compte que al Perú les desigualtats socials són brutals. La classe mitja, si existeix, és testimonial. Hi ha una classe alta molt reduïda que acumula les riqueses i una gran massa de gent que es veu obligada a subsistir amb ingressos que freguen la pobresa. I són aquests, la classe baixa, els més humils, els que han patit el revés més fort, els que han perdut les poques possessions que els permetia el seu nivell de vida.

L'ajuda internacional no ha trigat a mobilitzar-se. Encara no havien passat vint-i-quatre hores, que els països més desenvolupats ja havien pres mesures al respecte i havien destinat partides pressupostàries per mirar de pal·liar la catàstrofe. Les diverses oenagés especialitzades en assistència en casos de desastre es van posar en acció per tal d'arribar al més aviat possible al seu objectiu. Fins les companyies aèries, seguint una tendència generalitzada en elles, facilitaven les coses per tal que personal i material podessin volar al Perú.

He dit que la tendència generalitzada entre les companyies aèries és la col·laboració? N'hi ha una que no, que ha volgut, i ho ha aconseguit, treure profit de la desgràcia aliena. Iberia, en un gest que deshonora la companyia, ha obligat a pagar les despeses de facturació de sis gossos especialitzats en la recerca de persones i cadàvers sota la runa; de tal manera que fer arribar aquells animals, imprescindibles si es vol accelerar les tasques de rescat, ha costat una veritable fortuna. Ha costat més diners, molts més diners, facturar uns gossos que participaran en una tasca humanitària que el bitllet de qualsevol persona que hagués volgut fer un viatge de plaer a la mateixa destinació. De vegades, la vida té ironies molt cruels, i aquesta n'és una.

Molt probablement, seguint la tendència que últimament està tan de moda, en algun moment Iberia endegarà una campanya publicitària que farà servir la solidaritat com a motiu fonamental perquè escollim volar amb ella. Potser seria bo que aleshores tinguem una mica de memòria i recordem com s'ha comportat en una ocasió en què, en lloc de deixar ben palès el seu compromís social (encara que només hagués estat de cara a la galeria), ha preferit girar el cap i fer com qui no veu la necessitat del desvalgut. I si no es dóna el cas, i la campanya no es produeix mai, també caldrà fer memòria a l'hora de triar amb qui es vola.

Me l'han pres…

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.