El bloc d’en Cantaire

De Nadal va la cosa.

2011-12-25T21:30:00.000+01:00

Avui, dia de Nadal, ha saltat una notícia als diaris que posa en evidència el fet que la nostra comprensió d’aquesta festa està influïda per tota una sèrie de mites i tradicions sense cap base bíblica. Que el naixement de Jesús no va poder ser a l’hivern com la majoria de cristians celebrem, cau pel seu propi pes. El mateix Lluc, un metge grec que, pel fet de ser-ho, es caracteritza per la meticulositat, la cura i la precisió en el tractament de la informació que rep, en el seu evangeli ja ens en dóna una pista: els pastors guardaven els ramats a la cleda.

Per qui no coneix aquelles terres, només us diré que a l’hivern a Palestina hi fa un fred que pela i les nevades acostumen a ser-hi considerables. En aquestes condicions no és gens aconsellable que el bestiar passi la nit al ras. És més, els pastors assenyats, d’allà i d’aquí, a l’inici de l’hivern apleguen els ramats i els tanquen dins de l’estable fins a la primavera següent.

Aleshores, com és que celebrem el Nadal el 25 de desembre? Això s’explica amb el sincretisme que es va produir en el moment en què Constantí el Gran va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Al voltant d'aquesta data se celebraven unes festes paganes, les saturnals, que coincidien amb el solstici d’hivern, en les quals, a l’igual que amb el nostre Nadal, atès que se celebrava que a partir d’aquell dia s’allarga el temps en què el Sol transita de l’alba al crepuscle, la llum tenia un paper força rellevant. A partir d’aquí, el traspàs per òsmosi de la festa i tota la seva iconografia cap al cristianisme només era qüestió de temps.

Però tornem al tema que ens ocupa: la notícia als diaris. Ja hi ha qui ha aprofitat per ironitzar i ridiculitzar els qui som creients i tenim la Bíblia com a màxima font de coneixement del missatge de Déu per als homes. Reconec que qui així actua, en el fons, no està mancat de raó; però li cal un matís que sol quedar en l’oblit. Sovint, els causants de les comprensions errònies de la Bíblia som nosaltres mateixos perquè ens deixem arrossegar pels nostres prejudicis i, quan un text bíblic ens resulta obscur, en lloc d’esforçar-nos encara més i intentar aprofundir en la seva comprensió, triem l’opció més fàcil i declarem sense embuts que allò s’ha d’entendre de manera simbòlica, que és una metàfora. I ens quedem tan amples.

Tanmateix, ni tot són metàfores ni tampoc és correcta una lectura literal de tota la Bíblia. Hi ha una posició a mig camí dels dos extrems que dóna ple sentit als escrits bíblics: la contextualització, tenint en compte que, per als qui ens declarem cristians, és la Paraula de Déu inspirada, que no dictada, als homes. Alguns creients, no tots, pensem que Déu inspirà la Bíblia i deixà llibertat als seus autors perquè s’expressessin amb les seves pròpies paraules i de la manera que creguessin més convenient per transmetre el missatge rebut. Vista d’aquesta manera, s’entén que hi hagi passatges que requereixin una lectura en sentit literal, d’altres en sentit metafòric i d’altres a través del filtre de la cultura i els coneixements dels seus autors.

Hi ha qui vol fer ciència a partir de la Bíblia; i, indefectiblement, s’estavella de manera ben sonada. Hi ha qui amb la ciència vol desacreditar la Bíblia, i també està condemnat estavellar-se escandalosament. Tot i que parla de ciència, la Bíblia no és un llibre científic; com tampoc és un tractat d’història, malgrat que parla d’història, ni un simple recull de textos literaris, encara que alguns dels seus passatges siguin veritables joies de la literatura universal.

La qüestió és ubicar-la en el context històric, cultural i social en què fou escrita. No podem llegir-la aplicant-li els patrons de la nostra època perquè aleshores arribarem a una comprensió errònia del seu missatge. Ni tampoc podem llegir-la de cap altra manera que no sigui l’adequada a la intencionalitat original del text. Si quan volem fer ciència no acudim als textos literaris sinó als científics, per què hem de prendre com a base de ciència uns textos escrits amb una clara intenció poètica com els Salms, per posar un exemple? De la mateixa manera que tampoc podem exigir que un text la finalitat manifesta i evident del qual és ser un registre històric, com els dos llibres de les Cròniques o els dos dels Reis, presenti una qualitat literària fora de sèrie o un enfilall d’informacions de caire científic i tècnic caracteritzades per la seva precisió i unicitat d’interpretació.

D’altra banda, els autors de la Bíblia són de procedències molt variades. Entre ells s’hi compten des de persones corrents que se senten empeses a posar per escrit el missatge que Déu els ha inspirat fins a estadistes amb una formació refinadíssima que els permet l’ús de tots els recursos expressius que la llengua en què escriuen posa a la seva disposició.

Això fa que els estils i els gèneres vagin des dels més senzills als més complexos, passant per tot un ventall de formes molt diverses entre sí. A la Bíblia hi podrem trobar des de relats lineals, gairebé despullats de qualsevol ornamentació i marcats per la ingenuïtat, fins a obres de gran complexitat formal i lèxica que encara avui són referent de la literatura de la llengua en què varen ser escrites. Uns i altres s’hauran de llegir, doncs, de manera molt diferent.

Resumint, en el fons, la Bíblia parla als homes d’allò que interessa als homes i com els homes ho poden entendre. Altra cosa és que les limitacions del llenguatge humà facin de les seves i enfosqueixin la comprensió que unes ments finites com les nostres puguin tenir d’unes veritats vinculades a una realitat infinita com la Divinitat. Si tenim en compte això, les Escriptures ja no ens semblaran ingènues ni mancades d’interès per a l’home del nostre temps, sinó que esdevindran la font principal on anar a cercar la resposta a les preguntes existencials que tots ens fem i que molts, la immensa majoria, tenim pendents de resoldre: Qui sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? On vaig? Per què? Com?

P.D.: Bon Nadal a tothom, encara que sigui en l’estació equivocada…

Sí que és això, senyors! Sí que és això!

2011-12-19T13:38:00.000+01:00

Ahir, diumenge, 18 de desembre, un amic em va enviar un correu en què se’m demanava que m’adherís al manifest signat per la Fundación en Defensa de la Nación Española rebutjant la presència de diputats i senadors d’Amaiur als òrgans legislatius espanyols. El document, datat el 12 de desembre, està escrit amb un abrandament forassenyat; sobretot si tenim en compte que, el dia abans, l’esquerra abertzale havia fet públic un comunicat en què lamentava el dol causat a les víctimes del terrorisme. Així mateix, la seva fraseologia em porta ecos d’uns temps i un règim polític que ningú, tret dels nostàlgics, vol que tornin: ‘indisoluble unidad de la nación española’, ‘asesinos fratricidas’, ‘valores superiores’… Em costa ben poc imaginar-me tota aquesta xerrameca en boca dels qui fa trenta-cinc anys eren al poder fent la salutació característica de les legions romanes. Aleshores, una esgarrifança de desassossec em recorre l’espinada.

Com bé podreu intuir els qui em coneixeu, no puc subscriure un manifest en aquests termes. Sempre he sigut partidari de l’entesa basada en el diàleg. A hores d’ara, l’entorn pròxim a ETA ha donat manta prova del seu desig de reconciliació. Qui som nosaltres, doncs, per no fer el mateix? Fa un parell de mesos es va iniciar un procés que, si res no el malmet, obre la porta a la pau per al País Basc.

No caiguem en el parany de voler esclafar l’adversari fins a la seva aniquilació. Això només portarà ressentiments i rancúnies, que són el germen de nous conflictes en el futur. A hores d’ara, molts historiadors coincideixen a assenyalar que la Segona Guerra Mundial no va ser altra cosa que el corolari de la Primera. L’any 1918, acabada la Gran Guerra, el revengisme francès va forçar un Tractat de Versalles ple d’humiliacions per als vençuts i, després de desposseir-los dels mitjans necessaris per fer-hi front, els va imposar unes condicions de reparació tals que els van abocar a la ruïna i el caos. No és d’estranyar que Hitler trobés el terreny adobat per tirar endavant les seves idees populistes. Aquell era un caldo de cultiu ideal per als messianismes il·luminats. Els alemanys estaven desorientats i ressentits, i ell els prometia un futur de prosperitat i pau amb una Alemanya gran i forta que dominaria el món. El resultat és conegut de tothom.

Doncs bé, no crec que sigui gaire prudent que, ara que ETA ha declarat el final de les activitats armades, ens hi vulguem acarnissar fins a la seva humiliació. Seria més assenyat, penso, que, aprofitant que se’ns brinda una ocasió extraordinària per a la reconciliació, dediquéssim els nostres esforços a obrir totes les vies de diàleg possibles, entre elles, per descomptat, la parlamentària. A hores d’ara, amb independència de quina sigui la seva ideologia, els bascos,, tots sense excepció, encara són ciutadans del Regne d’Espanya i, com a tals, tenen tot el dret de fer sentir la seva veu a les institucions de l’Estat. Negar-los-el és atemptar contra els principis de la democràcia que diem defensar.

No obstant, el manifest esmentat és mereixedor d’una anàlisi més detallada. Dedicaré la resta d’aquesta entrada a rebatre un per un tots els punts de la seva argumentació demostrant que es basen en contradiccions i fal·làcies.

1º/ Porque SI creemos en la Libertad y en el pluralismo político, NO aceptamos que ninguno de los representantes de la Nación Española puedan ser portavoces de ideologías totalitarias que atentan contra la libertad individual y los derechos fundamentales de los españoles.

Precisament, perquè creuen en la llibertat i el pluralisme, han d’acceptar que hi puguin tenir representació. Altra cosa és que, valent-se dels recursos que la democràcia posa al seu abast, combatin les idees totalitàries que diuen que rebutgen, que també és legítim. Excloure els seus partidaris del joc democràtic és, per definició, una conculcació dels drets fonamentals dels espanyols i, fins que no es demostri el contrari, els abertzales encara són ciutadans d’Espanya. Caurem en l’error de fer-los el mateix que els acusem de fer?

2º/ Porque SI creemos en la Justicia, NO aceptamos que los recadistas de los asesinos de casi un millar de españoles nos representen, provocando que la Justicia quede desterrada de la vida política española al situar al mismo nivel a los defensores del terror secesionista con el resto de diputados españoles.

D’això se’n diu matar el missatger. Que les idees polítiques d’algú siguin més o menys afins a les d’un homicida no el converteixen en criminal de manera automàtica. D’altra banda, els penedits mereixen una segona oportunitat. Els la negarem? És just? En un Estat on la Justícia va encaminada a la reinserció i no només a la retribució, quin sentit té que, les compartim o no, no deixem que els acusats exposin les seves raons? La meva besàvia deia que cap jutge pot fer justícia sense abans haver escoltat totes les parts. Per a aquesta gent, els abertzales estan acusats, jutjats i condemnats tot d’una. Això no és ser just, sinó justicier. Quan no va acompanyada de la magnanimitat, la justícia és injusta.

3º/ Porque SI creemos en la Igualdad, NO aceptamos que los portadores de delirantes ideologías excluyentes y esencialistas puedan representar al conjunto de la Nación española.

Aquí ens enfrontem a un oxímoron clar. Sempre segons la Constitució espanyola que amb tanta passió defensen els signants del manifest i per la qual professen tanta devoció, tots els ciutadans espanyols són iguals amb independència de la ideologia, la religió, la classe social, el sexe, etcètera. El sol fet de no acceptar ja és excloure. Per tant, convindreu amb mi que, en paraules seves, els signants del manifest defensen una «ideologia delirant, excloent i essencialista»… Per aquesta regla de tres, els haurem de deixar fora del joc parlamentari? A més, segons la Constitució espanyola, l’única institució que representa la integritat de l’Estat espanyol és la Corona, personificada en la figura del Rei. Un càrrec electe no representa el conjunt de la nació, sinó els votants de la seva circumscripció electoral, als quals es deu. Per tant, un diputat o un senador electe per Guipúscoa, Biscaia o Àlava no em representa a mi, que visc a Barcelona, sinó als electors de les províncies basques i es deu a ells, no a mi. No entendre això és no entendre el parlamentarisme i desconèixer la Carta Magna.

4º/ Porque SI creemos en la indisoluble unidad social, política, histórica y territorial de la Nación española —que es fundamento de nuestra Constitución—, NO aceptamos que puedan ocupar un escaño en el parlamento nacional aquellos que destilan tanto odio contra la Nación, y que actúan sin descanso, e ilegítimamente, con el proyecto de destruirla.

Ja em perdonaran… Tinc la impressió que estan confonent el pa amb les sopes. La unitat territorial dels estats no és una realitat indissoluble. De fet, els estats neixen, creixen i es dissolen amb una facilitat més que espaordidora. Només cal fer un cop d’ull a la història recent d’Europa per adonar-nos que les fronteres estatals no són més que una convenció que ens permet governar-nos. En els darrers vint anys el nostre vell continent ha vist com els atles quedaven obsolets diverses vegades d’un dia per l’altre.

Pel que fa a la unitat històrica i política, tampoc és que Espanya sigui una realitat gaire antiga. Com a tal va néixer ara fa tres-cents anys. Abans no era més que un conglomerat de territoris independents entre si aixoplugats sota un mateix monarca. Per a més aclariments a respecte, podeu acudir al meu article Nacionalismes en conflicte, publicat en aquest mateix bloc el 2 de juliol de 2007.

Quant a la unitat social, és una qüestió que entra de ple en la percepció personal. No els discutiré que ells ho vegin així, però m’haureu d’admetre que jo ho pugui entendre d’una altra manera. Les persones s’adscriuen als grups que perceben com a més pròxims a la seva manera d’entendre la realitat i que, per tant, els permeten viure d’una manera més propera al que entenen que són els seus desitjos i les seves necessitats. En el meu cas, Espanya no em resulta tan propera com Catalunya i, per això, no em sento espanyol, sinó català, sense que això m’impedeixi sentir-me europeu a la vegada; però no espanyol, repeteixo, perquè l’espanyolitat segons l’entenen els qui es diuen espanyols em resulta incompatible amb la meva catalanitat. Altra cosa és si la meva ciutadania legal coincideix o no amb el meu sentiment nacional.

Pel que fa a l’odi immens i exacerbat cap a la nació espanyola que segons els signants d’aquest manifest se’m suposa, molt a desgrat de decebre’ls, confesso que, intrínsecament, no en sento gens. El que sí que sento és una necessitat imperiosa de fer coincidir la meva ciutadania legal amb el meu sentiment de catalanitat. Suposo que en el cas dels bascos la cosa deu anar pels mateixos viaranys, encara que crec que l’ús de la violència és un error. Sí que percebo, en canvi, un odi desaforat del nacionalisme espanyol envers tot allò que no s’emmotlla a les seves premisses. Per tant, no puc pensar altra cosa que, en realitat, l’animadversió manifesta va des del nacionalisme espanyol cap als anomenats nacionalismes perifèrics, i no a l’inrevés.

Quant a la pretesa il·legimitat del desig d’independència, s’obliden que és un dret recolzat i promogut per totes les institucions i organismes internacionals en què participa l’Estat espanyol; fins al punt que en àmbits diplomàtics s’arriba a admetre la validesa d’una declaració unilateral d’independència. No reconèixer-lo és contravenir totes les convencions del Dret Internacional.

5º/ Y porque SI creemos en la democracia española, NO aceptamos que los delegados de los asesinos fraticidas se infiltren en nuestras instituciones, poniendo en gravísimo peligro a la propia democracia española.

Aquí em cal que m’aclareixin què volen dir. Que potser és diferent, la democràcia espanyola, de la resta de democràcies? Són diferents, els seus principis? Per mi, i que em corregeixin els entesos si m’equivoco, el concepte de democràcia es basa en uns principis universals que es manifesten de molt diverses maneres i que, bàsicament, es poden resumir en el respecte mutu més estricte.

Qui abans no respecta tampoc pot esperar ni exigir que se’l respecti. Si el nacionalisme espanyol no és capaç d’entendre que hi ha altres maneres de veure la realitat i respectar-les, com pot pretendre que els altres nacionalismes, siguin del signe que siguin, el respectin? Si algú ha rebut maltractaments per ser diferent de com el nacionalisme espanyol vol que sigui (i al País Basc i a Catalunya n’hi ha hagut uns quants), com podem esperar que el respecti? No serà lògic pensar que la seva sola idea li provoqui basques?

Quant a tractar de «delegats dels assassins fratricides» aquells qui han renunciat explícitament a la violència com a mitjà per aconseguir uns fins perfectament legítims, com acabo de demostrar, i s’avenen a participar en les institucions democràtiques, tot treballant en pau i dins de l’àmbit de les idees per arribar al seu objectiu, és una infàmia digna de ser portada al jutjat de guàrdia; és parlar des del ressentiment i la rancúnia; implica no voler la reconciliació, sinó l’esclafament de l’adversari. Per tant, no contribueix a fer que prevalgui la democràcia ni afavoreix la cohesió i la unitat socials amb què els signants del manifest tant s’omplen la boca. Qui exclou qui? Qui estableix divisions? Qui afavoreix la destrucció de la unitat nacional? Qui posa en perill gravíssim la democràcia? Qui, després d’haver sigut partidari durant dècades de la violència, fa un gest de contrició, reconeix el seu error i s’avé a entrar en el joc democràtic o qui té com a únic objectiu la destrucció dels possibles opositors? En democràcia, les batalles es guanyen a la tribuna d’oradors, no a les presons ni a les comissaries i encara menys als cementiris.

En definitiva, sí que és això, senyors! Sí que és això! Sí que han de ser al Congrés dels Diputats i al Senat, representant la sensibilitat de tots aquells que els van votar perquè anhelen un futur en què poder ser tal com els agradaria poder ser. I si això va en detriment de les fronteres de l’Estat, potser és que l’Estat no ha sabut donar-los allò que necessiten… Si se senten exclosos, ¿que potser se’ls ha de condemnar a viure d’una manera que els resulta incòmoda i desagradable, imposant-los unes condicions que els són feixugues? Quanta sang vessada no ens hauríem estalviat tots plegats si, quan prenia cos la reivindicació d’independència, se’ls hagués permès iniciar el seu camí en solitari!

Quina és l’essència del concepte polític d’estat? És, com el nacionalisme espanyol interpreta, una realitat sagrada i intocable que dimana de les altures celestials o és una convenció que ens hem atorgat els humans a fi d’organitzar-nos de manera més eficient? Els estats estan al servei de les persones o les persones al servei dels estats? Reflexionem-hi i potser començarem a entendre fins a quin punt estem obcecats per unes idees preconcebudes inculcades durant la infantesa. La gran tragèdia del fanàtic és que el seu fanatisme l’incapacita per adonar-se que ell també és fanàtic.

Déu n'hi do!

2011-10-23T19:59:00.000+02:00

Déu n’hi do de com ha acabat la darrera setmana! Havia començat tan avorrida com sempre, però el final havingut carregadet… Amb la jornada de dijous la cosa es va animar,i de quina manera! En un mateix dia van saltar dues notícies que cada una per ella sola ja hauria fetcórrer veritables rius de tinta.

En primer lloc, la fi del dictador libiobre més interrogants que no pas en tanca. Les circumstàncies querodegen la seva mort no són gens clares. Encara no se sap del certsi va ser a conseqüència d’una bala perduda d’un tiroteig o si,com sembla cada vegada més evident, es tracta d’un linxament en tota regla. Sies confirma aquesta segona possibilitat, els actuals governants deLíbia no queden en un lloc gaire honrós. Més aviat, la sevasituació seria, per ser suaus, ben galdosa.

Entenc que les animadversions que Muammaral-Gaddafi concitava eren més que justificades. Tanmateix, lacrueltat d’un tirà no en justifica el linxament. És un final queno diu gaire res en favor dels qui han comès o han propiciat aquestacte de revenja descontrolada. Si el que es desitja per a Líbia ésla seva transició cap a la democràcia en llibertat, aquest no ésun bon punt de partida. Lluny de resoldre res, la mort de Gaddafi encircumstàncies tan poc clares no fa altra cosa que afegir llenya alfoc. El gran risc per a Líbia (i, per extensió, per a tot el norddel continent africà) és que la primavera iniciada a Tunis, en llocde dur aires renovats a la regió, esdevingui el començament d’unperíode d’inestabilitat política o, el que seria pitjor, lasubstitució d’unes tiranies per unes altres; amb tot el que aixòrepresentaria de malbaratament de potencials humans.

Quant a la declaració d’ETA, si bé éscert que no podrem llançar les campanes al vol fins quel’organització emeti un comunicat anunciant la seva dissoluciói el cessament de totes les seves activitats, el gest d’aquestsdies no es mereix que no se’l tingui en compte. Mai abans aquestaorganització havia parlat de manera tan clara, directa i despullada de retòrica ideològica com ara; i ho ha fet unes quantes vegades. Qui més qui menys ha sabut estar a l’alçada de lescircumstàncies.

No és elcas, però, de Carlos Iturgaiz, diputat del PP al parlament Europeu iexpresident del PP del País Basc, i José Vargas, president del’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El primer, enunes declaracions fetes al programa 8al dia, dirigit ipresentat per Josep Cuní a la cadena 8TV, lluny de mostrar-sesatisfet amb el document emès per ETA, addueix que és paper mullat,que no té cap valor i que, en conseqüència, no se li ha de donarcap mena de crèdit. I tot això, amanit amb un to irat i de retretque, més que pensar que se sentia alleujat, induïa a creure que elcontrariava la desaparició de l’etern cap de turc sobre el que ferrecaure tots els mals que a ell li puguin esdevenir; semblaria que jali estava bé que l’amenaça terrorista d’ETA pesés sobre totala societat, perquè a ell li deixava un marc d’actuació senseclarobscurs i sense la necessitat de qüestionar-se constantment a simateix i els seus plantejaments ideològics. És tan còmode, teniralgú a qui culpar de tot… I el més greu de tot això és que el secunden un bon nombre de persones molt notòries del PP, alineades amb l’ala més dura del partit, i una llarga llista de mitjans de comunicació amb força capacitat d’influència sobre l’opinió pública.

Paradoxalment, Mariano Rajoy va fer galad’un discurs moderat, intel·ligent des del punt de vista polític i prou generós. Voldria creureque aquesta serà l’actitud que mantindrà en el futur. No endebades sembla clar que ell està destinat a ser el nou inquilí de la Moncloa ambtotes les responsabilitats que això comporta; entre elles, lagestió del nou marc social i polític que es presenta al País Basc. Tal comalgú va dir a la tertúlia de Josep Cuní, ara és el moment de laintel·ligència política i la generositat. I aquestes dues virtutshauran de guarnir totes les parts en litigi.

En una situació de reconciliació com laque ara es presenta, si es vol atènyer un bon resultat final, il’únic que a tots interessa, és del tot imprescindible que totesles parts renunciïn a alguna cosa. Així va ser a la RepúblicaSudafricana i el mateix va passar a Irlanda del Nord. En un i altrecas, per tal d’assegurar la pau social, les parts en conflicte vanhaver de fer un exercici de generositat i oblidar-se dereivindicacions personals. En aquests casos, el bé general semblaque hauria de passar per damunt del dolor personal de les víctimesd’un i altre bàndol.

Pel que fa a les víctimes del terrorisme etarra, caldrà que despolititzin el seu dolor, que elconverteixin en el que hauria de ser en un estat de cosesnormalitzat: un afer privat. Si mai no hauria d’haver sigut fet servir d’estendard per part dels diversos partits d’àmbit estatal, ara encara ho hauria de ser menys. Un exemple a seguir és el de RosaLluch, l’assassinat del pare de la qual, Ernest Lluch, va tenirlloc ara farà deu anys. En declaracions al diari ARA va afirmar que enel procés que ara s’inicia les víctimes no han de tenir cappaper, perquè per prendre les decisions que s’hauran de prendre caltenir el cap fred.

És més que probable, gairebé segur, queles víctimes d’ETA i els seus familiars s’hauran d’enfrontar asituacions que no els resultaran gens agradables. Però, si elsmembres d’ETA acaben reconeixent que els seus van ser actescontraris a la democràcia i la llibertat (condició indispensableperquè arribem a bon port), caldrà que entenguin que el lament i elretret constant no fan cap bé a la convivència. Cadascú té unaconsciència que li diu quan obra bé i quan no. De vegades, elsentiment de culpa per una fotesa pot arribar a aclaparar qui elpateix. N’hi ha prou i és imprescindible que algú senti al seu damunt el pes de la pròpia culpa perquè ja pugui iniciar el procés de redempció. A més, enqualsevol conflicte, les mostres de magnanimitat contribueixen engran mesura a desactivar les ànsies de revenja; per tant,afavoreixen la reconciliació. D’altra banda, no hem d’oblidar que a Espanya el sistema penal es basa en la reinserció social dels reclusos, no en la punició, manera suau d’anomenar la revenja.

Finalment, divendres, Barak Obama hadeclarat que les seves tropes hauran sortit de l’Iraq abans de capd’any. Una altra bona notícia. Ara és quan els iraquianss’enfronten a l’hora de la veritat. Ara és quan hauran dedemostrar al món i a ells mateixos que són capaços d’enterrar la destral de guerrai posar-se a cooperar per tirar el país endavant. Com en el cas delterrorisme etarra, no dic que hagin d’oblidar els anys passats,perquè tant de sofriment no s’oblida d’un dia per l’altre, sinó que han d’aparcar les diferències que puguin entorpir elprogrés del seu país. Finalment ens podem felicitar del final d’unaintervenció armada que mai no hauria d’haver-se produït; i menysquan la seva excusa era una mentida, unes armes de destrucciómassiva que es van revelar inexistents.

Després d’aquesta setmana, ens hem defelicitar perquè el món és una mica menys violent. Tanmateix, resno està acabat i tot està per fer. Cal que ens mantinguem alerta ique ens esforcem per evitar que en el futur es repeteixin situacionssemblants a les que han conduït als conflictes que aquests diessembla que comencen a resoldre’s. Tant de bo aquests i altresacabin per ser només un record com qualsevol altre entre els molts que tots acumulem.

Qui la fa la paga, o no…

2011-10-15T19:11:00.000+02:00

Ahir, a Barcelona, Víctor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment, va reconèixer sense embuts i de manera ben lacònica que aquests darrers anys l’Estat ha actuat com un nou ric en el desplegament d’unes infraestructures que ara estan infrautilitzades (aeroports sense avions i sense passatgers, trens d’alta velocitat que circulen amb menys de 10 passatgers al dia, plantes dessalinitzadores inactives, etc.) Això no passaria de ser un trist i patètic reconeixement d’una realitat tossuda i contundent si no fos que ho ha justificat dient que «tothom actuava igual».

Aquesta postil·la ho transforma en una broma de mal gust, com a mínim, i un insult a la intel·ligència. És a dir, com que els altres es llencen barranc avall, ell hi va al darrere. Bon raonament. D’una lògica aclaparadora. Així ens va el país. Amb polítics d’aquesta talla intel·lectual no ens calen invasors que ens destrueixin, ja ens destruïm nosaltres sols. És que n’hi ha per llogar-hi cadires!

A tot això, em ve al cap una pregunta: Què passa amb els polítics que gestionen malament la cosa pública? N’hi ha prou amb una disculpa, un «em sap greu»? I els diners malbaratats, qui ens els torna? Qui s’ha de fer càrrec dels dèficits generats per tanta irresponsabilitat? En tota empresa, els seus directius són responsables de les decisions que prenen i en responen amb el seu patrimoni, un aval o una assegurança de responsabilitat civil. Si prenen decisions que l’aboquen a la fallida, ells en paguen les conseqüències. Per què amb allò que té a veure amb la Administració Pública no s’aplica aquest mateix criteri? Per què, quan se’n van, els polítics no han de respondre de la seva gestió?

I no em val que se’m digui que els processos electorals ja són una manera de passar comptes. És una fal·làcia. Els processos electorals són, només, una manera d’afavorir l’alternança en el poder i evitar que es concentri en unes poques mans. Però encara és hora que vegi que se li demanen responsabilitats a un polític que ha obrat amb irreflexió i de manera forassenyada. I mira que el país n’està farcit, d’exemplars d’aquesta raça! Però no, arriben, emboliquen la troca tant com poden i, quan se’n van, ho deixen tot ben empantanegat.

El cas de l’alta velocitat ferroviària és paradigmàtic. I aquí no hi ha diferenciacions de tendència política que valguin. Uns i altres s’han comportat com uns veritables eixelebrats. Daniel Albalate i Germà Bel, en un article publicat al número 55 de la Revista de Economía Aplicada, pàgines 171 a 190, demostren amb dades reals i fefaents que, per millorar substancialment la connectivitat ferroviària entre les diverses capitals de província espanyoles, n’hi hauria hagut prou amb una inversió molt inferior a la que finalment s’ha executat. Bastaria amb millorar moltes de les línies fèrries que hi ha en servei actualment i traçar-ne de noves amb unes característiques menys exigents des del punt de vista econòmic i mediambiental que les que requereix l’alta velocitat; de manera que, amb una inversió continguda, les millores introduïdes permetessin incrementar de forma prou efectiva la velocitat comercial dels trens i reduir els temps de desplaçament a unes xifres acceptables.

Però clar, si els veïns del nord van ser els primers d’Europa a tenir trens d’altes prestacions, al sud dels Pirineus no es podia ser menys: Calia treure pit (o testosterona, que d’això també en sabem un niu) i cosir el territori amb trens d’alta velocitat que permetessin que la influència de la capital arribés més lluny i de manera més fàcil. I ara ens trobem que cap de les línies, ni tan sols les més utilitzades, genera beneficis; un negoci ruïnós.

Un altre cas, aquest més proper, és el de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat. Que Barcelona i la seva àrea d’influència tenen un problema d’abastament d’aigua en temps de sequera és prou evident. Per tant, cal trobar la manera de resoldre una situació que pot arribar a ser molt greu. Les solucions passen, totes, per la reducció del consum d’aigua per habitant; cosa que ja s’ha fet. Però amb això no n’hi ha prou, és necessari trobar una forma de suplir la mancança del sistema. Això implica, bàsicament, dessalinitzar i després potabilitzar aigua de mar o, tal com havia apuntat el Govern de la Generalitat anterior al primer Tripartit, portar-la d’un riu prou cabalós, que en aquest cas era el Roine, mitjançant un transvasament.

Una planta dessalinitzadora té uns costos de construcció molt elevats; la tecnologia, tot i que s’ha demostrat viable, no és barata. A això hi hem d’afegir que la dessalinització d’aigua marina per òsmosi inversa (així s’anomena el procés triat) necessita grans quantitats d’energia, cosa que encareix el cost final del metre cúbic d’aigua de boca perquè, no ho oblidem, amb dessalinitzar l’aigua no n’hi ha prou: després s’ha de potabilitzar. El resultat és que, per la via de la dessalinització, el preu del metre cúbic d’aigua de boca es dispara fins a costos inassumibles; i això fa que, abans d’iniciar el procés, sigui convenient esperar fins que les necessitats dels usuaris del servei ho justifiquin. Per la seva banda, un transvasament tampoc és una inversió petita. Però, si es fa bé, té l'avantatge que els seus costos d’explotació i l’impacte ambiental són proporcionalment molt reduïts.

Amb el Departament de Mediambient en mans d’IC-V, es va triar l’opció d’una dessalinitzadora que poc temps després de la seva inauguració s’ha revelat extremadament cara i que, per aquest mateix motiu, roman infrautilitzada per no dir inactiva. Les raons adduïdes eren que havíem de ser autosuficients en el subministrament d’aigua de boca a la població. La idea és encomiable i benintencionada; però parteix d’una premissa equivocada. Si el canvi climàtic persisteix, cosa que sembla segura, no trigarem a veure com es desencadenen veritables guerres per l’abastament d’aigua. Arribarà el moment que l’aigua no serà un bé d’ús privatiu dels territoris, sinó que esdevindrà una qüestió planetària. I això cal tenir-ho en compte des d’ara mateix.

No sempre el que sembla més evident és el més adequat. En la construcció d’aquesta planta no es va tenir en compte (vull pensar que per causes fortuïtes) que dessalinitzar l’aigua de mar té uns costos elevadíssims i molt difícils de traslladar a l’usuari de casa nostra. En aquest cas, el dogmatisme ideològic d’uns polítics els va privar de l’amplitud de mires necessària en situacions d’emergència i els va empènyer a actuar de manera irresponsable, sense pensar més enllà del dia a dia.

Però ara s’han canviat les tornes. Uns i altres tant van estirar la màniga que el vestit s’ha escagassat. La roba ja no dóna per més i, per poder-lo sargir, si es vol fer front a l’immens deute que l’Administració, per obra i gràcia dels seus governants, s’ha posat per dogal, cal retallar d’allà on sigui i eliminar prestacions d’un Estat del benestar que havien costat molts anys de treballs i esforços al conjunt de la població, en especial les classes menys afavorides.

No estaria de més, doncs —i aquí apunto una idea que espero que algú la reculli—, que es promulgués una llei que dictaminés que, com es fa en algunes entitats de cert pes econòmic que manegen uns pressupostos prou importants (verbi gratia Futbol Club Barcelona fins no fa gaire), no estaria de més, dic, que aquesta llei obligués tothom que vulgui entrar a la gestió de la cosa pública per damunt d’un cert nivell de responsabilitat a presentar un aval o qualsevol altra mena de garantia econòmica que, en cas que fos necessari, li permetés fer front a una part considerable del malbaratament de cabals públics que hagi pogut causar per una actuació irresponsable. I fixeu-vos que parlo d’un aval o una garantia econòmica, no que respongués amb el seu patrimoni. D’aquesta manera es podria garantir el dret reconegut a la Constitució que ningú s’ha de veure privat d’exercir la política per causa de la seva condició social o econòmica.

Aquí queda la idea. Qui la vulgui posar en pràctica pot estar tranquil, que no li demanaré drets d’autor.

Peonades

2011-10-12T20:26:00.001+02:00

Aquests dies ha saltat una altra polèmica sobre la manera com els diversos governs espanyols i autonòmics administren la cosa pública. És curiós, però l’assumpte estàdirectament relacionat amb certa dama octogenària, i lalatifundista més important del món, que dimecres passat va contraure matrimoni enterceres núpcies i ho va celebrar fent un numeret prou patètic a lasortida de l’església, victorejat per la colla d’aduladors ivoltors a l’aguait de carnassa que mai falten en aquestes ocasions.Si s’hagués vist amb els meus ulls, Cayetana Fitz-James Stuart,XVIII duquessa d’Alba de Tormes, la dona que sobre la seva testaacumula més títols nobiliaris reconeguts per un govern legalmentconstituït de tot el món (més encara que la reina d’Anglaterra)i cap d’una de les cases ducals més prestigioses i riques, a horesd’ara ja s’hauria amagat de per vida dins la closca i no traurial’antena més que per mirar si fa sol. Si se’n fan, de bestieses,quan s’està enamorat! O això diuen…

Però deixem l’anècdota i passem a la substància. Si un tema ésrecurrent al camp espanyol —en especial l’andalús i l’extremeny—és la sempre pendent (i mai abordada de manera efectiva) reformaagrària. Andalusia i Extremadura són dos territoris eminentmentagrícoles en què la terra està concentrada en enormes latifundispropietat de molt poques famílies. Al llarg dels segles això haprovocat que la subsistència d’una part molt important de la màd’obra agrícola es vegi lligada als interessos d’una oligarquiaque no sempre està disposada a fer treballar unes terres que, perdiverses conjuncions de circumstàncies, els resulta més rentablemantenir ermes.

Amb l’arribada de la democràcia es va veure que aquest exèrcitingent de persones era víctima d’una situació que a ningú liagradava i, si es volia evitar un esclat social, calia trobar unasolució ràpida al problema de la seva subsistència. De maneraprovisional, mentre s’esperava abordar la tantes vegades ajornadareforma agrària, l’any 1986, el govern que presidia FelipeGonzález (PSOE) va idear el que es coneixeria com a PER (sigles dePlan de Empleo Rural) i que des de desembre de 1996 es coneixcom PFEA (o el que és el mateix: Plan de Fomento del EmpleoAgrario), segons la normativavigent del qual, per cada vint jornades acreditades de treball (peonades), eljornaler té dret a cent vuitanta dies de subsidi d’atur. És a dir, que percada dia treballat, el treballador rep nou dies de subsidi. Tot unnegoci!

D’allò ja fa prop de trenta anysi la reforma agrària no passa de ser una entelèquia, un miratge alque mai no s’hi acaba d’arribar. Hauria semblat lògic que mentreel Govern de l’Estat estava presidit per un polític socialista,presumptament més procliu a vetllar pels drets de les classes mésdesfavorides, la tan esperada reforma agrària, si més no, haguéscomençat a abordar-se com una qüestió imprescindible per alprogrés de les autonomies menys desenvolupades i més empobridesd’Espanya; però no s’hi va fer res. Com era d’esperar, amb la primera legislatura del PP,el tema va quedar empantanegat i el sistema de subsidis va quedarenquistat en l'ADN de les autonomies andalusa i estremenya.

I és ben natural; sobretot si tenimen compte que, tot i ser una paga molt migrada, permet tirar endavantfent alguna feineta aquí i allà o, cas que les aspiracionseconòmiques del perceptor o la seva predisposició per a la feina nosiguin gaire elevades, fer allò tan ibèric delqui-dia-passa-any-empeny i anar fent la viu-viu. D’aquesta manera, l’economiasubmergida, lluny de desaparèixer, es va veure afavorida. Perquè elfet de signar un contracte laboral, per mal pagat que estigui,implica la pèrdua del subsidi. ¿I qui s’hi arrisca pels quatre ralsmal comptats que representa la diferència entre el migrat sou que pot cobrar un treballador no qualificat com els peons i el subsidi que reben per vint dies treballats?Més val que no fem volar coloms i anem sobre segur, oi?

Curiosament, malgrat l’alternançapolítica que es va produir a les eleccions del 2004, la patatacalenta que representa la reforma agrària continua amagada sotal’estora. Els pocs latifundistes, la principal dels quals és laDuquessa d’Alba, segueixen rebent diners a dojo per no posar enproducció unes terres que els són més rendibles en estat erm i la massade treballadors agrícoles, estimada en uns 220.000, continua haventde parar la mà a final de més per viure amb un mínim de dignitat.

I aquí és on jo em pregunto siviure així és viure de manera digna. D’entrada, per més quesigui un subsidi benintencionat el PFEA ha acabat sent una maneraencoberta de fer caritat. Les conseqüències han estat, percomençar, la desincentivació per al progrés personal de tota unaclasse social. D’aquí se’n deriva que el país desaprofita uncapital humà inestimable; la qual cosa comporta una pèrdua decompetitivitat enfront d’altres països que tenen una població mésmotivada. D’aquí a la decadència només hi va un pas. I si elpaís entra en decadència, el resultat final és el col·lapse detot el seu sistema econòmic o, el que no sé si és pitjor, lapèrdua de la seva capacitat de decidir sobre els seus propisassumptes perquè ha caigut sota el domini de centres depoder externs a ell.

No voldria atiar cap enfrontamentterritorial entre Catalunya i Andalusia o Extremadura. Però fentquatre càlculs he arribat a la conclusió que els catalans hi tenimalguna cosa a dir, en tot aquest desgavell. Els comptes són clars.Prenem la paga mitjana mensual del subsidi del PFEA (420,- €);multipliquem-la per dotze pagues a l’any. Multipliquem el resultatde l’operació anterior (el que percep un camperol andalús en unany) pels 220.000 camperols acollits a aquest pla. Finalment, laquantitat que resulti, el cost anual del PFEA, multipliquem-la pels25 anys que fa que està vigent. La xifra final mareja:27.720.000.000,- d'euros! Curiosament, s’assembla força a l’espolifiscal que Catalunya pateix en un any.

Vagi per endavant, però, que sócconscient que això només és un exercici domèstic faltat de totaexactitud. Però sí que convindreu amb mi que, a grans trets, és prou orientatiu deper on van les coses. A hores d’ara, després d’això tinc lasensació que Catalunya ha contribuït amb el seu dèficit d’un any amantenir tota aquesta gent durant els darrers cinc lustres.

I després se’ns titllad’insolidaris! Qui és insolidari: els catalans que amb el seuesforç ajuden a fer front al subsidi de tota una classe social o elslatifundistes que amb la seva gasiveria priven aquesta mateixa classesocial dels mitjans per guanyar-se el pa? Qui ha de ser objecte dereprovació: els polítics que treuen el tema o els governants que,podent-lo resoldre, romanen impassibles i permeten que l’statuquo s’eternitzi?

Si fem un cop d’ull a la Història,no ens costarà de veure que els catalans ja vam passar per unasituació semblant. Em refereixo a la qüestió dels pagesos deremença, resolta el 1486 amb la Sentència de Guadalupe signada perFerran II d’Aragó. Castella en va quedar al marge perquè els Reis Catòlics no van unificar les respectivescorones. En conseqüència, el camp català va desenvolupar unaestructura d’explotació completament diferent de la castellana,que es basa en el latifundi i les peonades. Sembla doncs que lareforma agrària a Andalusia i Extremadura és un problema queenfonsa les seves arrels en un passat bastant remot.

Ara fa trenta anys, la situació eraaquesta: Una classe privilegiada molt reduïda i mancada de visió,àvida de conservar —i fins i tot ampliar— els seus privilegis,s’oposava de totes les maneres possibles a l’evolució natural deles coses. Per la seva banda, les classes socials més baixes veiencom se les privava dels mitjans necessaris per obtenir els ingressosimprescindibles per a la seva subsistència. Amb l’Estat franquistadesmantellat, el conflicte semblava inevitable i, amb unaprobabilitat molt elevada, podia ser virulent. Calia, doncs, trobaruna manera d’apaivagar els ànims. Però, ai las!, la solució ha acabat convertint-se en part del problema perquè no l’ataca des del’arrel, sinó que el transfereix a altres territoris que no elpateixen alhora que deixa inalterat l’estat de coses. Cal fer-hialguna cosa o algú acabarà prenent mal. I no seran elslatifundistes, precisament…

I a tot això, el dia del seucasament, els treballadors encara li fan la gara-gara a la Duquessa.Hi tenen un conflicte, però, clar, no li havien d’esguerrar lafesta, pobreta… Per això, el seu regal de noces va ser que, en lloc deprotestar i manifestar-se el dia del seu casament (com tenienprevist), ho faran en una altra data que no li sigui tan molesta. Ésque té pebrots, la burra!

El que uns perden altres ho guanyen

2011-10-03T14:18:00.000+02:00

Les coses no passen perquè sí.Sempre hi ha alguna causa que les explica. Des del punt de vistaeconòmic mundial, aquest estiu ha sigut convuls. L’euro ha estatobjecte de diversos atacs furibunds als diversos mercats de capitals.

Ja fa temps que m’he adonat que elsEstats Units, que fins fa ben poc havien sigut la primera potència del món, hanentrat en clara decadència. Potser no ens n’haguem adonat del totperquè encara tenen una indústria i una capacitat d’influènciaprou fortes, però els han sortit competidors de sota de les pedres.El Brasil, l’Índia i, sobretot, la Xina, han pres una embranzidainimaginable tot just fa un parell de dècades.

La independència de les antiguescolònies ha portat un procés irreversible de decadència a lesseves respectives metròpolis. Ja fa temps que França, la GranBretanya i les altres potències colonials de tombant de segle XX jano exerceixen un paper predominant en la política mundial. Ha passatla seva hora. A mitjans segle passat va quedar palès amb lanecessitat que els Estats Units intervinguessin en les dues guerresmundials.

Després, amb la guerra freda, elspaïsos europeus havien quedat tan tocats que el paper de policiamundial va recaure sobre els Estats Units, que han exercit aquestafunció fins fa uns vint anys, moment en què l’anomenat socialismereal es va esfondrar com un castell de naips. Des d’aleshores,potser a causa de l’esgotament econòmic a què els va sotmetre elpaper de defensors de les llibertats que ells mateixos es vanatorgar, les finances dels Estats Units van començar a fer figa.

Després de l’ensulsiada de la UnióSoviètica i la caiguda del bloc comunista, avesats com estaven aintervenir gairebé sense que ningú els ho demanés, han entrat amolts països com un elefant a una botiga de plats i olles. Volen,diuen, promoure els drets humans i les llibertats a tot el món.

A casa meva responem que per a aquestviatge no calien alforges. El resultat de les seves intromissions ésel caos allà on hi posen la bota i una despesa militar desaforadaque llasta les polítiques socials i de benestar perquè s’endú unpercentatge substanciós de les finances dels estats. Benvinguda lallibertat, doncs…

Mentrestant, al món hi haviapotències adormides que van acabar deixondint-se. Són països ambun gran potencial econòmic i de població que han sabut trobar elseu lloc en l’economia mundial i que han aprofitat les oportunitatsque això els proporciona. El Brasil a Amèrica del sud i l’Índiai la Xina a l’Àsia, entre altres, són economies on, tot i lesmancances que presenten els seus respectius sistemes econòmics ipolítics (bàsicament, immenses bosses de pobresa i, a la Xina enparticular, absència absoluta de llibertats personals), hanesdevingut uns actors de l’economia mundial que cal tenir en compteperquè, a mitjà termini, són capaços d’eclipsar els Estats Units. A hores d’ara,la Xina, per exemple, després de desbancar el Japó, ja s’ha instal·lat al segon lloc de la classificació mundial i es preveu que enno gaires anys superarà els mateixos Estats Units.

Quedem-nos amb la Xina. De manerasilenciosa, però constant, ha anat desplaçant la resta de potènciesen els mercats internacionals. En l’actualitat, el principal socieconòmic dels països de l’Àfrica subsahariana ja no són lesseves antigues metròpolis, sinó la Xina. No oblidem que qui vulguicontrolar l’economia mundial haurà d’estar a bones amb elsgovernants africans perquè a l’Àfrica hi ha els principalsjaciments dels minerals necessaris per fabricar els aparells d’altatecnologia actuals. Precisament, si en alguna cosa és rica l’Àfricaés en metalls preciosos i terres rares. Al mateix temps, atès elseu volum de població i la rapidesa amb què creix la seva economia,la Xina està condicionant els diversos mercats de matèries primeresalhora que ha esdevingut un dels principals creditors de lespotències occidentals, encapçalades pels Estats Units.

I això ens porta al que voliaabordar. Recordem que Occident està endeutat, que els Estats Unitshan de suportar una forta despesa militar i que en els mercatsinternacionals la divisa de referència, fins al moment, és eldòlar; amb la qual cosa, la Xina és el principal creditor delsEstats Units. Per la seva banda, els països europeus, esdevingutspotències de segona divisió, van crear l’euro per poder accedirals mercats internacionals amb una moneda prou forta i amb un pesespecífic suficient com per no haver d’estar massa a l’albirdels capricis de tercers.

D’entrada, la idea d’una monedaavalada per un mercat amb 400 milions de consumidors potencialssembla prou encertada a l’hora d’intervenir en els mercatsinternacionals. Comptar amb una massa de població tan considerabledóna solidesa a la divisa. De fet, tot i haver començat la sevaexistència amb una paritat desfavorable respecte del dòlar americà,ben poc temps després va començar a pujar fins atènyer una paritatque rondava la xifra els 1,50 $ per euro. Ara, després d’haverbaixat fins a 1,20 $, la paritat ronda els 1,30 $ per euro i continuael seu ascens.

La causa d’aquesta situació no ésúnica. Però sí que hi té molt a veure la confiança que elsinversos tenen en una i altra economia i el fet que els mercatsinternacionals acceptin o no una divisa.

Recordeu que ara fa deu anys JoséMaría Aznar ens va embrancar en una guerra que no volíemorquestrada pels Estats Units? El motiu adduït era l’existènciad’un armament de destrucció massiva que després, com erad’esperar, es va demostrar inexistent. La causa real potser nol’arribarem a saber mai, però sí que hi ha una dada que és deltot innegable: l’Iraq havia deixat de vendre el petroli en dòlarsi el cobrava en euros i encarregava les principals inversionspúbliques a empreses alemanyes i franceses. (Curiosament, França iAlemanya van encapçalar el grup de països contraris a la invasió;per què seria?) Això implicava que l’euro havia adquirit unprestigi de moneda refugi que estava perdent el dòlar; és a dir, eldòlar ja no era la divisa preferent per a una bona part dels mercatsi l’euro es parlava de tu a tu amb la que fins aleshores haviasigut l’única divisa de referència als mercats internacionals.

A simple vista, això semblaria unafotesa, un joc de criatures; però té unes implicacions forçapreocupants per a l’economia nordamericana. D’entrada, que lapròpia moneda perdi valor en front de les altres implica que tot elque s’importa és més car. Per a una economia en què laimportació de matèries primeres és cabdal, això representa unssobrecostos considerables i, de retruc, un empobriment perquè perper aconseguir el mateix calen més diners.

Tornant a la Segona Guerra del Golf,els Estats Units es trobaven davant d’una pèrdua d’influènciaeconòmica evident i els calia recuperar-la. Com? Obstaculitzant elcobrament del petroli en euros. Tot i no ser l’únic, l’Iraq erael país productor de petroli més important que venia en euros apaïsos europeus. A més, l’atemptat de les torres bessones del’any 2001 va proporcionar una excusa perfecta. Només caliavincular el terrorisme extremista islàmic amb el règim de SaddamHussein, cosa que no va costar gaire atesos els ànims que corrienper la societat americana, i amb la imatge ben neta, engegar una“guerra preventiva” contra els dolents de la pel·lícula.

En el terreny de les llibertats i laseguretat internacional, tots sabem quin va ser el resultat. El paísva quedar sumit en un caos del qual encara no n’ha sortit ni sen’albira el final. Ara bé, en el terreny de l’economia, lajugada va ser magistral. En recuperar el control de l’economiairaquiana, els Estats Units tornen a comprar el petroli en dòlars,les inversions s’adjudiquena empreses nordamericanes i la resta depaïsos díscols, advertits, van tornar al ramat dels bons minyonsque venen en divisa americana.

Però allò no va ser prou per impedirque l’euro seguís per damunt del dòlar. Els mercatsinternacionals segueixen preferint-lo a la divisa americana perquèles economies europees, encapçalades per l’alemanya, la méspotent de totes elles, inspiren més confiança que l’economianordamericana. Ja que no hi ha manera d’enfortir el dòlar, cal,doncs, mirar d’afeblir l’euro.

I si no es poden treure de la mànigacap conflicte armat, això com es fa? Atacant les economies mésfebles que hi estiguin vinculades: en primer lloc, la grega, seguidade la irlandesa, la portuguesa i, finalment, l’espanyola i laitaliana. Els errors i les irresponsabilitats comesos per aquestspaïsos no tenen excusa, però no són l’única causa de lesincerteses econòmiques d’aquest estiu. Per poc que es miri des dela distància, no costarà gaire veure certs moviments estratègicsencaminats a afeblir l’euro.

I a tot això, què hi diu la Xina, elprincipal creditor del dòlar? Doncs és el principal beneficiat queamericans i europeus s’estiguin tirant els plats pel cap. Estàjugant a dues —o, si convé, tres— bandes. Ja fa temps que, comhem dit, la Xina s’ha convertit en el principal creditor delsEstats Units comprant-ne deute sobirà. Ara, davant les incerteses del’euro i la necessitat de líquid de les economies vinculades aell, està invertint en el nostre continent. I no oblidem que ja tésota control l’economia de molts països africans dels quals s’haconvertit en el soci preferent després de desplaçar les antiguespotències colonials.

En conclusió, n’estic plenamentconvençut: no trigarem gaire a veure com els centres de decisiódeixen d’estar en mans occidentals per passar a d’altresd’asiàtiques. En un futur no gaire llunyà, la Xina, per volum depoblació —i ara també per capacitat econòmica (Hong-Kong iXangai són uns motors econòmics formidables)—, està destinada aser la principal potència del món. Temps al temps…

De persones i cafres (amb perdó dels membres d'aquesta tribu)

2011-09-26T11:05:00.001+02:00

Avui som una mica méspersones. A hores d'ara, si no és que d'aquí a cap d'any sen'organitzi alguna d'extraordinària, ja s'ha acabat la darrera cursade braus legal a Barcelona (i a Catalunya). L'any que ve estaranprohibides per llei aprovada legalment al Parlament del meu país,Catalunya, a instàncies d'una Iniciativa Legislativa Popular.Especifico això, perquè hi ha qui diu que la prohibició del toreigés un assumpte que s'han empescat els partits d'una certa tendènciaquan, en realitat, és la societat, valent-se d'un procedimentestablert per la pròpia llei, qui els ha empès a abordar laqüestió. No són els polítics, sinó el poble en el sentitconstitucional del terme.

Sembla mentida que en plesegle XXI encara hi hagi qui apel·li a la llibertat per justificarla pervivència d'un espectacle que diu molt poc en favor de qui engaudeix. No pot ser que persones que es diuen civilitzades trobin plaer en veure com es tortura imartiritza un animal fins a causar-li la mort i, per justificar-ho, addueixin que, al llarg de la història, aquest presumpte art ha generat imatges de granbellesa plàstica, a més d'assegurar que és cultura.

Bé, això últim potsersí que ho havia sigut en el passat i, en certa manera, encara ho és en el present. Perquè, ben mirat, què és la cultura? Com esdefineix aquest concepte? D'entrada, cal aclarir que el llenguatgehumà és força ambigu a l'hora de representar idees i que un motpot designar més d'una realitat. Vegeu, sinó, el cas de 'nació',que, a causa de les diverses idees que hi van associades, ésprotagonista de discussions enceses i, en molts casos, estèrils per manca d'entesa.

Amb 'cultura' ens trobemdavant d'un cas similar. És un d'aquells mots que aixequen passionsi ningú no sap ben bé de què està parlant. Seria bo, doncs, queabans de seguir endavant dediquem una mica de temps i esforç perdefinir què es vol dir quan es parla de cultura. Vegem què diuenels diccionaris.

Segons el DIEC, culturapot ser el «conjunt de les coneixences literàries, històriques,científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruitde l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.»o «conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització,coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, elpatrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble». Perla seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll,en la quarta accepció del terme, diu que cultura és el «conjunt deproduccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb lesquals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d'ésser».

Doncs bé, dit això, veiem que es perfilen dos significats ben clars. Un fa referència ala producció artística i de pensament i un altre contempla elssignes d'identitat d'un poble en un moment determinat de la seva història. Davant d'aquesta dicotomia, amb quinsentit parlen els partidaris de la tauromàquia i quin sentit lidonen els detractors? Això ho haurà d'escatir cadascú.

Per la meva banda, quanes parla de la tauromàquia amb el primer sentit de cultura, no pucfer res més que dona la raó a qui parla. Els toros han generat una granquantitat de cultura entesa com expressió artística. Però si prenem el terme amb el sentit delconjunt de valors i símbols del país en un determinat moment (el present), els contraris també tenenraó; la tauromàquia, tot i haver-ne format part de manera moltviva, ja no pertany al que s'anomena la cultura catalana.

Personalment, no pucrenegar de la creació literària i artística que en el seu momentes va inspirar en el toreig. Sense allò no s'entén l'art actual delnostre país. És més, abocaria a l'oblit veritables genis comPicasso i altres. Els artistes observen la realitat que els envoltai, reelaborant-la, en donen la seva visió personal. Arraconar-los és cometre un suïcidicultural.

Tanmateix, si tenim encompte l'aspecte identitari de la tauromàquia, estareu d'acord ambmi que en l'actualitat ja no forma part dels símbols i valors amb què s'identificael gruix dels catalans. La societat ha canviat i, en conseqüència,també ho han fet els seus valors. Per tant, és perfectamentcomprensible —i legítim— que ara es consideri l'afició a la tauromàquia com unaspecte superat, una relíquia d'un passat que es vol deixar enrere.

En conclusió, sóc delparer que, tot i que els protaurins tenen certa part de raó, hand'entendre que el progrés de la societat i les persones passa perabandonar tot allò que ens pugui degradar com a tals i adoptaraquells valors que ens milloren i ens fan créixer. Avui dia, elgruix de la societat catalana opina que la diversió basada en elmaltractament i el patiment d'un altre ésser viu ja no és un valorpositiu i a fomentar, sinó que la considera un signe de primitivismei endarreriment moral.

Aprovant la prohibiciódels toros, els parlamentaris no han fet altra cosa que expressar lavoluntat majoritària d'un poble que els va escollir com arepresentants de les diverses sensibilitats que el conformen. Formapart de l'exercici de la democràcia.

El cas s'assembla alsjocs dels amfiteatres romans, en què els gladiadors combatien amort per divertir els espectadors, o la pervivència de l'esclavatge. Són dos aspectes que lanostra societat ja fa temps que va abandonar, i no per això reneguemde les nostres arrels romanes.

En un passat no gairellunyà, la tauromàquia havia format part dels nostres signesd'identitat. Amb tres places funcionant simultàniament i plenes fins a la bandera, Barcelonahavia sigut ciutat taurina de primer ordre. A més, ciutats com Olot i Figueres, la catalanitat de les quals queda fora de qualsevol dubte, també havien tingut temporada taurina pròpia. Però ara, per les raonsque sigui —perquè el públic autòcton ha perdut l'interès o, principalment, perquè hi ha qui s'ha adonat de com arriba a ser de cruell'espectacle— la societat catalana ja no la veu amb bons ulls, laté com a quelcom de negatiu i considera que no ha de formar partdels seus símbols.

Els esgarips i gemecs quees van viure els dies 24 i 25 de setembre a Barcelona no són altracosa que el plany del qui es nega a entendre que els temps canvien iamb ells s'emporten tot allò que pertany al passat. Aferrar-s'hi ambmassa força només porta amargor i ressentiment.

Ja s'ho faran!

2011-09-26T01:27:00.001+02:00

Avui no parlaré de Catalunya ni dels catalans ni, encara menys, d’Espanya o dels espanyols. Si m'ho permeteu, abordaré un tema que, encara que té a veure amb una terra llunyana, si més no a Catalunya, desperta passions enconades i és detonant de discussions enceses.

El conflicte entre israelians i palestins ve de lluny. En primer lloc, no oblidem que les fronteres dels actuals estats del Pròxim Orient van ser traçades de manera arbitrària per les potències colonials de fa prop de cent anys: França i, sobretot per aquella regió del món, la Gran Bretanya, que es van repartir les restes de l’Imperi Otomà, vençut juntament amb Alemanya a la Primera Guerra Mundial. Finalment, el que avui coneixem com l'Estat d'Israel no és altra cosa que la darrera de les intervencions arbitràries del colonialisme britànic a la zona. És a dir, que, per enèsima vegada, quan els occidentals hem volgut fer de policies del món, l’hem espifiada fins a la gargamella.

L'Israel modern va néixer l'any 1946 per voluntat de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial que, com una manera de fer callar la seva consciència, van actuar empeses pel sentiment de culpa que pesava sobre elles en veure les atrocitats que haurien pogut evitar o mitigar si, en lloc de romandre impassibles o, fins i tot, posar traves a la seva fugida, haguessin ajudat els jueus que intentaven escapar del nazisme durant els anys que van precedir la contesa acabada l’any anterior. En conseqüència, a mode de compensació moral per tot el dany que havien rebut els jueus durant aquells anys negres que van des de 1933 fins a 1945, van cedir a les exigències del moviment sionista de David Ben-Gurion i van retallar un tros de Palestina per tal que els jueus que ho desitgessin s'hi podessin instal·lar.

Però això es va fer amb un procediment que a casa meva anomenem "despullar un sant per vestir-ne un altre". La població autòctona d'ètnia beduïna, els palestins, es va veure forçada a emigrar o, si es quedava a casa seva, quedar reduïda a la categoria de ciutadans de segon ordre. A ningú li agrada que vingui un foraster i li digui que, a partir d'aquell moment, haurà de deixar que un perfecte desconegut faci i desfaci a casa seva sense que hi pugui fer gaire res per oposar-s'hi.

Doncs bé, això és el que els va passar als palestins. Uns forasters, els britànics i la resta d’aliats, els van imposar la convivència sisplau per força amb els jueus, sotmetent-se, com no podia ser d’altra manera, al que decidissin els nouvinguts.

D'altra banda, els palestins van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho: amb violència. Més que res, perquè en les cultures d'arrel semítica, quan algú pateix una agressió està obligat a respondre-hi de manera similar si no vol que se'l menystingui o, directament, se’l consideri un covard; la llei del Talió, vaja.

No oblidem que els jueus, tot i haver viscut durant molts segles a Europa i enmig de les societats occidentals, mai no van renunciar a les seves arrels semítiques i que la seva mentalitat en aquest aspecte era, i encara és, similar a la dels jueus dels temps de l’Imperi Romà. Per tant, van respondre a l'estil semita: amb més violència.

I ja la vam tenir armada… Els uns esgrimint l'argument que ells hi vivien des de feia dos mil anys i els altres replicant que aquella terra els pertany per dret diví, perquè Jahvè l'havia donat als seus ancestres, ja fa seixanta-cinc anys que van a esgarrapa-estira-cabells per un trist pam de terra.

A hores d'ara, no se sap ben bé qui és més cafre que qui. Els uns llancen pedres i coets de fabricació casolana i, convertits en bombes humanes, s'immolen en espais públics. Els altres responen amb atacs militars i raids aeris, i amb la construcció d'un mur vergonyant per aïllar-se dels uns, a la vegada que repeteixen amb els uns aquelles mateixes agressions i ofenses que els seus pares i avis van patir durant els anys del nazisme.

Tanmateix, aquest cap de setmana, a Nova York s'han dit grans paraules. Tothom s'ha omplert la boca amb desitjos de pau, diàleg, bona voluntat… No sé si creure-me'ls. D'entrada, els israelians ja exigeixen que els palestins no hi posin condicions prèvies. És a dir, ells poden voler tot l'or del món i els altres els han de riure la gràcia. Per la seva part, els palestins diuen que si no s'aturen els assentaments jueus en territori ocupat de Jerusalem est, ells no es mouen ni un mil·límetre.

Anem bé, cirerer! Això ja sembla el conte de l'Enfadós. Potser ara diré una bestiesa, però, voleu dir que no seria mala idea agafar-los tots plegats, tancar-los dins d'una gàbia i deixar-los fins que es treguin mútuament el fetge? Tant sentir: «Vosaltres sou dolents!» «No, vosaltres!» «Vosaltres, més!» «Doncs vosaltres encara més!» I que si puja, que si baixa. I patim, patam… Senzillament, m'esgota.

Ben mirat, ara mateix es fa difícil dir qui té la raó en tot aquest galimaties. Per això he decidit que no vull que m’hi emboliquin, que no prendré partit per ningú; almenys mentre, per voluntat pròpia, cap de les dues parts no decideixi posar punt i final a l'espiral de violència en què s'han embrancat. A més, diu el refrany que dos no es barallen si un no vol… Ja s'ho faran!

Molt recomanable

2011-09-21T12:23:00.003+02:00

Sempre és interessant saber com veu un conflicte algú que se'l mira des de fora. Els catalans i els espanyols estem immersos en una picabaralla que ja fa prop de tres-cents anys que dura. Per això, ni uns ni altres no tenim una visió clara del que passa. Heus ací què en pensa un ciutadà britànic establert a Catalunya des de fa més de vint anys i què n'opinen altres compatriotes seus que coneixen bé la nostra idiosincràsia. Mireu el vídeo; tot i que dura uns quaranta minuts, val la pena. És recomanable que el reproduïu a pantalla completa; la qualitat és prou bona com per fer-ho i no us cansareu tant la vista.

SPAIN'S SECRET CONFLICT (subtitolat en català)
d'Endboard a Vimeo.

Si a algú l'interessa, o desconfia de la possibilitat de manipulació, aquí teniu la versió original sense subtítols en català:

SPAIN'S SECRET CONFLICT (versió original en anglès)
d'Endboard a Vimeo.

Apa, que vagi de gust!

D'interlocutòries i altres agressions

2011-09-06T00:36:00.024+02:00

Sembla que els astres s'hagin conjuntat per amargar-nos encara més, si es pot, la vida als que estimem la nostra llengua i el nostre país. Bé, els astres no ho sé, però el nacionalisme espanyol més recalcitrant i cavernari, sí.

Aquesta darrera setmana s'han produït dos fets que són dues cares de la mateixa moneda:

l'acord entre PSOE i PP per modificar la tan sacralitzada Constitució del Regne d'Espanya deixant de banda la resta de grups parlamentaris que, en el seu moment, van contribuir a redactar-la i aprovar-la i
la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint al Govern de la Generalitat que, en un termini no superior als dos mesos, modifiqui tot el sistema educatiu català per tal de posar fi al model lingüístic d'immersió que tans elogis ha rebut per part de la comunitat docent internacional i que els mateixos juristes de l'Estat espanyol han avalat.

Després d'aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional en què l'Estatut quedava tocat de mort, no es pot dir que tot això ens vingui de nou. Probablement —no, amb tota certesa— sabíem que, tard o d'hora (més d'hora que tard), el desvergonyiment espanyolista trauria el nas a l'escena política i social del nostre país.

Així ha sigut i ara, al cap d'una mica més d'un any, en veiem els primers episodis; perquè això no ha fet altra cosa que començar. Primer és una modificació aparentment banal de la Constitució. Després, per raons clarament polítiques, i contravenint tots els principis del Dret, els tribunals dicten sentències i interlocutòries que van en contra de l'ordenament jurídic vigent.

El conflicte ve de lluny. Ja ho deia en una entrada d'aquest bloc d'ara fa uns dos anys titulada «Nacionalismes en conflicte». No ho oblidem, som un país ocupat per la força de les armes. Per si a algú li'n queda cap dubte, en el preàmbul del Decreto de Nueva Planta de los Reinos de Valencia y Aragón, signat l'any 1707 per un rebesavi de l'actual Rei d'Espanya amb motiu de la invasió del Regne de València, adscrit a la Corona d'Aragó, s'addueix el «justo derecho de conquista»; és a dir, fins a nova ordre, estem ocupats per la força de les armes.

Així mateix, no contents amb la derrota de les tropes austriacistes, els invasors, en una clara mostra tant del seu ànim de revenja com de la seva manca d'intel·ligència, imposen (o malden per imposar, perquè a hores d'ara encara no ho han aconseguit mai del tot) el castellà a tot el territori. Vegeu què es diu al respecte de la superioritat de les llengües dominants, entre les que s'hi compta, oidà!, el castellà: «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma [el que a casa nostra es coneix com "botiflerisme"], o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza [altrament dit, "xarop de bastó"]» (de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).

És a dir, que la pervivència del català al cap de quatre-cents anys és un cigró a la sabata d'aquells que voldrien una Espanya castellana i monolingüe perquè entenen que, pel fet que els seus exercits vencessin una guerra, la seva llengua és superior a les altres. Una bajanada com aquesta, que una llengua és superior a una altra —i que, a sobre, el criteri per definir aquesta suposada superioritat sigui la força de les armes—, només se li pot acudir a algú que no té dos dits de coneixement. No hi ha cap llegua que sigui superior a cap altra, en tant que totes i cada una d'elles són una manera d'explicar el món segons el veuen els seus parlants. Malament anem si el dret a l'existència de les paraules es fonamenta en la violència…

D'altra banda, seguint amb la política encetada, vegeu què es diu en aquest altre paràgraf del mateix document: « […] Como a cada Nación [amb majúscula a l'original] parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País [ens retrata amb precisió mil·limètrica], y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Davant d'una floreta així, sobren els comentaris.

Ras i curt, es donen ordres clares i precises per tal que es dugui a terme un genocidi cultural en tota regla. Els catalans, els valencians, els mallorquins (els súbdits del Regne de Mallorca) i els aragonesos han estat vençuts per les armes i han perdut qualsevol dret a ser; s'han de dissoldre en una realitat que els és estranya i forana.

Que se sàpiga, els decrets de nova planta no han estat abolits ni derogats. Per tant, fins que no es demostri el contrari, seguim ocupats per les armes, som un dels últims vestigis de l'imperi de sa graciosa majestat castellana en el que nunca se pone el Sol.

El que ha passat aquests dies, juntament amb el que ha passat en els darrers quatre segles, no fa altra cosa que reafirmar-me en la necessitat de reivindicar el meu dret a ser com sóc: algú que estima el seu País, la seva cultura i la seva llengua; algú que no tolera que li imposin, encara que sigui de manera sibil·lina i mal disfressada de benvolença, com ha de ser, com s'ha de comportar, quin país ha d'estimar ni quina llengua ha de parlar. Per això subscric tots i cada un dels mots que en Lluís Sintes, un amic menorquí cantant i poeta, publicà en un poema inclòs en el seu llibre Pecat venial:

Llengua

            Són les paraules dels avis,
           són les frases de mo mare,
           bons exhorts i consells savis
           que dins el cor porto encara.

            Bella llengua incompresa,
           malaltissa obsessió!
           Contra noltros guerra encesa,
           parla, senyera, nació…

            Trista lluita, lluita eterna
           d'un poble noble i maltret.
           Vull parlar en llengua materna,
           de fer-ho en tinc tot el dret!

            Són paraules colpidores
           de vesins, pares i avis.
           Callin ja les veus traïdores
           que segellen els meus llavis!

            Vull tornar als carrers de sempre,
          d'entranyable olor de pa,
            i que ningú vengui a dir-me
            com m'hauria d'expressar!

Lluís Sintes i Mercadal

Crec que ja està tot dit, oi?

I encara en dubteu?

2011-08-30T10:55:00.004+02:00

Avui, a l'ARA.com ha saltat una informació que, per si encara hi havia algú que dubtava de si els catalans som o no espanyols, ho deixa ben clar. Els fets van tenir lloc als darrers Jocs Mundials de Policies i Bombers que es van celebrar a la ciutat de Nova York.

En la inauguració, els bombers catalans intenten, i ho aconsegueixen, aixecar un castell i després d'haver-lo descarregat ho celebren amb clares mostres d'eufòria i alegria. Així es veu al vídeo firmat per Carla Llobet que un dels membres de l'expedició dels bombers catalans ha penjat en el seu bloc.

Però aquí no s'acaba la cosa. De fons se sent una cridòria i es veu com un grup d'espectadors de la petita gesta fan onejar banderes espanyoles, algunes d'elles guarnides amb el famós toro d'una marca de begudes espirituoses que ara no diré. Els bombers catalans només diuen: «Catalunya, Catalunya».

Però el que ha sacsejat la xarxa és aquest altre vídeo, pres des del punt de vista dels cridaners. Esborrona pensar que el fanatisme espanyolista pugui arribar a fer que unes persones que en principi no haurien de fer accepció de procedències ni de cultures insultin amb tanta vehemència unes altres que prenen part en una mostra cultural —que, no ho oblidem, la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat— pel fet de ser catalana.

¿I encara en dubteu, que els catalans no som espanyols i, per tant, tenim tot el dret del món d'exigir la independència del nostre País? Que potser no queda clar que els espanyols veuen Catalunya com una colònia conquerida per la força i consideren que els catalans som els seus inferiors i que no mereixem ser nosaltres mateixos?

Davant de gent que, pel fet de mostrar-me com sóc i sentir-me'n orgullós, s'esgargamellen com uns eixelebrats cridant que ells són espanyols, m'esbronquen i em tracten de «hijo de puta», no em queda altra solució que plantar-los la porta en tots els nassos (per no dir morros; perquè aleshores seria fer un flac favor als animals, que són força més intel·ligents que alguns membres del gènere humà). Per mi, Espanya és un país que s'acaba al Sènia, el massís dels Ports i al Cinca. Amb energúmens d'aquest pelatge no hi vull tractes!

Escandalós!

2011-08-22T22:18:00.008+02:00

Per més que el Papa digui que Espanya no ha d'abandonar la seva ànima catòlica, per més que afirmi que no és possible seguir a Crist fora de l'Església (Catòlica, per descomptat), algunes afirmacions de segons quins prelats espanyols costen de pair. Vegeu, sinó, què ha arribat a dir l'arquebisbe de Granada al respecte de les dones que avorten: «Matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer, porque la tragedia se la traga ella».

Jo no sé què en podeu pensar, independentment que sigueu catòlics o no. Personalment crec que una afirmació així només pot sortir d'una ment que desbarra. Em costa de creure que algú que es diu cristià i seguidor del Mestre, pugui arribar a justificar el que és injustificable.

No entro a valorar si és o no defensable l'avortament. Com molts d'aquests temes, sóc del parer que cau dins l'àmbit de la llibertat de consciència. Sí que opino, en canvi, que l'Estat, en tant que entitat separada de l'Església i, per tant, laica, amb les seves lleis, ha de recollir i regular tant com pugui totes les sensibilitats que presenten els seus ciutadans. Sense defensar la pràctica de l'avortament, em sembla que sempre serà millor que es faci sota el paraigua d'una regulació que en garanteixi un mínim de seguretat sanitària i d'assistència que no pas en la més absoluta clandestinitat, exposant les dones que, per les causes que siguin, decideixen avortar al perill de caure en mans desaprensives o, com moltes vegades passa en aquestes circumstàncies, ser víctimes d'infeccions que poden posar en perill greu la seva vida. Quant a la valoració moral de l'avortament, si han de retre comptes, ja els retran en el seu moment; no sóc jo qui les ha de jutjar.

Però tornem a sa Il·lustríssima, Monsenyor Javier Martínez. Aquí sí que m'hi veig en cor; per més prelat de l'Església Catòlica que ell sigui i jo un simple seglar que, oh vergonya!, ni tan sols sóc catòlic, però sí que em declaro cristià i profundament creient. M'atreveixo a desafiar-lo per tal que em presenti un argument de base bíblica (en tinc prou amb un de sol) que permeti afirmar una bestiesa com aquesta.

No el trobarà, ja us ho avanço; perquè no el mouen ni l'amor ni la misericòrdia, sinó l'odi i la set de venjança mal disfressats de justícia humana, que no divina. El Crist que jo he après és un Crist amorós, benigne, misericordiós, prompte a perdonar, que pateix amb els qui pateixen. El que Monsenyor Martínez presenta és venjatiu, arbitrari, faltat de misericòrdia, sanguinari, dèspota, esclavitzador i tirà.

No. A la llum de l'evangeli, i de tota la Bíblia, una bestiesa com aquesta és impossible de defensar. El que ha dit l'arquebisbe de Granada no pot ser altra cosa que fruit d'una ment malalta, que ha perdut de vista la missió que li va ser encomanada: pasturar el ramat del Mestre. Doncs va bé, si espera que, amb floretes com aquesta, no se li esgarriïn les ovelles…

Modernitats

2011-07-19T01:40:00.002+02:00

Ja fa temps que em volta pel cap parlar d'un tema que, tot i ser marginal, no deixa de tenir la seva incidència sobre la vida diària: la recollida de les deixalles domèstiques. Recordo que, quan era petit, a casa meva teníem una única galleda que la meva àvia s'encarregava de recobrir ben recoberta amb papers de diari on tots hi llençàvem allò que ja no ens era útil. En dèiem "la galleda de les escombraries" (quins records, aquells!) Si la deixalla que volíem llençar era massa grossa o, senzillament, era paper de diari que no havia arribat a folrar cap galleda de les escombraries o un drap tan estripat i escagassat que ja no eixugava res, es desava en un racó amagadet de casa i, quan n'hi havia prou per justificar un desplaçament a cal drapaire (un senyor que vivia de la compra d'unes deixalles que ell classificava i després venia a altres senyors que ves a saber què en feien d'allò que havien comprat al senyor drapaire), es procedia a portar-l'hi i, després de vendre-l'hi, obtenir-ne un petit benefici. I així anàvem fent aquí caic allà m'aixeco i qui dia passa any empeny.

Ara a casa meva, per decret dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, tenim cinc recipients on hi hem d'anar llençant les nostres deixalles. A cada recipient, la seva deixalla: la brossa orgànica, a la galledeta per a la brossa orgànica; el vidre, a la bossa de ràfia plastificada de color verd; el paper, a la bossa de ràfia plastificada de color blau; i els envasos de plàstic o llauna i els bricks, a la bossa de ràfia plastificada de color groc. Tots aquests recipients ens han estat lliurats graciosament per l'Ajuntament de Barcelona amb càrrec a les arques municipals per iniciativa dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, d'Iniciativa per Catalunya – Verds. (I perdoneu la redundància, perquè tanta iniciativa i tanta verdor juntes embafen una mica, no trobeu?)

Finalment, el rebuig va a la galleda del rebuig que, aquesta sí, hem hagut de sufragar amb els nostres diners. Ja ho podíem ben fer, després de tanta generositat dels senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells! Això sí, les galledetes i altres galindaines s'han multiplicat per cinc; però la cuina de casa resta tan petita com quan només hi teníem la galleda de les escombraries.

Però aquí no s'acaba tot! Encara n'hi ha més, per explicar. Resulta que hi ha coses que no poden anar ni al rebuig perquè es veu que contaminen tant que les han de recollir per vies especials i, per això, hi ha uns senyors que van donant voltes per la ciutat amb uns camionets que tenen la caixa dividida en diversos compartiments on hi hem de portar aquells endimaris que no són ni brossa orgànica, ni vidre, ni paper, ni envasos de plàstic o llauna o bricks, ni tampoc deixalles de rebuig; és a dir, tot allò que no sabem ben bé què és ni on llençar-ho. Aquests camionets tan pràctics que tenen la caixa dividida en diversos compartiments es posen en llocs determinats dels barris, un dia determinat a la setmana i durant unes hores determinades.

Si, per aquelles casualitats de la vida —altament remotes, per descomptat—, no podeu portar aquestes deixalles tan dolentes al camionet tan pràctic que té la caixa dividida en diversos compartiments del senyor que recull les deixalles tan dolentes al lloc determinat del vostre barri, el dia determinat de la setmana i a les hores determinades, sempre podeu portar-ho al que els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, anomenen pomposament "Punt Verd"; però que de verd no en té res, perquè acaba esdevenint un amuntegament, més o menys ordenat (això depèn de com es miri), de baluernes i altres artefactes que, temps era temps, havien tingut una certa utilitat i que ara no són més que el producte final de la febre consumista de la nostra societat, caracteritzat per un color d'ala de mosca que, més que a acostar-s'hi, invita a fugir-ne.

Tot això que us he explicat de manera tan succinta com he pogut ens ho han fet saber els senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, amb tot un enfilall de normes i preceptes que havíem de memoritzar i que, a més d'un —i més de dos!— li han provocat un mal de cap tan gran que ha acabat perdent la xaveta, de tant de patiment com arrossegava. És que amb tanta norma es pot escriure tot un llibre!

Ja per acabar, després que a casa ens ha sortit fum del cap, mirant d'escatir on diantres volen el senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que llencem les nostres deixalles, passen pels carrers uns altres senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, que es dediquen a mirar si hem fet alguna cosa malament. Si és així, aquests senyors de l'Ajuntament de Barcelona, encara més amants de l'ecologia ells que els primers senyors de l'Ajuntament de Barcelona, tan amants de l'ecologia ells, en un rampell educatiu, en lloc de desfer la tremenda ofensa a l'ecologia que ells tant estimen, ho deixen tot tal com està i hi enganxen un paperet on hi diu que allò no s'ha de fer i se'n van a cercar una altra pífia que els permeti començar altra vegada el procés d'etiquetatge.

Quin gust, viure ara a Barcelona! Quan penso com arribava a ser d'endarrerida quan només teníem la galleda de les escombraries… Que moderns que som!

Com més amunt pugis […]

2011-07-12T13:41:00.003+02:00

[…] més forta serà la patacada. Sàvia observació. No sé per quins set sous, totes les ascensions fulgurants acaben en caigudes estrepitoses. Sembla com si estiguéssim condemnats a no saber on és el límit de les nostres possibilitats.

Un bon exemple és el que ha passat amb la SGAE; més concretament, amb els seus directius. Ja fa temps que tothom sense excepció és víctima de la seva voracitat recaptadora i, per altra banda, dels seus més de 90.000 socis, entre els quals m'hi compto, els que tenen el privilegi d'intervenir en les decisions preses en assemblea són un grup molt migrat. A més, els mecanismes de distribució dels drets recaptats són d'allò més obscurs, per no dir que són laberíntics i clarament discriminatoris.

Pel que fa al tracte dispensat als usuaris dels drets que gestiona, val a dir que, conceptualment, els considera, tots, poca cosa més que delinqüents. Perquè com s'explica, si no, el fet que, per adquirir qualsevol aparell o objecte capaç d'emmagatzemar dades, siguin del tipus que siguin, haguem de satisfer una quantitat de diners (el famós i odiat cànon digital) equiparada a una multa per haver transgredit ves a saber tu quina norma? Que potser no és considerar-nos culpables per endavant de, possiblement, enregistrar i emmagatzemar arxius protegits per drets d'autor? I això, fins i tot, fent-ne còpies destinades a l'ús privat! On para la presumpció d'innocència que caracteritza qualsevol democràcia?

Diuen els experts que tendim a projectar en els altres allò que som nosaltres. A la llum del que ha passat —i està passant— a la SGAE sembla que, un cop més, aquest axioma es confirma. Fa un parell d'anys, per aquestes mateixes dates, esclatava l'anomenat Cas Palau. Les xifres que es manejaven van acabar provocant-nos vertigen. És que 30.000.000 d'euros són molts diners! Segur que la majoria de nosaltres no els veurem junts mai de la vida. Doncs bé, comparat amb l'escàndol objecte d'aquest comentari, allò s'ha quedat en la xocolata del lloro. Si 30.000.000 d'euros ja feien que ens rodés el cap, què no faran els més de 300.000.000 que, aparentment, han volat ves a saber on? Arribats en aquest punt, tant me fa que en siguin 30.000.000 com 300.000.000. El meu cervell és del tot incapaç de copsar-ne la magnitud exacta; em perdo dins la tirallonga de zeros. Només sé que una i altra quantitat són una gran morterada de diners.

Però anem al que ens interessa: els excel·lents resultats econòmics de la SGAE durant els darrers anys i les acusacions de malversació de fons i apropiació indeguda que recauen sobre la seva directiva. Poques entitats —suposadament— sense ànim de lucre com la SGAE han pogut presentar mai un balanç econòmic tan engrescador:

Increment quasi exponencial dels ingressos.
Adquisició arreu de l'Estat de diversos teatres i altres béns immobles per teixir una xarxa d'escenaris pròpia i, d'aquesta manera, cobrar per dues bandes: el lloguer de l'escenari i —perquè és evident que les actuacions en tals locals no poden escapar al control dels drets sobre la propietat intel·lectual— els drets d'autor. Tot això si, directament, no es fa especulació amb les adquisicions; que tot podria passar…
Exploració de noves bosses de productivitat, com per exemple establiments on hi ha instal·lat algun aparell susceptible de reproduir continguts subjectes a drets d'autor i collar-los recorrent a amenaces de portar-los davant dels tribunals.
Subjecció a gravamen de tot allò que sigui susceptible d'emmagatzemar qualsevol tipus de dades. Així, en comprar un CD verge, la meitat del preu que paguem per cada unitat correspon al cànon digital.

Evidentment, la SGAE pot presumir d'haver multiplicat per vint els ingressos per recaptació en vint anys. D'això se'n diu eficàcia recaptadora. Però té un costat fosc: com s'han aconseguit aquest "magnífics" resultats. Mentre que a tot Europa els drets d'autor equivalen al 3 o el 3,5% del taquillatge, a l'Estat espanyol, la taxa arriba al 10% —si no és una estrena— i fins i tot el 20% —quan es parla d'una estrena absoluta— i sempre segons unes tarifes que determina la pròpia entitat gestora que, amb un desvergonyiment ben palès, arriba a cobrar drets d'autor fins i tot en actes benèfics.

Per acabar-ho d'adobar, la ministra del ram, Ángeles González-Sinde, hi està vinculada perquè, essent com és guionista i directora de cine, n'és sòcia. No cal estar gaire al dia de les polèmiques per recordar que ella és la promotora d'una controvertida llei que ha posat en peu de guerra tot Internet a causa de la seva pretensió de controlar fins a l'indicible el tràfic d'intercanvi d'arxius entre els seus usuaris.

No voldria semblar rocambolesc o víctima d'una paranoia conspiradora. Tanmateix, no deixa de ser un pèl sospitós que el govern de l'Estat legisli al respecte quan la ministra del ram és qui és i té les vinculacions que té. Déu me'n guard d'aixecar cap dit acusador, però que la ministra defensés amb ungles i dents l'aplicació d'un cànon tan abusiu i, a més, posés tota la carn a la graella per tal de tirar endavant una llei com la que projecta sembla, si més no, massa coincidència. Una cosa sí que s'ha de dir: la pròpia ministra González-Sinde ha demanat comparèixer voluntàriament davant del Congrés de Diputats per donar explicacions al respecte. Ja veurem com s'explica.

Com massa coincidència és també que, ara que els ha esclatat el globus a la cara, des del Govern es digui que ja no s'aplicarà el cànon digital i que és una decisió presa des de ja fa temps. Ves per on mira què tal, ho fan públic l'endemà mateix que la cúpula de la SGAE sortís emmanillada de la seu de l'entitat. Ai caram! Guaita tu!

Chatanooga choo choo

2011-07-03T19:36:00.006+02:00

D'escàndol! D'escàndol és la notícia que ha saltat a la primera plana de l'edició en paper del diari Ara d'avui, 3 de juliol del 2011: «L'AVE és una ruïna». Així, lacònic, contundent i directe. Més endavant, a les pàgines 8-10, publica un article d'Ignasi Pujol, titulat «El tren dels 97.000 milions», en què analitza les dades econòmiques que Germà Bel i Daniel Albalate faciliten en el seu article «Cuando la economía no importa: auge y esplendor de la alta velocidad en España», aparegut recentment a la Revista de Economía Aplicada. Tot i que la lectura és un pèl abstrusa, perquè maneja moltes xifres i fa servir terminologia específica de l'economia, el que un lector llec en la matèria en pot extreure no és gaire difícil de copsar, i il·lustra a la perfecció la mena de polítics que governen això que en diuen Espanya i quines són les seves prioritats a l'hora d'administrar uns recursos que, per definició, són sempre limitats. Tanca la informació una entrevista amb el Professor Bel.

Tot ha vingut per l'anunci la setmana passada de supressió dels enllaços d'alta velocitat entre Toledo, Conca i Albacete perquè amb prou feines els utilitzen de set a nou passatgers al dia. Però és que les dades de les altres línies tampoc presenten uns resultats gaire més engrescadors… Anem a pams. Deixeu-me que us posi alguns exemples extrets del treball de Bel i Albalate:

De tothom és sabut que José María Aznar, mentre va presidir el Govern de l'Estat, es va dedicar a impulsar una xarxa d'alta velocitat ferroviària que tenia com a propòsit declarat unir totes les capitals de província amb la capital de l'Estat. En conseqüència, es va llançar a una carrera desenfrenada per obrir noves línies amb ample de via europeu, per les quals circularien uns combois completament incompatibles amb la resta de la xarxa (l'ample de via europeu és de 1.495 mm, mentre que l'ibèric és de 1.625 mm). Això suposa que els traçats s'han de fer de cap i de nou per una fotesa tan insignificant com 130 mm de diferència entre els respectius amples de via.

Tanmateix, el PSOE tampoc es queda al marge de la responsabilitat del nyap. Poc després que s'anunciés que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, el govern de Felipe González anunciava a bombo i plateret que Sevilla acolliria l'Expo aquell mateix any i que, per tal de potenciar l'assistència a tan magnífic esdeveniment i seguint a ulls clucs el que dicta el raonament més lògic, s'iniciaven els treballs per construir una línia fèrria d'alta velocitat entre Madrid i la capital andalusa. Finalment, la primera atracció de fira de l'Expo que es trobarien els visitants procedents de la resta del món costaria la xifra no gens menyspreable de més de 2.700 milions d'euros; res, una fotesa, xavalla… Això sí, vint anys després, la connexió directa amb la xarxa francesa i, de retruc, europea, encara és un objectiu inabastable, poca cosa més que una quimera.

D'altra banda, el mapa de les línies previstes per al 2050 que Bel i Albalate inclouen en el seu treball és prou il·lustratiu. Per enèsima vegada, ens trobem davant d'una estructura radial que prima els enllaços de Madrid amb les diverses capitals de província i que, per tant, deixa molt malparats tots els trajectes transversals o que no passen pel centre de la península. Un exemple és el corredor del Mediterrani. Entre Castelló i Tarragona no hi ha cap connexió d'alta velocitat directa. Per anar des de la capital de la Plana fins a l'antiga capital imperial d'Hispània caldria recular fins a València, des d'allí pujar a Saragossa per Terol i, finalment, tornar a baixar a la costa. Resultat, per cobrir un trajecte de 150 km cal fer una marrada de més de 300 km i les dues capitals més importants de la costa llevantina, Barcelona i València, es queden sense possibilitat de connexió directa. Sobren els comentaris.

En l'àmbit econòmic, les xifres tampoc son gens afalagadores. Resumint, perquè no us vull aclaparar amb dades, entre els costos d'execució i els de manteniment, el negoci és més ruïnós que el del Robert de les Cabres: només cal saber que l'import del bitllet amb prou feines cobreix el 50% dels costos reals d'explotació i amortització, si és que hi arriba. D'altra banda, sembla que les obligades retallades de la despesa pública provocades per la crisi en què ens trobem immersos no afecten les inversions en alta velocitat, que s'emporta gairebé el 96% de la inversió en infraestructures ferroviàries de tot l'Estat. És a dir, mentre el 90% dels usuaris del ferrocarril convencional han d'anar com arengades al barril, patir unes vies en un estat més que llastimós i suportar un servei de fiabilitat més que dubtosa, l'Administrador d'Infraestructures Ferroviàries (ADIF) i RENFE, en un clar deliri de nou ric, llencen la casa per la finestra i es dediquen a construir unes vies i uns trens que no serveixen més que a uns quants. Per cert, la Unió Europea no considera l'alta velocitat ferroviària com un servei, sinó com un luxe.

I pel que fa a l'impacte ambiental, el balanç és més aviat decebedor. En el trajecte de Barcelona a Madrid, a plena càrrega, l'AVE emet 9,2 kg de diòxid de carboni per passatger; l'avió, 50,3; l'automòbil, 18,9; i un autobús, encara no 9 kg. Si comparem l'AVE amb el transport de passatgers per carretera, a casa meva dirien que per a aquest viatge no calien alforges. No es faciliten dades del ferrocarril convencional, però intueixo que seran sensiblement inferiors a les de l'autobús i, aleshores, el balanç encara seria més demolidor.

Finalment, des del punt de vista d'equilibri territorial, s'està demostrant que Madrid està fagocitant els centres de menor pes específic. Tampoc és el que ens havien dit, perquè ens havien promès que l'AVE contribuiria a l'equilibri i la cohesió del territori. Si per equilibri i cohesió s'entén haver de suportar uns elevats costos que només beneficien una minoria i que el teixit socioeconòmic de les ciutats menors es descompongui i s'empobreixi, prefereixo que el país continuï tan desequilibrat i descohesionat com ara.

En definitiva, una vegada més, Espanya ha fet el fatxenda. És el segon país del món amb més quilòmetres de via d'alta velocitat, el que més en té per habitant i superfície i el que menys passatgers per quilòmetre transporta de tota Europa. Com algú ha dit, ens hem comprat un Ferrari per anar a llaurar el camp. Potser que ens aprenguem la cançoneta del títol, a veure si ens vénen ganes de pujar-hi.

Què volen aquesta gent?

2011-06-26T14:06:00.020+02:00

Què volen aquesta gent? Què els hem fet el català i els parlants del català que ens tenen tanta quimera? Han guanyat uns quants escons i regidors que els permeten fer una mica més de soroll que abans i temps els ha faltat per iniciar una campanya d'atac en tota regla a tots els fronts possibles i impossibles contra aquest cigró a la seva sabata que es diu llengua i cultura catalanes. Francisco Camps al País Valencià, suprimint les línies d'ensenyament en valencià i posant en marxa un sistema trilingüe de dubtosa fiabilitat; José Ramón Bauzá a les Illes, eliminant la Direcció General de Política Lingüística; i Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya, exigint l'ensenyament en castellà per al seu fill; són el més clar exponent del desvergonyiment que s'ha apoderat del PP i adlàters ara que es veuen prou forts per fer fora els seus adversaris polítics.

Per què els molesta que a l'Estat espanyol es parli una llengua tan "forassenyada" com el català (o altres com el basc i el gallec)? Quins mecanismes s'han desactivat al seu cap que fa que actuïn així? Penós horitzó intel·lectual i moral el d'aquests individus —perquè només se'ls pot tractar d'individus— que, moguts per un trist i baix provincianisme de pa sucat amb oli disfressat de cosmopolitisme, ataquen la llengua dels seus avantpassats i la menystenen com cosa que només molesta.

La causa només pot ser una: No s'han adonat que l'Estat-Nació és una entelèquia, un mite sorgit de la ment racionalista de la Revolució Francesa que tot ho volia reduir a la Raó i la Lògica. Al segle XIX, l'aparició dels nacionalismes en resposta als imperis que havien dominat Europa durant les edats mitjana i moderna, i que van propiciar l'antic règim, va donar com a resultat la desaparició dels últims vestigis de l'Imperi Carolingi i la seva substitució per tot un seguit d'estats pretesament uniformes i unitaris (França, Alemanya, Itàlia, etc.) la burocràcia dels quals es volia detentora del poder per delegació del poble. Així, els súbdits esdevenen ciutadans d'una entitat abstracta (l'Estat) que passa a exercir les funcions d'administració del poder en totes les seves vessants.

Aquests estats necessitaven alguna cosa que servís als seus ciutadans de referent a l'hora de trobar una certa cohesió. Així l'Estat-Nació esdevingué una realitat gairebé sagrada i quasi immortal que els seus ciutadans havien de protegir i salvaguardar vessant la pròpia sang, si calia. Tal és el fervor nacionalista que molts ciutadans senten pel seu Estat que arriben a cotes francament absurdes i ridícules. Només cal recordar el cas de Nicolas Chauvin (personatge d'una comèdia dels germans Cogniard titulada La Cocarde tricolore [L'escarapel·la tricolor]) que sentia tal veneració per la República Francesa que arribava a dir que, a França, el Sol i la Lluna són els millors, que l'aigua renta més i calma millor la sed i altres bestieses semblants. D'això en deriva el terme 'xovinisme' amb què es designa aquella paranoia segons la qual tot el que és de casa és millor i les pròpies desgràcies sempre vénen de fora. D'aquí a la xenofòbia, només hi ha un pas.

Tanmateix, tradicionalment, a Europa hi ha hagut gairebé tantes llengües com comunitats establertes i això mai no havia sigut inconvenient perquè alguns territoris on es parlaven llengües diferents compartissin sobirà. Però el racionalisme etnocèntric —segons el qual l'única visió vàlida i racional del món és la de la pròpia comunitat— sorgit de la Revolució Francesa, hereu de l'uniformisme de Lluís XIV i els seus successors —no cal aprofundir gaire en les comparacions de les estructures del poder a la República Francesa amb les de la monarquia borbònica per adonar-se que, bàsicament, aquella ha substituït el rei per la República i, representant-la, el seu President (en gran mesura, Lluís XIV va conformar el tarannà francès)—, ho considera una pèrdua de temps i diners que, per tant, cal "corregir". Així, s'engega un seguit d'estratègies encaminades a uniformitzar allò que, per definició, és divers i heterogeni.

Des d'antic, la diversitat i l'heterogeneïtat han estat un dels principals actius d'Europa. La confluència en tan poc espai de terra de tantes i tan diverses maneres d'entendre el món ha aportat tal riquesa de coneixement que, entre altres causes, ha fet possible fins no fa gaire temps que el vell continent esdevingués el centre de decisions del món. Malauradament per Europa, i per raons que no vénen al cas, això va canviar i, ara, els centres de poder mundial basculen alentorn de l'oceà Pacífic, on els grans gegants asiàtics comencen a fer sentir la seva influència en detriment de les potencies occidentals.

Tornem a Europa. La secular riquesa de cultures i maneres d'entendre el món que havia caracteritzat aquest continent, a causa de l'empenta que havien pres els nacionalismes d'estat, es veié, si més no de manera oficial, reduïda dràsticament. Des d'aleshores ja no es parla, per exemple, de borgonyons, de bretons, d'alsacians, d'occitans, de gascons o de normands: ara són tots francesos i, tan oficialment com malauradament, no parlen altra llengua que el francès, la del grup que, tradicionalment, ha ostentat el poder al nord dels Pirineus. Tampoc es parla de llombards, de piemontesos, de lígurs o de vènets: tots ells són italians i s'ha donat el nom d'italià a la parla de la Toscana, regió italiana que va portar el pes de la unificació.

I tampoc cal anar gaire lluny: El nostre propi Estat, que oficialment s'anomena Reino de España, aspira, des de ja fa uns quants segles, a imposar a tots els seus pretesos ciutadans una única visió del món, la castellana; per la qual cosa, des de les esferes del poder central de l'Estat, quan es fa referència als mitjans d'expressió de les persones, no es parla mai de llengua o cultura castellanes, sinó que, amb total desvergonyiment, se les anomena espanyoles; tractant d'estrangeres, si no de segona categoria o folklòriques, les altres maneres d'entendre el món com —de l'Atlàntic al Mediterrani— el gallec, el basc, l'astur-lleonès, l'aragonès, el gascó i el català, que, uns amb més sort que altres, malviuen dins les seves fronteres. I el pitjor de tot plegat és que molts dels seus parlants s'ho acaben creient i, babaus enlluernats, cauen en el parany!

Senzillament, no entenc que algú pugui sentir vergonya per parlar com parla i ser com és. No em cap al cap que algú arribi a considerar el seu patrimoni cultural i lingüístic com res que s'hagi de combatre fins a esborrar-ho del mapa o, cinisme entre els cinismes, deixar-ho morir per abandonament i inanició. Trobo molt lamentable que algú, per adoptar una altra cultura, en lloc de sumar-la al seu cabal, acabi renegant del seu passat i, d'aquesta manera, en lloc d'enriquir-se des del punt de vista personal, esdevingui un pària de la comunitat que l'ha enlluernat. Perquè, no ho oblidem, a causa dels errors que, per inexperiència, cometen, la comunitat enlluernadora, indefectiblement, atorga als enlluernats la miserable categoria de bufons.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

2011-06-18T00:39:00.004+02:00

M'havia promès a mi mateix que no tornaria a abordar la qüestió dels "indignats" i el penós espectacle que, com a país, vam donar al món dimecres passat. Tanmateix, no puc estar-me de dir-hi la meva una altra vegada.

El cas és que la situació s'està enrarint per moments i jo ja no sé què pensar. Per una banda, el Conseller Puig diu, i sembla provat, que entre els manifestants de dimecres hi havia elements que tenien, cito textualment, unes «ganes ferotges de batalla campal» (tot i que no ho puc demostrar, ell també sembla que en tingui una mica de ganes, de batalla). L'oposició li retreu que el dispositiu endegat era escàs i insuficient per a l'escenari que es va trobar. Els "indignats" declaren que no va amb ells la cosa de la violència, que se'n desmarquen. I, finalment, per Internet corren vídeos l'autenticitat dels quals caldria demostrar —tot i que si són falsos estan molt ben fets—, que suposadament desemmascaren uns presumptes mossos infiltrats entre els manifestants que es dedicaven a anar escalfant l'ambient per provocar l'esclat de la violència. Ja ho he dit: No sé què pensar.

Quant a les declaracions del conseller, poca cosa hi ha a dir: fa el paperot que li toca fer. De l'oposició millor que no en parlem; fa quinze dies criticaven l'actuació de la policia per desproporcionada; en canvi dimecres, que es munta un dispositiu més moderat, se'l titlla d'insuficient i es fa retret de la manca d'efectius mobilitzats. Bé, també fan el paperot que els toca fer: criticar a desdir qui els ha fet fora amb una victòria electoral aclaparadora i neta.

Per la seva banda, els "indignats", una vegada més, fan un paper ben galdós. De tan bona fe que gasten són incapaços d'adonar-se que se'ls han afegit tota una caterva d'elements indesitjables que no fan altra cosa que aprofitar qualsevol ocasió per armar mullader i si, de passada, es destrossa algun element del mobiliari urbà o ornamental, fer festa grossa.

Finalment, pel que fa als vídeos penjats a Internet, si es tenen proves fefaents que demostren el recurs a una pràctica tan menyspreable com l'autoagressió per tal de justificar la pròpia reacció violenta adduint defensa pròpia, s'han de presentar al jutge i deixar que la justícia decideixi. En democràcia, on l'imperi de la llei ha d'estar per damunt de tot, ningú, absolutament ningú —ni tan sols les forces de l'ordre— es pot prendre la justícia per la mà. Acusar algú i, sense tenir-ne proves (o tenint-ne, tant li fa), penjar a Internet la seva fotografia o una filmació en què se l'identifiqui amb claredat és característic de països tercermundistes, de pa sucat amb oli, i pot tenir conseqüències del tot imprevisibles que poden anar acompanyades de veritables tragèdies personals i col·lectives.

Dit tot això, crec que s'imposa una reflexió profunda del que ha passat i les seves causes. Ningú està exempt de responsabilitat: uns per no saber reaccionar a temps davant les exigències de respostes que els feia la societat; els altres per pecar d'innocència i esperar que quatre crits i quatre cosses farien que els uns prestarien atenció a les seves demandes; uns tercers que, asseguts, s'estaven a veure-les passar com si amb ells no anés la cosa; i tots plegats per no haver sigut previsors en temps de vaques grasses i no haver-nos preparat per a les vaques magres.

I fixeu-vos que parlo de responsabilitat, no de culpa. Responsables en som tots; culpables, només els instigadors directes de la violència i els que s'hi van deixar arrossegar. Ara que cadascú faci examen de consciència i actuï d'acord amb el que ella li dicti. Això sí, sense trepitjar cap línia vermella que mai hauria de ser trepitjada, ja m'enteneu…

Però què s'han pensat!

2011-06-15T03:09:00.001+02:00

Senzillament, no sé què pretenen els anomenats "indignats". Per una banda demanen més democràcia; però quan es posa en marxa la màxima expressió de la democràcia, el Parlament, barren el pas als diputats adduint que no els representen.

Potser no, que no els representen. Però és que a mi tampoc em representen tots els parlamentaris perquè jo no els he triat tots. Però jo tinc tot el dret d'exigir als polítics, perquè jo he participat en unes eleccions que, si no es demostra el contrari, són del tot legítimes. Molts dels "indignats" no van acudir a les urnes; per tant, es van desentendre d'una democràcia que, per exigua que sigui, continua sent democràcia.

I jo em pregunto: Com pretenen defensar la democràcia si ara com ara estan duent a terme pràctiques antidemocràtiques? Perquè, no ho oblidem, ¿hi pot haver res de més antidemocràtic que impedir als legítims representats dels electors que exerceixin la missió per a la qual han estat elegits, és a dir: debatre i dictar lleis al lloc que és el màxim exponent del poder del poble, que no és altre que el seu Parlament?

Cada dia que passa, aquest moviment va deixant pel camí un parrac més de la seva ja escassa credibilitat. Vaig començar veient-los com l'expressió d'una indignació que compartia amb ells i que, tot i que no ho sembli, continuo sentint. Ara com ara, penso en ells i només veig que elements distorsionadors de la vida pública del país incapaços de fer propostes coherents i madures. Cada cop més, això s'assembla al pati de la meva escola i els primers cursos de la Universitat, on tot s'arreglava en assemblees que s'eternitzaven i mai no duien enlloc.

I és normal, que passi això. Si és que l'adolescència, l'edat en què, tot i ser com criatures, els joves es pensen els més savis del món i que amb quatre bons propòsits ho arreglaran tot, s'ha allargat fins ben entrada la trentena!

Ja està, ja han protestat, ja han fet la seva rabieta i tots ja sabem que estan emprenyats. Ara, que es deixin de galindaines i, si no són capaços de fer res de bo, que deixin fer als que en saben de veritat!

Nacionalitzacions i rumors de nacionalitzacions

2011-06-14T13:23:00.004+02:00

No sé ben bé com prendre'm tot l'enrenou que s'està muntant al voltant de les caixes d'estalvis. L'únic que sé és que algú hi deu haver que està molt interessat a desmantellar-les. És que, si no, no m'explico aquests constants ensurts al voltant seu: l'últim, la notícia apareguda al Periódico d'avui en què s'assegura que quatre caixes d'estalvis —Catalunya Caixa i Unnim a Catalunya, la CAM al País Valencià i Nova Caixa Galicia— seran objecte d'intervenció durant aquest estiu.

Des de sempre, les caixes han tingut una funció social, mai no han estat un negoci (o això crèiem, perquè, vistes les polítiques d'alguna d'elles, ningú no ho diria…) i, almenys a Catalunya, la seva implantació i arrelament a la societat han estat molt intensos; fins al punt d'esdevenir un tret diferencial del, per anomenar-lo d'alguna manera, sistema financer català. Sempre han sigut entitats de mida mitjana o reduïda, amb una fidelitat dels impositors a prova de bomba i una obra social que revertia al territori els guanys obtinguts a partir del "negoci" dels diners; de forma que, encara que de manera un tant exigua, redistribuïen la riquesa cap a les classes socials més desafavorides.

Tanmateix, des d'un temps ençà, en relació a les caixes d'estalvis, no se senten més que rumors que, per cert, no són gens tranquil·litzadors: Que si tal caixa ha estat intervinguda, que si tal altra potser no té prou líquid per fer front a les possibles exigències puntuals, que si ara cal augmentar el core capital per garantir-ne la solvència de totes elles (manera molt sibil·lina de dir que no són solvents)… En canvi, dels seus competidors més directes, els bancs —entitats l'única finalitat dels quals és guanyar diners i acumular-los en unes poques butxaques a costa dels dipòsits i els préstecs "graciosament" concedits a una classe mitja cada cop més escanyada pels deutes— ningú en diu pestes; i això que ells també han rebut de l'Estat quantitats ingents de diners amb la finalitat de sanejar-los i incentivar la circulació de capitals.

Ah, però és que els bancs són cosa apart. Són intocables, immunes a les exigències de prudència que haurien de caracteritzar qualsevol entitat que es dediqui a gestionar fons d'altri. Tant li fa que estiguin en situació de virtual fallida tècnica; els seus directius perceben unes primes i uns incentius exorbitants tot i haver-los dut al caire de l'abisme. I no només això, sinó que, en lloc d'esdevenir corretja de transmissió i transferir els diners lliurats per l'Estat al corrent inversor general per tal d'estimular-ne la circulació i reactivar l'economia, s'han dedicat de manera ben descarada a incorporar-los directament als seus comptes de resultats.

D'altra banda, les caixes d'estalvis detenen una important quota de capital que als grans bancs els aniria de perles si els podessin captar (més dipòsits, més guanys; tants caps, tants barrets); i, de tots és sabut, en els mercats financers, n'hi ha prou amb un rumor per enfonsar la reputació de solvència del més pintat. Per tant, costa ben poc endevinar qui surt més beneficiat de l'ensulsiada de les caixes d'estalvis. Al lector deixo que tregui les conclusions oportunes.

No! Jo dic no!

2011-06-12T11:16:00.004+02:00

Quin tuf més desagradable que em ve al nas quan veig aquesta acampada a plaça Catalunya! Tinc l'estranya sensació que ja he viscut abans aquesta situació.

Em vénen al cap les imatges dels "estudiants" anti-Bolonya al vestíbul i l'escalinata noble del rectorat de la Universitat de Barcelona l'any passat. Primer, potser sí que hi havia gent que s'ho creia, allò de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya… Però, després, a mesura que anaven passant els dies, allò cada vegada prenia més el caire d'un campament d'aprofitats i dropos, que és el que, finalment, eren els que van acabar marxant de tan insigne edifici.

Si una cosa s'ha de dir en favor d'aquells, és que no van fer malbé cap dels valuosíssims quadres que hi ha penjats al capdamunt de l'escalinata noble, la que du al Rectorat. Però els trinxeraires de plaça Catalunya no han mostrat cap mena de respecte pels monuments que hi ha. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure la pobra Deessa de Clarà amb el símbol de l'anarquisme tatuat a l'esquena. Probablement, el brètol que hi va estampar la seva ignominiosa signatura desconeixia el valor simbòlic que per a la ciutat té aquesta escultura. Si això ja és trist i deplorable, encara ho seria més si, coneixent-lo —cosa que, d'altra banda dubto profundament—, l'hi hagués estampat igualment.

I aquests es diuen ciutadans? I això pretenen que s'anomeni democràcia? On són tots els signes de civilitat (civilització) que caracteritzen una democràcia com cal? Que em perdonin, però no són dels meus!

D'acampades i càrregues policials

2011-05-28T01:23:00.008+02:00

Tot aquest sidral de les acampades de protesta va estar molt bé quan va començar. Després, de mica en mica, ha anat degenerant en una cosa que ningú sap ben bé què és. La corda s'ha tensat fins que ha arribat un punt que s'ha trencat.

D'entrada, no aprovo la violència gratuïta. Si és veritat que els mossos han carregat de manera indiscriminada i desproporcionada, és reprovable. D'altra banda, els nostres policies (del cos que siguin) reben una formació prou bona com per poder pensar que no responen amb violència si abans no se'ls ha provocat o no se senten acorralats i en perill. I això és el que sembla que ha passat a la Plaça de Catalunya. Sembla ser que, com sempre sol passar, aprofitant una concentració prou gran de persones descontentes amb la situació, els avalotadors de sempre s'han despatxat a gust i han començat a fer de les seves. Ja va passar altres vegades i tornarà a passar.

D'altra banda, tota aquesta moguda em recorda molt el que va passar a la Universitat de Barcelona ara fa cosa d'un any. Coincidint amb un canvi de Rector, quatre eixelebrats, amb l'excusa de protestar per l'aplicació del Pla Bolonya, van prendre possessió del vestíbul i l'escalinata de l'edifici històric i en van fer el seu feu particular. Tant els feia que allà hi haguessin quadres de gran valor cedits en dipòsit pel Museo del Prado: els marcs els servien per lligar-hi els tendals que feien servir per dormir. Finalment, quan van marxar, allò semblava més una cort de porcs que el temple del saber. I, total, per no aconseguir res de res; perquè, a més que el Pla es va aplicar amb tota la seva extensió, no hi havia un discurs coherent; com tampoc hi ha discurs coherent entre els indignats, que si alguna cosa tenen en comú és que no tenen res en comú; perquè, per més assemblees que facin i presumeixin de transversalitat (gran paraula, aquesta), al capdavall són un grup heterogeni i desarticulat.

No seré jo qui demani cap dimissió. Aquesta situació ja feia dies que es veia venir. L'apropiació d'un espai públic només pot acabar de mala manera. Una cosa és protestar durant dos o tres dies —cosa totalment legítima— i una altra de molt diferent és instal·lar-se en la protesta entorpint els quefers d'altri i apropiar-se d'un espai que, per definició, és d'ús comú a tots els ciutadans, protestin o no.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, seure a la voravia i plorar no duu enlloc. Si realment volem un canvi ens l'haurem de fabricar nosaltres mateixos. I la millor manera de fer-ho és posant fil a l'agulla i controlant de prop els polítics perquè no facin allò que més els convé a ells, sinó el que nosaltres necessitem; és a dir, l'abstenció és el malbaratament del nostre dret a decidir. Pel sol fet de no votar ja estem prenent un partit: el del tant-se-me'n-fot, una opció ben coherent per qui diu que està tip de l'actual estat de coses.

Teatre i presa de pèl

2011-02-21T01:00:00.010+01:00

Per raons que no vénen al cas, aquest cap de setmana he pogut gaudir i patir el teatre que es representa actualment a Barcelona. En primer lloc he assistit a una funció de Truca un inspector, el thriller signat per J. B. Priestley l’any 1945. L’endemà em convidaven a veure Conte d’hivern, de William Shakespeare.

Amb la primera producció, les expectatives es van veure més que depassades pel producte ofert. La direcció de Josep Maria Pou, capaç de treure dels actors el millor que tenen; el treball actoral, impecable (a destacar Carles Canut i Victòria Pagès); l’escenografia, cuidada i coherent (reproduïnt un interior victorià); el vestuari, característic de l’època en què se situa l’acció (l’any 1912); i els efectes escènics, suggerents i enigmàtics, posen de relleu la força d’un text que, tot i haver estat escrit fa prop de setanta anys, no ha perdut ni un bri de la seva força original. Muntatges així fan abrigar l'esperança que el bon teatre no morirà mai. Us la ben recomano.

Però tota moneda té una cara i una creu. Si la cara de la nostra és el muntatge dirigit per Pou, la creu la posa la producció de Conte d’hivern signada per Carme Portaceli.

No sóc contrari a les adaptacions dels textos clàssics; tanmateix, sempre he dit que hi ha límits que no s’haurien de traspassar mai. En aquest cas, però, Portaceli, potser forçada per la marca de la casa (llegiu-hi Bieito), ha dut el text shakespearià a un terreny en què perd tot el seu sentit. Encara no he pogut entendre el significat d’uns monitors de televisió omnipresents i perfectament prescindibles a l’escenari i al prosceni. A més, se m’acud una pregunta: què diantres hi tenen a veure amb l’acció dramàtica aquella mastodòntica taula de consell d’administració que, per més inri, els actors, en un nou “treball de Sísif”, es veuen forçats a empènyer, fent-la pivotar, i el desgavell de cadires que això comporta? Quant al treball actoral, destaca un enèrgic, gairebé esquizofrènic per causa de la gelosia del seu personatge, David Bagès, molt per damunt dels seus companys de repartiment. Per la seva part, la seva oponent, Gabriela Flores, faria bé de vigilar més de prop la seva dicció del català (un text clàssic no admet la mescla de fonètica oriental i occidental i, per la seva pròpia naturalesa, exigeix una dicció seguint la llengua estàndard), a més de mesurar més el gest en la interpretació de la part d’Hermione; el resultat és que no acabem de distingir-la de Paulina. En resum: No aneu a veure-la si no és que sou fans de David Bagès o uns esnobs irredempts, amants de la provocació i la transgressió gratuïtes. Una producció perfectament mediocre i fluixa, si no pèssima i abjecta. Aquesta mena de produccions fan que el públic s’ho pensi dues vegades abans d’anar al teatre.

Recordar, oblidar, perdonar

2008-11-30T19:59:00.007+01:00

A la mort del dictador, Espanya va encetar un dels períodes més apassionants de tota la seva història: la transició democràtica. Allò fou possible gràcies a la voluntat reconciliadora, que va propiciar un pacte constitucional que ens ha permès gaudir del període d'estabilitat política i progrés econòmic més llarg dels últims tres-cents anys. És mèrit de tots, sense excepció: dels dirigents del franquisme, que, capitanejats pel Rei, van veure la necessitat del canvi i van fer possible una reforma en profunditat del règim, i de l'oposició democràtica que, en lloc de voler treure partit del buit de poder per entrar a sang i fetge, va saber ser prudent i amotllar-se a les circumstàncies per tal d'estalviar al país un bany de sang més que probable.

Durant trenta anys hem viscut en un règim constitucional que, de bell antuvi, es volia reconciliador. La reconciliació ha estat la divisa no explicitada de les successives legislatures. Però perquè hi hagi reconciliació cal que tothom reconegui la seva responsabilitat i els familiars de les víctimes d'aquell conflicte sagnant que fou la Guerra Civil han de poder plorar els seus morts. Tots, sense excepció.

Les víctimes del bàndol vencedor ja ho van fer durant els quaranta anys de dictadura. Ara ha arribat l'hora a les del bàndol republicà, que han vist com la seva memòria quedava tacada per unes acusacions que, en molts casos, eren tan peregrines com ser un membre destacat de la cooperativa agrària del poble o haver proferit algun comentari que no era del gust dels acusadors. Fins es van donar molts casos de delacions per enveges i esperit de revenja.

Aquestes víctimes, o els seus familiars més propers, han de poder veure com, si més no, se'ls restitueix l'honor que els fou arrabassat ara fa prop de setanta anys. Però certs sectors de l'arc polític argumenten que cal passar pàgina, que no és bo furgar en les ferides del passat, perquè correm el risc de trencar la convivència i desfermar una altra confrontació com aquella.

Fins a cert punt, puc entendre que els hereus dels vencedors vulguin mantenir l'actual estat de coses per por de veure tacada la reputació dels seus familiars, que corren el risc que el dit acusador de la Història els assenyali per sempre més. Però el que m'indigna fins a l'extrem és el fet que algú que es diu seguidor de Crist, algú que, ell més que ningú, hauria de practicar l'esperit de reconciliació i perdó, vulgui fer taula rasa amb les víctimes d'un bàndol i no amb les de l'altre.

Em refereixo a sa eminència el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Monsenyor Antonio María Rouco Varela, que ha tingut la gosadia de dir que, en benefici de la convivència, cal que oblidem els quaranta anys de franquisme. Em resulta vomitiu que algú que diu predicar l'amor i el perdó pretengui deixar de banda tots aquells que no van tenir “l'encert” d'arrenglerar-se a les files del bàndol guanyador de la Guerra Civil, el dels generals insurrectes.

Si alguna cosa ha fet l'Església Catòlica ha estat, precisament, honrar els seus màrtirs d'aquella contesa. No cal furgar gaire en les hemeroteques per torbar la notícia de la beatificació de més de quatre-cents capellans i monges assassinats per les hordes descontrolades del bàndol republicà. No discuteixo la decisió; de descontrolats el món n'està ple, i totes les víctimes mereixen ser dignificades. Però, no és veritat que una cosa és que, tot i haver estat víctima d'uns descontrolats, se sàpiga on descansen les restes dels difunts i hagin rebut digna sepultura i una altra de ben diferent és que algú que tingui un familiar mort a mans dels vencedors no pugui saber on trobar-ne les restes ni donar-los digna sepultura per tal de poder tancar el dol? En defintiva, quan es vol impedir que surti a la llum tot aquell procés de “purga i depuració” —neteja i extermini, en diria jo— no s'està fent altra cosa que sostreure el dret de tancar el procés de dol que tenen els familiars de les víctimes republicanes.

Mentre hi hagi algú que no ha pogut plorar els seus morts, la necessària —i tan reclamada— reconciliació serà impossible; perquè, per tal que es pugui donar, cal que totes les parts hagin tancat el seu dol. No es pot oblidar si abans no es coneix; no hi pot haver reconciliació si abans no s'ha assumit la pròpia responsabilitat. No podrem passar pàgina si abans no l'hem llegida.

D'altra banda, la Història està plena d'exemples que demostren que l'oblit mena a la repetició dels errors. Els pobles que no recorden el seu passat, i no n'extreuen les lliçons oportunes, estan condemnats a ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Per tant, si no volem que recomenci aquell capítol fosc i trist de la història recent del nostre país, caldrà que el recordem i tinguem ben presents les causes que el van desfermar. Només així podrem detectar-les i corregir-les abans no sigui massa tard.

Problema o solució?

2008-09-14T17:01:00.002+02:00

Ara que torna a treure el nas el fantasma de l'atur, molts es miren de reüll els immigrants i els acusen de ser la causa dels nostres mals. És una característica força habitual en les economies decadents que es faci recaure la culpa sobre els més febles, en aquest cas la immigració.

No és que jo ara vulgui fer una defensa aferrissada i indiscriminada dels immigrants, però sí que és el meu propòsit analitzar amb una mica de deteniment què és causa de la immigració i què conseqüència. Per saber com se sent un immigrant no està de més intentar posar-se en la seva pell. De fet, al nostre país no ens hauria de costar gaire; encara no fa trenta anys que els que ara es queixen de la immigració van decidir fer el mateix pas que aquells que ells tant critiquen. O és que potser no ens recordem que als anys seixanta i setanta del segle passat, el segle XX, molts espanyols van emprendre el camí de les europes per provar fortuna en terres estranyes? Tan poca memòria tenim?

Clar, me n'oblidava, en aquell temps els emigrants anaven a passar unes vacances pagades a Alemanya, França, Suïssa… I que bé que s'ho passaven! Es veu que fer les feines que ningú vol agafar és d'allò més divertit. Netejar clavegueres, enfilar-se a les bastides amb un fred que pela i jugar-s'hi la vida de sol a sol, treballar a les fàbriques per un sou de misèria i en condicions infrahumanes, viure amuntegats com xinxes en naus industrials i altres delicadeses per l'estil devia ser cosa de senyorets. I tant li feia si eren honrats com cràpules i busca-raons, tots havien de passar pel mateix recer.

Ara resulta que el nostre s'ha convertit en un país receptor d'immigració. Els esforços de tots han fet que el nostre es vegi com un lloc on poder viure amb comoditat. Sembla que pels que viuen fora de les nostres fronteres, al tercer món, aquí lliguem els gossos amb llonganisses. I, sincerament, de portes enfora sembla que sí.

Però és real aquesta nostra opulència? És fàcil mantenir el nostre tren de vida? I el que és més important: La felicitat consisteix, precisament, a posseir i acumular sense fre? Tornem al tema que ens ocupa. Això requeriria tota una altra línia de reflexió i correm el risc de perdre el fil.

Parlàvem del fet immigratori amb les seves causes i les seves conseqüències. Durant segles, la vella Europa s'ha dedicat a espoliar alegrament la resta del món amb l'única finalitat d'aconseguir el seu propi benestar i la seva opulència, malgrat que això comportés la destrucció d'altres societats. No deixa de sorprendre com un continent que no és especialment ric en recursos naturals ha pogut dominar el món durant tant de temps.

I ara ens estranyem que aquells a qui abans sotmetíem es vulguin equiparar a nosaltres i vinguin al que per ells és una terra de promissió. I és cert, és veritat que el primer món és una terra d'oportunitats. Però també és cert que tothom vol progressar socialment i atènyer cotes de benestar superiors sense haver de treballar com un escarràs. És més, aquest és un desig lícit i honorable.

El que ja no és tan honorable és ser excessivament selectiu amb les feines perquè, ai!, són desagradables i estan considerades de baixa estofa i, després, amb tota la hipocresia del món, acusar de prendre-nos-les algú altre que sí que està disposat a acceptar-les. En què quedem? Les volem o no les volem? Estem disposats a fer aquelles feines mal considerades o que són objecte de les mil i una cabronades de la gent o som tan primmirats i tenim la pell tan fina que la mínima sospita de durícia ja es les fa rebutjar? Estem disposats a suportar, per exemple, la grolleria i la mala educació d'aquell client del restaurant que la té presa amb el cambrer de torn o no?

D'altra banda, sí, és cert que els sous no són el que havien sigut i ara costa més esforços dur una vida regalada com la que havíem portat últimament. Però no puc pensar que hi hagi crisi real mentre vegi que els caps de setmana els restaurants estan plens de gom a gom, mentre cada estiu es produeixin aglomeracions als aeroports per culpa de l'allau de gent que s'abraona als avions amb la intenció de travessar mig món per fer allò que també es pot fer a casa nostra. Sembla que haguéssim oblidat que els luxes tenen un preu i s'han de pagar.

Avui dia, si no es tria una destinació ben exòtica per a les vacances no s'és ningú. Crec que si ens oferien la possibilitat d'anar a la Lluna, la triaríem només pel sol fet de poder-ne presumir. No fa tants anys que la gent es podia donar per satisfeta si tenia vacances. Efectivament, el gaudi de les vacances pagades ha estat un gran avenç social. Però una cosa és fer vacances i una altra de ben diferent, esgotar-se fins a l'extenuació, tant física, com mental i econòmica. Més d'un, i més de dos, arriba a endeutar-se fins a l'indicible per anar-se'n a l'altra punta del món. No entro a valorar si això és o no fer vacances; cadascú tria com vol passar el temps de lleure. Sí que valoro —i molt negativament, per cert— el fet de no ser previsor i malbaratar els propis recursos quan es passa una època de bonança econòmica, oblidant que en aquest món, tot segueix uns cicles més o menys regulars.

Ara estem de vaques magres i en culpem els estrangers que han vingut a casa nostra a la recerca d'una mica d'esperança. Però, són ells la causa real dels nostres mals? Són els veritables culpables del fet que l'especulació hagi campat pels seus dominis i ara esclati l'enèssima bombolla, en aquest cas immobiliària i financera? Si ells haguéssin estat els especuladors, sí que ho serien. Però no ho podien ser, els mancava l'essencial: els diners que han vingut a cercar aquí per poder tirar endavant les seves famílies d'allà; una cosa que, no ens n'oblidem, vam fer nosaltres ara fa trenta o quaranta anys.

És molt fàcil fer que la responsabilitat recaigui en l'altre, és un defecte tan vell com la mateixa humanitat. Però no oblidem que els qui hem especulat, els qui hem deixat d'estalviar, els qui no hem reinvertit beneficis en les empreses, en suma, els qui hem provocat tot aquest daltabaix som nosaltres mateixos. I si no arriba a ser per aquests immigrants tan criticats que estan disposats a ocupar els graons més baixos de l'escala social —que nosaltres rebutgem perquè els considerem massa degradants—, què seria de tot el sistema econòmic? Per tal que uns consumeixin, altres han de produir; per tal que uns puguin gastar, altres han de generar riquesa; per tal que uns puguin viure a cos de rei, altres s'han d'escarrassar.

Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que es trenca. I nosaltres l'hi hem dut tantes vegades que se'ns ha trencat. Quan podíem fer-ho, no vam ser previsors i no vam fer provisions per al futur; ens vam embrancar en una cursa consumista desenfrenada i ara volem mantenir aquell tren de vida a canvi de cap esforç, i això és impossible. Hem estirat més el braç que la màniga i ens hem picat els dits. De qui és culpa? Sort en tindrem dels immigrants que estiguin disposats a treballar de valent per sustentar el sistema. Ho voldrem fer nosaltres? Què són els immigrants, el problema o la solució?

Vergonya

2008-09-09T17:36:00.000+02:00

De bell antuvi haig de reconèixer que no m'agrada el futbol. De fet, no m'agrada l'esport; però potser he acabat detestant el futbol. Les raons són diverses i després de veure l'enrenou que alguns partits ocasionen n'he pogut esbrinar les causes.

M'explico. És cert que he dit que no m'agrada l'esport. Però també és cert que reconec que alguns esports proporcionen imatges de gran plasticitat o, per la rapidesa amb què es desenvolupen, emocions prou intenses. En aquests casos, fins puc asseure'm una estona davant del televisor i gaudir de l'espectacle que se'm brinda de manera gratuïta; perquè, ara com ara, no penso pagar per veure una cosa que no m'atrau especialment. Però el futbol no presenta cap d'aquestes dues característiques. D'entrada, un extraterrestre que en veiés un partit sense que ningú li expliqués de què va la cosa només veuria un grapat d'homes fets i drets corrent en calça curta darrere d'un objecte que rep puntades de peu de tothom. Sí, és veritat, per fer certes coses amb els peus es necessita una habilitat que no tothom té. Però aquí s'acaba tot. D'altra banda, les dimensions del camp fan que les jugades es puguin eternitzar i més d'un aficionat ha reconegut que hi pot haver partits francament tediosos.

Si tot s'acabés aquí, encara rai! Però en el futbol s'hi han barrejat altres coses que, mirat fredament, n'han desvirtuat l'esperit que tot esport ha de tenir. Segons els anglesos, que d'això es veu que en saben un niu, l'esport ha de tenir una component de superació de reptes i de cooperació per atènyer uns objectius establerts (en el cas del futbol, introduir tantes vegades com es pugui una pilota al fons d'una xarxa que l'equip contrari mira de protegir).

Tanmateix, alguns (molts, ho reconec) desenvolupen un sentiment que, si més no, és estrany: sense moure's del seu seient, fins i tot a milers de quilòmetres del lloc on es juga el partit i encara que només sigui per uns instants, els sembla que són al terreny de joc i formen part d'un dels dos equips que s'hi enfronten. I aleshores és quan tot comença a grinyolar.

Aquell sentiment de superació personal i cooperació se substitueix per unes ànsies desmesurades d'anihilar l'adversari i el partit ja no es veu com un entreteniment innocent i distès, sinó com una veritable batalla en què l'equip contrari és l'enemic a batre. El fair play, tan característic de la filosofia esportiva anglesa, deixa pas a l'agressivitat.

Això és així quan el partit es juga entre dos equips rivals. Però quan els equips contendents són dues seleccions nacionals s'hi afegeix una altra característica. Aleshores ja no són els nois de l'equip de casa que s'enfronten a l'equip contrari. Els nacionalismes mal entesos fan que l'enfrontament esdevingui una qüestió d'Estat.

Els mitjans de comunicació comencen a bombardejar l'audiència amb missatges com: «Som els millors», «Vencerem», «Podrem»… Som? Vencerem? Podrem? Qui juga, l'equip o tot el país? I pobres de nosaltres si la selecció acaba guanyant la competició! Aleshores el paroxisme general pot arribar a cotes inimaginables.

Fins i tot això, fent un esforç, podria entendre-ho i acceptar-ho. Però el que no accepto de cap manera, ni estic disposat a acceptar, és l'espectacle llastimós que es produeix entre els “aficionats”: insults, comentaris vexatoris envers l'afició rival (o, si el partit ha acabat en derrota, per als jugadors del propi equip)… Ras i curt, en aquestes circumstàncies aflora la cara més animal de la personalitat. Qui així es deixa endur per les passions s'embruteix i perd la dignitat.

Pinotxo

2008-05-24T11:41:00.016+02:00

Si en fem una lectura profunda, el conte de Collodi és una al·legoria perfecta del que és ser un ésser humà complet. La titella de fusta desitja ser un nen de debò, independent i amb voluntat pròpia, i per això s'embranca en múltiples aventures a la recerca del seu desig. Però quan pren consciència de la seva pròpia identitat, quan no es deixa entabanar per cants de sirena i no permet que el criteri d'altri li dicti què pot i què no pot fer, quan assumeix amb ple coneixement de causa les conseqüències dels seus actes, aleshores —i només aleshores—, esdevé un nen de carn i ossos; és a dir, es transforma en un ésser humà complet.

Una cosa semblant passa amb Mariano Rajoy. Personalment, no combrego amb les seves idees, però això no treu que m’interessi la seva figura; i més, després del que ha passat a Espanya en els darrers vuit anys. La seva trajectòria política ha estat, si més no, interessant.

Va començar a destacar en la palestra política estatal durant la crisi del Prestige (2002) i es va fer famós per aquelles declaracions sobre el petroli vessat que el van fer mereixedor del qualificatiu de “Señor de los Hilillos”, clara paròdia del títol de la pel·licula que en aquell temps estava al capdamunt de les cartelleres dels cinemes. Aquells comentaris sobre els «hilillos de plastilina» van provocar més d'un somriure sorneguer i condescendent. No eren la mena de metàfores que s'espera que faci servir un ministre del Govern espanyol.

Va passar el temps i José María Aznar havia de designar un successor. Havia promès que no es presentaria a una segona reelecció com a President del Govern de l'Estat i, d'acord amb els estatuts del PP, havia d'abandonar-ne la presidència i cedir-ne la direcció al futur candidat a la Presidència del Govern. Dos noms sonaven per al càrrec: Rodrigo Rato, Ministre de Finances i Vice-president econòmic del Govern, i Mariano Rajoy, Ministre de la Presidència i Portaveu del Govern.

Rato era un polític de perfil brillant, amb criteri, i partidari de la moderació. Per la seva banda, en política estatal, Rajoy sempre havia estat a l'ombra d'Aznar i, tot i que se'l sabia partidari de la moderació (com Rato), no destacava especialment en cap aspecte, la seva peronalitat era gris. Poc abans del congrés del partit que havia de tenir lloc el 2003, Aznar va desvelar incògnites i es va decantar per Rajoy; però, a l'ensems, amb la finalitat d'assegurar una continuïtat en l'actuació, el va deixar tutelat per Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, clars partidaris de la línia dura, liderada pel mateix Aznar.

Aznar estava convençut —així ho indicaven tots els sondejos— que, si no absoluta, el PP repetiria majoria a les eleccions del 2004. Però els fatídics atemptats de l'onze de març, a tres dies de les eleccions, i el barroer intent de segrest de la informació per part del Govern van desbaratar els seus plans. Aznar i Acebes, que aleshores era Ministre de l'Interior, obsedits per guanyar les eleccions, atribuint-lo a ETA, van voler instrumentalitzar l'atemptat més sagnant de la història d'Europa. La reacció de la ciutadania fou una participació en les eleccions tan elevada que va afavorir l'alternança en el poder. Més d'un ha dit que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP i, més concretament, el mateix Aznar.

En conseqüència, el PP va haver de passar a l'oposició i Aznar, que s'havia dissenyat un retir "a mida" presidint la FAES, la fàbrica d'idees del PP, i controlant Rajoy a través dels seus acòlits Acebes i Zaplana, va perdre influència sobre la política espanyola, però no sobre el partit. Tota la darrera legislatura, des de l'oposició, el PP es va dedicar a torpedinar la tasca de govern del PSOE practicant una política d'enfrontament constant, amb l'esperança que el desgast acabaria per girar les truites a favor del PP.

En tot aquest temps, el paper de Rajoy no fou precisament el del líder d'un partit que es vol de govern, ni el seu perfil atenyia l'alçada necessària per ocupar el càrrec de President del Govern. Curiosament, no era ell qui marcava la línia a seguir (si més no, no ho semblava), sinó Acebes i Zaplana, que seguien fil per randa les directrius que Aznar anava dictant des de la seva torre de vori de la FAES. A més, cada vegada que dins del PP s'aixecava una veu partidària de la moderació, algú de l'ala dura feia una maniobra per tal de neutralitzar-la. Una mostra d'això són els estira i arronsa entre Alberto Ruiz Gallardón, partidari de la línia moderada, i Esperanza Aguirre, personatge característic de la dreta més cavernària i ultramuntana.

En les societats democràticament madures, la política de desgast sistemàtic de l'adversari no du enlloc. Només aconsegueix abocar més llot al damunt del qui la practica. I això és el que ha passat les darreres eleccions legislatives. Tampoc les ha guanyat el PSOE, la política del qual no destaca, precisament, per la fermesa ni la coherència; les ha tornat a perdre el PP. Els seus esgarips han tingut l'efecte contrari al que desitjava: han tornat a mobilitzar el votant d'esquerres i, per tant, el PSOE, tot i que més ajustada que el 2004, ha renovat majoria parlamentària. El PP s'enfronta doncs, a quatre anys més de travessa del desert.

Ara el PP ha d'abordar un nou congrés en què es definiran la nova direcció i la línia política a seguir. Sembla que Rajoy ha après la lliçó i, valent-se del poder que li confereix la seva posició dins del partit, està apartant del seu entorn els elements partidaris de la línia dura; fins ha arribat a fer declaracions de clar to conciliador en un tema tan candent com el de la política antiterrorista. Sembla que això no ha agradat gaire a l'ala més radical del partit que, cada cop més, està sotmetent a pressió el mateix Rajoy perquè no es presenti a la reelecció com a president del partit. Clar, la criatura ha après a caminar sola, la titella ha estat capaç de tallar els fils invisibles que la lligaven a la voluntat del titellaire i ha aixecat el vol fins al punt de ser capaç de plantar cara a aquells que abans l'havien manejat.

El proper congrés del PP es presenta, si més no, interessant. Rajoy ha admès haver rebut pressions perquè no es presenti a la reelecció i ja ha advertit que no està disposat a llençar la tovallola, que, si hi ha algú que no està d'acord amb els seus postulats, que faci un pas endavant i que parli. Finalment, la titella Rajoy haurà pres consciència de sí mateixa? Serà capaç de marcar la línia o, com el personatge de Collodi, sucumbirà als cants de sirena d'algun aprofitat? Quin serà el resultat de les picabaralles entre moderats i radicals? De moment, és incert. El futur dins de les files del PP és tèrbol, no se sap com es resoldrà la crisi. Caldrà seguir els esdeveniments de ben a prop.

Ja és ben estrany…

2008-04-20T14:13:00.005+02:00

Tots, de petits, fem grans plans per al futur. Diem que serem això, que serem allò; ens imaginem fent coses importants, perquè ens diuen que les persones que fan coses importants són les que han triomfat en la vida. I si no, mireu com són d’envejats els caps de govern, els polítics brillants... O, fins i tot, els metges, perquè salven vides —quan en realitat no fan altra cosa que allunyar tant com poden el fatídic moment del traspàs—; els bombers, perquè corren a apagar els focs o rescaten persones de les runes d’una casa ensorrada —i només poden fer això, perquè el mal ja ha estat fet—; i tantes altres professions que són considerades altruistes i dignes d’admiració, però que no fan altra cosa que posar un pedaç més en la ja prou esquinçada tela de la vida.

I no parlem dels esportistes d’alt nivell o les estrelles de la música de masses. No hi ha triomf més efímer que aquest. Avui poden ser dalt de tot dels altars de l’admiració —sí, altars, perquè és gairebé religiosa— i demà mateix poden estar oblidats i viure en la més gran de les misèries, sense que ningú no es recordi de les proeses que han arribat a fer. Esportistes que en el passat havien estat veritables exemples de superació personal i progrés social, a causa de la seva addicció a les drogues, avui són veritables desferres humanes; unes drogues que qui sap si no van començar a prendre per mantenir-se allà dalt. Quant a la música... millor que no en parlem. Ens estan fent creure que el triomf ve pel fet d’aprendre durant sis mesos escassos quatre truquets més o menys enginyosos, i ja estem a punt per ser llançats a la fama. És realment un triomf, això?

I ara se m’acut una pregunta; una pregunta ben punyent: Què és triomfar? En què consisteix això tan cobejat que anomenem triomf? Uns diran: «Obtenir el reconeixement públic és una bona manera de triomfar». D’altres: «El triomf és arribar a aconseguir tot allò que et proposis». I encara d’altres: «Només triomfa qui pot ser amo i senyor de la seva vida».

Aleshores, els milions i milions de persones que mai no han fet ni aconseguit res de tot això, són tots ells uns fracassats? El gènere humà és una raça de fracassats? Què haurem de pensar d’aquelles persones que, havent dit quan eren petits que serien una cosa, després, amb el pas dels anys, acaben sent-ne una altra? Per aquest raonament tots ells serien uns fracassats. Els comptables, els oficinistes, els peons, els mossos de magatzem, els fusters, els teixidors, i tants i tants oficis que passen desapercebuts, però sense els quals la vida no seria possible, no han triomfat?

Sí. Sí que ho han fet! Cadascun d’ells, en la mesura en què hagi estat capaç de viure la vida, de ser conscient que és aquí per un motiu o altre, de fer que la vida dels qui l’envolten sigui més agradable i plena, ha estat un triomfador absolut. Néixer, créixer, tenir fills, envellir i morir sense haver-se’n adonat és la calamitat més espantosa que li pot esdevenir a una persona. Hi ha molta gent que, tot i viure una vida discreta i senzilla, ha estat capaç de deixar el seu rastre de felicitat per la vida dels qui els han conegut. Aquests són els veritables triomfadors.

Quan, des de la nostra petita parcel·la de vida, som capaços de fer que els núvols de la malaüra s’esquincin i deixin passar una mica de la llum càlida del sol de l’esperança, aleshores el nostre triomf és complet. Potser no podrem resoldre tots els problemes, potser fins i tot nosaltres mateixos ens trobem en un destret, però la nostra figura s’aixeca per damunt de la desventura i esdevé la d’un gegant, capaç de fer miques la llosa de la dissort. I quan això passa, som invencibles.

El món està capgirat

2008-02-06T23:18:00.000+01:00

Ja fa dies que ha saltat a la premsa. Quan me'n vaig assabentar la meva primera reacció va ser de perplexitat. Em semblava inconcebible que algú fos capaç de fer el que aquell individu pretenia. Potser m'havia malfixat; això pot passar. Però no, la notícia era certa i segura perquè tots els mitjans de comunicació en parlaven.
Una nit d'estiu qualsevol de l'any 2004, un noi de 17 anys tornava en bicicleta al càmping de La Rioja on passava les vacances amb els seus pares. Però no hi va arribar mai. Un potent i espectacular Audi A-8, se'l va emportar per davant i li va arrabassar la vida. En el seu moment, els pares del noi no van voler obrir una causa d'enjudiciament criminal. Ja els era prou dolorós haver perdut un fill com perquè algú els anés remenant la ferida fent-los reviure l'accident. Ara, els pares d'aquell jove s'enfronten a una demanda de 20.000,- € que el propietari i conductor d'aquell cotxe mortal ha interposat pels danys que el vehicle va patir en l'accident. N'he vist la fotografia i entenc per què la vida del noi va quedar segada a l'instant: el capó, el parabrises i la capota estan totalment destrossats. El vehicle encara no ha estat reparat.
Segons l'atestat de la Guàrdia Civil de Trànsit, el noi, que no duia l'enllumenat preceptiu ni cap element reflectant, es va incorporar a la carretera des d'una via sense asfaltar sense fer la parada reglamentària. Però l'atestat també diu que, en el moment de l'impacte, el vehicle que el va atropellar circulava a 113,7 km/h, velocitat clarament superior a la permesa a la via, 90 km/h, i que segons les proves d'alcoholèmia que se li van efectuar al conductor, la seva taxa d'alcohol superava d'escreix la permesa pel Codi de Circulació. L'informe pericial que van presentar els pares indica que el conductor circulava a 173,9 km/h i que l'atropellament va tenir lloc quan el noi ja circulava per la via.
No entrarem a discutir si té raó l'atestat de la Guàrdia Civil o l'informe pericial dels pares. Això no és l'essencial. L'essencial és que una vida va quedar segada per un conductor que, tant si era a 113 com a 173 km/h, circulava a una velocitat excessiva i amb una taxa d'alcoholèmia molt superior a la permesa i que, així ho va reconèixer ell, quan se li van fer les proves d'alcoholèmia va donar positiu perquè, addueix, a causa de l'ensurt i el nerviosisme lògic, per asserenar-se, es va prendre dos whiskys i una cervesa. Curiosa manera de fer servir l'alcohol…
Ara, aquest individu es vol presentar com a víctima de les circumstàncies, igualant la seva condició a la del noi a qui va segar la vida. Vaig veure'l fen declaracions a la televisió. La seva actitud no deixava indiferent: prepotent, agressiu, pagat d'ell mateix, fred, impàvid. No era l'actitud d'algú comprensiu i misericordiós. Perquè, suposant que tingui raó en demanar danys i perjudicis, uns pares que han perdut un fill són mereixedors de tota la consideració. I a això s'hi afegeix que en tots aquests anys el conductor no ha intentat posar-se en contacte amb els familiars de la víctima, ni tan sols per donar-los el condol. Sobren els comentaris, oi?
I jo em formulo una pregunta: Per què encara no s'ha reparat aquell cotxe? Què hi diu l'asseguradora? Qui es compra un Audi A-8 no n'assegura només la responsabilitat civil. El més comú és que aquesta mena de vehicles estiguin coberts per una assegurança a tot risc que se sol fer càrrec de la reparació dels danys propis, sempre i quan, però, no hi hagi causa de conducció temerària…
Tot plegat és massa tèrbol com per pensar que la responsabilitat de l'accident recau en la víctima mortal. Potser per això, després que la demanda ha sortit a la llum pública el fiscal ha obert investigacions per tal d'aclarir més els fets i, si ho considera oportú, demanar al jutge que reobri el cas i el procés segueixi la via penal. Ben mirat, per un excés de confiança i de supèrbia, el demandant s'ha posat tot sol a l'ull de l'huracà i podria acabar assegut al banc dels acusats i enfrontar-se a una pena de quatre anys de presó. Ha anat per llana i en podria sortir ben esquilat.
Però passi el que passi amb aquesta demanda, em queda un sentiment de desassossec. On hem arribat que som capaços de passar per alt la pèrdua irreparable d'un fill en unes circumstàncies tan tràgiques i valorar més un vehicle que no la vida d'una persona? Alguna cosa hi ha que no va a l'hora. Qui actua així no demostra tenir en gaire estima la vida humana. Veient aquests fets, s'imposa una reflexió: On són els valors humans? Què se n'ha fet de la consideració i el respecte? On és el caliu humà? Tant s'ha despersonalitzat la societat que és més important un cotxe que la vida d'un noi de 17 anys segada en un accident de carretera?

Adéu, moderació… Benvinguda, caverna!

2008-01-22T00:29:00.000+01:00

I ja en van dos… Al PP de Mariano Rajoy li estan caient els moderats a marxes forçades. El seu líder prou que s'esforça per demostrar que és ell qui té la iniciativa al partit; però els fets s'encarreguen d'evidenciar el contrari. De tothom és ben sabut que Alberto Ruiz Gallardón mai no ha sigut sant de la devoció dels sectors més ultramuntants de la dreta hispànica, encapçalats per José María Aznar i la seva caterva d'acòlits, entre els quals se signifiquen de manera especial Acebes i Zaplana. Un polític de dretes com Gallardón, que es mostra respectuós amb els seus adversaris, que és capaç d'acceptar que hi ha algú que té altres idees que no són les seves respecte de la família, l'avortament i altres temes d'interès social, i no les demonitza, és un cigró a la sabata de la dreta més rància i retrògrada d'aquest país que en diuen Espanya.

D'altra banda, Ruiz Gallardón també ha sigut víctima d'una ambició desmesurada, la d'una Esperanza Aguirre que seria capaç de vendre's l'ànima al diable si amb això aconseguia una quota de poder més gran encara. Només cal veure-la com es comporta; fa mans i mànigues per tal que se la vegi amb el líder popular. Sense anar gaire lluny en el temps, en el darrer acte polític que va tenir Rajoy com a protagonista, a l'IFAM, tot i que infructuosos, els esforços d'Aguirre per posar-se al costat de Rajoy van ser titànics. Resulta paradoxal, si més no, que algú que ha nascut en una de les famílies més aristocràtiques, i que se li suposa una educació refinada i un saber estar a prova de bomba, sigui capaç de perdre la compostura i fer uns paperots tan llastimosos com els que ha fet aquest cap de setmana, només per postular-se com a candidata al Congrés dels Diputats. Definitivament, la sang blava ja no és garantia d'educació ni elegància.

Però no oblidem els que havíem anomenat abans, Aznar i companyia, perquè ells són els grans responsables d'aquest daltabaix a les files populars. Va passar ara fa quatre anys amb les eleccions generals i es torna a donar ara dins del PP: Els seus líders estan totalment encimbellats a la torre de vori i han perdut el món real de vista. És molt significatiu que la gran ovació d'aquell acte de Rajoy fos per al “derrotat” Gallardón, a qui se li havia assignat un discret lloc extrem a la primera fila, ben lluny dels llocs d'honor. Rajoy va rebre aplaudiments, sí; però no van ser espontanis, van ser obra dels responsables de l'organització de l'acte, que els van haver d'arrencar a una militància entregada de tot cor a l'edil madrileny —no hauria quedat gaire bé que el líder del partit entrés a la sala i ningú l'aplaudís. I el panorama d'aquella primera fila era prou aclaridor de l'estat de coses entre les files del PP: d'una banda, un nucli dur, ranci, contrari a tot allò que no s'avingui a seguir el seus dictats i pletòric de prepotència i autocomplaença, que es mira el melic i es creu ser la “reserva espiritual d'Occident”, i de l'altra, unes bases del partit que viuen tocant de peus a terra, que han de fer el cor fort per empassar-se les bestieses que engega la directiva i que veuen com els polítics amb un perfil més ajustat a les necessitats del país cauen víctima de les ànsies de poder i l'agressivitat d'uns politicastres que fan el que calgui per tal de mantenir-se en el poder i treure'n profit personal.

Fa uns mesos va ser Josep Piqué; ara és Alberto Ruiz Gallardón. Ells són els casos més sonats dels últims mesos. Però no són els primers en la història del PP. Altres els han precedit en el camí de l'ostracisme. Entre ells destaca qui fou un dels Pares de la Constitució: Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Sembla doncs, que la dreta espanyola és incapaç d'aprofitar el seu capital humà i està condemnada a lliurar-se als incompetents i els mediocres. L'interès personal i el benefici econòmic són el seu motor i la ràbia la seva energia. Amb aquesta carta de presentació no invita gaire a donar-li el vot.

Tant va el càntir a la font…

2007-11-23T20:12:00.000+01:00

Aquestes darreres setmanes estaven tan farcides d'esdeveniments que resultava fàcil trobar un tema per escriure. Tanmateix, l'escàndol que ha saltat a la llum pública ara fa uns dies ha eclipsat la resta d'assumptes. Davant l'assassinat d'una noia a mans del seu antic company sentimental, les altres matèries semblen una fotesa. És per això que em sento empès a reflexionar-hi.

Al final ha passat. La tele-porqueria ja s'ha cobrat una víctima. Una immigrant russa, Svetlana O., va ser trobada morta amb una ganivetada al coll cinc dies després que l'obliguessin a rebutjar en públic el seu excompany sentimental al programa Diario de Patricia.

I ara què hi direm? Que ens sap greu? Que és una vergonya que hi hagi violència de gènere però que no som responsables d'aquesta mort? Girarem full fent veure que res de tot això ha passat i buscarem una altra emoció més forta?

Sóc del parer que la responsabilitat d'aquesta mort recau una mica sobre tots plegats. En primer i destacadíssim lloc, recau damunt del presumpte assassí perquè, si es demostra l'acusació, ell haurà estat l'autor material del crim. Però al darrere, i no per això la responsabilitat és menor, hi va tothom que converteix en espectacle les passions desfermades.

No conec els altres mapes televisius d'Europa. L'únic que conec una mica és l'espanyol, i més concretament el català. El que hi veig m'esborrona. Tot i que les cadenes públiques tampoc no estan completament lliures de culpa, sí que és cert que, de moment, es mantenen una mica apartades d'aquest joc pervers que és convertir els drames personals en espectacle de masses. Això precisament és el que fan les cadenes privades d'àmbit estatal.

I si la cosa es quedés aquí, encara rai! El que és greu de veritat és que tota aquesta immundícia s'emet en horari “protegit”. Protegit de què o de qui? Qui o què es vol protegir? Quan les cadenes de televisió privades d'àmbit estatal van signar l'acord d'autoregulació, van determinar que l'horari de tarda estaria destinat a la programació adient per a un públic infantil, que és el que habitualment veu la televisió a aquelles hores, i que els programes de contingut més cru anirien a unes hores en què se suposa que els més menuts ja haurien de ser en braços de Morfeu.

Doncs bé, aquell acord ventilat a bombo i plateret s'ha quedat en un exemple més de paper mullat. Cap de les cadenes signatàries l'ha respectat i l'horari en què més es prodiguen aquests programes esperpèntics és, precisament, el de tarda, aquell que es volia “protegir”. Quan l'únic imperi és el de les audiències i els beneficis econòmics, l'ètica fa un discret mutis pel fons i abandona l'escena. Aleshores hom inicia una dinàmica del tot-s'ho-val molt perillosa i emprèn un camí de final, si més no, incert.

Moltes eren les veus que s'havien alçat per avisar de la tragèdia que, de ben segur, acabaria desfermant-se. Els responsables de les programacions, no només van fer orelles de mercader, sinó que, adduint que l'audiència ho demanava, encara van redoblar més els seus esforços per carregar les tintes sobre el sensacionalisme portant, moltes vegades, les seves víctimes al plató amb subterfugis i enganys.

Aquest va ser el cas de Svetlana. Se li va dir que tindria una sorpresa. I quina sorpresa, a fe! Se la va obligar a asseure's al costat de qui havia estat el seu maltractador, algú que havia tingut sobre seu dues ordres d'allunyament i una sentència inculpatòria per maltractaments. I la sorpresa encara va ser més gran quan aquell individu se li va posar de genolls al davant suplicant-li que li donés una altra oportunitat. Ella, desconcertada, només va arribar a quequejar dues o tres paraules indecises. La presentadora, Patricia Gaztañaga, no contenta amb el caire que havia pres l'escena, va sotmetre la noia a pressió per tal que acabés acceptant les proposicions del seu antic company sentimental. Continuava la indecisió. La presentadora seguia burxant. Finalment, Svetlana es va sobreposar a l'ensurt i va aconseguir aclarir les seves idees. La resposta va ser un ‘no’ rotund.

El desenllaç del drama ja és de domini public. Cinc dies més tard, trobaven morta la noia. Tot apunta al seu “amant” com a autor material del crim. Aquest home va arribar a admetre davant de les càmeres que era molt gelós i que, quan eren parella, més d'una vegada havia espiat la noia i li havia controlat els moviments. Mals auguris…

Ara com ara, no voldria ser a la pell dels responsables del Diario de Patricia. Quan s'obri la instrucció del cas, no seria gens estrany que els membres, tots o alguns, de l'equip del programa fossin encausats com a instigadors del crim. I si no és així, si, al capdavall, el jutge instructor no entén que s'hagi d'encausar ningú més que el presumpte autor material dels fets, la seva consciència, si és que en tenen, quedarà aclaparada per una mort que, de ben segur, s'hauria pogut evitar si el programa no s'hagués posat entremig d'aquelles dues persones.

Però no hem de buscar un cap de turc per espolsar-nos la culpa, sinó que, tots plegats, hem de fer examen de consciència i avaluar fins a quin punt no som responsables del fet que avui la televisió hagi convertit en circ allò que de més íntim i vulnerable tenen les persones: les emocions i els sentiments. Totes i cada una de les persones que han donat pati a aquesta mena de programes comparteixen amb ells la responsabilitat d'aquesta mort. Sense elles les audiències no haurien existit i, per tant, els programes no haurien sobreviscut. Ja ho diu la dita: «Tant va el càntir a la font, que al final es trenca». I aquest se'ns ha trencat.

Dignitat

2007-11-01T09:25:00.000+01:00

Els jutges han parlat. Res indueix a pensar que ETA estigui vinculada de cap manera amb els atemptats de l'11-M. Ha estat una sentència cotundent. Si a algú li quedava algun dubte, ara és hora que refaci totes les seves presuposicions.

Tanmateix, els jutges no han dit res que el comú dels mortals encara no sabéssim. I, malgrat tot, encara hi ha qui s'entesta a mantenir una hipótesi del tot delirant. Durant el temps que ha transcorregut des d'aquell sagnant dia, la caverna mediàtica, vegeu COPE, El Mundo i altres mitjans afins a la dreta més rància, arnada i polsegosa, aquella que en el seu moment va voler manipular la informació per tal de mantenir tot un país en la ignorància amb la intenció de guanyar unes eleccions valent-se de la desinformació malintencionada, ha anat intoxicant l'opinió pública amb mentides i especulacions plenes de verí. Fins i tot, en una clara mostra de fellonia, van intentar-ho amb el judici oral ja obert.

Però ara els jutges ja han parlat i res del que els sectors més recalcitrants de la societat espanyola van aventurar ha resistit la lògica implacable dels fets. La sentència no deixa marge al dubte. Res, absolutament res, vincula ETA amb els atemptats de l'11-M, ni tan sols remotament. Va ser una senzilla frase que va caure com una martellada en el silenci de la sala.

N'hi va haver prou amb una sola frase per restituir la dignitat de tots els policies que van intervenir en la investigació dels fets. Ells havien estat víctimes d'una campanya destinada a poser en dubte la seva professionalitat i el seu ofici. En el temps previ a les conclusions, el jutge va anar desmuntant una per una totes les hipòtesis aventurades per tal de vincular ETA amb els atemptats o, fins i tot, desacreditar el rigor de les forces de seguretat de l'Estat. Ja és ben paradoxal, perquè si hi ha cap lema que caracteritzi la dreta, i en particular l'espanyola, aquest és: «Llei i ordre». Però, quan diuen això, de quina llei i de quin ordre parlen? Són la llei i l'ordre que han d'imperar sobre el conjunt de la societat, o es refereixen exclusivament a la llei i l'ordre que afavoreixen els seus interesos particulars? En tindrem prou de fer una ullada a la convulsa història de la Pell de Brau per saber quina és la resposta.

També recuperen la dignitat les 191 víctimes mortals i els ferits d'aquells atemptats, així com els seus familiars. Durant massa temps la política els ha arrossegat en una voràgine d'acusacions i desqualificacions a la qual tenien tot el dret de romandre aliens. Uns i altres s'han valgut del patiment d'unes famílies que van tenir la mala sort que un dels seus mebres es trobés al moment i al lloc en què va explotar una de les motxilles. Tots ells van ser víctimes innocents d'una guerra il·legal a la qual ens havíen arrossegat uns polítics prepotents i avariciosos. Recordo el que algú afí a la ideologia del partit que governava en aquell moment em va dir al respecte de la guerra de l'Iraq: «T'imagines les possibilitats de negoci que s'obriran amb la reconstrucció?». Evidentment, la meva resposta va ser que prefereixo ser pobre i tenir la consciència tranquil·la abans de ser ric i responsable de milers de morts. Sobre aquells governants pesen ara les vides de 191 innocents i els drames de les seves famílies. Seran capaços de dormir sense remordiments? Probablement sí, probablement hagin acabat per desenvolupar una durícia damunt la consciència per tal que no els incomodi.

També en surt reforçada la dignitat del Poder Judicial. Els intents de contaminació del procés han estat salvatges i constants. No obstant, en la seva sentència, el president del Tribunal i els dos ponents desmunten una per una les tesis de la defensa i arriben a la conclusió que el terrorisme que va inspirar aquella massacre no té res a veure amb el terrorisme basc. Ara, tots aquells mitjans de comunicació que tant han defensat la tesi conspiratòria queden en una situació ben compromesa. Quins són els obscurs motius que els han empès durant tant de temps a negar el que a ulls de tothom era evident? On queda la seva credibilitat? Assumiran les respectives responsabilitats? La Conferència Episcopal Espanyola farà passar per l'adreçador els seus díscols periodistes de la COPE? Es retractaran i faran acte de pública contrició tots i cada un dels pseudo-informadors que durant tant de temps s'han valgut de la mentida per minar la credibilitat del Govern de l'Estat? Algú demanarà disculpes per haver donat pati a una falsedat tan inversemblant com la pretesa connexió d'ETA amb el terrorisme d'Al-Qaida amb la intenció de derrocar un Govern sorgit legítimament de les urnes el 14 de març de 2004?

Arribats en aquest punt, cal pensar que la societat espanyola també veu restaurada la seva dignitat. Durant massa mesos només s'han sentit els brams de la caterva mediàtica que defensava l'espúria tesi de la conspiració etarra. La resta esperàvem pacientment la veu de la Justícia, convençuts que acabaria posant tothom al lloc que li correspon. I així ha estat. Finalment, els cridaners han quedat com el que són, una colla de descontents amb el resultat d'unes eleccions que el PP va perdre contra tot pronòstic.

Contra tot pronòstic? No, contra el pronòstic de les enquestes anteriors al desori que es va desfermar el matí de l'11 de març de 2004 i va durar fins a la mateixa jornada electoral del 14. A ningú se li escapava que el PP tindria moltes dificultats per renovar la majoria absoluta. Els dos últims anys d'aquella legislatura van ser gairebé delirants. Des de la catàstrofe del Prestige a la costa gallega fins a l'entrada al grup de les Açores, capitanejat per George Bush, tot va ser un cúmul de despropòsits. L'opinió pública pot ser molt desmemoriada, però quan els disbarats són tan evidents i de tanta envergadura queden gravats en la memòria col·lectiva. Els ciutadans toleraran que se'ls tingui per rucs una o dues vegades, però a la tercera acabaran per passar factura. I això és el que va passar aquell 14 de març. La ciutadania ja n'estava tipa i farta de tanta prepotència i desconsideració i es va mobilitzar en massa.

Sembla fet provat que l'elector de tendència esquerranosa no està gaire motivat a participar en processos electorals. Però si, com va ser el cas, sorgeix una circumstància capaç de mobiitzar-lo, la seva reacció és llençar-se en massa al carrer. Això em fa pensar que aquelles eleccions no les va guanyar el PSOE, sinó que les va perdre el PP amb el seu intent de segrestar la informació per tal de guanyar unes hores precioses. A ningú se li escapa que si l'atemptat de Madrid hagués estat obra d'ETA el resultat de les eleccions hauria tingut tot un altre signe. No només ara tindríem una nova majoria absoluta del PP, sinó que la mateixa seria aclaparadora. Però als responsables del PP se'ls va escapar un detall: en l'era d'Internet sempre hi ha una esquerda per on la informació pot arribar sense filtres al ciutadà. I la xarxa anava plena de comentaris al respecte de l'autoria d'Al-Qaida, no pas d'ETA.

Fins jo mateix, llec com sóc en la matèria, analitzant fredament el modus operandi dels atemptats vaig arribar sense dificultats a establir un clar paral·lelisme entre els atemptats de Madrid i els de les Torres Bessones de Nova York. I com jo n'hi va haver molts altres. A tots nosaltres se'ns ha restituït la dignitat perquè fins ara hem romàs en un silenci forçat pels bramuls partidaris de la conspiració. A partir d'ara podrem dir ben alt i clar que tenim raó, que qualsevol altra hipòtesi que no es basi en el terrorisme fonamentalista islàmic per explicar aquells atemptats és una falòrnia.

Finalment, sí que hi ha hagut qui ha perdut la poca dignitat que potser encara li quedava. Són aquells que aleshores van voler obstaculutzar l'esdevenir natural de les coses i que després, en fracassar les seves temptatives, han difós fins a la sacietat unes mentides del tot indigeribles amb l'esperança que la seva repetició constant acabaria per donar-los l'aparença de veracitat. Encapçalen la llista José María Aznar, l'aleshores president del Govern, i Ángel Acebes, el seu ministre de l'Interior, per haver volgut manipular la informació de manera partidista quan ocupaven un càrrec públic de màxima responsabilitat que els exigia totalo imparcialitat. Els va al darrere Mariano Rajoy, president del PP i aleshores candidat a la Presidència del Govern, per haver persistit tot aquest temps en la tesi de la conspiració etarra, acusant el Govern de no voler arribar fins al fons de la qüestió, perquè va veure com, en només unes hores, se li escapava una victòria que ja tenia coll avall. Tanquen la llista tots els mitjans d'informació (si és que, vist com ha anat tot plegat, se'n pot dir així) que s'han servit d'un fet tan luctuós per intentar derrocar amb males arts un Govern sorgit d'un procés democràtic. Tots ells faran un paper ben galdós davant la Història.

De vegades costa més, de vegades no tant, però la veritat acaba per sortir a la llum per més que se la vulgui ocultar. El temps sempre posa tothom al lloc que li correspon i, tard o d'hora, els falsejadors sempre han de retre comptes. La tragèdia per a molts d'ells és que quan això passa ja no poden refer el seu honor. Gràcies, Senyories, per haver-nos restituït una dignitat que ens havia estat arrabassada amb males arts.

Ja som on anàvem

2007-10-21T16:11:00.000+02:00

Finalment ha passat. El que tant es temia ja ha arribat. Les obres de l'alta velocitat han acabat per provocar el tall del servei de rodalies de RENFE i, cosa encara més greu, també el de la línia de plaça Espanya a Igualada i Manresa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Les presses, tots ho sabem, són molt males conselleres; i si es barregen amb l'obstinació, el resultat pot ser catastròfic.

I així ha passat a l'encreuament del corredor de RENFE amb el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat. Per una banda, l'acumulació proverbial de retards en l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Barcelona ha provocat que els treballs s'estiguin duent a terme de manera precipitada; perquè l'error que ha dut a l'afectació del túnel de FGC i el seguit d'esvorancs que l'han precedit no poden néixer d'altra mare que la precipitació. Però també l'obstinació hi té quelcom a veure. La polèmica de l'arribada de l'AVE a Barcelona ja és vella. S'havien sospesat diverses opcions: des del Vallès, entrant per la Meridiana i arribant en cul de sac a la Sagrera; pel litoral, procedent de l'aeroport i pujant per la Meridiana fins a la Sagrera i d'aquí seguint endavant fins a la frontera francesa; i la que s'ha acabat triant, seguint el riu Llobregat fins al Prat i des d'allà seguint en paral·lel el traçat actual de les vies d'ample ibèric fins a l'estació de Sants i, a partir d'aquí, per un túnel de nova excavació fins a la Sagrera i més enllà.

Si una cosa ha de quedar clara és que l'estació de la Sagrera està destinada a ser la seu dels trens de gran velocitat a Barcelona; tots els projectes la contemplen i tothom hi està d'acord: en no gaire temps està destinada a esdevenir un centre d'atracció i activitat econòmica de la ciutat amb la confluència de diverses línies de metro i de trens de rodalies. En definitiva, la Sagrera es perfila com la millor opció per les seves facilitats d'accés. A partir d'aquí, la solució a triar pot ser molt diversa, ja ho hem vist i ja se n'ha parlat a manta. No crec que s'hagi d'entrar a discutir ara quina era la més avantatjosa. Del que cal parlar és de si la solució que finalment s'ha triat era tan senzilla tècnicament com ens volien fer creure.

A primer cop d'ull sembla que qui va triar l'opció de fer entrar l'AVE a Barcelona per l'estació de Sants va pecar d'ingenu. En assumptes d'enginyeria les coses gairebé mai acostumen a ser tan senzilles com semblen a primera vista, sempre hi ha sorpreses amagades. Pot molt ben ser que l'opció que sembla més senzilla, a la llarga, sigui la més problemàtica; i això és el que està passant amb l'opció Sants. En aparença era tan senzilla com limitar-se a seguir el traçat que ja havia quedat establert per l'ample ibèric; però quan s'ha d'excavar un túnel, el subsol acostuma a donar sopreses. ¿Recordeu l'esfondrament del túnel al barri del Carmel de Barcelona, en què es va tirar pel dret i la galeria no va suportar el pes dels materials que tenia al damunt?

Durant l'estiu ja es van produir diversos avisos del que podria donar de sí la tardor ferroviària; fins hi va haver alguna víctima mortal. Tanmateix, el ritme d'execució no es va alentir per la pressa de fer arribar el tren d'alta velocitat abans de Nadal d'enguany. Però quan es fan obres d'aquesta envergadura cal prendre-s'ho amb calma i no posar terminis massa ajustats, en previsió dels imprevistos que, de ben segur, es poden donar. I això és el que ha passat: un imprevist o, més ben dit, un enfilall d'imprevistos; perquè un imprevist va ser el forat a la pared del túnel de FGC que a primers de juliol es va detectar al mateix punt on ara ha cedit la volta; imprevist també va ser que una excavadora malmetés la catenària de les vies d'ample ibèric al Prat de Llobregat; imprevist també són els esvorancs que s'han obert a ran de les pluges de la setmana passada; i imprevist és, finalment, que els treballs de consolidació del terreny acabessin afectant el túnel de FGC per segona vegada en menys de quatre mesos.

Tants imprevistos junts em fan pudor de socarrim, el tuf de la improvisació enrareix l'ambient. Que una màquina arrenqués una catenària, atesa l'estretor del marge d'error de què es disposava a l'hora de manejar-la, no és més que un error humà que difícilment es podria evitar; les persones no són autòmats i estan subjectes a circumstàncies incontrolables. Però que les obres de perforació d'un túnel n'afectin un altre de previ; que, inesperadament, el terreny cedeixi a causa d'una pluja perfectament esperable a Barcelona durant la tardor; i que la injecció a pressió de formigó al terreny acabi rebentant un túnel són incidents que responen a una total manca de previsió.

I això em fa tornar al punt on ha començat aquest raonament: força sovint, la solució més senzilla en aparença és la més costosa. Les presses dels polítics del PSOE per fer arribar un AVE que ja s'havia endarrerit massa vegades i penjar-se la medalla abans de les eleccions del març els va empènyer a triar l'opció de Sants i fixar la data de l'arribada per al 21 de desembre del 2007 quan, com qui diu, el més calent encara era a l'aigüera. A més, les raons que en el seu moment es van esgrimir per descartar l'opció litoral no implicaven la seva inviabilitat tècnica, sinó un major cost econòmic i temporal. Mirant-ho en conjunt, no sé si la suma d'hores de feina perdudes pels usuaris de Rodalies i els sobrecostos de l'execució no supera d'escreix el diferencial amb l'opció del litoral. Aquesta opció tenia, a més, l'avantatge de connectar directament l'aeroport amb el tren de gran velocitat. No calia el pedaç d'una llançadora que els interconnectés.

I encara que no fos així, encara que, efectivament, l'opció de Sants fos la que generés menys despeses sumant l'execució i l'afectació als ciutadans, els trastorns que els treballs han causat en la vida diària de centenars de milers de persones no ho compensen. Quan cal prendre decisions que afecten les infraestructures de tot un país cal ser molt curós per tal de triar l'opció que, a llarg termini, doni un rendiment òptim. Però si només es té en compte la propera cita amb les urnes, i no es vol patir un desgast que podria arrabassar el poder del partit al govern, la decisió sempre es pren de cara a la galeria. A hores d'ara, aquest país està faltat de polítics amb visió de futur. Sembla que els governs i les respectives oposicions només estiguin interessats pels resultats dels sondejos i tenir l'opinió pública de cara. Els grans polítics, els grans homes d'estat, aquells que han deixat la seva emprempta en la història d'un país, són els que han posat una visió de conjunt per davant dels interessos personals i de partit. Uns i altres, Govern i oposició, amb les seves picabaralles, han donat un espectacle ben deplorable i, com sempre, qui n'ha sortit perjudicat és el ciutadà que necessita uns serveis que, ara com ara, no fan altra cosa que provocar inconvenients i molèsties als seus usuaris.

On és el coratge?

2007-10-05T13:00:00.000+02:00

Molt em temo que tenim mal entesa la integració dels immigrants. Sé que molta gent em qualificarà de racista, retrògrad, reaccionari i tots els adjectius imaginables amb connotacions negatives. Tanmateix, no puc romandre en silenci davant del fenòmen que estic presenciant en la nostra societat.

Per història i, sobretot, per geografia, el territori que actualment anomenem Catalunya ha estat un lloc de pas i gresol de cultures. Pel que avui és casa nostra han passat tots els pobles del nord que anaven cap al sud, tots els pobles del sud que anaven cap al nord i alguns que venien de més enllà del mar. D'aquests pobles, alguns es quedaven i feien la seva aportació a la cultura del país que els acollia. El resultat era, indefectiblement, superior a la suma de les aportacions perquè cap de les parts se sentia amenaçada. La prova la tenim en el fet que, per exemple, la cultura catalana actual té una forta influència de la jueva —la institució de l'hereu, tan arrelada a les zones rurals, n'és un exemple—; va aportar les seves virtuts (i també els seus defectes, no ho neguem) a la societat catalana medieval, la qual ens ha transmès tot un bagatge idiosincràtic que fa que avui siguem com som. Fins els moriscos, els descendents d'aquells que durant el període històric andalusí van abraçar l'islam i que al segle XVI van ser expulsats per ordre reial, van deixar la seva empremta; una empremta que encara avui perdura en força topònims de la Catalunya Nova i alguns de la Catalunya Vella.

Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, a Catalunya, la principal característica de la immigració era la addició. Els nouvinguts, sense renunciar al seu bagatge cultural, les seves tradicions i la seva manera de ser, adoptaven i adaptaven els costums majoritaris del país. Per aquesta raó, avui dia no costa gaire veure que el fill d'uns immigrants de la resta de l'Estat espanyol canta Els segadors amb la mateixa passió que ho faria un català de soca-rel. El grau d'integració de la immigració prèvia a 1990 es tan gran que, quan darrerament ha esclatat algun conflicte amb immigrans vinguts en els darrers anys, aquells que van arribar abans s'obliden per complet que ells també van ser immigrants i parlen de Catalunya o el municipi on viuen com si hi haguéssin nascut.

Però d'un temps ençà s'han canviat les tornes. La dèria de la correcció política ha portat el sector majoritari de la societat a l'absurd de demanar perdó per ser justament això, majoritari. Avui dia ningú gosa parlar malament de segons quins grups de població per por d'ofendre'ls. Això sí, que aquests mateixos grups parlin i actuïn de manera contrària als costums acceptats per la majoria, pretenent imposar uns usos minoritaris a la resta de la societat, no mereix cap mena de desqualificació. Em refereixo, principalment, a la immigració nordafricana i de països on l'islam és la religió majoritàritària

M'explico. En aquest punt, però, cal que prèviament aclarim que, a diferència del que passa a la societat occidental, allà on l'islam és majoritari i dominant, la religió impregna tots i cada un dels aspectes de la vida diària. Per un general, els immigrants de procedència islàmica estan fortament radicalitzats i, per aquesta raó, acostumen a viure molt intensament el que ells entenen com una pràctica religiosa i que, per a la mentalitat occidental, no són més que costums i tradicions que aquí ja fa anys que es van abandonar.

Un d'ells és l'ús del vel en les dones. Segons els experts, l'Alcorà, que la comunitat musulmana considera Paraula de Déu, no diu res al respecte que les dones s'hagin de cobrir de manera tan exagerada; del que parla és del necessari decòrum en el tracte entre les persones. Per tradició, els pobles semítics són molt androcèntrics. Les dones no passen de ser una possessió més del marit o el familiar de sexe masculí més pròxim i, tot i que, un cop més, l'Alcorà reconeix una independència indiscutible per a la dona, la tradició ha acabat per diluir aquest principi fins a difuminar-lo del tot. Per tal que les dones mantinguin per sempre més aquesta submissió imposada, ja de ben petites són objecte de condicionants més o menys destructors de la seva identitat com a persones plenament independents. El vel s'emmarca en aquest context, és una eina per desdibuixar la identitat de la dona i no quelcom que el Profeta, parlant en nom d'Al·là, hagués ordenat.

I això em porta a abordar els fets que recentment han passat a Girona, en què una nena en edat escolar, filla de pares musulmans, que va ser matriculada en una escola el reglament intern de la qual prohibeix l'ús del vel islàmic hagi estat sense escolaritzar per "entossudiment" de l'escola a no deixar-l'hi portar. Els mitjans de comunicació han explicat el fet de manera que l'escola apareixia com a culpable d'haver dificultat una pràctica religiosa quan, tal com ja s'ha vist, el fet que una dona musulmana es cobreixi el cap no té cap base religiosa. Amb la manera de construir els fets, els mitjans de comunicació han comès un greu error; s'han oblidat que aquí hi ha uns altres responsables, de qui m'atreviria a dir que són els veritables culpables de tot aquest enrenou, dels quals ni se n'ha parlat: els pares de la nena, que s'excusen dient que la seva filla —de només nou anys d'edat— ha pres lliurement la decisió de cobrir-se amb el vel. Permteu-me que ho dubti. Encara no conec cap nen que a nou anys decideixi lliurement respecte de la seva pràctica religiosa; i menys quan aquesta li representa una clara incomoditat.

Però és que també hi ha hagut altres errors; en aquest cas per part dels polítics. Fa molt de temps que a la resta d'Europa es parla de la integració de la immigració procedent de països islàmics i es discuteix quines solucions es poden donar als problemes que sorgeixen quan l'islam mal entès entra en conflicte amb la cultura occidental. Aquí s'ha triat la solució de l'estruç: amagar el cap sota l'ala i deixar passar el temps. En fer-ho, no s'ha abordat la qüestió i el que, si s'haguéssin pres mesures adequades en el moment oportú, hauria sigut una simple tempesta en un got d'aigua ara s'ha convertit en un problema podrit que, es triï la solució que es triï, sempre acabarà deixant els ànims encesos i tothom descontent. Això per una banda, per l'altra trobem que la Generalitat no ha recolzat el centre docent per una decisió que va haver de prendre tot sol per manca de normativa general. El Departament d'Educació, una vegada més, víctima d'una mala comprensió del fet i per covardia a l'hora d'enfrontar-se a possibles dificultats amb l'opinió pública en un període preelectoral en què li cal tenir-la favorable, ha obligat el centre a readmetre la nena —amb vel inclòs, per descomptat— i ha establert un pèssim precedent que més endavant, si mai es tramita una llei que contempli la prohibició de l'ús del vel islàmic en els centres d'ensenyament públics, pot ser causa de més d'un maldecap.

El cas anterior és un exemple de la manca de coratge que tenen els nostres governants a l'hora d'afrontar les qüestions espinoses com aquesta. Però és que la moneda, a més de tenir aquesta cara, també té una creu: la intransigència i la falta de respecte que alguns immigrants tenen per la població que els ha acollit. Un exemple d'això el trobem en el mul·là de la mesquita oberta a Badalona, el qual va exigir que es tanqués una cansaladeria que, en el moment de la innauguració de la mesquita, ja feia molts anys que era al barri. En una societat plural com la nostra, aquests excessos son inadmissibles. De portes endins, els líders religiosos poden exigir el que els sembli als seus seguidors; sempre i quant, però, que l'exigència no atempti contra els drets fonamentals de les persones. Tot el que passi de portes enfora del recinte religiós i que no tingui a veure directament i exclussiva amb l'espiritualitat dels seus seguidors no és de la seva incumbència i no tenen autoritat per demanar, i encara menys exigir, res que vagi en contra de la pluralitat de la societat i els drets dels ciutadans.

Recapitulant, m'adono que la nostra societat està perdent el tremp i està permetent que una sèrie d'elements dominants i distorsionadors aconsegueixin posar-la contra les cordes, qüestionant-ne els principis bàsics d'igualtat i respecte extrem per la diversitat. I no em val l'excusa que la grandesa de la democràcia és que, fins i tot, respecta els que la volen destruir; aquí no estem parlant de democràcia, sinó de coratge en la defensa del dret de les persones a dur una vida digna i sense traves. Els immigrants han de saber que, per més que a ells els semblin correctes, pel fet d'haver triat de viure en aquesta societat, hi ha certes pràctiques que hauran d'abandonar. I aquesta tasca és de la incumbència de tothom; la societat civil i l'Administració, cada una en el seu àmbit d'actuació. Cal que tots plegats tinguem el coratge necessari per fer que, si no ho volen entendre, almenys no els quedi més remei que amotllar-se a la societat que els acull si volen ser benvinguts.

Potineria

2007-09-24T13:42:00.000+02:00

Abans d'entrar en matèria, permeteu-me aclarir que no m'oposo al progrés científic. Tanmateix, hi ha coses que m'esborronen. Una d'elles és la manipulació genètica. I en dic manipulació per dir-ho d'alguna manera; perquè ara com ara, encara que els hagin volgut revestir d'una pàtina de serietat i precisió, els intents dels científics a l'hora de modificar els codis genètics de la vida no han passat de ser una potineria.

Permeteu-me que us ho expliqui i entendreu per què. Des de fa temps, principalment des de la revolució industrial, en la història dels avenços científics hi ha hagut una tendència malaltissa a les extrapolacions més optimistes; en poques paraules, als cientifics, o els que hi tenen dipositada tota la seva fe, els agrada fer volar coloms. Durant el segle XIX el progrés tecnológic havia de dur la pau i la igualtat al món. Cada descobriment obria les portes a una nova era de pau i prosperitat equitativa que el temps i la maldat humana s'encarregaven de tancar. Tal va ser el cas de la màquina de vapor, que havia d'alliberar els homes de l'esforç feixuc de la feina i tots sabem com es tractaven els obrers a les fàbriques: jornades laborals de més de 16 hores, explotació infantil, salaris misèrrims, riquesa acumulada en immenses fortunes… I actualment el panorama no ha canviat gaire; de fet, si tenim en compte que només un 1% de la població mundial controla el 90% de la riquesa que es genera al món, costa ben poc entendre que el 75% dels habitants del planeta visquin en el llindar de la pobresa i un 10% hagin de sobreviure amb una renda que no supera 1 dòlar al dia.

Però no és d'estadístiques econòmiques que vull parlar; sinó de l'excessiu optimisme davant la capacitat redemptora de la ciència. En ella mateixa, la ciència no és ni bona ni dolenta, només és. La bondat, o la maldat, li ve donada per les persones que l'exerceixen. Si bé és cert que els potencials que ens obre el progrés científic són immensos, tenim una ingènua tendència a pensar que sempre seran per millorar la nostra condició. Però ens oblidem sistemàticament del que acabo de dir: la ciència, i de retruc el progrés científic, no és ni bona ni dolenta per ella mateixa; som nosaltres, els éssers humans, qui li donem un caire o un altre.

Un exemple d'això el tenim en la dinamita. El seu descobridor, Alfred Nobel —el mateix que dóna nom als prestigiosos premis que cada any atorga l'Acadèmia Sueca—, buscava un producte que fes més fàcil la feina dels miners, que fins aleshores havien de barallar-se amb la roca a cops de pic i pala, perquè la pólvora no tenia prou potència per esmicolar segons quins materials. Al cap de ben poc, a algú se li va acudir que aquella substància tan potent podria servir per fer bombes més destructives, de manera que l'exèrcit que les fes servir s'asseguraria més fàcilment la victòria. Heus ací un progrés per a la humanitat transformat en una maledicció. Un altre exemple: la teoria de la relativitat d'Einstein —un pacifista declarat— va servir de base per desenvolupar les armes més mortíferes mai imaginades; fins al punt que l'armament nuclear disponible seria capaç de destruir el nostre planeta no una ni dues vegades, sinó set. Que potser és un progrés, això? A mi personalment no em fa gens de gràcia viure amb una espasa de Dàmocles com aquesta penjant damunt del meu cap. He après a viure-hi arraconant la informació al fons de la meva memòria, però quan, com ara, hi haig de pensar em neguiteja. I també em neguiteja el fet que les presses i la barroeria puguin convertir en catàstrofe l'ús civil de l'energia nuclear. Sense anar gaire lluny, no sabem què fer dels residus generats per les centrals elèctriques nuclears. I no parlem de la possibilitat que una central pateixi un accident com el trencament del reactor; la fuita radiactiva pot acabar contaminant tot un continent. Us recordeu de Txernobil, a Ucraïna, l'any 1986? Encara ara en patim les conseqüències amb els casos de càncer disparats arreu d'Europa.

Un altre camp que atia la meva inquietud és la manipulació genètica. Fins ara, les intromissions humanes en el genoma no han fet altra cosa que espatllar una maquinària extremadament complexa i sensible a les alteracions. El material genètic, l'ADN, del qual en sabem alguna cosa arriba només a un 10%. La resta, un percentatge tan gran com el 90%, la funció del qual, a hores d'ara, ens resulta desconeguda, l'anomenem ADN brossa i ens quedem tan amples.

Malauradament, la presumptuositat humana ens porta a fer afirmacions gratuïtes. Amb quina seguretat afirmem que podem considerar com inútil el 90% del nostre genoma? Ens hem aturat a pensar en les implicacions ètiques que comporta la manipulació del que conté la nostra essència?

Ara com ara només coneixem com sona la llengua dels gens, però no el seu significat. Els estudis científics han demostrat que som capaços de processar de manera coherent i lògica la informació que se'ns facilita quan n'entenem un mínim del 60%. De la llengua dels gèns només n'entenem un míser 10%, l'altre 90% ens sona estrany i sense sentit. ¿Qui ens autoritza a dir que podem potinejar una cosa tan delicada, nosaltres mateixos, que ara mateix no passem de la categoria d'aprenents maldestres?

D'altra banda, reprenent el fil argumental que havia encetat, no dubto de les bones intencions dels genetistes per trobar maneres noves i menys invasives per guarir o pal·liar les malalties de base genètica. Però tampoc oblido que sempre hi ha hagut ments perverses que s'han empescat la manera de transformar els avenços científics en armes cada cop més mortíferes i terribles; i la genètica no en queda al marge. ¿Qui no ens assegura que a ningú se li passarà pel cap desenvolupar una arma biològica dissenyada específicament per aniquilar un grup de població determinat? ¿Que potser no correm el risc que, posant per cas, aparegui algun líder demagog a qui li resultin antipàtiques les persones que tenen un avantpassat jueu i ordeni el disseny d'un virus que s'encarregui d'eliminar-les?

Amb el cor a la mà, les afirmacions de Craig Mello que publica avui El Periódico de Catalunya em semblen d'una irresponsabilitat excessiva. Que ell i Andrew Fire descobrissin l'existència d'una molècula que desactiva els gèns no els hauria de dur a parlar de "tocar-los" com si fossin les tecles d'un piano. Anem amb molt de compte, per poder fer música amb un piano, abans cal cometre molts errors. En música, els errors són notes dissonants, sons al cap i a la fi; i un piano té un número reduït de tecles. En genètica, on les "tecles" es compten per centenars de milers, els errors poden ser aberracions en els éssers humans. Seran capaços els seus responsables de carregar amb aquest pes a la consciència?

Democràcia, on vas?

2007-09-17T13:30:00.000+02:00

Ja feia temps que s'endevinava la psicosi d'inseguretat que domina les democràcies occidentals; però els atemptats d'aquell fatídic 11 de setembre van posar damunt la taula un fet indiscutible: viure en llibertat és perillós i pot costar la vida a milers de persones. Per tant, s'imposa la reflexió sobre si volem viure sense sobresalts i sense llibertat o viure amb llibertat i amb una espasa de Dàmocles penjant damunt del nostre cap.

Aquests últims anys hem estat testimonis d'un canvi en profunditat de les societats occidentals. D'una banda, els joves, cada vegada més, són individualistes i abjuren de qualsevol ideal. Ha desaparegut aquell ímpetu revolucionari que caracteritzava la joventut de tots els temps. Ara, les aules universitàries, el viver tradicional de l'ànima revolucionària, on l'esperit contestatari impregnava tots i cada un dels que hi entraven —docents i estudiants— i on es fomentava la ment crítica, s'han convertit en fàbriques de ciutadans submisos i silenciosos que acaten sense discussió les decisions que, en nom seu, prenen "els de dalt".

D'altra banda, som tan víctimes del terror, que ens té completament paralitzats. Tanmateix, allò ens ha portat això. Les masses d'avui dia són incapaces de pensar per elles mateixes. S'ha perdut l'esperit crític, que tot ho qüestiona, i la dissidència ha esdevingut un defecte; qui pensa de manera independent està mal vist. En definitiva, s'imposa el pensament únic; ningú, tret d'aquells que "en saben", està autoritzat a pensar per sí mateix. O potser no heu sentit mai aquella expressió: «Ui! No en sé res, jo, d'això; ja se n'ocupen els que en saben»?. El resultat és que les persones, davant l'espúria promesa d'una pau i una seguretat que sempre seran fràgils i efímeres, han renunciat a cotes cada cop més grans de llibertat, fins al punt que, ara com ara, la llibertat se cenyeix estrictament al regne dels somnis.

El mal anomenat "terrorisme islàmic" —perquè l'islam genuí, el de l'Alcorà, condemna sense pal·liatius l'assassinat indiscriminat de dones, vells i criatures— ha aconseguit que un dels drets fonamentals de les persones, el de la lliure mobilitat, hagi esdevingut una cursa d'obstacles, una odissea. I si no, dieu-me què és l'enfilall de restriccions que s'imposen als aeroports de tot el món.

Però no és només el terrorisme, també les reaccions violentes d'alguns sectors que la societat margina són font d'inseguretat. I és que, sense ànim de justificar l'ús de la violència i salvant totes les distàncies amb l'expressió, s'entén que, en enfrontar-se a un futur més negre que el sutge, hi hagi qui vulgui "morir matant".

La combinació de tot plegat fa que països que s'havien caracteritzat pel seu suprem respecte per la llibertat hagin emprès un viatge amb la dictadura com a destinació final; temps al temps. Si en dubteu, penseu només en l'avís cada cop més freqüent al metro que ens alerta que, “per la nostra seguretat”, som objecte de vigilància mitjançant un circuït tancat de televisió. A Anglaterra, país on la tolerància i el respecte han sigut la marca de fàbrica, els carrers de les ciutats estan sent envaïts per una legió de càmeres de videovigilància assistides per un sistema de megafonia que permet que el vigilant de torn pugui amonestar el suposat transgressor des de la impunitat que li atorga l'ocultació en una sala de control. No fa pas gaire que en aquell país, la implantació d'un document identificatiu obligatori va desfermar una veritable tempesta en l'opinió pública. Per als anglesos, i els saxons en general, la seva intimitat és el bé més valuós i, tot i això, han acabat renunciant-hi.

Però el que més m'ha alarmat és la notícia que ha saltat avui als diaris: Franz Josef Jung, ministre de defensa d'Alemanya, donarà ordre d'abatre qualsevol avió que caigui en mans de terroristes. I aquest energúmen es diu demòcrata i cristià? Tindrà prou sang freda per fer tal acte de vandalisme i segar sense miraments les vides de tots els innocents presoners a l'avió? On és el suprem respecte per la vida que ha de tenir qui es proclama un demòcrata convençut i un cristià sincer? L'escàndol a Alemanya és majúscul. No n'hi ha per menys, encara tenen molt fresc a la memòria el record de les veleïtats populistes del nacional socialisme que, després de prometre mil anys de pau i prosperitat per a la raça ària, va acabar sent la causa de la desfeta de la nació més pròspera de l'Europa d'entreguerres. Volem caure en el mateix error? Renunciarem a la nostra llibertat per unes engrunes d'una seguretat mal entesa?

Com els crancs?

2007-09-10T11:49:00.000+02:00

Després de trenta-dos anys de la mort del dictador, i encara estem així? Sembla mentida! Se sabia que encara hi ha elements nostàlgics del règim franquista. De fet, no m'estranya si els que ara senten nostàlgia d'aquells temps són els que aleshores gaudien de tots els privilegis. El que ja em costa més de creure i que, per més que ho vulgui, no puc evitar sentir estupor quan hi penso és que un agent del cos de la Guàrdia Civil i el seu capità hagin tingut la barra de dir i fer el que van fer i dir el dia 16 d'agost. És inadmissible.

En la seva columna titulada «El bitllet» i publicada a El Periódico de Catalunya del 6 de setembre, Carles Duarte esmenta de manera molt succinta uns incidents que van tenir lloc a la caserna Manuel Azaña de Palma de Mallorca, pertanyent a la Guàrdia Civil. A mesura que avançava en la lectura, la meva indignació creixia exponencialment. Com és possible que a les forces de l'ordre encara hi hagi els brètols que hi ha? Perquè vull ser benèvol i no vull pensar que allò sigui obra de la malvolença. Si fos així, els dos membres del cos que han estat protagonistes de l'incident haurien de ser suspesos de manera fulminant.

Si voleu informació acurada, a la Vikipèdia hi teniu una entrada sota l'epígraf Saïda Saddouki, on hi trobareu el text íntegre de la denúncia presentada per Obra Cultural Balear. Resumint-los, els fets van anar de la següent manera: A les 9:30 h. del dia 16 d'agost, Saïda Saddouki, una traductora del berber i l'àrab al castellà, es presenta a la porta de l'esmentada caserna de la Guàrdia Civil per dur a terme unes traduccions emparaulades amb el capità Sr. Bartolomé. El seu gravíssim error, a parer de l'agent Sarro, encarregat de deixar-la entrar a les instal·lacions, va ser adreçar-se-li en català. La resposta del número va ser: «A mí no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que… tú decides». El resultat fou que Saddouki va quedar retinguda a la porta, sense poder entrar, durant vint minuts. Finalment, atesa l'obstinació del guàrdia, va girar cua i se'n va anar.

L'endemà, l'escena es va repetir. Aquesta vegada, la traductora es presenta dient mig en català, mig en castellà: «Buenos días. Vengo al departamento de policía judicial con el capitán, Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?». L'agent Sarro es manté en els seus tretze i no la deixa passar. Després d'un quart d'estira-i-arronses, salpebrats d'arguments pretesament filològics, en què l'agent Sarro volia negar el dret de Saïda Saddouki a expressar-se en la llengua natural de les Illes Balears i posant en dubte l'oficialitat del català en aquella Comunitat Autònoma, gràcies a la intervenció d'un altre agent, la traductora va poder entrar a la caserna. Cal tenir present que en tot aquest temps, l'agent Sarro, valent-se de l'estratagema de fer passar per l'escàner la bossa de Saddouki, en el que és un clar abús d'autoritat, li va retenir la documentació.

Però les sorpreses no s'acaben aquí. Un cop en la seva presència, el Sr. Bartolomé li espeta: «A mí me parece vergonzoseo que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado, ¡y encima, vienes tú a defenderlo! […] Si quieres el catalán, pues quédate con él. […] ¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!». Evidentment, Saïda Saddouki va haver de marxar sense haver fet la feina que el Sr. Bartolomé havia emparaulat amb ella.

M'esborrono de pensar que els garants de la legalitat puguin comprotar-se com ho han fet aquet parell d'energúmens. No puc afegir-hi gaire gran cosa més; per poca sensibilitat que es tingui, els fets es comenten sols. No m'estranya que davant de situacions així, el sentiment independentista s'encengui. Però què podem esperar d'una ideologia que menysprea tot allò que li fa nosa? És la constant en la història de l'Estat espanyol. Vegeu, si no, el meu escrit Nacionalismes en conflicte. Davant de situacions com aquesta, costa molt reprimir el desig de partir peres amb l'Espanya cavernària i excloent; no m'hi sento còmode.

Mites i altres galindaines

2007-09-06T13:35:00.000+02:00

Tot va començar quan Woody Allen, el director de cinema novaiorquès, va anunciar que tenia la intenció de venir a Barcelona per rodar els exteriors de la seva nova pel·lícula. Es va desfermar la febra mitòmana. Fins les autoritats van ser presa del frenesí.

L'ambient es va anar escalfant i va arribar a cotes de veritable paroxisme. Finalment, el 10 de juliol es va desfermar el deliri col·lectiu. El cineasta aterrava a l'aeroport d'El Prat i la seva arribada es convertia en un esdeveniment d'interès nacional. Els actors es delien per sortir a la pel·lícula, les autoritats frisaven per fer-se una fotografia amb el director i tots els mitjans de comunicació de masses anaven plens del “magne esdeveniment”. Semblava que a la ciutat hi havia arribat el fill dels déus.

I vam arribar al súmmum dels despropòsits quan, als jardins del Gran Hotel Miramar se li va improvisar una roda de premsa amb presència del regidor, el conseller i la ministra del ram. L'espectacle era llastimós. La visió d'aquell homenet, menut, esprimatxat i escanyolit, de mirada espantadissa arraulida rere unes ulleres de pasta negra i cobert amb l'etern barret de pescador de canya, envoltat d'aquella caterva de polítics que li anaven fent barretades mentre exercien de paons i s'estarrufaven com dindiots em va fer venir basques. Confesso que em vaig avergonyir de tenir els representants que tenim.

Admeto que no sóc gens mitòman. Mai no he sentit devoció per ningú, tot i que sempre he estat capaç d'experimentar un gran respecte i admiració per les persones que considero tocades per les muses. Reconec que la meva afició per la música m'ha empès a fer un viatge d'anada i tornada des de Barcelona a Cadaqués per assistir a un concert on hi intervenia el meu baríton preferit. Qui més, qui menys, alguna vegada en la vida, tothom deu haver fet una bogeria semblant. Però d'aquí a perdre l'oremus i fer un paper d'estrassa, ja em perdonareu, hi ha una gran distància. I paper d'estrassa és el que han fet tots els que, com tàbecs, s'han agombolat al voltant del director clarinetista.

En primer lloc, els polítics van actuar amb un provincianisme característic dels acomplexats. I si no és així, dieu-me per quins set sous se li havien de retre honors gairebé de cap d'estat a un ciutadà ordinari. Cert que és un cineasta de prestigi reconegut internacionalment; però no deixa de ser un ciutadà més. Els honors que pugui merèixer per l'exercici del seu art se li han de retre on toca: a les sales de cinema i en els diversos festivals. Tot el que no sigui això està fora de lloc. Que potser es fa tanta xeixa quan arriba un primer ministre d'un país petit? Em sembla que el rang protocolari del primer ministre és molt superior al d'un director de cinema, per més famós que sigui el director i petit el país del primer ministre.

Però és que aquí hi ha hagut una altra gent que també ha fet un trist paperot. Els actors del nostre país, els professionals de la nostra faràndula, van postular-se per intervenir en la pel·lícula. Actors i actrius de la talla de Manel Barceló, Abel Folk i Lloll Bertran es van presentar, amb sort diversa, a les proves de selecció. Ahir, en una entrevista a El club d'estiu, de TV3, Abel Folk deixava entreveure un cert desencís. Va ser molt discret, no va dir res que es podés interpretar com un retret, però n'hi va haver prou amb una sola frase: «Se'ns va contractar com a actors i vam acabar fent de figurants». Sobren els comentaris. Que algú de la seva talla, que, a més d'actuar, dirigeix i gestiona una productora, hagi de pronunciar aquestes paraules, diu molt, i res de bo, del tractament que han rebut els professionals del país, molts dels quals estan tan o més ben qualificats per fer la seva feina que moltes de les estrelles de cinema americanes.

Finalment, reconec que no entenc els motius que empenyen tanta gent a sentir la devoció que senten per les pel·lícules de Woody Allen, un director que sol fracassar a casa seva i a qui, en canvi, a Europa, i més concretament a Catalunya, se li professa una veritable devoció, alhora que se'l considera un geni. Dieu-me analfabet, ignorant i tot el que se us acudeixi, però no sé treure-li el suc. Tot el que li he vist m'ha deixat la mateixa impressió: un home carregat de neurosis i complexos que aprofita el cel·luloide per fer la seva catarsi personal i, a més, guanyar-s'hi la vida. Ja em disculpareu, però no estic disposat a ser espectador dels drames d'altri, ja en tinc prou amb els meus; no sóc cap psicoanalista.

Tot això em porta a una altra mena de reflexió. Els éssers humans necessitem dipositar la nostra devoció, la nostra fe o dieu-ne com us sembli en algú o alguna cosa. Ha estat una constant en tota la història del gènere humà. Primer, quan els coneixements científics eren més aviat minsos o inexistents, les persones retien culte a la divinitat. Més tard, quan la ciència va assolir un cert grau de desenvolupament, aquesta adoració va recaure en el progrés científic. Darrerament, atès que el coneixement científic, tot i superar d'escreix les espectatives, no ha estat capaç de suplir les necessitats emocionals i espirituals, la devoció es reparteix entre herois ficticis, farandulaires i altres mites que la nostra època ha estat capaç de generar. En el fons, per més que ho pretenguem, no hem canviat gaire, no us sembla?

Solidaritat

2007-08-18T12:45:00.000+02:00

De tots és conegut el terratrèmol que aquesta setmana ha sacsejat el Perú. A tots se'ns encongeix el cor quan veiem les imatges de destrucció i desolació que han quedat després de dos minuts de violentes sotragades. Es va començar dient que era un terratrèmol de grau 7,5 en l'escala oberta de Richter; al final ha resultat ser de grau 8, una intensitat prou elevada com per començar a pensar en poblacions esborrades del mapa.

Les imatges que ens han arribat són esgarrifoses. Barris sencers convertits en runa, edificis històrics reduïts a un munt de pedres, seran el pa de cada dia de milers de peruans que ho han perdut tot. Un amic que és allà per feina em va poder comentar que els carrers de Lima, la capital, semblaven de xiclet. Si ell, que es mou per la zona benestant de la ciutat, ha tingut aquesta impressió, què no haurà passat als barris més humils, on les construccions no són allò que se'n diu sòlides? La majoria d'edificis que han quedat derruïts eren de tova i no tenien fonaments. Hem de tenir en compte que al Perú les desigualtats socials són brutals. La classe mitja, si existeix, és testimonial. Hi ha una classe alta molt reduïda que acumula les riqueses i una gran massa de gent que es veu obligada a subsistir amb ingressos que freguen la pobresa. I són aquests, la classe baixa, els més humils, els que han patit el revés més fort, els que han perdut les poques possessions que els permetia el seu nivell de vida.

L'ajuda internacional no ha trigat a mobilitzar-se. Encara no havien passat vint-i-quatre hores, que els països més desenvolupats ja havien pres mesures al respecte i havien destinat partides pressupostàries per mirar de pal·liar la catàstrofe. Les diverses oenagés especialitzades en assistència en casos de desastre es van posar en acció per tal d'arribar al més aviat possible al seu objectiu. Fins les companyies aèries, seguint una tendència generalitzada en elles, facilitaven les coses per tal que personal i material podessin volar al Perú.

He dit que la tendència generalitzada entre les companyies aèries és la col·laboració? N'hi ha una que no, que ha volgut, i ho ha aconseguit, treure profit de la desgràcia aliena. Iberia, en un gest que deshonora la companyia, ha obligat a pagar les despeses de facturació de sis gossos especialitzats en la recerca de persones i cadàvers sota la runa; de tal manera que fer arribar aquells animals, imprescindibles si es vol accelerar les tasques de rescat, ha costat una veritable fortuna. Ha costat més diners, molts més diners, facturar uns gossos que participaran en una tasca humanitària que el bitllet de qualsevol persona que hagués volgut fer un viatge de plaer a la mateixa destinació. De vegades, la vida té ironies molt cruels, i aquesta n'és una.

Molt probablement, seguint la tendència que últimament està tan de moda, en algun moment Iberia endegarà una campanya publicitària que farà servir la solidaritat com a motiu fonamental perquè escollim volar amb ella. Potser seria bo que aleshores tinguem una mica de memòria i recordem com s'ha comportat en una ocasió en què, en lloc de deixar ben palès el seu compromís social (encara que només hagués estat de cara a la galeria), ha preferit girar el cap i fer com qui no veu la necessitat del desvalgut. I si no es dóna el cas, i la campanya no es produeix mai, també caldrà fer memòria a l'hora de triar amb qui es vola.

Me l'han pres…

2007-08-13T13:53:00.000+02:00

M'han pres la meva ciutat; amb mi a dintre, però me l'han pres. No reconec Barcelona. No em sento identificat amb els escenaris de la meva infantesa. Ja fa temps que hi penso; però l'altre dia en vaig tenir la confirmació visual. Va ser esfereïdor.

Recordo que quan era petit l'avi em portava a passejar al Park Güell. Era meravellós; aquelles columnes, aquella plaça, aquella escalinata amb l'estany i el drac de trencadís que anava rajant aigua per la boca havien posat marc als meus anys de nen. Fins i tot les remotes Tres Creus, evocació gaudiniana del Gòlgota, eren un lloc ideal per anar-hi a passejar. El diumenge al matí era costum que em fes empolainar i se m'emportés a passejar, a treure'm les arnes de tota la setmana encofornat a l'escola. Adès anàvem “al moll”, per pujar a les golondrinas i arribar-nos a l'escullera, adès al Tibidabo o, la majoria de vegades, perquè era més baratet i a casa no anàvem gaire sobrats de diners, enfilàvem carrer de l'Escorial amunt i cap al Park Güell faltava gent!

Hi arribàvem per la porta del carrer d'Olot, la de tota la vida, la més espectacular de totes. Recordo que jo quedava extasiat amb la contemplació d'aquella perspectiva de trencadís blanc, impolut, guarnida amb els colors radiants de l'estany i el drac, i coronada per la majestuositat de les columnes que sustenten la plaça. M'hi hauria passat hores.

Un cop superat el primer moment de contemplació, enfilàvem les escales de la dreta i arribàvem a la plaça. Allà, tot i que hi havia gent, sempre era fàcil trobar un lloc en les diveses llotges que forma el banc ondulat i la vista s'esplaiava amb la visió de la creu de quatre braços que corona la caseta del guarda que hi ha al costat de la porta, ressaltant damunt la trama de la ciutat que s'estén pla enllà fins al mar.

Al cap d'una estona jo m'esforçava perquè l'avi llogués un dels tricicles que hi havia a la part de la plaça més propera a la muntanya. Si la fortuna m'era propícia, ell hi accedia i jo començava a pedalar donant voltes a un cercle asfaltat amb ciment. Els dies que el pressupost no era gaire gras, se m'emportava parc amunt, fins a dalt de tot del turó, on hi ha un túmul amb tres creus en memòria del Gòlgota, les Tres Creus.

Des del balcó de casa puc veure les Tres Creus. Quan fa tres anys vam tornar a viure al pis, ja ens va sobtar veure que, gairebé a tota hora, faci fred o faci calor, amb pluja o sense, per allà dalt s'hi agita un formiguer de gent. Però no hi vaig donar més importància: el lloc és petit i costa ben poc d'omplir-lo de gent ansiosa de gaudir les immillorables vistes cap al mar i Collserola.

Però el que vaig veure a la televisió em va esfereir. El drac estava colgat de turistes que s'hi agombolaven i s'hi enfilaven com si es tractés d'una atracció de fira. Era com si un exèrcit de formigues sortides d'una marabunta l'hagués engolit. Tot al voltant eren corredisses, però no de nens, sinó de gent que mirava de fer-se un forat per poder-se fotografiar al damunt de l'infortunat drac. Molt haurien de canviar les coses —o jo— perquè m'atreveixi a tornar al Park Güell. No vull esborrar definitivament la imatge dels meus records.

Podreu pensar que sóc un nostàlgic dels temps passats. No és el meu cas. Servo els records dolços de la infantesa, però sóc conscient que era la infantesa. La imatge del drac sucumbint a les formigues humanes em va fer cabal del que li està passant a Barcelona; més ben dit: el que ja li ha passat. S'ha convertit en un decorat de cartró pedra d'un parc temàtic qualsevol.

Passejo pels carrerons del Barri Gòtic i amb prou feines hi veig la gent de la ciutat. M'acosto a la Sagrada Família i al voltant s'hi han instal·lat un seguit de restaurants de menjar ràpid i botigues de souvenirs que han foragitat els comerços de tota la vida: la botigueta de queviures, la marroquineria, la botiga de roba, la sabateria, etcètera; ara els veïns s'han de desplaçar fora del barri si volen trobar res que els sigui útil en la vida diària.

Si, com solia, vull anar amb el cotxe a l'escullera, a mig camí em trobo una barrera que em talla el pas i m'impedeix arribar-hi. Al moll adossat hi atraquen els grans creuers de luxe i, clar, es necessita una zona de seguretat, no sigui que algun terrorista hi vagi a fer de les seves. Les Rambles estan a vessar de terrasses que cobren uns preus abusius per un menjar d'escassíssima qualitat.

En altre ordre de coses, el transport públic, sobretot els autobusos, no és precisament un model d'eficiència i rapidesa; hi ha línies que només tenen una circulació cada 20 minuts. Això sí, si sou turista, Transports Metropolitans de Barcelona posa a la vostra disposició un fantàstic autobús amb imperial cada cinc minuts que us permetrá veure la ciutat d'una revolada i ben aïllats dels pobladors locals, no fos cas que us infectessin amb cap virus autòcton. Comprendreu que encén la sang estar esperant que arribi l'autobús i veure passar quatre carregaments de turistes enfilats dalt de l'imperial d'un vehicle que s'està pagant amb els diners del que s'espera pacientment a la parada ordinària.

És de senyors ser educat i hospitalari amb les visites. Però una cosa és ser hospitalari i una altra de ben diferent és cedir-los el propi llit per anar a dormir a la pallissa. Això és ser babau. Que els jocs olímpics del 92 van suposar la confirmació de Barcelona com a destinació turística de primer ordre és indiscutible. Que aleshores la ciutat es va engalanar i els va viure en un clima de festa està provat. Però és que els ciutadans hi estaven implicats, els jocs eren de la ciutat per al món.

Ara, quan sento la xifra de negoci que mou el turisme no puc deixar de preguntar-me com es tradueix això en beneficis per als barcelonins. La ciutat està tan bruta com sempre, o més. Els amics de les coses d'altri es fan l'agost tot l'any. Els transports públics continuen obligant-nos a anar com arengades al barril. Els llocs d'esbarjo destinats al passeig estan plens a vessar de gent; per la qual cosa, si es vol tenir una mica de tranquil·litat, cal sortir fora de la ciutat, i no tothom està en condicions de fer-ho.

Cert que s'han rehabilitat zones deprimides de la ciutat i s'han recuperat espais que es consideraven perduts. Però fins a quin punt els barcelonins podem gaudir-los? Només es construeixen edificis d'oficines o hotels, i els pocs habitatges de nova planta estan a uns preus inabastables per al 99% de la ciutadania. La ciutat és un esclat de luxe, però cada cop són més les persones que han de passar el mes amb uns mísers 1.000 €, els mileuristes; i aquests encara rai, perque ja està sorgint una nova classe, la dels inframileuristes, que no guanyen més de 800 o 900 €.

Tot això obliga a replantejar-nos el model de ciutat que volem. Volem ser estrangers a casa nostra o volem ser amfitrions dels nostres visitants? Volem un turisme d'espardenya i motxilla o preferim que el viatger que arribi a Barcelona sigui algú que s'interessi per com són els seus ciutadans i per què la ciutat és com és? En definitiva, volem vendre'ns per un plat de llenties o volem que la nostra ciutat progressi segons les nostres necessitats i els nostres desitjos? Els responsables de la cosa pública tenen davant seu una qüestió de gran importància. El que decideixin ara tindrà conseqüències durant els propers trenta o quaranta anys.

Embolica que fa fort!

2007-08-09T14:47:00.001+02:00

Quin estiu, Déu meu, quin estiu! Entre uns i altres, si pensàvem que ens avorriríem, anàvem ben errats. Primer va ser la macro-super-mega-txatxi-apagada elèctrica de Barcelona. Després la companyia inestimable dels magnífics generadors distribuïts graciosament per Endesa, amb el seu brunzit semblant a cent mil borinots fent zumzum a cau d'orella i unes vibracions de baixa freqüència que es fiquen dins del cos per la porta del ventre, tot això amanit amb un “suau” perfum de gasoil resclomit. Finalment, els trens han pres el relleu a l'electricitat; i aquí el paroxisme ja ha arribat a cotes mai igualades fins ara i, penso, difícilment igualables en el futur; fins al punt que el daltabaix elèctric, tot i que encara afecta moltes famílies de treballadors, ha passat a un segon terme.

I dels trens de Renfe vull parlar, encara que sigui per tercera vegada consecutiva. Estic començant a pensar que els responsables de Renfe i d'Adif ens han pres per babaus. En tres dies han donat tres menes d'excuses diferents per explicar el desgavell ferroviari. D'entrada ens van sortir amb la falòrnia de la conspiració sabotejadora. Veient que no ens ho empassàvem, es van excusar en causes tan peremptòries com l'increment de suicidis a l'equinocci. Ahir, després de la gran riallada general davant la seva estultícia, es despengen que les tempestes van deixar fora de joc els trens.

Aquesta última mereix que ens hi detinguem una mica; paga la pena, creieu-me. Per enèssima vegada, ahir, 8 d'agost, 33.000 usuaris de Renfe i prop de 200 trens de rodalies, regionals i mitjà recorregut van patir incidents de diversa índole. Curiosament, tots dins de l'àmbit d'actuació de les rodalies de Renfe i afectant-ne un 75% de les línies. L'excusa donada aquesta vegada és que, cito literalment les paraules d'Antonio González, president d'Adif, «ha estat una tempesta d'estiu bastant generosa». Ves per on, l'altra xarxa ferroviària de Catalunya, la dels Ferrocarrils de la Generalitat, no va patir ni una sola incidència, cap tren es va aturar i no hi va haver retards. Curiosament, també, el 75% de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat s'estén per la zona de Catalunya on més incidència de llamps hi va haver. Què tindran les vies d'Adif que els passen tantes desgràcies amb la pluja?

Una perla que mereix un comentari. Segons el mateix president d'Adif va dir en roda de premsa, «el nostre sistema de protecció davant les tempestes és equiparable al millor de qualsevol país d'Europa. No ha fallat. Hem tingut mala sort». Bravo! Aquesta no me l'esperava! Ara resulta que som un país amb mala sort. Però és que no s'acaba aquí la cosa. Vegeu, vegeu què diu al cap d'una estoneta: «Tenim 1.200 quilòmetres de xarxa ferroviària a Catalunya i no és una xarxa convencional. Té una gran capacitat d'atracció de llamps». Sobren els comentaris. O aquest home és un enze o es pensa que parla amb una colla de tanoques a qui es pot engalipar amb quatre raons mal girbades.

I no us perdeu el passeig turístic, triomfalista i propagandístic de la ministra Magdalena Álvarez. Per fer el que va fer i dir les bajanades que va arribar a dir, més valia que s'hagués quedat a Madrid, posant fil a l'agulla per mirar de resoldre aquest desgavell. Tal és l'estat d'ànims que ni les monges s'escapen de perdre els estreps; elles que tan resignades són… En declaracions a El Periódico de Catalunya una va arribar a dir que «això, ni Déu ho arregla». Quan el clero acaba reconeixent que no hi ha miracles que valguin ja podem dir missa, que hem begut oli.

Conspiracions…

2007-08-07T15:19:00.000+02:00

Quina no ha estat la meva sorpresa quan avui he llegit al diari que Renfe i Adif diuen que són víctimes d'una campanya de sabotatge per tal de desprestigiar-les. Sembla que sí, que la cosa és certa. Tant de temps de no invertir en una xarxa obsoleta, amb un nombre de passatgers que es dupica cada deu anys i un increment de freqüències que brilla per la seva inexistència, i uns combois que, en el millor dels casos, ja fa gairebé 20 anys que circulen, no té res a veure amb el desgavell continu en què s'ha convertit el servei de rodalies de Catalunya; i darrere de les rodalies, els trens regionals, que circulen per les mateixes vies.

Fent una mica de memòria, en aquest país de la pell de brau, quan pinten bastos es diu que la culpa és d'un altre. Que es perden eleccions per haver volgut manipular l'opinió pública de manera barroera? Cap problema, diem que les informacions que teníem eren les que eren i que ara resulta que els adversaris van guanyar les eleccions gràcies a una conspiració resultat de la conjunció de ves a saber tu quins planetes amb ni t'imagines quina constel·lació i avall que fa baixada. Clar, com que qui ho diu no dubta ni un moment a recórrer a l'excusa que sigui per tal de procedir a l'encalç i enderroc de l'adversari en el poder, poc li costa d'imaginar que quan els resultats reals són contraris als esperats els seus adversaris hagin fet el mateix que ell faria. Ja ho diu la dita castellana: «Piensa el ladrón que todos son de su condición». En el fons no podem imaginar res que no sigui a partir d'allò que coneixem. Si no sabem jugar net, poc que podrem imaginar que el nostre adversari faci un bon joc.

Però ens estem desviant del tema: el sabotatge a les vies d'Adif i els combois de Renfe. Que poc costa desviar les pròpies responsabilitats cap a un adversari invisible i intangible! Ignoro si el suposat conspirador, la ment que en la clandestinitat ha ordit tota aquesta cadena de sabotatges per tal de provocar el descrèdit dels operadors ferroviaris estatals, és real o fictici. De fet, només em puc remetre als fets. I els fets em diuen que la xarxa ferroviària catalana pateix un envelliment progressiu i implacable, tant en infraestructures com en material mòbil, i que no s'ha fet res per posar-hi remei. En 30 anys els quilòmetres de via fèrria no han augmentat i la freqüència dels trens només s'ha incrementat un 2%, mentre que la quantitat d'usuris del servei no ha deixat de créixer a un ritme vertiginós. Fins al punt que no costa gaire veure trens en què els passatgers van com arengades al barril; i no m'estic referint a trajectes curts, sinó a desplaçaments de 100 km. És insòlit que, segons a quines hores, per anar de Girona a Barcelona, o viceversa, s'hagi de fer tot el trajecte a peu dret. Ni quan era petit, passava això.

Però els responsables de Renfe i Adif ens diuen que són víctimes d'una campanya orquestrada per fer caure el descrèdit damunt d'ells. Es queixen que ara els robin el cablejat de coure com si només a ells els passés això. Els Mossos d'Esquadra diuen que darrerament han d'atendre moltes denúncies per robatori de coure, no d'Adif, sinó d'altres persones, perquè ni Adif ni Renfe han presentat cap denúncia al respecte.

Si tan segurs estan que s'ha endegat una campanya de descrèdit en contra seu, per què ni Renfe ni Adif encara no han pres mesures al respecte i no han actuat de manera més decidida? Molt em fa l'efecte que tantes promeses de solució els han dut a un atzucac del qual no saben com sortir-ne de manera digna sense que rodin caps i, clar, les poltrones són massa còmodes per permetre que ens les arrabassin per ineptes, oi? És millor dir que la culpa és d'algú altre i aquí no passa res, a seguir tirant de rifeta.

Combregar amb rodes de molí

2007-08-04T13:08:00.000+02:00

Quan ara fa tres anys va començar aquesta legislatura, semblava que el PSOE havia canviat. José Luis Rodríguez Zapatero s'omplia la boca de frases referents a l'Espanya plural i diversa, va prometre que acceptaria el nou Estatut de Catalunya sense retallar-ne ni una coma de com sortís del Parlament català i semblava que estava disposat a pal·liar el dèficit crònic d'infraestructures i d'inversions públiques de l'Estat que pateix Catalunya. Doncs bé, ara que s'acosta un nou període de precampanya electoral, no estaria malament que fem un repàs, encara que molt succint, de com ha anat tot plegat.

Vejam les infraestructures. Per molt que ara digui que en els darrers anys a Catalunya hi ha hagut el nivell d'inversions més elevat dels últims temps, no puc evitar preguntar-me on an anat a parar i què s'ha fet per millorar la qualitat del dia a dia dels ciutadans. Ens diu la ministra del ram que Barcelona tindrà una terminal aeroportuària i un tren d'alta velocitat que seran l'enveja del món. De què em serveix a mi ser l'enveja del món si no em resolen els problemes dels trens de rodalies? Que potser viuré millor si tenim un tren que ens uneix amb Madrid a 300 km/h si després resulta que la xarxa ferroviària que m'ha d'acostar a casa pateix un col·lapse un dia sí i l'altre també? Senyora ministra, som de bona pasta, però no rucs. El que vostè ens diu és que no hem de plorar perquè tindrem unes joguines molt bufones i molt cares. Per si no se n'ha adonat, molts de nosaltres ja fa anys que vam superar la infantesa. Sense anar més lluny, com s'explica el desgavell que va passar la tarda d'ahir, 3 d'agost, a la sortida de l'estació de Sants? Prop de mig miler de passatgers van haver de passar dues hores i mitja tancats en un tren que havia quedat bloquejat, sense poder obrir les portes i sense ventilació possible perquè les finestres dels vagons no són practicables i l'aire condicionat no funcionava. Incomprensiblement, tant Renfe com Adif van impedir que els bombers acudissin a rescatar uns passatgers que els havien demanat socors perquè ja no confien en els operadors ferroviaris estatals. I, a sobre, Renfe té la barra de dir que la maquinària que va “resoldre” la crisi va funcionar amb precisió suïssa. N'hi ha que són ben hipòcrites! Senyora ministra, imagini's un tren ple com un ou i aturat al mig de la solana una tarda radiant del mes d'agost. Vostè s'hi ha trobat mai? Em sembla que no, em sembla que el servei de rodalies de la Villa y Corte fa temps que no pateix el desori que hi ha a l'àrea de Barcelona. Si fos així, si vostè, o algú pròxim a vostè, patís el calvari que han de patir els usuaris catalans, no parlaria amb tant de triomfalisme com ho fa. I no parlem del daltabaix elèctric que tot just fa una setmana encara patia Barcelona. A fe que sí, que les infraestructures s'han posat al dia.

Hem repassat el capítol infraestructures. Anem a l'Estatut. Estirabots del PP a banda, o Rodríguez Zapatero té les mans lligades o és més fals que un duro sevillà. Cap de les dues opcions el deixa en gaire bon lloc. El Parlament català va aprovar un estatut que satisfeia tots els representats parlamentaris tret dels del PP, com era d'esperar. I quan es diu tots, s'hi inclou el PSC, la marca del PSOE a Catalunya. Què va passar al tràmit a les Corts de Madrid perquè hi clavés el cop de tisora que hi va clavar? On és la promesa de respectar fil per randa el que votés el Parlament? Repeteixo: o se'ns va voler rifar per tal d'obtenir vots o té les mans lligades i no mana tant com ens vol fer creure. Sigui quina sigui la causa, ha fet un trist paperot; al final se li ha vist el llautó.

I abordem la qüestió de la diversitat. En teoria, el PSOE té una estructura federal, segons la qual cada delegació territorial té autonomia de decisió en temes que només l'afecten a ella. Em sobta, doncs, que a Navarra el PSN no tingui prou autonomia per decidir si arriba a un acord amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida, i hagi de facilitar que UPN (la marca del PP en aquella comunitat foral) pugui governar amb la seva abstenció. La raó que es dóna des de l'executiva federal sembla del tot peremptòria. S'afirma que és per donar estabilitat al govern navarrès. Ja m'explicaran quina estabilitat té un govern que es veu obligat a governar en minoria. O és que potser hi ha alguna altra estratègia oculta? D'altra banda, que un govern tingui el suport de tres formacions polítiques no és cap símptoma d'inestabilitat, més aviat és signe de maduresa política. Prenent aquesta decisió, la direcció del PSOE ha demostrat que li falta tremp polític; ha cedit a les insidioses pressions del PP, que últimament s'ha dedicat a intentar a qualsevol preu que el PSOE es vegi empantanegat. Sembla prou clar que el PSOE ha pensat més en clau d'eleccions a Corts que no pas a llarg termini; i amb això la seva direcció ha demostrat ser molt curta de vista, no ha pensat més enllà d'uns quants mesos quan, en política, els projectes d'èxit sempre són a molt llarg termini.

Què passarà ara a Navarra? El panorama queda obert. Per una banda, el que sí que sembla segur és que UPN continuarà amb el govern foral. Després el ventall de possibilitats s'obre, perquè UPN només ha aconseguit 22 dels 50 escons del Parlament foral. Una possibilitat és que el govern es vegi forçat a negociar totes i cada una de les seves iniciatives. L'altra és que, un cop assegurat que no caldrà reiniciar el procés electoral per esgotament de possibilitats d'elecció de president del govern, algú de l'oposició plantegi una moció de censura; possibilitat aquesta que es pot donar en qualsevol moment de la pròxima legislatura. Quant a la crisi que s'ha obert a l'interior del PSN, ja són diverses les veus que s'han aixecat demanant, fins i tot exigint, dimissions o un congrés extraordinari per dirimir les diferències entre les seves files. A més d'un no li ha fet gaire gràcia que una decisió que els incumbeix molt de prop hagi estat presa des de Madrid. Vejam què passa…

No voldria acabar sense parlar, ni que sigui de passada i encara que ja faci uns quants dies que va passar, de la dimissió de Josep Piqué. Tot i que no combrego amb les seves idees, considero que la seva marxa ha estat una pèrdua. Dels polítics significatius del PP, Josep Piqué era un dels poquíssims que conservaven una certa capacitat de diàleg. Si ell, juntament amb altres, representava la dreta democràtica i moderna, la caterva d'Acebes, Zaplana, Rajoy, Aznar i els seus seguidors no són altra cosa que la dreta cavernària i retrògrada que tant de mal ha fet a Espanya. Al successor de Piqué, Daniel Sirera, li ha faltat temps per demostrar com és de fidel als dictats d'Acebes i s'ha afanyat a començar a mossegar així que ha arribat al capdamunt. O potser ja ho feia abans i Josep Piqué ha estat víctima de les seves dentellades? Chi lo sa…

«No encenguis l'espelma si es fonen els ploms…

2007-07-25T13:33:00.000+02:00

…Tenim lluna plena i uns bons finestrons. Que dolça és la lluna quan parles d'amor, i és tan oportuna la mitja foscor!» Així començava una cançó de Núria Feliu. El 23 de juliol a Barcelona se li van fondre els ploms. I de quina manera! La ciutat va ser víctima d'una apagada que va afectar més de 350.000 abonats durant més de 12 hores. Diuen els responsables de les companyies encarregades de fer-nos arribar l'electricitat —Red Eléctrica Española (REE), que s'ocupa del transport de l'alta tensió, i Fecsa-Endesa, encarregada de la distribució de l'electricitat al consumidor final— que tot va ser causat per la caiguda a Collblanc d'un cable que duia 110 kV i que això va fer que comencessin a saltar estacions transformadores de manera semblant a com cauen les fitxes de dòmino; una reacció en cadena, vaja.

Com també va ser en cadena la reacció de la ciutadania que ja n'està farta i tipa de tant tall de corrent. Aquesta ha estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got. Fins ara, els usuaris del “servei” havíem anat aguantant estoicament totes i cada una de les deficiències. Però arriba un moment que tant va el càntir a la font que al final es trenca; i amb aquest incident la corretja de la paciència no ha resistit la tensió.

Aquesta ha estat la primera vegada que sóc testimoni, i hi participo, d'una cassolada en protesta per un mal servei prestat per una companyia privada. Però l'ocasió s'ho mereix. Les companyies elèctriques, com les de subministrament de gas, d'aigua o de telecomunicacions, estan en una situació peculiar: són serveis públics gestionats per interessos privats. I quan això passa l'Administració hi té un paper a jugar. Quin? Vetllar que els interessos de la col·lectivitat no es vegin perjudicats per la gestió d'uns pocs.

Quan poc després de tres quarts d'onze del matí, en posar el peu al vestíbul de casa, vaig veure que s'apagaven els llums, el meu sentiment de desesperació i impotència va arribar a cotes mai abans igualades. Després de molts patiments i setmanes d'entrebancs, tenia el temps just (i potser me'n sobrava una mica) d'enviar per correu electrònic una feina de la qual en depenia una altra de molta envergadura. El tall en el subministrament em va deixar del tot fora de joc. Semblarà que un retard de 24 hores no és gaire. Però en el ram en què treballo, si hi ha res que valgui diners és, precisament, el temps; és el gran enemic a batre.

En el meu cas el perjudici va ser un retard de tot un dia. En altres, els danys van ser materials: fruites malmeses, congelats que perden la cadena del fred, peix fresc que es podreix… Un tercer grup de perjudicats van ser els comerciants, que no van poder atendre els clients perquè l'electricitat és indispensable per mantenir en funcionament les caixes registradores, els datàfons de pagament amb targeta, els ordinadors, els fax, etcètera.

Els centres sanitaris mereixen un capítol a part. Els dos grans hospitals de referència de la ciutat, l'Hospital Clínic i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van quedar a les fosques. El resultat van ser centenars de procediments mèdics no urgents ajornats, a més de les incomoditats que van haver de patir els malalts interns. D'altra banda, atès que no funcionava cap aparell, els serveis d'urgències mèdiques van haver de derivar totes les assitències que harien correspost a aquests hospitals als altres que sí que funcionaven. Això es va traduir en el col·lapse dels serveis d'urgències dels hospitals receptors.

Sobta que al segle XXI encara es puguin donar situacions d'aquesta mena en un país que es vol del primer món. La cosa ve de lluny. Ja és ben conegut el dèficit entre les aportacions que Catalunya fa a l'Estat espanyol i les inversions que en rep. Es veu que aquesta mentalitat expremedora també impregna la societat civil. La Cambra de Comerç de Barcelona, el mateix dia de l'apagada, va fer públic un informe en què es demostra que els catalans paguem el 25% de la factura elèctrica de tot l'Estat i les elèctriques només inverteixen un 15% en manteniment de la xarxa de distribució a Catalunya. Amb aquestes xifres, no és d'estranyar que la nostra xarxa elèctrica s'hagi degradat fins al punt que es troba en un estat més que llastimós i que les apagades de diversa magnitud es produeixin un any sí i l'altre també.

Ja fa uns anys, el Nadal del 2001, durant una estada de José María Aznar a l'estació d'esquí de Baqueira, tota la Vall d'Aran es va quedar a les fosques per una fallada de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Aquell incident va arrencar de Fecsa-Endesa la promesa d'inversions a Catalunya per tal de posar al dia el servei de distribució. Fa temps que es va esgotar el termini que els seus responsables es van imposar i encara falten diverses obres. A què esperen per acabar-les? Caldrà que un milió de persones es tornin a quedar sense fluïd elèctric? Quants increments de tarifes ens caldrà suportar fins que el servei atenyi els nivells exigibles en un país desenvolupat?

En un altre ordre de coses, si una cosa ens ha unit és el sentiment d'indefensió i abandonament. Les trucades al número d'informació d'avaries de la companyia deixaven un regust amarg de decepció barrejada amb indignació. No només costava Déu i ajuda que atenguessin la trucada (jo necessitava una mitjana de 10 minuts) sinó que, a més, quan ho feien era per dir que no sabien res, per etzibar que se'ls parlés en castellà perquè no entenien el que se'ls deia o, quan la indignació empenyia l'usuari a fer-los partíceps de la seva frustració, per indicar-li que les reclamacions s'havien de presentar en un altre número, acompanyant-ho tot d'un to paternalista gens escaient amb la situació. Servei modèlic com n'hi ha pocs, sí; sobretot tenint en compte que el número en qüestió no és gratuït.

Les autoritats, amb l'alcalde Hereu al capdavant, han donat el gran cop de puny a la taula. Uns i altres diuen que obriran expedients informatius. De cara a la galeria, el gest és encomiable; però què en treurem tots els perjudicats de saber que l'avaria va ser causada per tal o qual peça que es va fer malbé? El que l'usuari vol és que el servei es presti en condicions, que es faci el manteniment necessari per tal que les conseqüències de les avaries, que de per sí són imprevisibles, siguin les mínimes. I perquè això passi, les administrcions amb competències al ram han de vetllar perquè les companyies inverteixin en el manteniment i la modernització de les seves xarxes. La Generalitat de Catalunya té competències en el sector energètic. Doncs bé, què ha fet al respecte? Quin ha estat el seguiment de les inversions promeses ara fa sis anys? Quines sancions s'aplicaran ara? Seran prou contundents perquè les companyies elèctriques s'ho pensin dues vegades abans de deixar la xarxa abandonada a la seva sort? I els perjudicats podran rescabalar-se de les pèrdues sofertes o s'hauran d'aconformar amb el que les asseguradores de les companyies tinguin a bé pagar-los?

Tornant a la canço de Núria Feliu, no cal que caiguem en la deseperació. Si d'aquest majúscul terrabastall en traiem res de bo és un possible repunt de la taxa de natalitat. D'aquí a nou mesos caldrà vigilar de molt a prop les unitats de maternitat i neonatologia dels diferents centres sanitaris. Potser encara haurem d'erigir un monument a les elèctriques en agraïment per la seva contribució a assegurar les pensions dels que ara treballem.

En quin segle som?

2007-07-21T11:41:00.000+02:00

Ara mateix sóc presa de l'estupefacció. Recordo que quan era nen i a Espanya no hi havia democràcia era molt probable que se segrestés un diari o una publicació periòdica perquè els seus continguts no eren grats a algun capitost del règim. Això és habitual en totes les dictadures i autocràcies. Però és normal en un país que ja fa 30 anys que viu en democràcia?

En el nostre entorn més immediat hi ha altres països, la tradició democràtica dels quals és més dilatada i sòlida, que ens haurien de ser un model on emmirallar-nos. A la Gran Bretanya, per exemple, un Estat que, tret del petit parèntesi del protectorat, sempre ha estat una monarquia parlamentària, fa més de 150 anys que els membres de la reialesa són objecte de les caricatures i els acudits més càustics i demolidors, i no per això se segresten diaris. A la veïna França el setmanari Le Canard enchainé ja fa temps que deixa anar tota la seva mala bava contra el president de la República.

Per què a l'Estat espanyol no pot ser així? Per què encara hi ha qui s'obstina a fer cert aquell eslògan inventat durant la dictadura, segons el qual «Spain is different» (però només en defectes)? Per què un jutge, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, ordena el segrest d'una publicació satírica al·legant que la seva portada és una injúria per a la Corona? A parer de qui escriu no hi ha res que ho justifiqui. La imatge pot ser de mal gust (de fet, ho és) però, una injúria?

Algú ha dit que la línia que separa la sàtira de la difamació és molt fina, gairebé imperceptible. Però s'ha de tenir en compte que el context en què es diuen les coses també ajuda a situar-les correctament. I en el cas que ens ocupa ens trobem que l'acudit s'ha publicat en una revista satírica que té per funció arrencar, si més no, un somriure dels seus lectors alhora que fa una valoració crítica de l'actualitat.

El jutge Del Olmo i el Fiscal General de l'Estat s'han extralimitat en l'exercici de les seves funcions per excés de zel. Tota persona pública és susceptible de burla i befa. Després, si se sospita que el seu honor ha estat víctima d'injúries, ja hi ha mecanismes que permeten interposar una querella per difamació. Així ha passat abans amb Arnaldo Otegui, a qui se li va imposar la pena de presó per haver insultat el Rei dient que és el “cap de tots els torturadors”.

Si hi ha sospita que, segons l'article 490.3 del Codi Penal, el setmanari ha incorregut en el delicte d'injúries contra la Corona, és correcte interposar una querella. Però, calia ordenar el segrest del setmanari? Era convenient?

En primer lloc, la imatge de la policia furgant en tots els quioscs a la recerca dels exemplars de la revista és un anacronisme caduc que ens retreu a un temps que tots, o la immensa majoria, voldríem que romangués ben lluny en el passat. En segon lloc, ningú n'ha parlat, però el cost econòmic de l'operació ordenada per sa Senyoria perjudica l'acció de la policia en altres camps on la seva actuació és més necessària. I finalment, el resultat aconseguit ha estat invers al cercat. No només no s'ha silenciat el fet, sinó que encara se li ha donat més publicitat, amb perjudici per a la Casa del Rei, sobre la qual pesa la sospita d'haver estat la instigadora del segrest; i això, en un país dividit gairebé a parts iguals entre republicans i monàrquics, no és cap bicoca.

Hi ha, però, un altre aspecte que no s'ha tingut en compte. Si les persones caricaturitzades no fossin les persones caricaturitzades, també hauríem assistit al segrest? Em sembla molt que no. Aleshores, què passa amb la clara obscenitat de l'acudit? El fiscal qualifica la portada de «grollera, pornogràfica i escatològica». En major o menor grau, té raó. Però per aquest mateix motiu s'hauria d'ordenar el segrest de moltes altres publicacions, i jo no veig la policia que ho faci.

No sóc partidari que la pornografia estigui exposada a la vista de tothom, però tampoc ho sóc que les autoritats suplantin el lliure albir dels ciutadans i decideixin per ells què és correcte i què no. Al cap i a la fi, les persones no som tan ignorants com ens volen fer creure.

Les bicicletes… són (només) per a l'estiu?

2007-07-12T18:51:00.000+02:00

Des de sempre, quan hi havia problemes de trànsit, a Barcelona, vianants i ciclistes acostumàvem a ser al mateix bàndol. Últimament, les coses estan canviant. L'Ajuntament de la ciutat, seguint una política destinada a descongestionar el trànsit i reduir els nivells de pol·lució que, crec, és molt encertada, promou l'ús de la bicicleta per circular per la ciutat.

Com a mitjà de transport per a desplaçaments curts —la majoria dels que es fan a la ciutat—, la bicicleta és excel·lent. Redueix la contaminació sonora, no emet gasos d'efecte hivernacle ni partícules de diàmetre inferior als 10 µm i contribueix de manera més que provada a millorar la salut de qui la fa servir. Fins aquí, estic d'acord amb l'Ajuntament de la meva ciutat.

Hi ha, però, un aspecte que comença a ser problemàtic i està aconseguint que els dos grups tradicionalment aliats s'enfrontin cada vegada més. Com que per conduir una bicicleta no fa falta passar cap examen, això s'ha convertit una mica en un campi qui pugui. A ran del boom que la bicicleta ha experimentat a Barcelona cada vegada són més els ciclistes incívics que no respecten les normes de circulació.

Les ordenances municipals en vigor permeten que els ciclistes condueixin els seus vehicles per damunt de la vorera o en zones destinades només a vianants, sempre i quan no circulin massa depressa ni a frec de les portes dels edificis. Tanmateix, quan la vorera no tingui una amplada superior als 3 m o sigui impossible circular en línia recta un mínim de 5 m, el ciclista ha de posar peu a terra, empènyer el vehicle i comportar-se com un vianant més.

Malauradament, els darrers temps proliferen els ciclistes que no fan cas de totes aquestes normes i es prenen la ciutat com si fos xauxa. El resultat és que el vianant ja no se sent segur ni a la vorera. Cada cop és més feqüent veure un ciclista circulant a frec de les portalades, per damunt d'una vorera estreta o en una zona congestionada de vianants. Fins he arribat a veure'ls circulant en sentit contrari al del carrer, tant per la calçada com per la vorera. D'això a casa meva en diem incivisme, quan no imprudència o insensatesa.

Per la seva banda, els ciclistes es queixen que els vianants tampoc respecten els carrils reservats per a ells. Mireu, sí que és cert que és molt habitual veure persones que estan aturades al damunt d'un carril bici; però, per què quan es va senyalitzar el carril no es va fer de manera que quedés ben segregat de la resta d'usuaris? Fins hi ha llocs en què el carril bici passa a frec de la marquesina d'una parada d'autobús. Això sol ser a l'avinguda Diagonal, per on hi circulen moltes línies d'autobús, amb la consegüent aglomeració a les parades. Què ha de fer un usuari del bus quan l'espai de la marquesina està ple de gom a gom? S'hi ha d'entaforar més? S'ha de quedar allunyat de la parada? No ho posen fàcil, la veritat.

Arribat en aquest punt, sense voler excusar ningú ni amagar la responsabilitat de tothom, s'imposa la idea que l'Ajuntament no ha sapigut preveure el creixement que tindria l'ús de la bicicleta a la ciutat comtal. És encomiable l'esforç que ha fet per promoure'l. Però es penós que no hagi dotat la ciutat de les mesures necessàries per prevenir els problemes de convivència de vianants i ciclistes. Una llàstima.

Quan s'acosten eleccions…

2007-07-10T00:08:00.000+02:00

Us heu adonat de com arriba a ser de febril l’activitat a les obres públiques quan s’acosten eleccions? Les empreses que les executen van volades, no tenen temps per fer res més. Els ajuntaments les pressionen perquè la plaça de torn estigui acabada a temps, el govern autònom els va al darrere perquè aquella carretera tant de temps reivindicada s’inauguri abans dels comicis i el govern central mira que els mesos abans d’acudir a les urnes les grans infraestructures estiguin plenes de grues i maquinària treballant-hi…

A mi, tota aquesta activitat frenètica concentrada en només uns mesos se’m fa una mica sospitosa. Què passava durant els tres anys i mig d’abans que impedís l’execució d’aquelles obres? Quines circumstàncies s’han donat de sobte perquè el procediment s’agilitzés com per art d’encanteri? Per què ara, de cop i volta, tot són presses i correcuites? De veritat, em fa tuf de socarrim.

De fet, em pregunto si l’Administració pública és això, pública, o és, només, una manera que tenen els polítics professionals —no els vocacionals que, tot hi ser-ne pocs, encara en queden— per fer-se propaganda pagant l’Administració, és a dir, el ciutadà. Que no se m'interpreti malament. No estic en contra del joc democràtic; ans al contrari. El que vinc a dir és si els polítics no han acabat pervertint l’exercici de la democràcia en benefici propi i han transformat un dret inalienable de les persones —i alhora una obligació inexcusable com a ciutadans— en una manera de perpetuar-se en el poder per treure’n el màxim profit.

De tots és coneguda la sensació de desencís que ennuvola el panorama polític. Uns que diuen que tal o qual és un aprofitat perquè «guaita com li van de bé les coses, a ell que abans era un pelacanyes»; i altres, potser els més perillosos, que afirmen que «els polítics, tots plegats, una colla de lladres», instil·len l’ombra del dubte no gens raonable. Tota la vida hi ha hagut gent honrada i gent deshonesta. Contra això no hi ha antídot. Per tant, haurem de disposar els mitjans perquè aquesta deshonestedat se sotmeti a control; i quin millor control que un procés electoral en què algú que hagi provat una mala gestió de la cosa pública sigui rellevat al cap d’un temps?

Un fet que, certament, es dóna és la profusió d’autobombo dels ajuntaments i les administracions que tenen un cert color polític. Jo ho he viscut en primera línia, i per dos cops. El primer cas es va donar durant la meva residència a Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental. Aquest municipi, durant les primeres legislatures de la democràcia estava governat per Convergència i Unió. Després de moltes anades i vingudes per desavinences internes a la coalició de govern, a més d’algun tripijoc d’honestedat dubtosa, les urnes van parlar, va canviar de color polític i va passar a ser governat pel PSC. Si abans de l’alternança la gestió del municipi era opaca i tèrbola, ara és excessivament transparent. Cada més els seus residents disposen, encartat dins d’una publicació mensual i escampat per tots els establiments comercials de la vila, d’un quadern imprès sobre paper setinat i a quatre tintes anomenat L’Ajuntament informa que, senzillament, és una eina propagandística de l’equip de govern municipal amb càrrec a l’erari públic.

Personalment, aprecio l’alcaldessa i n’elogio la proximitat que mostra envers els ciutadans, però se’m fa difícil creure que pugui ser a tot arreu i, a més, dur a terme les tasques de govern inherents a una població que supera d’escreix els 15.000 habitants reals. La senyora surt a totes les fotografies dels actes que es fan al municipi; gairebé sembla que tingui ubiqüitat divina. I pel que fa a la resta de continguts, de la seva lectura se’n desprèn que els edils fan una tasca magnífica totalment exempta d’errors. Home, el balanç és positiu, sí, però hauran d’admetre que, de tant en tant, també la vessen.

Un altre cas en què també hi ha hagut alternança de partits i un increment substancial de l’autobombo és la mateixa Generalitat de Catalunya. Mentre va estar en mans de CiU, la publicitat institucional en format paper que es rebia a casa era més aviat escassa, per no dir nul·la. Els partits de l’oposició criticaven aferrissadament les campanyes publicitàries institucionals endegades per televisió, ràdio i premsa escrita. Ara, que el govern està en mans de l’Entesa (abans el Tripartit), no només es mantenen les campanyes institucionals als mitjans de comunicació de masses, sinó que, a més, rebem a casa i per via postal, un magnífic opuscle en què se’ns informa de les moltes coses que fa el Govern.

Mireu, costa molt poc imaginar que no només no s’ha reduït la despesa de promoció, sinó que s’ha incrementat considerablement. Perquè l’enviament d’aquest opuscle costa diners, editar-lo costa diners, imprimir-lo costa diners i el paper, tot i ser reciclat, costa diners i aigua, amb el subsegüent perjudici al subministrament d’aigua de boca en un país que no es caracteritza, precisament, per gaudir d’unes reserves hídriques gaire abundants. I, ironies de la vida, un dels membres de la coalició de govern és un partit “ecosocialista”. Té nassos la cosa…

Però per l’altra banda de l’espectre polític, tampoc se salven gaire de la crema, no us penseu. Tradicionalment, els municipis petits i mitjans en mans de coalicions de caire dretanós han estat administrats com si es tractés de la finca particular —tal era el cas de Palau-solità i Plegamans, que va ser objecte d’un veritable desori en la redacció dels plans d’urbanisme—, mentre que, durant més de vint-i-sis anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya era acusat de poca transparència. I no parlem de les “simpaties” que cert partit d’àmbit estatal desperta a casa nostra. Per tant, aquesta opció política dretanosa tampoc mereix tota la meva confiança.

I arribats en aquest punt, què faig? M’abstinc o, tapant-me el nas, trio una o altra opció de les diverses i variades que se’m presenten i la considero un mal menor? Si m’abstinc estic renunciant al dret de demanar comptes als polítics per la tasca desenvolupada perquè, en no votar, em desentenc de la cosa pública. Qualsevol crítica que emeti no té cap mena de valor moral. D’altra banda, si voto i trio una opció que em desagrada i aquella opció surt guanyadora, amb quina autoritat puc criticar-la?

També podria emetre el que s’anomena un vot de càstig. En aquest cas, hauria de triar una opció totalment espúria per tal de dificultar l’atribució d’escons als partits grans o consolidats. Però això té un risc: imagineu-vos que un gran nombre de vots van a parar a un partit extremista. Aquesta situació ja s’ha donat abans a Europa. L’any 1933, a Alemanya, les eleccions van donar una majoria aclaparadora al partit Nacional Socialista de Hitler. Per què? Per dues raons: d’una banda, l’elevada abstenció va reduir el nombre de vots vàlids i, per l’altra, el descontentament per la situació econòmica del país va afavorir un fort vot de càstig que va anar a parar al partit nazi. Així, un percentatge molt petit de la població va decidir el destí de tot un continent.

Però hi ha altres possibilitats que cap polític us esmentarà: el vot nul i el vot en blanc. Del vot nul, ben poca cosa hi ha a dir; és nul i, per tant, no entra en el còmput de vots per a la concessió d’escons. Però el vot en blanc sí que s’hi inclou. Però, tot i que intervé en l’adjudicació d’escons, el sentit del vot en blanc està distorsionat pel mateix procés electoral tal i com està establert, ja que intervé en la determinació de percentatges de vot però no en el repartiment d’escons. Per tant, els polítics, quan s’asseuen a l’hemicicle o a la sala de plens, no són conscients de fins a quin punt s’estan distanciant de la societat perquè no veuen cap escó que hagi quedat vacant.

Potser caldria, doncs, modificar les lleis per tal que els vots en blanc obtinguessin representació amb escons buits. Probablement els polítics s’endurien la desagradable sorpresa d’haver de parlar davant d’un hemicicle buit. Mentre això no passi, haurem d’anar capejant el temporal com podrem. Jo no m’abstindré, perquè si vull tenir el dret de criticar haig de complir amb el deure de participar, però encara no tinc decidit a qui li donaré el meu vot; això sí, que no es pensin que per haver-me posat més bancs a la plaça ja em tenen content.

La culpa és molt lletja

2007-07-04T19:35:00.000+02:00

Ja ho diu la dita: «La culpa és una bèstia molt lletja i fosca que ningú vol». I això és el que ha passat amb les obres de l'AVE a l'Hospitalet de Llobregat.

Sembla ser —només sembla, perquè encara ningú n'ha tret l'aigua clara— que la broca que perfora el túnel de l'AVE entre l'Hospitalet i la Torrassa ha estat desviada per un substrat rocós que es desconeixia. Això ha fet que, “accidentalment”, rebés el túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Igualada i Manresa. Com és natural, Ferrocarrils de la Generalitat considera que Adif, l'organisme que administra les infraestructures ferroviàries espanyoles, és responsable dels desperfectes. Al seu torn, Adif se'n renta les mans i diu que la culpa és de les empreses adjudicatàries de l'execució de l'obra… El que deia, la culpa pes una bèstia molt lletja i molt fosca.

Però anem una mica més enllà. Aquest incident fa que em plantegi unes quantes preguntes: Quins estudis geològics s'han fet abans de perforar? Cada quants metres es fan cates de terreny per conèixer la realitat que més endavant es trobaran les màquines? Quin és l'estat d'actualització de la informació referent a les infraestructures que existien prèviament? I així, unes quantes més; tot i que penso que aquestes són les més significatives.

A més, començo a sospitar que les presses per fer que el tren d'alta velocitat arribi a Sants abans de final d'any han incidit directament en la qualitat dels treballs previs a l'execució de les obres. Ara mateix, després d'aquest incident que gairebé amb tota seguretat obligarà a fer un replantejament del projecte de perforació del túnel, tinc seriosos dubtes que es compleixin els terminis fixats pel Ministeri de Foment. I, sincerament, en benefici de la qualitat de l'obra, preferiria que es tornessin a endarrerir; una mica més ja no ve d'aquí…

Però tornem a l'incident amb el Ferrocarrils de la Generalitat. Amb aquesta ja he perdut el compte de les pífies i els incidents que acumula la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona (vies sobre substrats calcaris inestables, túnels massa estrets per a un tren d'alta velocitat, trasbalsos al servei de rodalies…). Serà, potser, que en aquest país no sabem fer bé les coses a la primera, que sempre haurem d'anar desfent nyaps?

Ja tenim l'alta velocitat a Barcelona i ara volem que arribi fins a la frontera amb França passant per la magnífica estació intermodal de la Sagrera. Com que hem volgut que Sants sigui la primera estació a Barcelona, és evident que caldrà travessar tota la ciutat pel centre fins a arribar a la Sagrera. Però, com ho fem això. Caldrà que l'impacte sigui el mínim possible, oi?

Ara ve quan la maten. Resulta que, clar, l'AVE circula per vies d'ample europeu i, per tant, no pot circular per les vies que ja existeixen a la ciutat. Caldrà fer-li unes vies noves per a ell tot solet. I per on les podem fer passar? Cap problema, ja tenim la solució! Perforem un túnel nou pel carrer de Provença fins a la Diagonal, allà fem que baixi fins al carrer de Mallorca i a partir d'aquí tirem pel dret fins a arribar a la Sagrera.

A primer cop d'ull, la idea no és gens dolenta. Però si mirem amb deteniment els edificis que voregen els carrers esmentats no trigarem gaire a tenir els cabells de punta. S'ha parlat molt de la Sagrada Família i el risc d'esfondrament que comporta un túnel a pocs centímetres de la vertical dels fonaments de la façana de la Glòria. Però hi ha més edificis de gran valor arquitectònic que també queden afectats per aquest túnel. Un exemple és la Pedrera, a la confluència del carrer de Provença amb el passeig de Gràcia, potser l'edifici més emblemàtic de Gaudí a Barcelona després de la Sagrada Família. Els posarem en situació de risc?

Entenc que es vulgui pal·liar el retard acumulat en l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona i que la via més ràpida i econòmica és que entri per l'estació de Sants. Però, cal tanta pressa? Diuen que les presses són molt males conselleres. Si hem esperat tants anys ja no ens vindrà d'una mica més; i valdria la pena assegurar-nos que fem bé les coses.

D'atra banda, si es vol que l'estació principal de l'AVE a Barcelona sigui a la Sagrera, si s'ha desestimat la construcció d'un baixador a l'alçada del Passeig de Gràcia i sabent que a la ciutat hi ha altres carrers de més amplada que els que s'han triat, per què no es perfora el túnel corresponent per allà. Em refereixo al Carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana. Costa molt poc d'entendre que la força que exerceixen els fonaments no segueix només la vertical, sinó que s'escampa en totes direccions. Si el carrer és de 20 m d'amplada, qualsevol perforació que s'hi faci sempre estarà més a prop de l'àrea d'influència dels fonaments dels edificis que no pas si el carrer triat té una amplada igual o superior als 40 m, que és el cas de l'avinguda de Roma, el carrer d'Aragó i l'avinguda Meridiana.

No sóc jo el més indicat per dir per on ha de passar aquest nou túnel. Tanmateix, sí que em preocupa la possibilitat que, per interessos electoralistes —per desgràcia, els polítics del nostre país no miren més enllà de les urnes—, una obra de tanta importància no es faci prou bé; que d'això ja en tenim massa experiència, a casa nostra.

Quan ses il·lustríssimes fan política des de la trona

2007-07-03T21:54:00.000+02:00

El maig passat, concretament el dia 8, vaig llegir a El Periódico de Catalunya una notícia que, encara que perduda en el paperam del diari, és mereixedora de tota la meva atenció; i penso que potser també la de qui llegeixi aquest escrit. La notícia en qüestió fa referència a unes declaracions de l'arquebisbe de Pamplona, monsenyor FernandoSebastián.

Sobta que algú que als anys de la transició espanyola es va posar del costat del cardenal Vicente Enrique i Tarancón, conegut pel seu tarannà progressista i moderat, ara hagi donat un cop de timó que el faci emprendre un rumb tan divergent del que havia estat aleshores. Les declaracions del prelat no deixen indiferent; si més no, són sorprenents i obliguen a reflexionar una mica sobre la postura que els bisbes espanyols estan adoptant en matèria política i social.

No parlarem ara de la polèmica de la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid, que, tot i tenir repercusions socials, és un assumpte que té a veure més amb un enfrontament intern entre la cúria i els seus feligresos de base que no pas altra cosa. Del que es tracta aquí és de veure com pensen els dirigents de la encara poderosa, tot i que no tant com abans, Església Catòlica.

De bell antuvi, espanta veure que algú que és tingut com a pastor d'ànimes, que s'hauria de caracteritzar per la seva moderació i equilibri, que no s'han de confondre amb feblesa ni oportunisme, pugui prendre una opció de pensament polític tan radical i de conseqüències tan funestes per a la vida democràtica d'aquest país. M'explico. Monsenyor Sebastián va aconsellar als catòlics que votin partits d'extrema dreta: Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política i Falange Española y de las JONS.

Els tres primers, ho reconec, em resulten desconeguts; però davant de l'últim no puc sentir altra cosa que una esgarrifança que em recorre tota l'espinada. Els que ja tenim una edat no tindrem gaires dificultats a recordar el règim dictatorial del general Franco i tots els horrors que el van acompanyar. Aquella dictadura s'emparava darrere del que s'anomenava Movimiento Nacional —refós dels requetès carlistes i la Falange de José Antonio Primo de Rivera fusionada amb les (Juventudes Obreras Nacional Sindicalistas)— i una connivència clara amb la jerarquia eclesiàstica. El resultat va ser una cosa tan nefasta com el nacional catolicisme, que durant quaranta anys va ofegar les consciències i la llibertat de les persones.

Sóc del parer que un cristià sincer ho és des que es lleva fins que se'n va a dormir i set dies a la setmana; per això, la seva fe i la seva moral han d'impregnar tot allò que faci i ha de buscar la promoció d'uns principis que, ben entesos, són causa de progrés per a les persones. En conseqüència, a l'hora de participar en uns comicis, ell, com a individu, té l'obligació moral de triar l'opció que més s'acosti als principis expressats en els evangelis.

Ara bé, una cosa és l'elecció personal —que és això: personal— i una altra de molt diferent és voler influir en els altres perquè facin el que se'ls indica. I això és el que ha fet Monsenyor Sebastián. Parlant des de la seva posició d'autoritat dins de l'església, i embolcallant les seves declaracions d'un caire social, s'ha atrevit a indicar el sentit que hauria de tenir el vot d'un catòlic.

A més, en una clara intrussió en el terreny de la política, va opinar sobre afers que atenyen la Generalitat i els pactes que han possibilitat el govern tripartit a Catalunya per dimonitzar-lo i queixar-se que l'església quedi fora perquè està «injustament inclosa» en la dreta franquista. La cintura que es necessita per fer aquesta finta és de miracle. D'una banda recomana que es votin partits de clar contingut franquista i per l'altra es queixa que se l'inclogui en el franquisme… Amb quin pa es menja?

Segueix amb les perles. Es lamenta que no es reconegui la «contribució històrica» de l'Església Catòlica a l'«adveniment de la democràcia». Aquella església sí; aquella església, seguint els principis del Concili Vaticà II, va ajudar a consolidar la democràcia i la va afavorir promovent als anys seixanta i setanta els moviments de base que van ser el germen de la marea democràtica que es va desfermar amb la mort del dictador. Ara que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana és menys apostòlica i més romana que mai, ara que gairebé ha buidat de contingut la reforma que va endegar aquell concili, que els seus plantejaments són gairebé tridentins i la cara que se li endevina, encara que amagada sota d'una munió de vels d'amabilitat, és la ganyota mal dissimulada amb un somriure del monstre sanguinari, disposat a fer qualsevol cosa per tal de fer callar la veu dels qui gosen pensar de manera independent, aquesta església té ben poc a veure amb aquella.

Una última guinda: Monsenyor Sebastián es lamenta també del fet que els partits vulguin «excloure» el PP de l'alternança de poder. No serà justament el contrari? No serà que és el PP, amb la batussa constant i el mullader pel mullader, qui s'està tancant portes? A qui li és possible entendre's amb algú que prediu catàstrofes i veu conspiracions per tot arreu? Quin crèdit mereix un partit que, entre altres coses, fa possible que una comunitat autònoma que està sota el seu govern hagi rebut una severa amonestació del Parlament Europeu per especulació urbanística i danys irreparables a l'ecosistema? Les respostes queden per al lector i a ell toca jutjar si sa Il·lustríssima té raó.

Molt sibil·lí, Il·lustríssima; molt sibil·lí, però no cola. No cola perquè un pastor d'ànimes, en teoria, no s'ocupa d'altres afers que del benestar espiritual del seu ramat. Se'm respondrà que perquè hi hagi benestar espiritual hi ha d'haver un mínim de benestar material. Cert, no ho nego. En una ocasió, el mateix Jesús de Natzaret va procurar l'aliment per a unes 10.000 persones que havien anat a escoltar-lo (Mateu 14, 15-21, Marc 6, 35-44, Lluc 9, 12-17 i Joan 6, 4-13); amb la panxa buida, el cervell no és capaç de pensar amb claredat.

Però no és menys cert que en una altra ocasió, quan els fariseus el van posar davant la disjuntiva de dir si era lícit o no pagar impostos als romans, ell, prenent una moneda amb l'efígie del Cèsar, respongué dient que es donés «al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mateu 15, 21, Marc 12, 17 i Lluc 20, 25), marcant una clara línia divisòria entre els afers terrenals i els religiosos. I això, precisament, és el que per tradició històrica no ha fet mai la jerarquia catòlica.

No ho va fer en temps passats ni tampoc ho fa ara. És evident i natural que una persona que per feina i vocació està al corrent del que passa en el nostre món tingui un criteri propi sobre el que caldria fer. Fins i tot és lloable que aquesta persona doni consell quan se li demana, perquè qui ho fa li atorga una certa autoritat moral. Però d'aquí a fer servir la pròpia posició de prestigi, i aprofitar la tribuna que aquesta brinda, per difondre les pròpies opinions personals sobre assumptes en els quals no es tenen competències és, almenys, una irresponsabilitat, si no un abús d'autoritat i una clara intrusió en la tasca d'altri.

Que potser els polítics diuen als bisbes com han de dirigir les seves diòcesis? Que potser jo, míser llec com sóc en la matèria —i com jo, tants altres—, m'atreveixo a discutir com gestionen la salut espiritual de les ànimes que els han estat confiades? En justa correspondència, tampoc el clergat hauria de fer servir la trona per parlar d'assumptes que no són de la seva competència. Els eclesiàstics poden donar principis que regeixin la vida dels seus feligresos. Hi estan obligats, de fet. Però d'aquí a dirigir les seves vides hi ha una barrera que més val que no traspassin si no volen caure en el parany de la dominació.

Llàstima, semblava que, per fi, l’evangeli s’havia emparat de l’Església Catòlica; es veu que no. Per aquest camí no calien alforges.

Nacionalismes en conflicte

2007-07-02T00:23:00.000+02:00

Enguany que recordem els 300 anys de la batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707, en plena Guerra de Successió), en què les tropes filipistes van derrotar les forces austriacistes i van començar la invasió de l’antic Regne de València, s’imposa una mica de reflexió sobre un tema que alguns anomenen problema i d’altres qüestió: la concepció de l’Estat espanyol. Ja fa temps que hi rumio i, com més hi penso, més convençut n’estic. El que avui dia anomenem Espanya no és altra cosa que la perllongació en el temps del que fou la corona castellana amb l’afegit per conquesta militar de les terres de la Corona d’Aragó. Tot rau en respondre una única pregunta, senzilla i complexa alhora: Què són els Decrets de Nova Planta? I són decrets perquè no n’hi va haver un de sol, sinó quatre. Anem a pams.

D’entrada, i cenyint-nos estrictament a la lletra, cada un d’ells deroga els privilegis i deures dels súbdits residents al territori al qual es refereix i, prenent França com a model, imposa «por justo derecho de conquista» (sic) —almenys en el cas del que deroga els privilegis i les institucions del Principat de Catalunya— l’absolutisme i les lleis de Castella. Llegint entre línies i anant a l'esperit de la llei, no costa gaire veure que es reconeix el fet que no es parla d’Espanya, sinó de Castella, el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne d’Aragó i el Regne de Mallorca. Un cop aprovats els Decrets de Nova Planta i dissoltes les corts dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, les corts de Castella esdevenen les corts del regne, ara sí, d’Espanya.

Però anem una mica més enllà en el temps i reculem a l’edat mitjana, als temps en què es forgen els diversos regnes cristians de la península Ibèrica. Mentre la política exterior de la Corona d’Aragó, inicialment, anava encaminada a esdevenir una potència europea, ja des del seu mateix inici i de manera ininterrompuda, la corona de Castella desitjava restaurar la unitat que havia imperat a la península durant l’Imperi Romà, del qual es considerava hereva, amb tot el que això comporta.

La derrota a la Batalla de Muret (1213) va truncar les aspiracions europees de la Corona d’Aragó i va obligar el rei Jaume I a mirar en una altra direcció: els debilitats regnes musulmans del sud que, fins aleshores, havien gaudit d’una relativa tranquil·litat pel que fa a les seves relacions amb Aragó. El rei Jaume va ser prou intel·ligent i, un cop conquerits els regnes de Mallorca i València, els atorgà l’estatus de regnes independents, amb les seves lleis, els seus privilegis i les seves institucions, i amb l’emprempta característica del Principat de Catalunya, el pactisme.

Segons aquesta doctrina política, els poders del rei estaven limitats a favor de les corts i de la Generalitat, cosa que l’obligava a pactar tota una sèrie de contrapartides de privilegis cada vegada que volia obtenir fons per finançar les seves campanyes o despeses; en defintiva, el poder del rei no era omnímode. En el cas de la corona de Castella, el rei estava per damunt de la llei, ell era qui la dictava i qui l’aplicava. Exemple clar d’això és la controvèrsia que Ferran I d’Aragó, dit el d’Antequera —que fou el primer monarca de la casa castellana de Trastàmara que regnaria a la Corona d’Aragó—, va mantenir amb la Generalitat de Catalunya per la seva negativa a pagar els impostos que, per llei, li corresponia pagar; no entenia que un rei s’hagués de sotmetre a l’imperi de la llei perquè a Castella, el seu país d’origen, el rei estava exempt d’obligacions fiscals ja que ell era qui recaptava els impostos i no les Corts, a l'inrevés dels regnes d’Aragó, Mallorca i València i el Principat de Catalunya.

Pel que fa a l’estructura política, ja hem parlat de com el rei Jaume I d’Aragó va atorgar l’estatus de regnes sobirans als territoris conquerits. Vegem què feien els successius reis de Castella; senzillament, annexionaven els territoris a un únic regne, el de Castella. Recordem que la màxima aspiració castellana era restituir la unitat perduda amb la caiguda de l’Imperi Romà i que, encara que no ho explicités, la Corona d’Aragó era un destorb per aconseguir-ho. Exemple d’això són la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) i, més anteriorment, el prometatge (1137), i posterior matrimoni (1150), de Peronella d’Aragó amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, mitjançant el qual Ramir II protegia el seu regne de les ànsies expansionistes de Castella.

Avancem uns quants segles i situem-nos en temps de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics, la filla dels quals, Joana I d’Aragó i Castella, n’heretaria les respectives corones. No perdem de vista que tot i ser alhora reina d’Aragó i de Castella, Joana mai no va ser reina d’Espanya perquè els seus pares mai no van unificar els respectius regnes. Per tant, es mantenia l’estructura confederal de la Corona d’Aragó.

Els Habsburg van mantenir l’statu quo i mai van parlar d’ells mateixos com a reis d’Espanya. A tot estirar, parlaven de les espanyes. No oblidem però que, a causa de la colonització d’Amèrica, de la qual n’havien quedat exclosos els territoris de la Corona d’Aragó, i del despoblament que aquesta havia sofert a causa de la guerra civil i la pesta, Castella passà a prendre la supremacia en la política peninsular; per la qual cosa, el rei es traslladà al centre de la península i ben poques vegades es desplaçava als territoris de la perifèria i, quan ho feia, era per jurar-ne els respectius furs. És significatiu l’oblit sistemàtic dels blasons de la Corona d’Aragó en tots els edificis relacionats amb la corona, així com alguns intents fallits d’unificació engegats per polítics castellans com, per exemple, Gaspar de Guzmán, Comte-duc d’Olivares. Tot i això, finalment es respectaren els furs respectius atesa la tradició germànica dels Habsurg.

Amb la Guerra de Successió (1700-1714), a més de les causes austriacista i borbònica, s’enfrenten dues concepcions oposades de l’Estat. Una d’elles, avalada per l'arxiduc Carles d'Habsburg, que concebia el territori com una confederació de regnes i principats, amb els seus respectius furs, agrupats sota una mateixa corona, entroncava amb la tradició feudal, continuada per l'Imperi Austriac i cirstal·litzada en els nostres dies en les federacions i confederacions. L’altra, centralitzadora i unitària, apareguda com a conseqüència de l’absolutisme de Lluís XIV, l'avi de Felip d'Anjou, que suposava un trencament amb aquella tradició, ha donat lloc a Estat unitari actual.

No entrarem a considerar aquí si un model és millor que l'altre. No és aquesta la intenció d’aquest escrit. Tampoc la Història s’ha decantat decididament per un o altre. En el món actual, l’estructura federal, confederal o centralista d’un Estat no és determinant perquè prosperi o caigui en la decadència. Això té més a veure amb l’habilitat dels seus polítics i els condicionants de l’economia mundial.

Però tornem al tema que ens ocupa. Per seguir avançant cal que recapitulem les característiques de les corones aragonesa i castellana.

Pel que es refereix a la Corona d’Aragó, inicialment els seu interessos en política exterior s’estenien per Occitània i els avatars de la Història van obligar a canviar el punt de mira, cosa que seria causa de més d’un conflicte amb Castella. D’altra banda, l’ordenació jurídica dels diversos territoris és la d’una confederació d’Estats, cadascun d'ells amb els seus propis furs, sota una mateixa corona que, al seu torn, s'hi sotmetia jurant-los. Quant a Castella, sempre havia desitjat retornar a la unitat hispànica de l’Imperi Romà, del qual se sentia hereva. Referent a l’ordenació política, es tractava d’un regne unitari i centralitzat, sotmès a la sobirania del rei.

Si comparem l’estructura política, jurídica i administrativa de Castella amb la de l’Espanya moderna hi descobrirem forts paral·lelismes. Castella es considerava hereva de l’Imperi Romà i desitjava restarurar la unitat hispànica; l’Espanya moderna pren el seu nom de la província romana i el nacionalisme espanyol més ultramuntà es justifica en la perpetuació de la unitat de la Hispània romana, presentant-la com una realitat gairebé sagrada i eterna (no fa gaire alguns polítics espanyols encara parlaven obertament de «la sagrada unidad de la Patria»). Castella s’annexionava territoris i els sotmetia a la llei castellana; l’origen de l’Espanya moderna és l’abolició dels furs de diversos territoris conquerits en la Guerra de Successió en favor dels de Castella. Un detall que per a alguns pot semblar anecdòtic però que diu molt és la numeració que han seguit els diversos reis borbons, que segueix la castellana i no comença de nou després de l’aprovació dels Decrets de Nova Planta.

Pel que fa als diversos nacionalismes anomenats perifèrics, presenten una forta similitud amb la concepció territorial de la Corona d’Aragó, continuada amb la monarquia dels Habsburg. Bàsicament, l’estructura és la mateixa: una federació o confederació —el matís podria ser irrellevant— de territoris que comparteixen el mateix sobirà.

Atès que el model centralista fou imposat per la força de les armes i que el nacionalisme espanyol ha tractat amb menyspreu qualsevol altre model que discrepi dels seus postulats —en alguns moments fins ha arribat a intentar-ne l’aniquilació—, no és d’estranyar que la qüestió encara estigui pendent de resoldre 300 anys després del cessament d’hostilitats de la Guerra de Successió. Les ànsies de revenja dels vencedors d’aquella guerra, la seva prepotència, i l’immobilisme d’alguns sectors de la societat espanyola que temen perdre algun privilegi són la causa d’una discussió que ja fa massa que dura, la solució de la qual s'albira llunyana i complicada.

Estrena

2007-06-29T14:11:00.000+02:00

Bé, avui m'estreno en aquest bloc. Aquí hi aniran apareixent pensaments i reflexions sobre el meu entorn. Vejam com es va desenvolupant la cosa. De moment no tinc gaire cosa a dir. Però no us preocupeu per la meva inactivitat. Segur que tal com estan les coses hi hauré de dir la meva. Fins aviat.