Solidaritat

De tots és conegut el terratrèmol que aquesta setmana ha sacsejat el Perú. A tots se'ns encongeix el cor quan veiem les imatges de destrucció i desolació que han quedat després de dos minuts de violentes sotragades. Es va començar dient que era un terratrèmol de grau 7,5 en l'escala oberta de Richter; al final ha resultat ser de grau 8, una intensitat prou elevada com per començar a pensar en poblacions esborrades del mapa.

Les imatges que ens han arribat són esgarrifoses. Barris sencers convertits en runa, edificis històrics reduïts a un munt de pedres, seran el pa de cada dia de milers de peruans que ho han perdut tot. Un amic que és allà per feina em va poder comentar que els carrers de Lima, la capital, semblaven de xiclet. Si ell, que es mou per la zona benestant de la ciutat, ha tingut aquesta impressió, què no haurà passat als barris més humils, on les construccions no són allò que se'n diu sòlides? La majoria d'edificis que han quedat derruïts eren de tova i no tenien fonaments. Hem de tenir en compte que al Perú les desigualtats socials són brutals. La classe mitja, si existeix, és testimonial. Hi ha una classe alta molt reduïda que acumula les riqueses i una gran massa de gent que es veu obligada a subsistir amb ingressos que freguen la pobresa. I són aquests, la classe baixa, els més humils, els que han patit el revés més fort, els que han perdut les poques possessions que els permetia el seu nivell de vida.

L'ajuda internacional no ha trigat a mobilitzar-se. Encara no havien passat vint-i-quatre hores, que els països més desenvolupats ja havien pres mesures al respecte i havien destinat partides pressupostàries per mirar de pal·liar la catàstrofe. Les diverses oenagés especialitzades en assistència en casos de desastre es van posar en acció per tal d'arribar al més aviat possible al seu objectiu. Fins les companyies aèries, seguint una tendència generalitzada en elles, facilitaven les coses per tal que personal i material podessin volar al Perú.

He dit que la tendència generalitzada entre les companyies aèries és la col·laboració? N'hi ha una que no, que ha volgut, i ho ha aconseguit, treure profit de la desgràcia aliena. Iberia, en un gest que deshonora la companyia, ha obligat a pagar les despeses de facturació de sis gossos especialitzats en la recerca de persones i cadàvers sota la runa; de tal manera que fer arribar aquells animals, imprescindibles si es vol accelerar les tasques de rescat, ha costat una veritable fortuna. Ha costat més diners, molts més diners, facturar uns gossos que participaran en una tasca humanitària que el bitllet de qualsevol persona que hagués volgut fer un viatge de plaer a la mateixa destinació. De vegades, la vida té ironies molt cruels, i aquesta n'és una.

Molt probablement, seguint la tendència que últimament està tan de moda, en algun moment Iberia endegarà una campanya publicitària que farà servir la solidaritat com a motiu fonamental perquè escollim volar amb ella. Potser seria bo que aleshores tinguem una mica de memòria i recordem com s'ha comportat en una ocasió en què, en lloc de deixar ben palès el seu compromís social (encara que només hagués estat de cara a la galeria), ha preferit girar el cap i fer com qui no veu la necessitat del desvalgut. I si no es dóna el cas, i la campanya no es produeix mai, també caldrà fer memòria a l'hora de triar amb qui es vola.

Me l'han pres…

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.

Embolica que fa fort!

Quin estiu, Déu meu, quin estiu! Entre uns i altres, si pensàvem que ens avorriríem, anàvem ben errats. Primer va ser la macro-super-mega-txatxi-apagada elèctrica de Barcelona. Després la companyia inestimable dels magnífics generadors distribuïts graciosament per Endesa, amb el seu brunzit semblant a cent mil borinots fent zumzum a cau d'orella i unes vibracions de baixa freqüència que es fiquen dins del cos per la porta del ventre, tot això amanit amb un “suau” perfum de gasoil resclomit. Finalment, els trens han pres el relleu a l'electricitat; i aquí el paroxisme ja ha arribat a cotes mai igualades fins ara i, penso, difícilment igualables en el futur; fins al punt que el daltabaix elèctric, tot i que encara afecta moltes famílies de treballadors, ha passat a un segon terme.

I dels trens de Renfe vull parlar, encara que sigui per tercera vegada consecutiva. Estic començant a pensar que els responsables de Renfe i d'Adif ens han pres per babaus. En tres dies han donat tres menes d'excuses diferents per explicar el desgavell ferroviari. D'entrada ens van sortir amb la falòrnia de la conspiració sabotejadora. Veient que no ens ho empassàvem, es van excusar en causes tan peremptòries com l'increment de suicidis a l'equinocci. Ahir, després de la gran riallada general davant la seva estultícia, es despengen que les tempestes van deixar fora de joc els trens.

Aquesta última mereix que ens hi detinguem una mica; paga la pena, creieu-me. Per enèssima vegada, ahir, 8 d'agost, 33.000 usuaris de Renfe i prop de 200 trens de rodalies, regionals i mitjà recorregut van patir incidents de diversa índole. Curiosament, tots dins de l'àmbit d'actuació de les rodalies de Renfe i afectant-ne un 75% de les línies. L'excusa donada aquesta vegada és que, cito literalment les paraules d'Antonio González, president d'Adif, «ha estat una tempesta d'estiu bastant generosa». Ves per on, l'altra xarxa ferroviària de Catalunya, la dels Ferrocarrils de la Generalitat, no va patir ni una sola incidència, cap tren es va aturar i no hi va haver retards. Curiosament, també, el 75% de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat s'estén per la zona de Catalunya on més incidència de llamps hi va haver. Què tindran les vies d'Adif que els passen tantes desgràcies amb la pluja?

Una perla que mereix un comentari. Segons el mateix president d'Adif va dir en roda de premsa, «el nostre sistema de protecció davant les tempestes és equiparable al millor de qualsevol país d'Europa. No ha fallat. Hem tingut mala sort». Bravo! Aquesta no me l'esperava! Ara resulta que som un país amb mala sort. Però és que no s'acaba aquí la cosa. Vegeu, vegeu què diu al cap d'una estoneta: «Tenim 1.200 quilòmetres de xarxa ferroviària a Catalunya i no és una xarxa convencional. Té una gran capacitat d'atracció de llamps». Sobren els comentaris. O aquest home és un enze o es pensa que parla amb una colla de tanoques a qui es pot engalipar amb quatre raons mal girbades.

I no us perdeu el passeig turístic, triomfalista i propagandístic de la ministra Magdalena Álvarez. Per fer el que va fer i dir les bajanades que va arribar a dir, més valia que s'hagués quedat a Madrid, posant fil a l'agulla per mirar de resoldre aquest desgavell. Tal és l'estat d'ànims que ni les monges s'escapen de perdre els estreps; elles que tan resignades són… En declaracions a El Periódico de Catalunya una va arribar a dir que «això, ni Déu ho arregla». Quan el clero acaba reconeixent que no hi ha miracles que valguin ja podem dir missa, que hem begut oli.