Quan s'acosten eleccions…

Us heu adonat de com arriba a ser de febril l’activitat a les obres públiques quan s’acosten eleccions? Les empreses que les executen van volades, no tenen temps per fer res més. Els ajuntaments les pressionen perquè la plaça de torn estigui acabada a temps, el govern autònom els va al darrere perquè aquella carretera tant de temps reivindicada s’inauguri abans dels comicis i el govern central mira que els mesos abans d’acudir a les urnes les grans infraestructures estiguin plenes de grues i maquinària treballant-hi…

A mi, tota aquesta activitat frenètica concentrada en només uns mesos se’m fa una mica sospitosa. Què passava durant els tres anys i mig d’abans que impedís l’execució d’aquelles obres? Quines circumstàncies s’han donat de sobte perquè el procediment s’agilitzés com per art d’encanteri? Per què ara, de cop i volta, tot són presses i correcuites? De veritat, em fa tuf de socarrim.

De fet, em pregunto si l’Administració pública és això, pública, o és, només, una manera que tenen els polítics professionals —no els vocacionals que, tot hi ser-ne pocs, encara en queden— per fer-se propaganda pagant l’Administració, és a dir, el ciutadà. Que no se m'interpreti malament. No estic en contra del joc democràtic; ans al contrari. El que vinc a dir és si els polítics no han acabat pervertint l’exercici de la democràcia en benefici propi i han transformat un dret inalienable de les persones —i alhora una obligació inexcusable com a ciutadans— en una manera de perpetuar-se en el poder per treure’n el màxim profit.

De tots és coneguda la sensació de desencís que ennuvola el panorama polític. Uns que diuen que tal o qual és un aprofitat perquè «guaita com li van de bé les coses, a ell que abans era un pelacanyes»; i altres, potser els més perillosos, que afirmen que «els polítics, tots plegats, una colla de lladres», instil·len l’ombra del dubte no gens raonable. Tota la vida hi ha hagut gent honrada i gent deshonesta. Contra això no hi ha antídot. Per tant, haurem de disposar els mitjans perquè aquesta deshonestedat se sotmeti a control; i quin millor control que un procés electoral en què algú que hagi provat una mala gestió de la cosa pública sigui rellevat al cap d’un temps?

Un fet que, certament, es dóna és la profusió d’autobombo dels ajuntaments i les administracions que tenen un cert color polític. Jo ho he viscut en primera línia, i per dos cops. El primer cas es va donar durant la meva residència a Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental. Aquest municipi, durant les primeres legislatures de la democràcia estava governat per Convergència i Unió. Després de moltes anades i vingudes per desavinences internes a la coalició de govern, a més d’algun tripijoc d’honestedat dubtosa, les urnes van parlar, va canviar de color polític i va passar a ser governat pel PSC. Si abans de l’alternança la gestió del municipi era opaca i tèrbola, ara és excessivament transparent. Cada més els seus residents disposen, encartat dins d’una publicació mensual i escampat per tots els establiments comercials de la vila, d’un quadern imprès sobre paper setinat i a quatre tintes anomenat L’Ajuntament informa que, senzillament, és una eina propagandística de l’equip de govern municipal amb càrrec a l’erari públic.

Personalment, aprecio l’alcaldessa i n’elogio la proximitat que mostra envers els ciutadans, però se’m fa difícil creure que pugui ser a tot arreu i, a més, dur a terme les tasques de govern inherents a una població que supera d’escreix els 15.000 habitants reals. La senyora surt a totes les fotografies dels actes que es fan al municipi; gairebé sembla que tingui ubiqüitat divina. I pel que fa a la resta de continguts, de la seva lectura se’n desprèn que els edils fan una tasca magnífica totalment exempta d’errors. Home, el balanç és positiu, sí, però hauran d’admetre que, de tant en tant, també la vessen.

Un altre cas en què també hi ha hagut alternança de partits i un increment substancial de l’autobombo és la mateixa Generalitat de Catalunya. Mentre va estar en mans de CiU, la publicitat institucional en format paper que es rebia a casa era més aviat escassa, per no dir nul·la. Els partits de l’oposició criticaven aferrissadament les campanyes publicitàries institucionals endegades per televisió, ràdio i premsa escrita. Ara, que el govern està en mans de l’Entesa (abans el Tripartit), no només es mantenen les campanyes institucionals als mitjans de comunicació de masses, sinó que, a més, rebem a casa i per via postal, un magnífic opuscle en què se’ns informa de les moltes coses que fa el Govern.

Mireu, costa molt poc imaginar que no només no s’ha reduït la despesa de promoció, sinó que s’ha incrementat considerablement. Perquè l’enviament d’aquest opuscle costa diners, editar-lo costa diners, imprimir-lo costa diners i el paper, tot i ser reciclat, costa diners i aigua, amb el subsegüent perjudici al subministrament d’aigua de boca en un país que no es caracteritza, precisament, per gaudir d’unes reserves hídriques gaire abundants. I, ironies de la vida, un dels membres de la coalició de govern és un partit “ecosocialista”. Té nassos la cosa…

Però per l’altra banda de l’espectre polític, tampoc se salven gaire de la crema, no us penseu. Tradicionalment, els municipis petits i mitjans en mans de coalicions de caire dretanós han estat administrats com si es tractés de la finca particular —tal era el cas de Palau-solità i Plegamans, que va ser objecte d’un veritable desori en la redacció dels plans d’urbanisme—, mentre que, durant més de vint-i-sis anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya era acusat de poca transparència. I no parlem de les “simpaties” que cert partit d’àmbit estatal desperta a casa nostra. Per tant, aquesta opció política dretanosa tampoc mereix tota la meva confiança.

I arribats en aquest punt, què faig? M’abstinc o, tapant-me el nas, trio una o altra opció de les diverses i variades que se’m presenten i la considero un mal menor? Si m’abstinc estic renunciant al dret de demanar comptes als polítics per la tasca desenvolupada perquè, en no votar, em desentenc de la cosa pública. Qualsevol crítica que emeti no té cap mena de valor moral. D’altra banda, si voto i trio una opció que em desagrada i aquella opció surt guanyadora, amb quina autoritat puc criticar-la?

També podria emetre el que s’anomena un vot de càstig. En aquest cas, hauria de triar una opció totalment espúria per tal de dificultar l’atribució d’escons als partits grans o consolidats. Però això té un risc: imagineu-vos que un gran nombre de vots van a parar a un partit extremista. Aquesta situació ja s’ha donat abans a Europa. L’any 1933, a Alemanya, les eleccions van donar una majoria aclaparadora al partit Nacional Socialista de Hitler. Per què? Per dues raons: d’una banda, l’elevada abstenció va reduir el nombre de vots vàlids i, per l’altra, el descontentament per la situació econòmica del país va afavorir un fort vot de càstig que va anar a parar al partit nazi. Així, un percentatge molt petit de la població va decidir el destí de tot un continent.

Però hi ha altres possibilitats que cap polític us esmentarà: el vot nul i el vot en blanc. Del vot nul, ben poca cosa hi ha a dir; és nul i, per tant, no entra en el còmput de vots per a la concessió d’escons. Però el vot en blanc sí que s’hi inclou. Però, tot i que intervé en l’adjudicació d’escons, el sentit del vot en blanc està distorsionat pel mateix procés electoral tal i com està establert, ja que intervé en la determinació de percentatges de vot però no en el repartiment d’escons. Per tant, els polítics, quan s’asseuen a l’hemicicle o a la sala de plens, no són conscients de fins a quin punt s’estan distanciant de la societat perquè no veuen cap escó que hagi quedat vacant.

Potser caldria, doncs, modificar les lleis per tal que els vots en blanc obtinguessin representació amb escons buits. Probablement els polítics s’endurien la desagradable sorpresa d’haver de parlar davant d’un hemicicle buit. Mentre això no passi, haurem d’anar capejant el temporal com podrem. Jo no m’abstindré, perquè si vull tenir el dret de criticar haig de complir amb el deure de participar, però encara no tinc decidit a qui li donaré el meu vot; això sí, que no es pensin que per haver-me posat més bancs a la plaça ja em tenen content.

La culpa és molt lletja

Ja ho diu la dita: «La culpa és una bèstia molt lletja i fosca que ningú vol». I això és el que ha passat amb les obres de l'AVE a l'Hospitalet de Llobregat.

Sembla ser —només sembla, perquè encara ningú n'ha tret l'aigua clara— que la broca que perfora el túnel de l'AVE entre l'Hospitalet i la Torrassa ha estat desviada per un substrat rocós que es desconeixia. Això ha fet que, “accidentalment”, rebés el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Igualada i Manresa. Com és natural, Ferrocarrils de la Generalitat considera que Adif, l'organisme que administra les infraestructures ferroviàries espanyoles, és responsable dels desperfectes. Al seu torn, Adif se'n renta les mans i diu que la culpa és de les empreses adjudicatàries de l'execució de l'obra… El que deia, la culpa pes una bèstia molt lletja i molt fosca.

Però anem una mica més enllà. Aquest incident fa que em plantegi unes quantes preguntes: Quins estudis geològics s'han fet abans de perforar? Cada quants metres es fan cates de terreny per conèixer la realitat que més endavant es trobaran les màquines? Quin és l'estat d'actualització de la informació referent a les infraestructures que existien prèviament? I així, unes quantes més; tot i que penso que aquestes són les més significatives.

A més, començo a sospitar que les presses per fer que el tren d'alta velocitat arribi a Sants abans de final d'any han incidit directament en la qualitat dels treballs previs a l'execució de les obres. Ara mateix, després d'aquest incident que gairebé amb tota seguretat obligarà a fer un replantejament del projecte de perforació del túnel, tinc seriosos dubtes que es compleixin els terminis fixats pel Ministeri de Foment. I, sincerament, en benefici de la qualitat de l'obra, preferiria que es tornessin a endarrerir; una mica més ja no ve d'aquí…

Però tornem a l'incident amb el Ferrocarrils de la Generalitat. Amb aquesta ja he perdut el compte de les pífies i els incidents que acumula la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona (vies sobre substrats calcaris inestables, túnels massa estrets per a un tren d'alta velocitat, trasbalsos al servei de rodalies…). Serà, potser, que en aquest país no sabem fer bé les coses a la primera, que sempre haurem d'anar desfent nyaps?

Ja tenim l'alta velocitat a Barcelona i ara volem que arribi fins a la frontera amb França passant per la magnífica estació intermodal de la Sagrera. Com que hem volgut que Sants sigui la primera estació a Barcelona, és evident que caldrà travessar tota la ciutat pel centre fins a arribar a la Sagrera. Però, com ho fem això. Caldrà que l'impacte sigui el mínim possible, oi?

Ara ve quan la maten. Resulta que, clar, l'AVE circula per vies d'ample europeu i, per tant, no pot circular per les vies que ja existeixen a la ciutat. Caldrà fer-li unes vies noves per a ell tot solet. I per on les podem fer passar? Cap problema, ja tenim la solució! Perforem un túnel nou pel carrer de Provença fins a la Diagonal, allà fem que baixi fins al carrer de Mallorca i a partir d'aquí tirem pel dret fins a arribar a la Sagrera.

A primer cop d'ull, la idea no és gens dolenta. Però si mirem amb deteniment els edificis que voregen els carrers esmentats no trigarem gaire a tenir els cabells de punta. S'ha parlat molt de la Sagrada Família i el risc d'esfondrament que comporta un túnel a pocs centímetres de la vertical dels fonaments de la façana de la Glòria. Però hi ha més edificis de gran valor arquitectònic que també queden afectats per aquest túnel. Un exemple és la Pedrera, a la confluència del carrer de Provença amb el passeig de Gràcia, potser l'edifici més emblemàtic de Gaudí a Barcelona després de la Sagrada Família. Els posarem en situació de risc?

Entenc que es vulgui pal·liar el retard acumulat en l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona i que la via més ràpida i econòmica és que entri per l'estació de Sants. Però, cal tanta pressa? Diuen que les presses són molt males conselleres. Si hem esperat tants anys ja no ens vindrà d'una mica més; i valdria la pena assegurar-nos que fem bé les coses.

D'atra banda, si es vol que l'estació principal de l'AVE a Barcelona sigui a la Sagrera, si s'ha desestimat la construcció d'un baixador a l'alçada del Passeig de Gràcia i sabent que a la ciutat hi ha altres carrers de més amplada que els que s'han triat, per què no es perfora el túnel corresponent per allà. Em refereixo al Carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana. Costa molt poc d'entendre que la força que exerceixen els fonaments no segueix només la vertical, sinó que s'escampa en totes direccions. Si el carrer és de 20 m d'amplada, qualsevol perforació que s'hi faci sempre estarà més a prop de l'àrea d'influència dels fonaments dels edificis que no pas si el carrer triat té una amplada igual o superior als 40 m, que és el cas de l'avinguda de Roma, el carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana.

No sóc jo el més indicat per dir per on ha de passar aquest nou túnel. Tanmateix, sí que em preocupa la possibilitat que, per interessos electoralistes —per desgràcia, els polítics del nostre país no miren més enllà de les urnes—, una obra de tanta importància no es faci prou bé; que d'això ja en tenim massa experiència, a casa nostra.

Quan ses il·lustríssimes fan política des de la trona

El maig passat, concretament el dia 8, vaig llegir a El Periódico de Catalunya una notícia que, encara que perduda en el paperam del diari, és mereixedora de tota la meva atenció; i penso que potser també la de qui llegeixi aquest escrit. La notícia en qüestió fa referència a unes declaracions de l'arquebisbe de Pamplona, monsenyor FernandoSebastián.

Sobta que algú que als anys de la transició espanyola es va posar del costat del cardenal Vicente Enrique i Tarancón, conegut pel seu tarannà progressista i moderat, ara hagi donat un cop de timó que el faci emprendre un rumb tan divergent del que havia estat aleshores. Les declaracions del prelat no deixen indiferent; si més no, són sorprenents i obliguen a reflexionar una mica sobre la postura que els bisbes espanyols estan adoptant en matèria política i social.

No parlarem ara de la polèmica de la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid, que, tot i tenir repercusions socials, és un assumpte que té a veure més amb un enfrontament intern entre la cúria i els seus feligresos de base que no pas altra cosa. Del que es tracta aquí és de veure com pensen els dirigents de la encara poderosa, tot i que no tant com abans, Església Catòlica.

De bell antuvi, espanta veure que algú que és tingut com a pastor d'ànimes, que s'hauria de caracteritzar per la seva moderació i equilibri, que no s'han de confondre amb feblesa ni oportunisme, pugui prendre una opció de pensament polític tan radical i de conseqüències tan funestes per a la vida democràtica d'aquest país. M'explico. Monsenyor Sebastián va aconsellar als catòlics que votin partits d'extrema dreta: Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política i Falange Española y de las JONS.

Els tres primers, ho reconec, em resulten desconeguts; però davant de l'últim no puc sentir altra cosa que una esgarrifança que em recorre tota l'espinada. Els que ja tenim una edat no tindrem gaires dificultats a recordar el règim dictatorial del general Franco i tots els horrors que el van acompanyar. Aquella dictadura s'emparava darrere del que s'anomenava Movimiento Nacional —refós dels requetès carlistes i la Falange de José Antonio Primo de Rivera fusionada amb les (Juventudes Obreras Nacional Sindicalistas)— i una connivència clara amb la jerarquia eclesiàstica. El resultat va ser una cosa tan nefasta com el nacional catolicisme, que durant quaranta anys va ofegar les consciències i la llibertat de les persones.

Sóc del parer que un cristià sincer ho és des que es lleva fins que se'n va a dormir i set dies a la setmana; per això, la seva fe i la seva moral han d'impregnar tot allò que faci i ha de buscar la promoció d'uns principis que, ben entesos, són causa de progrés per a les persones. En conseqüència, a l'hora de participar en uns comicis, ell, com a individu, té l'obligació moral de triar l'opció que més s'acosti als principis expressats en els evangelis.

Ara bé, una cosa és l'elecció personal —que és això: personal— i una altra de molt diferent és voler influir en els altres perquè facin el que se'ls indica. I això és el que ha fet Monsenyor Sebastián. Parlant des de la seva posició d'autoritat dins de l'església, i embolcallant les seves declaracions d'un caire social, s'ha atrevit a indicar el sentit que hauria de tenir el vot d'un catòlic.

A més, en una clara intrussió en el terreny de la política, va opinar sobre afers que atenyen la Generalitat i els pactes que han possibilitat el govern tripartit a Catalunya per dimonitzar-lo i queixar-se que l'església quedi fora perquè està «injustament inclosa» en la dreta franquista. La cintura que es necessita per fer aquesta finta és de miracle. D'una banda recomana que es votin partits de clar contingut franquista i per l'altra es queixa que se l'inclogui en el franquisme… Amb quin pa es menja?

Segueix amb les perles. Es lamenta que no es reconegui la «contribució històrica» de l'Església Catòlica a l'«adveniment de la democràcia». Aquella església sí; aquella església, seguint els principis del Concili Vaticà II, va ajudar a consolidar la democràcia i la va afavorir promovent als anys seixanta i setanta els moviments de base que van ser el germen de la marea democràtica que es va desfermar amb la mort del dictador. Ara que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana és menys apostòlica i més romana que mai, ara que gairebé ha buidat de contingut la reforma que va endegar aquell concili, que els seus plantejaments són gairebé tridentins i la cara que se li endevina, encara que amagada sota d'una munió de vels d'amabilitat, és la ganyota mal dissimulada amb un somriure del monstre sanguinari, disposat a fer qualsevol cosa per tal de fer callar la veu dels qui gosen pensar de manera independent, aquesta església té ben poc a veure amb aquella.

Una última guinda: Monsenyor Sebastián es lamenta també del fet que els partits vulguin «excloure» el PP de l'alternança de poder. No serà justament el contrari? No serà que és el PP, amb la batussa constant i el mullader pel mullader, qui s'està tancant portes? A qui li és possible entendre's amb algú que prediu catàstrofes i veu conspiracions per tot arreu? Quin crèdit mereix un partit que, entre altres coses, fa possible que una comunitat autònoma que està sota el seu govern hagi rebut una severa amonestació del Parlament Europeu per especulació urbanística i danys irreparables a l'ecosistema? Les respostes queden per al lector i a ell toca jutjar si sa Il·lustríssima té raó.

Molt sibil·lí, Il·lustríssima; molt sibil·lí, però no cola. No cola perquè un pastor d'ànimes, en teoria, no s'ocupa d'altres afers que del benestar espiritual del seu ramat. Se'm respondrà que perquè hi hagi benestar espiritual hi ha d'haver un mínim de benestar material. Cert, no ho nego. En una ocasió, el mateix Jesús de Natzaret va procurar l'aliment per a unes 10.000 persones que havien anat a escoltar-lo (Mateu 14, 15-21, Marc 6, 35-44, Lluc 9, 12-17 i Joan 6, 4-13); amb la panxa buida, el cervell no és capaç de pensar amb claredat.

Però no és menys cert que en una altra ocasió, quan els fariseus el van posar davant la disjuntiva de dir si era lícit o no pagar impostos als romans, ell, prenent una moneda amb l'efígie del Cèsar, respongué dient que es donés «al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mateu 15, 21, Marc 12, 17 i Lluc 20, 25), marcant una clara línia divisòria entre els afers terrenals i els religiosos. I això, precisament, és el que per tradició històrica no ha fet mai la jerarquia catòlica.

No ho va fer en temps passats ni tampoc ho fa ara. És evident i natural que una persona que per feina i vocació està al corrent del que passa en el nostre món tingui un criteri propi sobre el que caldria fer. Fins i tot és lloable que aquesta persona doni consell quan se li demana, perquè qui ho fa li atorga una certa autoritat moral. Però d'aquí a fer servir la pròpia posició de prestigi, i aprofitar la tribuna que aquesta brinda, per difondre les pròpies opinions personals sobre assumptes en els quals no es tenen competències és, almenys, una irresponsabilitat, si no un abús d'autoritat i una clara intrusió en la tasca d'altri.

Que potser els polítics diuen als bisbes com han de dirigir les seves diòcesis? Que potser jo, míser llec com sóc en la matèria —i com jo, tants altres—, m'atreveixo a discutir com gestionen la salut espiritual de les ànimes que els han estat confiades? En justa correspondència, tampoc el clergat hauria de fer servir la trona per parlar d'assumptes que no són de la seva competència. Els eclesiàstics poden donar principis que regeixin la vida dels seus feligresos. Hi estan obligats, de fet. Però d'aquí a dirigir les seves vides hi ha una barrera que més val que no traspassin si no volen caure en el parany de la dominació.

Llàstima, semblava que, per fi, l’evangeli s’havia emparat de l’Església Catòlica; es veu que no. Per aquest camí no calien alforges.