En quin segle som?

Ara mateix sóc presa de l'estupefacció. Recordo que quan era nen i a Espanya no hi havia democràcia era molt probable que se segrestés un diari o una publicació periòdica perquè els seus continguts no eren grats a algun capitost del règim. Això és habitual en totes les dictadures i autocràcies. Però és normal en un país que ja fa 30 anys que viu en democràcia?

En el nostre entorn més immediat hi ha altres països, la tradició democràtica dels quals és més dilatada i sòlida, que ens haurien de ser un model on emmirallar-nos. A la Gran Bretanya, per exemple, un Estat que, tret del petit parèntesi del protectorat, sempre ha estat una monarquia parlamentària, fa més de 150 anys que els membres de la reialesa són objecte de les caricatures i els acudits més càustics i demolidors, i no per això se segresten diaris. A la veïna França el setmanari Le Canard enchainé ja fa temps que deixa anar tota la seva mala bava contra el president de la República.

Per què a l'Estat espanyol no pot ser així? Per què encara hi ha qui s'obstina a fer cert aquell eslògan inventat durant la dictadura, segons el qual «Spain is different» (però només en defectes)? Per què un jutge, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, ordena el segrest d'una publicació satírica al·legant que la seva portada és una injúria per a la Corona? A parer de qui escriu no hi ha res que ho justifiqui. La imatge pot ser de mal gust (de fet, ho és) però, una injúria?

Algú ha dit que la línia que separa la sàtira de la difamació és molt fina, gairebé imperceptible. Però s'ha de tenir en compte que el context en què es diuen les coses també ajuda a situar-les correctament. I en el cas que ens ocupa ens trobem que l'acudit s'ha publicat en una revista satírica que té per funció arrencar, si més no, un somriure dels seus lectors alhora que fa una valoració crítica de l'actualitat.

El jutge Del Olmo i el Fiscal General de l'Estat s'han extralimitat en l'exercici de les seves funcions per excés de zel. Tota persona pública és susceptible de burla i befa. Després, si se sospita que el seu honor ha estat víctima d'injúries, ja hi ha mecanismes que permeten interposar una querella per difamació. Així ha passat abans amb Arnaldo Otegui, a qui se li va imposar la pena de presó per haver insultat el Rei dient que és el “cap de tots els torturadors”.

Si hi ha sospita que, segons l'article 490.3 del Codi Penal, el setmanari ha incorregut en el delicte d'injúries contra la Corona, és correcte interposar una querella. Però, calia ordenar el segrest del setmanari? Era convenient?

En primer lloc, la imatge de la policia furgant en tots els quioscs a la recerca dels exemplars de la revista és un anacronisme caduc que ens retreu a un temps que tots, o la immensa majoria, voldríem que romangués ben lluny en el passat. En segon lloc, ningú n'ha parlat, però el cost econòmic de l'operació ordenada per sa Senyoria perjudica l'acció de la policia en altres camps on la seva actuació és més necessària. I finalment, el resultat aconseguit ha estat invers al cercat. No només no s'ha silenciat el fet, sinó que encara se li ha donat més publicitat, amb perjudici per a la Casa del Rei, sobre la qual pesa la sospita d'haver estat la instigadora del segrest; i això, en un país dividit gairebé a parts iguals entre republicans i monàrquics, no és cap bicoca.

Hi ha, però, un altre aspecte que no s'ha tingut en compte. Si les persones caricaturitzades no fossin les persones caricaturitzades, també hauríem assistit al segrest? Em sembla molt que no. Aleshores, què passa amb la clara obscenitat de l'acudit? El fiscal qualifica la portada de «grollera, pornogràfica i escatològica». En major o menor grau, té raó. Però per aquest mateix motiu s'hauria d'ordenar el segrest de moltes altres publicacions, i jo no veig la policia que ho faci.

No sóc partidari que la pornografia estigui exposada a la vista de tothom, però tampoc ho sóc que les autoritats suplantin el lliure albir dels ciutadans i decideixin per ells què és correcte i què no. Al cap i a la fi, les persones no som tan ignorants com ens volen fer creure.

Les bicicletes… són (només) per a l'estiu?

Des de sempre, quan hi havia problemes de trànsit, a Barcelona, vianants i ciclistes acostumàvem a ser al mateix bàndol. Últimament, les coses estan canviant. L'Ajuntament de la ciutat, seguint una política destinada a descongestionar el trànsit i reduir els nivells de pol·lució que, crec, és molt encertada, promou l'ús de la bicicleta per circular per la ciutat.

Com a mitjà de transport per a desplaçaments curts —la majoria dels que es fan a la ciutat—, la bicicleta és excel·lent. Redueix la contaminació sonora, no emet gasos d'efecte hivernacle ni partícules de diàmetre inferior als 10 µm i contribueix de manera més que provada a millorar la salut de qui la fa servir. Fins aquí, estic d'acord amb l'Ajuntament de la meva ciutat.

Hi ha, però, un aspecte que comença a ser problemàtic i està aconseguint que els dos grups tradicionalment aliats s'enfrontin cada vegada més. Com que per conduir una bicicleta no fa falta passar cap examen, això s'ha convertit una mica en un campi qui pugui. A ran del boom que la bicicleta ha experimentat a Barcelona cada vegada són més els ciclistes incívics que no respecten les normes de circulació.

Les ordenances municipals en vigor permeten que els ciclistes condueixin els seus vehicles per damunt de la vorera o en zones destinades només a vianants, sempre i quan no circulin massa depressa ni a frec de les portes dels edificis. Tanmateix, quan la vorera no tingui una amplada superior als 3 m o sigui impossible circular en línia recta un mínim de 5 m, el ciclista ha de posar peu a terra, empènyer el vehicle i comportar-se com un vianant més.

Malauradament, els darrers temps proliferen els ciclistes que no fan cas de totes aquestes normes i es prenen la ciutat com si fos xauxa. El resultat és que el vianant ja no se sent segur ni a la vorera. Cada cop és més feqüent veure un ciclista circulant a frec de les portalades, per damunt d'una vorera estreta o en una zona congestionada de vianants. Fins he arribat a veure'ls circulant en sentit contrari al del carrer, tant per la calçada com per la vorera. D'això a casa meva en diem incivisme, quan no imprudència o insensatesa.

Per la seva banda, els ciclistes es queixen que els vianants tampoc respecten els carrils reservats per a ells. Mireu, sí que és cert que és molt habitual veure persones que estan aturades al damunt d'un carril bici; però, per què quan es va senyalitzar el carril no es va fer de manera que quedés ben segregat de la resta d'usuaris? Fins hi ha llocs en què el carril bici passa a frec de la marquesina d'una parada d'autobús. Això sol ser a l'avinguda Diagonal, per on hi circulen moltes línies d'autobús, amb la consegüent aglomeració a les parades. Què ha de fer un usuari del bus quan l'espai de la marquesina està ple de gom a gom? S'hi ha d'entaforar més? S'ha de quedar allunyat de la parada? No ho posen fàcil, la veritat.

Arribat en aquest punt, sense voler excusar ningú ni amagar la responsabilitat de tothom, s'imposa la idea que l'Ajuntament no ha sapigut preveure el creixement que tindria l'ús de la bicicleta a la ciutat comtal. És encomiable l'esforç que ha fet per promoure'l. Però es penós que no hagi dotat la ciutat de les mesures necessàries per prevenir els problemes de convivència de vianants i ciclistes. Una llàstima.

Quan s'acosten eleccions…

Us heu adonat de com arriba a ser de febril l’activitat a les obres públiques quan s’acosten eleccions? Les empreses que les executen van volades, no tenen temps per fer res més. Els ajuntaments les pressionen perquè la plaça de torn estigui acabada a temps, el govern autònom els va al darrere perquè aquella carretera tant de temps reivindicada s’inauguri abans dels comicis i el govern central mira que els mesos abans d’acudir a les urnes les grans infraestructures estiguin plenes de grues i maquinària treballant-hi…

A mi, tota aquesta activitat frenètica concentrada en només uns mesos se’m fa una mica sospitosa. Què passava durant els tres anys i mig d’abans que impedís l’execució d’aquelles obres? Quines circumstàncies s’han donat de sobte perquè el procediment s’agilitzés com per art d’encanteri? Per què ara, de cop i volta, tot són presses i correcuites? De veritat, em fa tuf de socarrim.

De fet, em pregunto si l’Administració pública és això, pública, o és, només, una manera que tenen els polítics professionals —no els vocacionals que, tot hi ser-ne pocs, encara en queden— per fer-se propaganda pagant l’Administració, és a dir, el ciutadà. Que no se m'interpreti malament. No estic en contra del joc democràtic; ans al contrari. El que vinc a dir és si els polítics no han acabat pervertint l’exercici de la democràcia en benefici propi i han transformat un dret inalienable de les persones —i alhora una obligació inexcusable com a ciutadans— en una manera de perpetuar-se en el poder per treure’n el màxim profit.

De tots és coneguda la sensació de desencís que ennuvola el panorama polític. Uns que diuen que tal o qual és un aprofitat perquè «guaita com li van de bé les coses, a ell que abans era un pelacanyes»; i altres, potser els més perillosos, que afirmen que «els polítics, tots plegats, una colla de lladres», instil·len l’ombra del dubte no gens raonable. Tota la vida hi ha hagut gent honrada i gent deshonesta. Contra això no hi ha antídot. Per tant, haurem de disposar els mitjans perquè aquesta deshonestedat se sotmeti a control; i quin millor control que un procés electoral en què algú que hagi provat una mala gestió de la cosa pública sigui rellevat al cap d’un temps?

Un fet que, certament, es dóna és la profusió d’autobombo dels ajuntaments i les administracions que tenen un cert color polític. Jo ho he viscut en primera línia, i per dos cops. El primer cas es va donar durant la meva residència a Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental. Aquest municipi, durant les primeres legislatures de la democràcia estava governat per Convergència i Unió. Després de moltes anades i vingudes per desavinences internes a la coalició de govern, a més d’algun tripijoc d’honestedat dubtosa, les urnes van parlar, va canviar de color polític i va passar a ser governat pel PSC. Si abans de l’alternança la gestió del municipi era opaca i tèrbola, ara és excessivament transparent. Cada més els seus residents disposen, encartat dins d’una publicació mensual i escampat per tots els establiments comercials de la vila, d’un quadern imprès sobre paper setinat i a quatre tintes anomenat L’Ajuntament informa que, senzillament, és una eina propagandística de l’equip de govern municipal amb càrrec a l’erari públic.

Personalment, aprecio l’alcaldessa i n’elogio la proximitat que mostra envers els ciutadans, però se’m fa difícil creure que pugui ser a tot arreu i, a més, dur a terme les tasques de govern inherents a una població que supera d’escreix els 15.000 habitants reals. La senyora surt a totes les fotografies dels actes que es fan al municipi; gairebé sembla que tingui ubiqüitat divina. I pel que fa a la resta de continguts, de la seva lectura se’n desprèn que els edils fan una tasca magnífica totalment exempta d’errors. Home, el balanç és positiu, sí, però hauran d’admetre que, de tant en tant, també la vessen.

Un altre cas en què també hi ha hagut alternança de partits i un increment substancial de l’autobombo és la mateixa Generalitat de Catalunya. Mentre va estar en mans de CiU, la publicitat institucional en format paper que es rebia a casa era més aviat escassa, per no dir nul·la. Els partits de l’oposició criticaven aferrissadament les campanyes publicitàries institucionals endegades per televisió, ràdio i premsa escrita. Ara, que el govern està en mans de l’Entesa (abans el Tripartit), no només es mantenen les campanyes institucionals als mitjans de comunicació de masses, sinó que, a més, rebem a casa i per via postal, un magnífic opuscle en què se’ns informa de les moltes coses que fa el Govern.

Mireu, costa molt poc imaginar que no només no s’ha reduït la despesa de promoció, sinó que s’ha incrementat considerablement. Perquè l’enviament d’aquest opuscle costa diners, editar-lo costa diners, imprimir-lo costa diners i el paper, tot i ser reciclat, costa diners i aigua, amb el subsegüent perjudici al subministrament d’aigua de boca en un país que no es caracteritza, precisament, per gaudir d’unes reserves hídriques gaire abundants. I, ironies de la vida, un dels membres de la coalició de govern és un partit “ecosocialista”. Té nassos la cosa…

Però per l’altra banda de l’espectre polític, tampoc se salven gaire de la crema, no us penseu. Tradicionalment, els municipis petits i mitjans en mans de coalicions de caire dretanós han estat administrats com si es tractés de la finca particular —tal era el cas de Palau-solità i Plegamans, que va ser objecte d’un veritable desori en la redacció dels plans d’urbanisme—, mentre que, durant més de vint-i-sis anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya era acusat de poca transparència. I no parlem de les “simpaties” que cert partit d’àmbit estatal desperta a casa nostra. Per tant, aquesta opció política dretanosa tampoc mereix tota la meva confiança.

I arribats en aquest punt, què faig? M’abstinc o, tapant-me el nas, trio una o altra opció de les diverses i variades que se’m presenten i la considero un mal menor? Si m’abstinc estic renunciant al dret de demanar comptes als polítics per la tasca desenvolupada perquè, en no votar, em desentenc de la cosa pública. Qualsevol crítica que emeti no té cap mena de valor moral. D’altra banda, si voto i trio una opció que em desagrada i aquella opció surt guanyadora, amb quina autoritat puc criticar-la?

També podria emetre el que s’anomena un vot de càstig. En aquest cas, hauria de triar una opció totalment espúria per tal de dificultar l’atribució d’escons als partits grans o consolidats. Però això té un risc: imagineu-vos que un gran nombre de vots van a parar a un partit extremista. Aquesta situació ja s’ha donat abans a Europa. L’any 1933, a Alemanya, les eleccions van donar una majoria aclaparadora al partit Nacional Socialista de Hitler. Per què? Per dues raons: d’una banda, l’elevada abstenció va reduir el nombre de vots vàlids i, per l’altra, el descontentament per la situació econòmica del país va afavorir un fort vot de càstig que va anar a parar al partit nazi. Així, un percentatge molt petit de la població va decidir el destí de tot un continent.

Però hi ha altres possibilitats que cap polític us esmentarà: el vot nul i el vot en blanc. Del vot nul, ben poca cosa hi ha a dir; és nul i, per tant, no entra en el còmput de vots per a la concessió d’escons. Però el vot en blanc sí que s’hi inclou. Però, tot i que intervé en l’adjudicació d’escons, el sentit del vot en blanc està distorsionat pel mateix procés electoral tal i com està establert, ja que intervé en la determinació de percentatges de vot però no en el repartiment d’escons. Per tant, els polítics, quan s’asseuen a l’hemicicle o a la sala de plens, no són conscients de fins a quin punt s’estan distanciant de la societat perquè no veuen cap escó que hagi quedat vacant.

Potser caldria, doncs, modificar les lleis per tal que els vots en blanc obtinguessin representació amb escons buits. Probablement els polítics s’endurien la desagradable sorpresa d’haver de parlar davant d’un hemicicle buit. Mentre això no passi, haurem d’anar capejant el temporal com podrem. Jo no m’abstindré, perquè si vull tenir el dret de criticar haig de complir amb el deure de participar, però encara no tinc decidit a qui li donaré el meu vot; això sí, que no es pensin que per haver-me posat més bancs a la plaça ja em tenen content.